LA LLEGENDA DELS ORFES D’OPCIONS SOBIRANISTES ÉS UN PUR INVENT? Sí
(per Andreu)
1.- La tesi mai demostrada: Pressumpta massa d’orfes sobiranistes/nacionalistas/independentistes, d’opció política a les llars catalanes.
En el petit món sobiranista d’internet, on un nombre reduït de persones, entre les quals m’ho trobi, of course, fan/fem parapolítica, o política de teclat, des de fa temps, com s’ha repetit moltes vegades, sembla que es prengui com un fet que, a Catalunya, un dels problemes greus és que hi ha una munió de ciudadans nacionalistas, sobiranistes, independentistes que fan abstenció a les eleccions perquè es troben orfes d’una opció adient al que ells pensen.
Els números varien. Des de 200.000, a mig milió, passant per 350.000 o 400.000. Tant s’hi val, ningú ho demostra, però com repeteix, sembla que sigui una veritat veritat com el plat.
Ergo, segueix el raonament a partir d’aquesta “veritat absoluta”, la sol.lució als problemas catalanescos, de l’independentisme irredent, és oferir una opció adient a aquests orfes, que, si es “transversal” i hi estic jo, d’entrada, segurament agafarà més de la meitat d’aquesta bossa d’orfes, i l’efecte neu consegüent, ens durà a a tenir representació parlamentària a les properes eleccions, i hi haurà, per fi, “l’independentisme com cal ara” al Parlament.
Que farà allà aquest novell “independentisme, com cal ara, dels orfes” desprès, si arriba al Parlament i no tè ni majoria absoluta, ni relativa ni pot formar un grup propi?
Ací ningú no hi arriba. Siguin 3, 5, 7 o fins i tot 11 escons, ningu sap ni qui els ocuparà (Carretero, potser?, perque Lòpez Tena , l’Eric, en Colom i d’altres ja han dit per activa i per pasiva que estan ben còmodes on estan) ni que faran.
Votaran a Montilla?
Votaran a Artur Mas?
No?
Doncs no votaran a ningú, perque no tindran opció de presentar cap candidat propi a cap investidura.
Negociaran? Què i amb qui? Amb qualsevol grup? Amb els perdedors? Amb els guanyadors? Amb qui ofereixi més “menjadores”? Amb qui digui paraules més èpiques? No se sap. Ni se sabrà.
Dic això de l’”independentisme com cal ara”, perquè fa poques setmanes, pocs mesos, pocs anys, els mateixos es veien ben representats per l’ERC de Carod i Puigcercós, que no es un tren de fa una estona, sinò de fa anys.
La majoria, la totalitat d’aquests partidaris nous d’una nova opció per als suposats ó pressumptes orfes sobiranistes, fins fa 4 anys, abans de la patada d’en Maragall als consellers d’ERC del maig 2006, no veien cap mal a l’ERC tripartita. Ni a Carod ni a Puigcercós. Ni en públic ni en privat.
Tot comenta, relativament fa ben poc, quan en Carretero declara , en públic, que aquell Dragon Khan del primer tripartit, i amb un Pasqual Maragall inoperant, i sicari del PSOE, no anava ni a trets.
Bé, no voldria, ací i ara, opinar sobre aquestes continuades variacions d’opinions sobre polítiques, sigles, polítiques o el que sigui, perquè no és l’objecte d’aquest article.
M’interesa comprovar si hi ha orfes, si són molts, i si es factible, realista, i hi ha indicis suficients, en el seu cas, per asignar-lis, des de fora estant, una nova historieta o un nou proiecte, (“una altra cosa” s’ha dit en moles indrets, nom perillós perquè molta gent pot entendre “una altra crossa”, i això de les crosses, en política catalana actual, ja tè nom i cognoms: ERC i ICV, crosses selectes del PSOE-Psc i d’en Montilla, sobretot, ara, com ho van ser d’en Pasqual, mentre li van riure les gràcies i les maragallades, a canvi dels càrrecs, els dos anys i mig inicials).
2.- Votants a les 3 darreres eleccions catalanes. 1999,2003 i 2006.
2.1.- Cens estable. Hi ha un primer element positiu. El Cens electoral de Catalunya era gairebé idèntic. (5,29 M. persones el 1999; 5,31 M. el 2003 i 5,32 M. el 2006.)(+25.000 censats el 2006).
Tanmateix a nivell provincial, la circumscripció electoral, i on s’assignen i s’obtenen els escons parlamentaris) hi havia lleugeres diferències. (Barcelona, pasa de 4,04 M. el 99, a 4,01 el 2003 i 3,99 M. el 2006.40.000 habit-ants menys en 7 anys. Girona n’augmentà prop de 30.000 en igual periode. Cens gironí de 456.000 persones el 99; 470.000 el 2003 i 484.000 el 2006. Lleida es manté invariable en 311.000 censats, al llarg del periode. I Tarragona creix des de 487.000 el 99, als 535.000 del 2006, amb un augment de 48.000. Entremig, el 2003, 514.000.Variacions però relativament molt moderades. Bones bases de partida.
2.2.- Vots.-Els votants ja van ser una altra cosa. Però també sense gaire diferències.
El màxim de votants es va produir el 2003, amb 3.319.000 votants (37,5% d’abstenció), prop de 200.000 més que el 1999 (3.134.000 vots i 40,8% d’abstenció) i 320.000 vots més que el 2006, en que els votants van ser 2.982.000, amb una abstenció del 44%.
