El mite de les fussions al sistema financer (3)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes ? poques?    Travesses

 

1.- Introducció

 

Avui tocava comentar el “model espanyol” de caixes, amb el submodel específic català. Però ho deixarem per a més endevant.  Sembla que es “cremi” la finca si no anem a dir, amb una mica de concreció, com veiem el sector català de caixes.

 

Bé. Certament, abans de la molt forta demora aflorada el 2008, i amb la intensitat de la crisi econòmica en la que ens trobem, la situació era molt millor.

 

Però per als aficionats, amateurs o professionals, a les fusions, i sobretot que afectin a les caixes catalanes, els perversos efectes de la crisi són un altre element definitiu per a fer-les inevitables, necessàries i urgents.

 

No és res de nou.  A Catalunya existeix un segment d’analistes, estudiosos, aficionats i professionals que, des de fa 35-40 anys, amb més o menys intensitat, es manifesten, o  actuen pels salons financers i dels poders fàctics econòmics i polítics,  en favor de la inevitabilitat i necessitat de les fusions de les caixes, sense concretar massa, sobretot a nivell públic, especialitzat o no,  però si en  cercles “reservats”, a vegades sense cobrar i a vegades cobrant per a dir el que esperen dir els qui paguen.

 

Alguns i algunes, per exemple, ja ho varen vaticinar urgentment quan el Ministre Solchaga, del govern del Psoe de Felipe Gonzalez, amb la direcció superior del Sr. Josep Vilarasau, director general de la, aleshores, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, va colar, amb “nocturnitat i alevosia”, la llibertat d’establiment i expansió de les caixes per tot el territori de l’Estat. Això farà inevitable en 5/8 anys la concentració.  Doncs no va ser inevitable.

 

Després quan vingué la introducció de l’Euro, el 2002. De totes totes, 2 o 3 anys després de la introducció de l’Euro , no podran aguantar les caixes petites. Doncs tampoc va succeir.

 

Per l’entremig, les dues crisis econòmiques fortes anteriors, també semblava que afectarien al nombre de caixes catalanes.  Tampoc va passar res.

 

I abans, a finals dels 70 i primers dels 80, també es produiren moviments encaminats a aconseguir-ne alguna, important, de fusió, però com acostuma a pasar, i seguirà pasant, en una fusió que no sigui una clara absorció, qui queda al front de la nova entitat resultant fusionada, i que queda en segon (i darrer, sobretot darrer) terme , entre els professionals de les direccions generals, i també entre els presidents i vicepresidents, és la sol.lució imposible que impedeix, de facto, que es pugui abordar una veritable fusió, sigui o no necessària.

 

Es pressuposa, i cal pressuposar, sense ingenuïtat, la bona fé de tothom. Però potser observant la realitat i l’evolució, a Catalunya, i als entorns més propers, resta de l’Estat, o a Alemanya i França, podriem extreure’n alguna conclussió.

 

2.- Primers dades- “Dimensió” ,ben diferenciada, entre les caixes catalanes

 

Vejam, a hores d’ara (balanç del 31/12/08), quina dimensió global (amb el referent numèric de l’Actiu total) tenen les caixes catalanes.

 

31.12.08- Actiu total caixes catalanes . (388.000 milions €). Qüotes de participació.

                                                                            

                                              Actius 31.12.08      % de qüota mercat

                                                                                              10 caixes cat.  45 caixes esp.

1.- La Caixa                              242.189 M.€      62,5%   19,8%

2.- Caixa Catalunya                    61.340 M. €     15,8%   5,0%

3.- Caixa Penedès                       22.660 M. €       5,8%  1,9%

4.- Caixa Sabadell                       12.318 M. €       3,2%  1,0%

5.- Caixa Tarragona                    11.441 M. €       3,0%  0,9%

6.- Caixa Terrassa                      11.424 M. €       2,9%  0,9%

7.- Caixa Laietana-Mataró              9.225 M. €        2,4%  0,8%

8.- Caixa Girona                           7.709 M. €        2,0%  0,6%

9.- Caixa Manresa                         6.561 M. €       1,7%  0,5%

10- Caixa Manlleu                         2.624 M. €       0,7%  0,3%

Suma 10 caixes amb seu central

A Catalunya                               387.491 M. €     100%    31,7%

 

Altres 35 caixes amb seu central

Fora de Catalunya                        834.928 M. €             68,3%

 

Total 45 caixes amb seu a l’Estat   1.222.419 M. €                     100%

 

 

Gairebé una tercera part del l’actiu, (31,7%); dels recursos de clients (32,3%) o de la Inversió Crediticia global (31,2%) de les 45 caixes de l’Estat correspon a les 10 caixes  catalanes.   

 

 Amb una participació per població del 17%, o per activitat econòmica vorejant el 20%, les caixes, en canvi, signifiquen un terç del total de l’Estat.

 

I amb 10 caixes, nombre invariable des del 1990. Quant a la resta de l’Estat en són, ara, 35.

 

Primer punt, mirant nomès les grans magnituds agregades. La dimensió mitjana es clarament  superior a les catalanes. O sia que si el problema, diuen alguns, es la dimensió, les urgències estaran per les Espanyes. Clarament.

Les mitjanes simples serien, per al conjunt de les 45 caixes , de 27.165 M. € d’actiu mitjà/entitat. Si no tenim en compte a les dos principals caixes (La Caixa i CajaMadrid, en conjunt, tenen el 34,4% del total), la mitjana per a les altres 43, seria, aparentment, de 18.655 M. € d’actiu/caixa.

 

Només Catalunya i Penedès superen aquesta mitjana (sense cap sentit real). Les altres 7 caixes catalanes tenen una dimensió inferior.

 

Unes valoracions “a primera vista”

La importància de La Caixa és el punt més destacat. Es com un transatlàntic ancorat en un port esportiu. (Més del 62% del total)

La relació dimensional (actius) entre La Caixa i Caixa Catalunya és de 4 a 1.Quatre vegades més que la segona.  Es una altra galàxia.

En canvi la diferència, la relació entre la 2ª. i la 3ª., entre Caixa Catalunya i Caixa Penedès no arriba a ser de 3 a 1.  Important, sí, però inferior, relativament, a la distància entre C.Catalunya i La Caixa.

I Penedès, 3ª. Caixa catalana (i 14ena de l’Estat), gairebe és el doble, en dimensió, de la de Sabadell, la que ocupa el 4rt. Lloc. 22.700 M. € a Penedès. Més de 3,5 bilions de les antigues pessetes.

 

Després, en canvi, l’homogeneitat entre les altres 6 caixes catalanes (sense incloure, solament, a Manlleu) ja es molt elevada i tenen una dimensió relativament similar.  Sabadell, Tarragona i Terrassa tenen entre 11.500 i 12.300 M. €. Compte!. Són 2 bilions de les antigues pessetes d’actius totals en balanç.  No es una xifra baixa.  2 bilions de ptes en balanç, 

 

I despenjada, en dimensió, la 10ena. Caixa catalana, la de Manlleu, amb 2.600 M. €.  Poc menys de mig bilió de les antigues pessetes.

 

Farà uns  8/10 anys, els estudiosos de la dimensió financera fixaven, a tall de referència, una dimensió mínima estimable, per a no tenir problemes derivats de la dimensiói, de 300.000/400.000 M. de ptes. (en recursos de clients o sia en torn al mig bilió de ptes., en actius, més o menys.).

 

La inflació no ha estat gaire elevada, ni ho serà, i si aquelles anàlisis fossin cartes de navegar reals, certes, resultaria que només Manlleu, i per molt poc, estaria per sota d’allò que denominaren “dimensió mínima”.

 

Era vàlida o no, aquella ratlla, aquella dimensió mínima?   Com a orientació per acotar segments, potser, però no hi ha traducció automàtica correlativa entre dimensió i eficiència, entre dimensió i resultats ni entre dimensió i management eficaç.

 

En definitiva, si no tenim en compte ni a La Caixa ni a a Caixa Manlleu (la 1ª. I la 10ena), la relació de dimensió global entre Caixa Catalunya i Manresa (2ª. i 9ena) és important, sí, entre 9 i 10 a 1. Molta diferència? No excesiva. No excesiva. Si trobem positiu un pluralisme i una diversitat de caixes catalanes, que ofereixin bon servei i bones condicions financeres en els seus productes i serveis.

La mateixa que hi ha entre les 1.292 oficines de C.Catalunya i les 155 de Caixa Manresa.(dades del 2007) La relació entre inversions creditícies es  de 7 a 1.

 

 

3.- Dimensió diferenciada, però amb xarxes diferenciades i presències territorials ben diferenciades, entre les caixes catalanes.

 

No inclourem les dades relatives a oficines ni la seva evolució els darrers anys.On s’han produit fets molt paradoxals. Expansió intensiva, molt intensa, de xarxes d’oficines per part d’algunes caixes catalanes en determinades zones de la resta de l’Estat. (Canàries, Andalussia, Pais Valencià i Múrcia,), amb resultats, desconeguts, per la nul.la informació concreta que es dona, públicament, i ni a les Assemblees generals, dels resultats econòmics, anualment, de les aventures expansives preses, algunes a darrera hora, i altres, amb la repartidora creditícia automàtica. Ja ho varem comentar al primer article sobre caixes, però ho repetim perquè es important saber, amb números, si les “aventures” (costoses en gestió i instal.lacio) dels managers que creien absurdament que vivien en una Arcàdia feliç dels promotors i constructors de les Espanyes han comportat greus problemes o sensibles, a les caixes catalanes, una a una.

 

Es, o seria, ben fàcil: explicar als màxims organs de govern, i incloure-ho als informes corporatius publics (els anomenen de “bon govern”, doncs que ho posin) les dades de: Dipòsits, Credits vigents, Credits en demora, Marge Financer, Resultats nets i nombre d’oficines en cada “nou” territori. 