Primera constatació: El màxim de votació va ser al final dels governs Pujol, el 2003, amb 3,32 milions de vots, i 3 anys desprès del 1er. Tripartit, el 2006, l’abstenció augmenta en 340.000 vots.
Però compte, l’abstenció del 2006 nomès va superar en 135.000 a la del 1999.
a)- Primer dubte: va ser un fet aïllat, estrany, el màxim de vot del 2003, o van ser “anormals” les superiors abstencions del 1999 i del 2006? Cal anar a comparar-ho més enrera, en precedents eleccions catalanes? O serà suficient desprès comparar-ho amb la participació en les eleccions generals espanyoles? I la molt baixa participacio a les europees, ens pot ajudar?
Vejam que va passar, a nivell de circumscripció provincial, àmbit on s’elegeixen els diputats que ocupen els escons del Parlament.
Avancem ja que la dada de vots a candidaturas dona diferències més importants.(2,91 milions el 2006, 3,28 milions el 2003, es a dir, 370.000 vots menys a candidaturas quan nomès s’havien reduit els votants en 340.000, o sia 30.000 nuls o blancs mès;el 1999 van ser 3,1 milions a candidaturas, es a dir, 200.000 mès que el 2006, quan els votants nomes van ser 155.000 més. El vot (no abstenció) , però no donat a candidaturas (vot nul, o blanc,), ha anat augmentant, notablement; 37.000 el 1999; 40.000 el 2003, i, en canvi, 75.000 el 2006. Però això és una variació de 40.000 vots no donats a candidaturas. No es gaire important.
a.1.- Barcelona. 2,23 milions de votants el 2006,260.000 menys que el 2003, i nomès 140.000 vots menys que el 1999. La disminució de votants a Barcelona, después del primer tripartit, va ser de 260.000. xifra topall a considerar per a orfes, morts, ferits,malalts,passotes nous o el que sigui. Però es confirma que el 2003 va donar-se una participació rècord, no normal, (ni el 1999 ni el 2006, en que són molt similars). Sempre amb abstenció alta, una mica més que la mitjana catalana, però sempre superada per l’abstenció a les comarques tarragonines, sempre la mes elevada de Catalunya, i de forma clara.
a.1.1.- Nou element important, en aquesta autopsia de la participació electoral: els vots a candidaturas presentades. Es a dir, sense vots nuls, sense vots en blanc. 2,18 milions el 2006;2,46 M. el 2003; ó 2,35 M. el 1999. Nova confirmació: DIFERÈNCIA MÀXIMA DE 300.000 VOTS, después del 1r. tripartit, quan els votants van baixar en 260.000.
a.2.)- Girona. 276.000 vots el 2006; 30.000 menys que el 2003 (307.000) i similar a la del 1999 (283.000). La similitud global de votants entre el 1999 i el 2006 ja es produeix a les comarques gironines i a les barcelonines. L’excepció va ser la superior participació del 2003.
a.2.1.-269.000 vots a candidaturas presentades a Girona el 2006; front 303.000 el 2003 (abstenció superior el 2006 en 34.000 persones) i 280.000 el 1999. Nomès 3.000 nuls/blancs el 1999; 4.000 el 2003 i 7.000 el 2006. L’abstenció sempre 1 punt inferior, com a mínim, a la global de Catalunya. La igualtat tradicional en menor abstenció, a les catalanes, a Lleida i a Girona, el 2006, en canvi, va quedar destacadament a Lleida,en solitari (2 punts menys que a Girona i 5 punts menys que a Tarragona).
a.3.- Lleida – La circumscripció amb menys habitants. 184.000 vots el 2006; 21.000 menys que el 2003 (205.000) i molt similar a la del 1999 (190.000). 3ª. Circumscripció on es confirma el mateix: similitud clara, gairebé calcada, de participacio electoral entre 1999 i 2006, i una pujada puntual, única, el 2003.
a.3.1.- Vots a candidaturas, a Lleida. 178.000 el 2006; 202.000 el 2003 i 188.000 el 1999. Es manté la ta tendència en dent de serra, que es generalitzada, arreu. I els vots nuls/blancs poc rellevants. (2.000 el 1999; 3.000 el 2003 i es doblen, però fins a 6.000 , nomès, el 2006).
a.4.- Tarragona. La circumscripció més abstencionista, de gairebé sempre, a Catalunya, sigui quina sigui l’elecció. Votants: 289.000 el 2003; 318.000 el 2003 i 284.000 el 1999. La tendència que hem vist arreu. Molta similitud entre 1999 i 2006, i una reducció de l’abstenció, puntual, el 2003.
a.4.1.- Vots a candidaturas, a Tarragona. 283.000 el 2006; 312.000 el 2003, i 281.000 el 1999. En consequència, pocs vots blancs/nuls; 3.000 el 1999; 6.000 el 2003 i els mateixos 6.000 el 2006.
b)- Conclussió: la “normalitat” va ser el comportament electoral de votants i abstencionistes el 1999 i el 2006. 41% d’abstenció a les catalanes del 1999, i 44% pelat el 2006, front el 37,5% del 2003.
Pot semblar que va augmentar molt l’abstenció del 2003 al 2006 (+5,5 punts), però en realitat el que no va ser “normal estadísticament” va ser la superior participació del 2003. S’hi poden aventurar causes, com el final de l’etapa Pujol President; les mobilitzacions derivades de la Guerra de l’Irac i la participacio militar espanyola, decidida pel govern amb majoria absoluta del Sr. Aznar, realment “especials”, diriem gairebé excepcionals, en el sentit que no s’hi troben, juntes, en gaires eleccions.