 

Si no es publiquen serà perque no surten bé, atesa la gran afició que tenen els managers de les caixes a fer-se publicar qualsevol dada que “honori” la seva gestió. O sia que seria important la seva difusió. 

En canvi, altres caixes catalanes, potser per dimensió, segur, s’han mantingut mes prudents, en aventures territorials, però tampoc se sap amb claredat si han fet aventures creditícies amb escàs seny en el sector inmobiliari.

 

La demora és una greu amenaça per a les caixes. Si.

Però també han viscut altres crisis intenses, amb atur galopant, i amb molts impagaments.(80’s i 90’s) I les van sobrepassar i superar sense gaire problemes. Però la demora creditícia de les caixes catalanes, fins ara, fins aquesta crisi, havia estat sempre demora en el pagament de families, de particulars, (on el suport familiar sempre compta, i també financerament), o de petites i mitjanes empreses.

 

En canvi, ara, amb la crisi actual, les caixes, unes molt més que altres, pero totes, tenen una proporció important de demora, i la que vindrà, derivada de les “grans oepracions” dels “managers”(¿)/directius(¿) /direccions(¿?) de l’etapa 2004-2007 amb grans empreses inmobiliàries i constructores, i moltes d’elles en territoris de “nova expansió”, derivades del greu error de creure en el creixement il.limitat, i en els “consells”/”ordres” dels superiors professionals (¿) centrals.  Ja estem veient les curses i readaptacions, en moltes caixes, per a intentar vendre al preu que sigui, tant aviat com es pugui, part de l’inmens actiu inmobiliari que ara tenen, en compte dels préstecs no pagats, i que en bona part no està ni culminada la obra.

 

Bé, l’estructura de la demora, a cada caixa, sobretot el volum de la provinents dels “alegres” supercrèdits que ràpidament lliuraven a constructors encara quan la crisi tothom la veia (2006/2007, per exemple) i quina qualitat tinguin, serà molt determinant els dos propers anys en l’esdevenidor inmediat de les caixes. I sobre aquesta relatitat, la demora excesiva i el greu de recuperació que tinguin, es basarà potser el futur d’alguna caixa catalana. Però no per un problema de dimensió, no, sinò per un problema de solvència, derivata d’una excesiva morositat no recuperable, i, en definitiva, per un clar problema de management/direcció incorrecta, gens professional, i sense encert.

 

Aquesta situació diferencial no es exclusiva per a les caixes catalanes, ans també la “febre credíticia d’or” afectà la majoria de caixes, sobretot les més importants, de la resta de l’Estat.

 

Nomès a tall d’exemple, de l’expansió territorial i de xarxa duta a terme per les caixes catalanes els darrers 25 anys, una multiplicació de l’oferta fora de tota mida, sobretot quan les noves tecnologies de la informació i de la interacció ja estan plenament desenvolupades, vejam el nombre total d’oficines de les caixes catalanes en un període llarg, però no justificatiu d’aquest model de creixement i d’expansió física.

 

Caixes catalanes – Nombre d’oficines al final de:

                                   1985     2000     2002     2007                     1985  2000  2002  2007

La Caixa                       1.419    3.196    4.453     5.470    Terrassa       75      120   214   277

C.Catalunya                      515        633      961     1.192    Laietana        81       97   217    275

Penedès                           161        258       536       645    Girona           83     104   175   235

Sabadell                           120       158       244       364     Manresa        89      97    138   155

Tarragona                         187      198       281        322    Manlleu          62     63      85   102

 

La Caixa ha multiplicat per 4 la seva xarxa en 22 anys.(4.000 oficines noves)-Catalunya l’ha duplicat, amb escreix (650 oficines més).

Penedès també l’ha multiplicat per 4 (+400 oficines, gairebe);Sabadell l’ha triplicat (+245 oficines); Tarragona ha augmentat “només” un 80%, sense arribar ni a doblarla (+ 135 oficines). Terrassa gairebé l’ha quadruplicat (+200 oficines); Laietana l’ha multiplicat per 3,5 (+200 oficines), Girona gairebé l’ha triplicat (+150 oficines), Manresa l’ha augmentat un 65%, solament, (+65 oficines) i Manlleu  també l’ha incrementat un 60% (40 oficines més).

 

Prudència en algunes, o potser impossibilitat? Audàcia en altres? O “animalades” excessives en altres?.   Per què no es donen dades, ni externament ni als organs de govern de cada caixa, de l’evolució de les noves oficines? 

 

Es evident que, globalment, l’augment d’oferta, en nombre d’oficines, de les caixes catalanes és “bestial”.  Però es bestial per l’acció duta a terme per La Caixa.(4.000 oficines més en 22 anys.). Les 10 caixes catalanes han passat de 2.792 oficines a finals del 1985, a 9.037 a finals del 2007. (+6.300 oficines), passant per 4.324 el 2000 i 7.304 el 2002.    Sense la incidència de La Caixa, (+ 4000 oficines) les altres 9 caixes catalanes han passat de 1.362 oficines el 1985 a  3.567 el 2.007.  (+ 2000 oficines).

El mite de les fussions al sistema financer (2)

1. Introducció

A finals de febrer es va publicar el primer article. Centrat, monogràficament, en el cas més urgent de crisi greu d’una caixa mitjana, per problemas de solvència, de rendibilitat, i de mora, de la Caja Castilla-La Mancha, gestionada 100% per reconeguts dirigents del PSOE. Els problemas s’aguditzen, però trobaran fons públics per a cobrir a Unicaja, imposada com a bomber del desastre en la gestió de Castilla-La Mancha.

 

Però crec que valdrà la pena, abans d’endinsar-nos en el que ens interesa, la dimensió mínima suficient, i el nivell de competència i eficiencia desitjable, per a les caixes catalanes, reflexionar una mica en això de les fusions, en els sistemes financers, i, prèviament, en altres sectors econòmis i socials.

 

Les fusions , en genèric, són bones. Veritat o Mentida?

Ni bones ni dolentes.

Cada cas es un món específic. Però fusions, fusions se’n produeixen ben poques. Totes, al sistema financer, són absorcions, o adquisicions, disfressades amb el terme “fusions”. I també la majoria de les que es produeixen a altres sectors econòmics.

I, en una gran majoria, es produeixen per què una de les parts fusionades, o les dues, tenen problemes greus, greus molt més que problemas notoris, i molt sovint, per què hi ha problemes MOLT GREUS a curt o a mitjà termini.

 

Habitualment, en un sector determinat, les empreses que busquen o pretenen  una fusió, arrastren problemas derivats d’una gestió dolenta durant bastant  temps, ó molt dolenta en pocs anys, però amb decisions i/o omissions de decisions  gens rigoroses. En definitiva, qui busca una fusió ha tingut o té encara un management deplorable. Fracassat o inepte. O les dues coses a la vegada.

 

2.- Després de fugides endevant, fracassades, venen les “fusions”.

Recordem, a tall d’exemple del que es va prometre i dir i el que ha passat després, alguns casos.

 

Sector elèctric. Feca, Enher i Hidroelèctrica. 3 companyies diferents a Catalunya. Inversions conjuntes (nuclears). Intervencionisme estatal i fracàs gestor (Caixa de Barcelona-Fecsa). Ara només hi és Endesa, que és una filial italiana. Un desastre.Una empresa molt més gran, recull de moltes absorcions, i que quan més gran més desastre ha estat. Els preus per als consumidors? La qualitat dels serveis? (“apagades mai vistes”). Noves inversions( a Latinoamèrica, no pas a Catalunya).

 

Sector distribució comercial.  Caprabo. El fruit d’un gegantí i continuat esforç de diverses generacions i famílies. D’un bon servei. D’uns bons productes. D’un bon màrqueting. D’una bona qualitat. D’una bona fidelització.

Les modes “empresarials” de ser “ben grans” són més efectives que la “pluja fina”. Es pluja amazònica. I no s’hi saben resistir. Expansió i expansió. Presència en grans centres comercials nous (La Illa, Gavà-Barnasud) amb una manera diferent de gestió. Segueix la fugida endevant. Fent les Espanyes. Compra d’Alcosto, a Madrid. Absorció que causa greus problemes de digestió. Endeutament elevat per a l’expansió i la vessant inmobiliària diferenciada que la caracteritza. Necessitat d’un soci financer (el màxim deutor, la Caixa), en principi minoritari, per a intentar l’estabilització.   Finalment, desapareix Caprabo, adquirit per Eroski, tot i que mantingui la marca comercial a Catalunya.    Moltes absorcions i, al final, absorbits.

 

Durant tot aquest període d’aparents “vaques grosses”, els consumidors-clients habituals de Caprabo a Catalunya van ser-li fidels? I els d’Alcosto a Madrid? Quants van seguir i quants van desaparèixer?   Eroski-Catalunya + Eroski-Caprabo  que està sumant?  Quants consumidors/vendes s’han perdut pel camí?

 

Banca.   Els dos grans i únics bancs espanyols (Santander i BBVA) existents, ¿van integrar i afegir a la seva dimensió inicial la majoria de clients dels bancs absorbits, comprats, assignats pel FGD, en el procés de concentració bancària més bèstia d’Europa que es va produir durant els governs de Felipe Gonzalez/Solchaga?.

No. En van perdre molt més de la meitat del que teòricament absorbien. Molts clients se’n van anar a les caixes d’estalvi.  I així, bona part de l’augment de quota de mercat de les caixes, a Catalunya, i a tot l’Estat, es produeix simultàniament al procès de concentració bancària.  

 

O algú creu que la clientela catalana, d’actiu i de passiu, atesa  per les xarxes del Grup Catalana, de Mas Sardà, de Bankunion, Banc Europa,Atlàntic, Garriga Noguès, Mercantil de Tarragona, Girona, Sindicat de Banquers, Català de Desenvolupament, Exbank, Industrial dels Pirineus, van quedar-se amb els compradors espanyols tant grans? 