Tots podem fer-nos il.lusions i somiar que la bossa d’abstencionistes “desapareix” i es farà “nostra”, sigui quina sigui “la nostra”. Es absurd. No pasarà mai. I la bossa d’abstenció, a les eleccions catalanes, será molts anys més més elevada que a les españoles, i molt menys important que a les europees. Les coses van aixi.I no hi ha canvis substancials ni significatius.
c)- El vot espanyolista baixa, i el vot nacionalista supera sempre als partits sucursalistes. La hipòtesi de que la superior abstenció és “nacionalista” no s’aguanta (en les eleccions catalanes). No es cert. En tot cas, l’augment moderat de l’abstenció afecta molt més (el doble) a l’electorat dels dos grans partits espanyolistes (PPPSOE_PSC).
c.1.- VOTS AGRUPATS ENTRE SUCURSALISTES I NACIONALITES.
Suma de vots de les llistes de CiU i ERC, i comparació amb la suma de vots al Psoe i al PP (i Ciutadans el 2006). Evolució 6 darreres eleccions catalanes
(1)-Nacionalistes (2)-Espanyolistes Diferència (1-2)
2006: 1.352.000 1.202.000 +150.000 vots
2003: 1.568.000 1.424.000 +144.000 vots
1999: 1.449.000 1.480.000 - 31.000 vots
1995: 1.626.000 1.224.000 +402.000 vots
1992: 1.432.000 910.000 +522.000 vots
1988. 1.344.000 1.050.000 +294.000 vots
(3)-icv (¿?) (4)-Abstenció
(3)vot a IC Total votants %abstencio
2006: 283.000 2.982.000 44% 2.339.000 abst.
2003: 241.000 3.319.000 38% 1.989.000 abst.
1999: 155.000 3.134.000 41% 2.160.000 abs.
1995: 313.000 3.233.000 36% 1.847.000 abs.
1992: 194.000 2.655.000 45% 2.184.000 abs.
1988. 233.000 2.710.000 41% 1.855.000 abs.
1984 2.892.000 36% 1.601.000 abs.
1980 2.718.000 39% 1.715.000 abs.
El cens per a les 3 darrers eleccions (2006,2003 i 1999) era similar.(5,3 milions).
En canvi, el 1995 era de 5,08 ; el 1992 de 4,84 milions i el del 1988 de 4,56 milions.El del 84 i el 80 vorejaven els 4 milions i mig de persones.
Amb cens similar, i en 7 anys (2006/1999), els vots nacionalistes (CiU+ERC) baixen en 100.000 vots, mentre que els sucursalistes baixen 280.000 vots. Cert que ICV reneix, i en guanya, respecte al 1999, 130.000. L’ABSTENCIO AUGMENTA EN 180.000 abstencionistes, repartida de manera similar, però més intensa per al espanyolisme. Àdhuc, incorporant els guanys de vots d’ICV als sucursalistes, la REDUCCIO DE VOTS ABSOLUTS AL SUCURSALISME ES LLEUGERAMENT SUPERIOR que la disminució de vots als nacionalistes.
NO ES CERT QUE LA SUPERIOR ABSTENCIÓ AFECTI ELS RENGLES NACIONALISTES EN LES ELECCIONS CATALANES. DE CAP MANERA.
I si es comparen el 2006 i el 2003, els vots nacionalistes baixen en 215.000 i els espanyolistes/sucursalistes en 220.000 . ICV guanya 40.000 vots, i, l’abstenció total que augmentà en 350.000 abstencionistes (amb un cens similar) afecta de manera similar a nacionalistes i a sucursalistes.
El nivell d’abstenció del 2006, del 44%, s’ha qualificat en molts entorns sobiranistes com un gran fracàs nacionalista, quan el 1992 va ser del 45%, superior, o ha estat dues vegades del 41% (1999 i 1988). Una abstenció del 40%, a nivel global català, pot descomptar-se sempre. I no es una abstenció nacionalista, sino lògicament, distribuida de manera similar als grans blocs ideològics i/o nacionals, i a la importancia electoral de les diverses opcions.
I, amb algunes diferències menors, això es produeix també a cada circumscripció.
I, des d’una consideració nacional, el que tothom coneix. A Girona, el vot nacionalista gairebe dobla, sempre, l’espanyolista,(188% el 2006) i la importancia relativa del vot sucursalista s’ha reduit. A Lleida, el mateix, (178%)les dues darrers eleccions catalanes, superant definitivament la menor diferencia que hi havia fins el 1999, inclussivament.(nomes 159% el 1999). A Tarragona la relacio entre vot nacionalista i vot espanyolista es del 126%, el 2006, sense gaires variacions (116% el 1999).
I a la circumscripció de Barcelona és on hi ha “més desfeta sucursalista”. Per primera vegada, el vot nacionalista igualà l’espanyolista el 2006 (100%) (946.000 vots), quan el 2003 la relació era del 0,96, i el 1999 del 0,86. La comparació 2006/1999, a Barcelona, recull 1.016.000 vots nacionalistes el 1999 i 1.183.000 sucursalistes el 1999, mentre que el 2006 s’han igualat. El 2003, els 1.136.000 vots sucursalistes superaren en 44.000 els 1.092.000 nacionalistes.