 

I, amb aquestos dos grans bancs espanyols, més Sabadell i Popular,  el servei a particulars catalans, en condicions econòmiques  de retribució de dipòsits i costos financers, o les comissions, ha millorat, és més eficient ara, que fa 25 anys?

 

Són eficients les fusions o les absorcions?  Depén de per a quí i cada cas té una resposta específica.

 

Més tamany, més dimensió, = millor.   És una afirmació religiosa, de fé, de secta. No hi ha cap demostració empírica ni científica.   Les sinèrgies?   Ha ha. Ai, les sinèrgies….

Algú les quantifica, compromet el seu bonus econòmic,  i després comprova si ha arribat a trobar-ne el 35%? No. Es diu, i ja està. Ningú compromet els seus bonus variables al compliment de les sinèrgies que anuncia. Per què no ho fa? Perquè no s’ho creu. Ens enganyen.

 

Pel moment, en la crisi actual, els grans problemes, els problemes grossos, han vingut i s’han produit als grans conglomerats financers nordamericans (Citigroup en primer lloc, AIG en segon..) britànics o francesos.  Als grans.

 

No pas a les entitats de dipòsit molt més petites.  Tampoc és cap dogma de fé, evidentment, però  l’exposició al management equivocat es dona a totes les entitats, i molt especialment es produeix a les grans, on les inèrcies permeten que moltes bestieses  no surin fins al cap del temps. A les entitats petites o més petites, els errors greus en management deseguida apareixen i cal afrontar-los molt més aviat.

 

3.- Fusions, o absorcions, de les que ningú en parla. Per què?

Amb aquest invent de les “sinèrgies”, que sóna bé, aparentment,  i amb el mateix argumentari genèric amb que els partidaris mediàtics de les fusions, així, en general, les màximes que es puguin fer, amb l’unic motiu del “tamany superior” i de les “grans empreses”, hi ha moltes possibles fusions teòriques que mai troben defensors tant apasionats com els de les entitats financeres.

 

-El Marca i el As.   Un sol diari esportiu madrileny.  Quants  exemplars i lectors perdrien?

 

-El Mundo Deportivo i l’Sport. Un únic diari esportiu en castellà a Catalunya. Segur que es mantindrien els 190.000 exemplars, o en perdrien 60.000 i en guanyarien els del Marca, As, o el 9 Nou?

-El Pais i el Mundo. Un diari espanyol potentíssim, molt mes que ara. Ha , ha.

-El Pais i El Grup Z-El Periodico. Així Prisa assoliria la qüota que com a Prisa no ha aconseguit mai, malgrat els diners esmerçats, a Catalunya.

-Diari de Girona i Punt Diari.  Es potenciaria la premsa gironina o estaria ja a punt de desaparèixer?

-Diari de Girona i Diari de Tarragona. Sinèrgies. La Vanguardia estaria contenta.

-Catalunya Radio i RAC 105.  Sinèrgies. Moltes Sinèrgies. Ha ha. Empresa publica i empresa privada.     Si treiem Rac 105 i posem SER, compte, no estem tant lluny.

-TMB i FFGG. I Trambaix.  Moltes sinèrgies. Moltíssimes.

-Tele5 i Antena 3.   Mantindrien la suma d’audiències actual?   Ni somiar-.ho.

-TeleMadrid i Canal 9 – Sinergies i complementarietat. En caixes ho postulen, i en emissores de televisió?

-El Real Madrid i l’Atletico Madrid. Alliberarien espai per a fer pisos.

-Real Madrid i Getafe.  El mateix. Sinèrgies.

-Barça de Basquet i la Penya.  Un superequip (segur?) català de basquet a Badalona.

-Vic i Reus, de hockey. Sinèrgies.  A Casa, un cop cada mes a Reus, i un altre, mensual, a Vic.  Podrien consolidar (segur?) un superequip que guanyés sempre al Barça de Hockey. O No?

-Els serveis de Pompes Funebres de Barcelona i de Madrid. Sinèrgies en l’administració, Millor preus. Més eficiència ¿??

 

Seguim, seguim,….No es broma. Per què ho ha de ser. Si ho mirem teòricament, com si no coneguessim la realitat, hi veurem moltes  possibles sinèrgies.   Per què no ho defensem i proposem!!.  Més dimensió, més tamany, més sinergias!!!…….i qui mana, i per a fer què..i qui ho control.la.

 

4.- Caixes d’estalvi. 3 models de funcionament a Europa. Alemanya, França. Estat espanyol. I el submodel català.

 

En síntesi, hi ha 3 models diferents de funcionament i organització del sector de les caixes d’estalvi a Europa. On les caixes són importants, molt importants.Els vigents a Alemanya (el provinent de la Republica Federal); el francès i l’espanyol.    Son els 3 grans estats europeus on les caixes tenen una importància financera destacadíssima.  Espanya i Alemanya, molt igualats,i França, amb menor importància. I són models ben diferents. Molt diferents.

 

4.1.- Alemanya

Moltes caixes d’estalvi. Sense competència territorial entre elles. Molt escases fusions. Arrelades a nivell municipal o intermunicipal.  Amb poderosos i molt potents instruments de cooperació financera. (Landeskanken) a nivell de cada Land. Garantia pública (municipis i lands/estats federals), amb algunes caixes estrictament privades però que compleixen tots els altres atributs.

 

La cooperació financera es produeix en temes d’infrastructures (sistemes de pagament,estudis de mercat, serveis informàtics, serveis per internet, disseny de nous productes comercials, tant de dipòsit com creditics) com també en l’activitat pròpiament financera. (xarxa de caixers compartida, fons d’inversió, amb gestores comunes a nivell de land’s; fons de pensions, amb gestores úniques, bancs comercials, a mitges en la propietat amb els lands, per a prestar serveis i operacions financeres de comerç exterior; de préstecs a municipis i corporacions públiques, de grans crèdits i préstecs a grans empreses,  etc.). 

 

El model es molt eficient. I solvent.   Permet una xarxa eficient d’actividad minifundista, sense absurda competència territorial municipal d’altres caixes, amb serveis i condicions competitius, a particulars, famílies i petites i mitjanes empreses. No es produeixen absurdes duplicitats o multiplicacions de prestació de serveis financers similars; més control del risc, menys concentració de riscos financers, menys aventures financeres.., els directius no se senten “amos de cortijos”, i hi ha direccions col.lectives, de debó,.). No hi ha pressió forta sobre els resultats, la qual cosa permet treballar amb marges inferiors, i donar més eficient servei als consumidors.

 

Els 11 Landesbanken (655 oficines i 51.000 empleats) són el “muscle financer” de les caixes alemanyes. La cooperació, en capital també, entre les Associacions de Caixes de cada estat i el govern de l’estat-land federal, per a gestionar el Landesbanken assegura molt bé que prioritzin les inversions útils per a la població del land, i no incòrrin en  sortides de capitals envers altres zones alemanyes o de l’estranger.  Juntament amb els Landesbanken, els Landesbausparkassen , societats hipotecàries especialitzades, que actuen en gran proporció com a filials o participades dels Landesbanken.

 

Es un model, típic, de cooperació “federal”, on subsisteixen, sense problemes, caixes importants, a nivell individual, com les dos de Koln, la d’Hamburg, o la de Münich, amb d’altres de tamany molt més petit, de municipis bàvars petits, sense cap problema. I els clients reben, arreu del territori, un nivell similar –bó, molt bó- de serveis per part de totes les caixes bàvares, o d’altres estats federals..

 

446 caixes d’estalvi, amb 16.000 oficines obertes i 261.000 empleats (rànquing de finals del 2007) (151 caixes alemanyes amb un actiu total inferior als 1.000 M. €) (370.000 empleats en global, caixes + landesbanken + associacions regionals o de land + resta filials).

 

 (Vejam les dades espanyoles d’igual data:45 caixes, 35.000 caixers automatics, 132.000 empleats i 24.640 oficines, i només 4 caixes amb menys de 1.000 M. € d’actiu)

 

El model alemany, ben diferent de l’espanyol, no  ha viscut cap concentració significativa.   50 caixes municipals petites desaparegudes, amb absorció per una altra del land,  els darrers 25 anys.

 

 I les competències, lògicament, federals a nivell de land.

 

 4.2.- França 

Les Caisses d’Epargne, finalment, després de la darrera reforma del 1999, van passer a ser “bancs cooperatius –cooperatives formals de crèdit”, el capital dels quals es propietat en un 80% de les “societats locals d’estalvi” creades a nivell local i regional i que compten amb més de 3 milions de pàrticeps (bàsicament impositors).

 

Les caixes mantenen el 100% del capital d l’òrgan central-centralitzat-jacobí del grup (la CNCE-Caisse National des Caisses d’Epargne”), que fa, alhora, d’òrgan central, de holding tenedor de les accions de totes les filials del Grup i de Banc del grup de Caixes.

 

Es un model típicament jacobí, centralitzat al màxim, després que no acabés de quallar un model anterior més “regional”, per manca autèntica de cooperació entre les caixes d’implantació territorial.

 

Finalment, el teòric “model “regional” francès acabà en una total concentració, fins a reduir-se a nomès 17 entitats d’estalvi diferents, avui, i a una concentració centralitzada , al límit, de poders i competències.

 

Cal dir, tanmateix, que de manera paral.lela, els governs francesos estan intentant, fa anys, culminar una integració entre el sector de les “caisses d’epargne” i el “sector típicament cooperatiu de les “banques populaires””, en greu crisi, per greus pèrdues derivades d’inversions exteriors fallides i sense control.    El procès s’està diferint molt, en el temps, per la situació, molt més greu del previst fa 2 anys, del grup de les Banques Populaires, i la dificultat de que una integració amb el sector “Eccureil” (Caisses d’Epargne) no acabi, també, amb la solvència del sector de caixes.