D’altra banda, si calgués asignar a un dels dos grups (“nacionalista” on “espanyolista”, el vot a ICV, realment, pel comportament posterior, i també electoral, es un vot lligat indisolublement al vot al psc-Psoe, es a dir, un vot sucursalista.
Hi ha una “gran bossa abstencionista darrerament de votants nacionalistas”?
No. De cap manera. L’abstenció oscil.la, si, però no excesivament. No baixarà del 37%, normalment, i se situarà al voltant del 40%, 2 punts mes dos punts menys.
No es cap novetat. Es un comportament clar, tendencialment confirmat, de la població a les catalanes.
I la bossa d’abstenció “superior” (eleccions 2006 i 1999, quan l’abstenció superà el 40%, que ja havia passat abans..), està formada, com a màxim, per 300.000 persones (150.000/200.000/300.000).
I aquesta bossa no se la pot “quedar ningú”, ni molt menys, atès que , en tot cas, afecta més als votants “sucursalistes” que als “nacionalistas”. (La proporció: entre el 60%/40%, en la hipótesis mes favorable a la tesi, no demostrada, del decensís sobtat..de nacionalistas, però un 60% de vots “sucursalistes” i un 40%, màxim, de “nacionalistas”.
La meva estimació, si calgués concretar-ne una, és la proporcio 2/3 de vots “espanyolistes” i 1/3 de vots nacionalistas catalans. Es a dir, els “desencisats” que es queden a casa, pel cantó nacionalista se situen entre 50.000/100.000, i per la banda espanyolista entre 100.000/200.000).
Això és el “gran repte” dels orfes. 100.000 en la hipótesi màxima. Un 7,5% dels vots nacionalistas del 2006.
Significatiu, si, pero limitat.
Allò dels 300.000 orfes, o del mig milió que alguns escriben o diuen pel broc gross, ni a la URSS ni a Ucraïna ni a la Xina junts. Ni de bon troç. 100.000……i això de que són “orfes” es també una especulació. Cap tècnica sociològica. Pura especulació.
I, en la meva personal especulació, el leit motiv d’aquesta posible bossa de “més abstenció flotant” és, sobretot, el fàstic, el cansament de tanta politiquería de baix abast, i el deteriorament de les seves condicions personals i familiars. Més que creences identitàries, són condicions personals i familiars. I, en tot cas, decepció amb els seus i amb els seus líders, però si s’ha deteriorat el seu nivell de vida. Pensem que la població només es preocupa de questions globals del pais, i té també, i, sobretot, preocupacions molt concretes. El mileurisme, la temporalitat exagerada; la impossibilitat de l’habitatge, l’endeutament per tota la vida de tota la parella i, a més, amb suports familiars, els desplaçaments de cada dia a grans distàncies sense transport public adient; tot això mina la confiança de moltes persones, i amb motius. Es la meva especulació. Valor d’especulació, o sia cap.
3.- ALTRES ELECCIONS- NO SON REFERENTS VÀLIDS PER A LES ELECCIONS CATALANES.
3.1.- Eleccions europees a Catalunya
Mirem les 3 darreres, del 1994, 1999 i 2004. Cens creixent (4,96 milions el 1994; 5,28 M. el 1999 i 5,33 M. el 2004). Abstenció, respectivament, del 48,1%; 45,2% i 60,2% el 2004.
Vots emesos: 2,57 M. el 94; 2,82 M. el 1999 i el minim de 2,11 M. el 2004.
La molt baixa participacio del 2004 ha estat la mes elevada en 30 anys.Motius: forta calor, i crida de les platges i cap de setmana; cansament dels cicle electoral sofert(eleccions generals espanyoles de març-04;catalanes del novembre 2003, .)
L’abstenció es igual a les 4 circumscripcions (60%, el 2004, amb un minim 59,8% a Lleida i un màxim del 60,3% a Barcelona). El 1999 hi havia mes diferencies(Un 45,2% d’abstencio global, però 47,4% a Barcelona, i per sota del 38,5% tant a Girona, com a Tarragona, o a Lleida).
Vots a les europees a Catalunya- 3 darrers eleccions
2004 1999 1994
PSOE 907.000 43% 997.000 35% 721.000 28%
PP 377.000 18% 486.000 17% 464.000 19%
CiU 369.000 17% 843.000 29% 807.000 32%
ERC 250.000 12% 174.000 6% 141.000 6%
ICV 152.000 7% 156.000 13% 284.000 11%
Vots nacionalistas 619.000 29% 1.017.000 35% 948.000 38%
Vots sucursalista 1.284.000 61% 1.483.000 52% 1.185.000 47%
Vots a ICV* 152.000 7% 156.000 13% 284.000 11%
Abstenció 3.208.000 60% 2.389.000 45% 2.385.000 48%
Es evident que l’augment d’abstencio del 2004 (800.000 abstencionistes més), fou més intensa en el segment nacionalista, sobretot en l’electoral habitual de CiU, que es queda a casa molt majoritàriament. (470.000 vots menys, el 2004, que els 843.000 del 1999)- El moment fou molt especial. Però també afectà significativament l’augment d’abstencio a PSOE i P (100.000 vots menys cada formacio).
I, encara que voluntàriament, es deixi un 3er. Nivell, diferent, per a IU, a mes de les classificacions entre vot nacionalista (CiU +ERC) o vot sucursalista (PP+PSOE_Psc), el comportament electoral sembla clar: els augments electorals d’ICV son provinents de vots anteriors al psc-Psoe, i quan, en eleccions espanyoles “importants”, retornen al PSOE-Psc, mentre que en les europees de vegades se’n van a ICV.