 

La integració va a fases. Per necessitats del grup Populaires. Així la inversió crediticia a grans empreses, a l’exportació, i al sector immobiliari, ja s’efectua fa alguns anys a través del banc  Natixis (propietat al 50% de les caixes i dels bancs populaires).

 

La xarxa d’oficines de les caixes franceses no arriba a les 5.000 oficines. (4.300 a mitjan 2008) i bàsicament només actuen com a captadores d’estalvi popular a travès dels “productes amb avantatges fiscals “ (llibreta tipus A, i altres) reservats a les caixes. Les dades actuals (finals 2008) són :       

 

17 caixes d’estalvi (a nivell “regional”) amb formulació jurídica de “cooperatives” (30 el 2006, 64 el 1988)

4.352 agencies

27 milions de clients. (pels productes amb avantatages fiscals).

287  societats locals d’estalvi.

55.000 empleats.

5.800 caixers automàtics.

 

La fusió amb el Grup Banques Populaires, que ha de culminar-se enguany, assolirà el 25% del mercat de dipòsits francès interior, amb un model absolutament centralitzat.

 

L’evolució francesa de les Caisses d’Epargne és la demostració, real, encara que pogués semblar insospitada, i ilògica, i ineficient, que es posible, amb la determinació de les forces polítiques franceses dominants (dreta, centre i esquerra, poques diferències han tingut en fer aquesta evolució), de passar d’un sistema descentralitzat, d’arrelament local, com era el tradicional sistema de caixes d’estalvi franceses, a un sistema 100% centralitzat, unificat, com si fos un banc privat. I sense contestació social, ni de les autoritats regionals, ni dels sindicats, ni de les autoritats municipals, ni rien de rien.  Centralització total, i, realment, 1 sola caixa d’estalvis francesa.

 

4.3.- Altres models europeus .

Abans d’entrar a comentar el “model espanyol”, que incorporà un “submodel català específic”, sobretot en estructuració dels òrgans de govern a partir d’una Llei catalana pròpia diferenciada, val la pena deixar constància, amb nomès algunes dades, de com està la situació de les caixes a altres països europeus, on la seva importancia financera és molt inferior, ja no d’ara, sinò de gairebé sempre en els darrers 40 anys, que a Alemanya, França i a Espanya.

 

Gran Bretanya. Es un cas peculiar, en el que, a la seva manera jacobina, ben diferent de l’anglesa o británica, s’hauran inspirat els “grans i centralistes homes d’estat francesos”.  El LLoyds TSB, el gran banc anglès, es va fer gran i el més rendible de tots, gràcies, en bona part, a que va fer-se càrrec de les 4 TSB (Les 4 Trustee Savings Banks, la d’Anglaterra, la de Scotland, de la Wales i la de North Irelanda), que van articular-se a finals dels 80 per a intentar conservar i modernitzar les molt antiquades caixes locals d’estalvi britàniques.  LLoyds assolí la denominació LLoyds TSB, que manté encara, per l’absorció d’aquelles 4 caixes britàniques, i això li significà poder treballar amb una gran base de clients particulars de segments que no operaven amb el banc. Pràcticament poden considerar-se desaparegudes, les caixes britàniques, però el Lloyds TSB encara en treu profit.

 

Suecia. 81 caixes, encara, d’àmbit territorial limitat i sense competència comercial entre elles. 1.100 oficines, 19.500 empleats i 2.400 caixers automàtics (dades finals del 2006.)

Noruega. 126 caixes petites.Esquema similar al suec.940 oficines. 16.000 empleats. 2.300 caixers.

Finlandia:39 caixes, molt petites. 210 oficines. 1.100 empleats.

Dinamarca:11 caixes residuals. 150 oficines.1.600 empleats.

Austria: 57 caixes.  1.100 oficines. 12.500 empleats.1.600 caixers.

 

A altres països, ja nomes queda 1 caixa pública o semipublica, (bsicament  residu de la Caixa Postal corresponent), amb una presencia financera limitada arreu de l’estat. Es el cas de Portugal (1.400 oficines i 24.000 empleats), Holanda (170 oficines solament i 5.000 empleats.`O de Grècia, encara menys important. El cas italià es també molt peculiar, i sui-generis, però ha reduit la importancia de les caixes a un segment residual, en “privatitzar-les” a travès d’un procediment com el que a Espanya-Madrid s’intenta colar, 20 anys después, (quotes participatives), de manera que acabaren realment “engollides” per la gran banca italiana gens privatitzada.

 

En l’article seguent entrarem ja a veure la situació a Espanya, on podrem copsar com s’intenta passar d’un model mes proper a l’alemany (i que no s’ha alemanyitzat per que els gestors, els managers, els directius no han volgut mai racionalitzar l’activitat), a un model que es vagi apropant al francés, de centralització total.    No bén bé, d’entrada, però les tendències són clares.

 

O la cooperació tècnica, operativa, de riscos, de serveis, d’infrastructures, a nivell federal, com molt bé fan i han fet i seguiran fent les caixes alemanyes (500 encara) o centralització progresiva, a grans salts, en dos o tres fases, passant de 45 a 25/30, primer; a  10-12 després……..i si el jacobinisme seguéis triomfant.. a copiar als francesos.