El 1994 va guanyar CiU, les europees, com alguna altra anterior, i, en canvi, el 2004, CiU quedà tercera, superada pel PP. La desmobilització, desconcert, i escàs coneixement del candidat, i molt baixa inversió electoral ho poden explicar, pero situaren el pou electoral de CiU en un gran sot. I serà molt difícil recuperar una votació que depassi els 700.000 votants. Les baixades són molt ràpides i les pujades, consolidades, traguen més.
Però es evident que no tenen res a veure les eleccions europees amb les eleccions catalanes al Parlament.Absolutament res a veure.
Vejam nomès algunes dades comparatives:
-desembre 2003 (catalanes) 3.319.000 vots i 37,5% d’abstencio
-juny 2004 (europees) 2.105.000 vots i 60,2% abstencio
-març 2004(espanyoles) 4.032.000 vots i 24,0% abstencio
En sis mesos tres comportaments ben diferents, molt diferents.
Són comportaments ben diferents. També el cicle anterior, però de manera més “normal”
-març 2000(espanyoles) 3.388.000 vots i 36,0% abstencio
-juny 1999(europees) 2.898.000 vots i 45,2% abstenció
-1999-catalanes 3.134.000 vots i 40,8% d’abstencio
Però, estadísticament, sense “fets puntuals extraordinaris”, el comportament, diferenciat, no presenta tantes diferències com la darrera vegada (2003/2004).
No es “normal” , nomes el 24% d’abstenció a unes espanyoles (març 2004), ni una abstenció del 60% a les europees 2004. En 3 mesos, proa de 40 punts més d’abstenció.!!!!!!!
El cicle 1999/2000 es el més “arquetípic”. 5 punts més d’abstenció a les catalanes, i, al seu torn, altres 5 punts més d’abstenció a les europees.
On sempre hi ha menys abstenció (5 punts menys que a les catalanes) és a les espanyoles-Congrés Diputats.
I, segurament, es l’escenari al que retornarem el proper cicle electoral. 5/6 punts de diferència en l’abstenció, entre espanyoles i catalanes. Les europees es una altra cosa, a la que se li dona, per part de tothom, molt inferior importància. I si , a més, fa molta calor, el “gran civisme democràtic” del poble farà que l’abstenció se situe pel damunt del 45%.
3.2- Eleccions espanyoles (Congrès Diputats) a Catalunya
Repetim-ho. Són les eleccions on es produeix menys abstenció. Menys que a les catalanes, clarament. Sempre. Fins el punt que és un comportament “normalitzat” i que, encara que faci perdre rius de tinta, paraules i analistes, seguirà de manera semblant temps endevant.
Vejam, com hem fet amb les europees, una síntesi de participació, i, resultats, en les eleccions espanyoles del 2008, 2004 i 2000.
Cens similar (5,32 milions el 2008; 5,31 M. el 2004 i 5,29 M. el 2000).
Participacio/abstenció irregular: 30% abstenció el 2008; només 24% el 2004 (després atemptat terrorista a Madrid);i, en canvi, 36% el 2000. Abstenció similar a les 4 circumscripcions, però a diferència de les catalanes, es Barcelona on, habitualment, l’abstenció es, lleument, més baixa. I la més alta, curiós canvi en 15 anys, a Girona i a Lleida, on tradicionalment hi havia més participacio.
Es a dir, a Girona i a Lleida hi ha un 1-2% de vot no espanyolista que s’absté.
Generals espanyoles-Congrès
Vots 2008 2004 2000
Total vots 3.743.000 4.032.000 3.388.000
% abstencio 29,7% 24,0% 36,0%
PSOE+PP 2.300.000 2.213.000 1.919.000
%s/vots 61,8% 55,1% 56,9%
PSOE 1.690.000 1.587.000 1.151.000
PP 610.000 626.000 768.000
CiU+ERC 1.071.000 1.474.000 1.160.000
% s/vots 28,7% 36,7% 34,4%
CiU 779.000 835.000 970.000
ERC 292.000 639.000 190.000
ICV 183.000 235.000 119.000
% icv 4,9% 5,8% 3,5%
% CiU 20,9% 20,8% 28,8%
% ERC 7,8% 15,9% 5,6%
% PP 16,4% 15,6% 22,8%
% PSOE 45,4% 39,5% 34,1%
Les circumscripcions fortes de CiU segueixen sent Girona i Lleida, i també ho era Tarragona, però fins el 2004, on ja es mantaé al mateix nivell que a Barcelona.
ERC també destaca a Girona i a Lleida, mentre a Tarragona i a Barcelona afluixa molt.
El PSOE guanya, nomes des del 2004, a les 4 circumscripcions, on la divisió de vot entre CiU i ERC , afavoreix la seva hegemonia.
En les generals, es evident, que el vot nacionalista ha perdut força a Girona i a Lleida, potser per la manca de candidats amb capacitat de lideratge popular. Recordar, per exemple, que a Girona el vot nacionalista (CiU +ERC) arribà al 40%, quan fa 8 anys, el 2000, sumava el 50%. La davallada ha estat, sobretot, de vot anterior a CiU, la disminucio del qual supera, amb escreix, l’augment del vot a ERC.
La comparació amb les catalanes és , tècnicament, no significativa.
A les eleccions espanyoles hi vota 700.000/750.000 persones més, com a mitjana, que a les catalanes.. Mig milió ó 600.000 són votants, només, de generals, i que voten en la seva integritat, gairebé, als dos grans partits espanyols, i, per tant, van a parar als “sucursalistes”, com a bloc. A part, 150.000/200.000 vots dels nacionalistas, a les catalanes, passen a votar els partits espanyols, a les generals, de manera habitual. També cal destacar, sobretot, al PP, que recull sempre el doble de vots a les generals espanyoles que a les catalanes. La diferència es abstenció? No pas tota, segurament. I quant a ICV a vegades manté el vot que té a les catalanes, si sembla clar que guanya el PSOE a les generals. Si la “por” atiada pels mèdia socialistas al PP té èxit, la meitat de l’electorat d’ICV se’n va a defensar els “seus” (ZP ara, Felipe abans).
El 2004 es va produir l’elecció amb més votants de totes les 3 dècades. Però nomes s’en van gaudir les dues llistes situades “més a l’esquerra” (ERC i ICV, basicament). Era vot “antisistema”(¿)preocupat que anà a votar? L’efecte de l’atemptat i el nefast tractament mediàtic del PP despertaren a molta gent que no va mai a votar? En bona part si. Barcelona fou la circumscripció amb menys abstencio ¡!! Però fou un fet que s’esgotà en sí mateix. No seguí, ja , en cap altra eleccio.
El PSOE, per exemple, a les generals 2008 va tenir 1.690.000 vots, el doble dels 796.000 vots rebuts a les catalanes del 2006. Es abstenció tot? No. Segur que concentra vots, a les generals, que a les catalanes voten ICV, o ERC, parcialment, o fins i tot alguns que voten CiU a les catalanes.
Podriem seguir, mirant amb detall circumscripcio per circumscripció, però no aporten res que, mimèticament, es produeixi o es mantingui a les catalanes inmediatament posteriors.
La meva conclussió principals és que,”sempre” (amb el relativismo que cal donar en política a això, però per moles anys encara), hi haurà MIG MILIÓ d’abstencionistes a les catalanes, que a les generals voten partits espanyols i espanyolistes. I aquesta bossa és la gran bossa d’abstenció que nomès va a les urnes quan hi ha “molta por” (2004, después atemtapts terroristas) ó molt emprenyament (corrupció socialista els anys finals de Felipe Gonzalez, o greu crisi economica i social, com ara. Si a la tardor 2009 es fessin les generals que van fer-se el 2008, de ben segur que la participació seria extraordinària, i afavoridora del PP, sobretot, i en molta menor dimensió, d’ICV i de CiU, en detriment del PSOE-Psc.).
Els votants a les eleccions catalanes, molt dificilment, superaran la xifra de 2.500.000 ó 2.600.000 encara que s’avancin i es facin en l’azimut de la crisi. Un topall, si fos a la tardor, amb fred, de 2.700.000 , en el supòsit màxim. I els 200.000/250.000 votants nous (sobre
3.3.- DIFERENCIES ELECCIONS CATALANES I ELECCIONS ESPANYOLES.
3.3.1.- Espanyoles 2008 /Catalanes 2006
Cens igual. 5,321/5,324 milions persones
Catalanes 2006 Espanyoles 2008 Diferencia
Votants 2.982.000 3.743.000 -760.000
Vots a CiU 936.000 779.000 +157.000
Vots a ERC 516.000 292.000 +224.000
Vots a CiU+ERC 1.452.000 1.071.000 +381.000 vots
Vots al PSOE 907.000 1.690.000 -783.000
Vots al PP 316.000 610.000 -294.000
Vots a PSOE+PP 1.223.000 2.300.000 -1.077.000vots
Vots a ICV 283.000 183.000 +100.000
Abstenció 44,0% 29,7% + 14,7 punts
Nombre 2.338.000 1.581.000 +757.000 abst.
3.3.2.- Espanyoles 2004/Catalanes 2003
Cens igual : 5.309.000 persones
Catalanes 2003 Espanyoles 2004 Diferencia
Votants 3.319.000 4.032.000 -713.000
Vots a CiU 1.024.000 835.000 +189.000
Vots a ERC 544.000 639.000 -95.000
Vots a CiU+ERC 1.568.000 1.474.000 + 94.000vots
Vots al PSOE 1.183.000 1.587.000 -404.000
Vots al PP 393.000 626.000 -233.000
Vots a PSOE+PP 1.576.000 2.213.000 - 637.000vots
Vots a ICV 241.000 235.000 + 6.000
Abstenció 37,5% 24,0% + 13,5 punts
Nombre 1.989.000 1.307.000 +682.000 abst.
No es que siguin dues gotes d’aigua semblants, però tenen moltes similituds, les diferències entre vots a les espanyoles i vots a les catalanes. I la molt superior abstenció, a les catalanes, es evident, que afecta, teòricament, molt més al PSOE i al PP que als partits nacionalistes catalans.
Les eleccions catalanes tenen una participació 15 punts inferior a les espanyoles.
700.000/750.000 votans menys a les catalanes, de manera estable.
I la superior abstenció es dona, i afecta, clarament, als votants, a les espanyoles, dels partits espanyolistes. Sense color.
I la diferència d’abstenció entre les catalanes del 2003 i del 2006, (350.000 votants menys el 2006) va afectar, en menys d’un terç, als votants nacionalistas (110.000 vots, nomes 110.000); en 350.000 vots menys al PPPSOE/PSOEPP, però cal tenir en compte que 100.000 vots van anar a parar a la nova llista de Ciudadanos que va entrar el Parlament; i ICV va augmentar vots en 40.000.
Novament es confirma. Els augments d’abstenció corresponen en 1/3 a votants nacionalistas anteriors i en 2/3, com a mínim, a votants de partits espanyolistes. Es el que hi ha.
Evidentment, a les eleccions catalanes hi ha també transvassaments de vots entre candidaturas, però dificilment es produeixen, de manera directa, entre l’eix nacional català i l’eix sucursalista. Això es produeix a les espanyoles, però es irrellevant a les catalanes. Qui pateéis més fugida de vots, o a l’abstenció o al bloc de candidaturas nacionalites és el PSOE. El PP es manté, gairebe sempre, en el mateix nivell de vots, tot i que la perdua de 80.000 vots entre el 2003 i el 2006 segurament va produir-se, la meitat (40.00O vots) per l’encís de la nova llista radical de Ciudadanos i els altres 40.000 potser van anar a parar a l’abstenció o alguns, molt pocs, a CiU. Después de tants anys, es ja difícil que hi hagi vot estable del PP a Catalunya, a les catalanes, que canvii per una opció nacional catalana com es CiU.
Si sembla evident que l’augment de vots dels nacionalites nomes pot venir per recuperar aquest augment de l’abstenció estandàrd (100.000 vots, no més), i , sobretot, per una “mossegada sensible”, (100.000 vots) al PSOE-psc. D’Icv no es poden esperar aportacions a ERC o CiU, atès que la dinàmica d’ICV, realment, és un complement invers de la del PSOE-Psc.
El coíxi sòlid de votants d’ICV sembla situar-e entre 150.000/180.000 vots, a les catalanes, i els augments darrers que ha tingut son votants anteriors del PSOE-Psc, i una part una mica superior (10%) dels nous votants en primera ocassió. El que no tenen són aportacions d’exvotants d’ERC i/o de CiU.
I la distribució del vot nacionalista entre CiU /ERC seguéix encara per sota, per poc, del 2 a 1, però si es preveu que la propera distsribució sigui superior al 2 a 1, gairebé el 2,5 a 1. (es a dir, les dues darrers eleccions catatalanes la proporció fou del 62/38%, mes o menys, i segurament les properes seran ja, clarament, del 70/30, o del 75/25. (3 a 1).
4.- EL VALOR DE LA MARCA. UN FONS DE COMERÇ, INTANGIBLE, PERO MOLT IMPORTANT EN EL MERCAT ELECTORAL. ERC COM A EXEMPLE.
La majoria d’analistes o comentarires, despreciem el valor de la marca, en política, que té una importancia excepcional, vaja, tant excepcional com la de les marques d’alimentació/beguda /automoció acreditadíssimes. (Coca Cola; Danone, Pizzes Tarradellas , Tanqueray,…Opel, Audi, Toyota…).
En política electoral, el valor de la marca també es importantíssim.
Ciudadano’s no es una marca política. Poca gent, que no hagi estat votant, la coneix, i, per tant, dificilment buscarà, en cas de dubte, que diuen aquests i que prometen, perque ni sap que existiesen.
El cas del PRC és, molt més accentutat, el mateix. Com poden esperar que algú els voti, si excepte 10.000 persones “enteradilles”, i que ja tenen opció, no sap ningú que existeixi. I la bona voluntat i el patriotisme i les bones intencions les tenen.
Potser el cas més clar, si ho volem recordar objectivament, es el del PI, i el seu Dunkerke final en molt poc temps.
Els fundadors del PI eren molt coneguts, tenien càrrecs, se’ls van quedar, i van confiar en que hi hauria un allau de nous votants, orfes o no, o de votants de l’antiga ERC que s’hi passarien de manera quantitativament important. Doncs NO. Va ser que NO. I mirat des de fora estant també podien fer patxoca. Independencia al nom. I uns certs recursos economics disponibles.
Però la força de la marca ERC va demostrar que és un fons de comerç importantíssim. Les tradicions familiars, pasades d’avis a fills i a nets, i d’aquests als seus fills, és un intangible de fidelitat a una marca impressionant.
CDC, ara, o CiU també es ja, ja fa alguns anys, però al començament, una marca acreditada. O el Psc-Psoe. I, diferent, el PP, però també, sobretot a Espanya.
No totes les marques aguanten els temps. Es veritat. No totes. Però disposar d’una marca apreciada per la memoria popular asegura un matalàs sensible.
I introduir una nova marca de consum massiu en el mercat electoral es tant difícil, i requereix molt mes temps, i tants diners, com una nova marca de coles o de cotxes.
La marca Citroen subsisteix, i fan bé, perque milions de conductors o de famílies, a nivell europeu, sobretot francès i espanyol,son consumidors de Citroen, i li perdonen que un periode curt no tregui models nous.
En el mercat electoral també. En tots, i també en el català. I això, tant mercantilista a primera ullada, són moltes desenes de milers de vots. No ho analitzem a fons, però sort de la marca ERC, acreditada i introduida en moles milions de catalans, que , estant ilegalitzada, van poder treure un diputat (MH Heribert Barrera el 15/6/77), i a partir d’aci, legalitzats i amb la vàlua d’en Barrera i dels altres prohoms d’ERC d’aquella epoca, surar. El mateix Barrera, si no hagues existit la marca ERC, no hagues pogut superar el tràngol de les primeres eleccions.
Perquè no es veritat que a cada elecció es comenci de nou. No. Pocs vots, relativament, cambien de cantó, a no ser que hi hagi circumstàncies excepcionals.
Quan tothom, o la majoria, vaticinen una ensulsiada descomunal per a ERC les properes eleccions catalanes, obliden/oblidem, ponderar quantitativament la força de la marca ERC, que és com els sofàs dels psocialistes.
Si anés a la llista d’ERC, en els 4 primers llocs, gent desconeguda anteriorment, tindrien assegurat, tanmateix, sol per anar a les llistes d’ERC, un 45% dels vots anteriors. Matalàs que, per exemple, en el cas de Ciudadano’s, que no es marca acreditada, no arriba ni a un 20-25% .
I les marques acreditades electoralment (Psc-Psoe, CiU, ERC, PP) tenen un avantatge previ molt gran respecte a les altres o a les noves. L’apreci electoral de la marca, més enllà de líders i de polítiques fetes.
Es evident que una marca no pot aguantar durant 3 ó 4 eleccions consecutives un partit que s’està estrellant. Però serà gradual. Progressiu però gradual.
Cal tenir-ho en compte.
Entre el valor de les marques electorals, la fidelitat que es produeix en algunes sigles, i el nivell limitat de posible abstenció a recuperar, aquest espai que sembla que diuen que s’obrirà serà, electoralment, molt limitat. En els rengles no sucursalistes, els que abans qualificavem de nacionalistes i que ara ja no podem seguir dient-ho tranquil.lament.
El moviment més notable a fer és intentar aconseguir que 200.000 votants dels rengles sucursalistes passin als rengles nacionalistas/sobiranistes (consolidats, o nous)
Però això ja són figues d’un altre paner i avui no toca.
I quant a l’abstenció a recuperar/recuperable, ja ho hem expressat a la primera part. No pot confiar-se en una retrobada que superi els 100.000 votants, dels rengles nacionalistas. Les xifres dites, de 300.000, mig milió, etc., són volades de coloms.
Nota final :EL CENS – No estarà inflat entre un 5-6%???
Tinc confiança i seguretat plena (150%) en la bondad de les xifres de votants, vots per candidaturas i circumscripcions, etc. Tota la confianza i la garantia. Plena.
Però sobre el cens? Per què ho dic?. Sabem que el cens es basa en els censos municipals, i el cens general que es fa de tant en quant. I es fa d’aquella manera. I bona part de la informació cuantitativa prové dels ajuntaments. I la xifra de població , ja se sap, té consequències per als ajuntaments. I tots sabem que així com qualsevol nou empadronat es “valorat” com una petita joia per al poble/municipi, les baixes, els trasllats, etc., ja no tenen el mateix interès per a la corporació municipal. I ací no hi ha diferències ideològiques o partidistas. Els municipis petits i mitjans hi tenen molta cura. Els hi van moltes coses, part de subvencions, possibilitats de serveis nous, etc. (fons de les diputacions, dels governs autonòmics o de les nacions sense Estat i del govern espanyol).
Estem segurs de que el cens electoral NO ESTÀ UNA MICA INFLAT? (morts no inclusos al seu moment; canvis de residència que sí s’incorporen al nou municipi de destinació i potser no es donen de baixa amb igual rapidesa al municipi d’origen; les “nacionalitzacions” d’inmigrants; …).. La picaresca municipal es llegendària.
Com no ho sé no ho afirmo. Es un brindis al sol. Però els alts nivells aparents d’abstenció, elecció rera elecció, haurien de fer pensar i revisar, encara que siguin postres estadístiques aleatories però significatives, si pot produir-se un “augment limitat” no real del cens, a nivell global, de 5/6 punts. Si aquesta especulació fos certa (no en tinc ni idea..), els nivells d’abstenció serien ja molt més lògics ,explicables, i es correspondrien amb el que podem recollir com a input derivat de les postres relacions veinals o/i familiars o d’amistats.
Un exemple i acabo. Les generals espanyols del març 2004 (amb la tremenda tensió i crisi derivada dels atemptats terroristas a Atocha, el tractament de la informació, la imputació de l’autoria en una primera i llarga i infundada teoria,les critiques, concentracions, Sms’, etc…..i es produeix un augment fortíssim de participació arreu. Però a Catalunya, on també es produeix, tot i aquest allau de votants abans abstencionistes davant la incerta situació, l’abstenció va ser del 24%. Una de cada 4 persones que coneixem no hi va anar-hi? No sé,no sé, però la meva experiencia relacional sempre em deixa molt llunyà dels resultats finals d’abstenció al barri o ciutat on visc.
Fins ara sempre s’ha anat fent el discurs, buit i tòpic, de la irresponsabilitat, del fàstic, desencís,tantsemenfotisme, mediocritat baixa de la classe politica, els partidismos i sectarismo, les bronques, etc., etc…pero mai s’ha anat a mirar si està bé el denominador inicial: la xifra del cens.
Si els censos estiguessin 5/6 punts inflats, moltes coses “lligarien” i deixarien de trobar-se “aparents punts cecs” en l’analisi de la participació electoral. Bé. Es una especulació final, sense base objectiva, però amb impressions personals. Com no hi ha dades no es fiable..però crec, sincerament, que valdria la pena revisar la bondad dels censos.