 

El camí intermig es no adoptar cap de les dues tendències, però aleshores, com ara es veu, i es demostra, la incapacitat real de moles gestors, del management incompetent  d’algunes caixes, les posa en una delicada situació en molt poc temps. Els riscos sempre han existit i  durant uns anys, en algunes cases, es van mantenir només per als particulars i petites empreses, mentre que no es van control.lar per a grans empreses, promotors o constructors.

 

Però això ja vindrà el proper dia.

Mas ó Montilla

El nou paradigma tripartit: PSOEPP/PPPSOE + algú (ERC i/o ICV) 
(per Andreu)

1.- Tot el poder per als dos partits jacobins espanyols, arreu.

El cas d’Euskadi, en perspectiva, segueix al cas de Nafarroa. 

És igual el resultat electoral. Tant dóna quina opció guanya les eleccions, clarament, en vots populars i en escons.

Si no hi ha majoría absoluta, PPPSOE ó PSOEPP tenen un pacte de sang “roja i gualda”, pel qual només poden assumir el poder les “mesnades” jacobines. Espanya, abans roja, abans fatxa, que amb alguna cantonada governada pels nacionalistes no castellans guanyadors de les eleccions.

1.1.-Governs en minoría, pactes secrets per a investidures, i condicionament de polìtiques. Reespanyolització, sobretot, de l’ensenyament, la cultura, i les subvencions.

La perspectiva basca, facilita tots els elements d’aquest assalt al poder, al 100%, dels partits jacobins.  

Qui queda en segon lloc (PSOE), a gran diferència del guanyador (nacionalisme democràtic basc), tant en vots populars com en escons, té el suport assegurat, per a la investidura, de l’altre partido español (PP, en el cas d’Euskadi). (A Nafarroa va anar a l’inrevès, recordem!!). El partit espanyol que queda més amunt posa el president...amb els vots vergonyants de l’altre partit espanyol en la investidura. 

I com no es vol donar la imatge externa de govern “jacobí-espanyolista”, un cop aconseguida la investidura, (“para el cambio”, a Euskadi....sense recordar-ho a Andalussia, o a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple; o “para la estabilidad democràtica”, en el cas de Nafarroa on va guanyar UPN), els governs seran minoritaris, però amb una assegurança de sang mútua de no deixar-los caure. Si més no, els dos primers anys.

1.2.-Contrapartides, totes secretes. Visca la transparència democràtica

Reespanyolització a dojo. “Cohesió”, que diuen els espanyolistes.

A l’ensenyament, a la universitat, a la retolació pública, als indicadors exteriors, a les subvencions a associacions, noves, creades des de plataformes creades al redòs dels sindicats UGT i CCOO més alguns afiliats a PP i PSOE, per a recuperar el terreny que ells valoren, com a espanyolistes, com a “perdut”. 

El que els “seus” diaris, els “seus” mèdia (gairebé tots) diuen “constitucionalisme” significa “espanyolisme ranci, jacobinisme, centralisme, autonomies sempre igualades i iguals”. 

Lògicament, han d’amagar l’ou, ara que tornarà a ballar l’espanyolisme. Nomès justificaran la investidura, d’un espanyolista jacobí, pel canvi o per l’estabilitat, segons convingui, però de cara als afiliats peperos, no formaran part del govern.. per a evitar la imatge, sempre control.lada pels “seus” mèdia, d’un “front jacobí espanyolista”, que és realment el que fan.

Només un problema. Els càrrecs.La menjadora. Quadres peperos a Euskadi (com quadres psociates a Nafarroa) aspiraran , personalment, (es la seva politica democràtica, els guanys personals) a tenir càrrecs ben remunerats amb diners públics. Ho podran aguantar un temps, curt, però després la pressió de l’ambició personal serà molt forta. I entraran quadres peperos a l’administració basca (si fan el cop d’estat.. no democràtic que tenen a punt), disfressats de tècnics de prestigi o sense prestigi.

La corrupció, sempre present al Psoe, i gairebe sempre al PP, començarà novament...però trigaran 2 anys a veure’s els primers casos.

2.- CATALUNYA. La Sra. Sánchez Camacho (Alícia), nova companya de viatge del tripartit del Sr. Montilla. Ciència Ficció? No. Lògica espanyola

El pacte PPPSOE ó PSOEPP abraça totes les comunitats, totes les nacions de matriu no castellana.  

En cas “necessari” (que cap nacionalisme democràtic no espanyol governi, encara que guanyi,), els vots del PP de Catalunya estaran a disposició del Sr. Montilla. Ara..si hi hagués una moció de censura...a la tardor...o després de les properes eleccions ....si CiU no guanya per majoria absoluta, o no té un soci que li garanteixi no aliniar-se amb el Psoe-Psc del Sr. Montilla. ).

2.1.- Canvi de satèlit, si cal. PP per ERC. Ó PP per ICV. Des de fora, com a Euskadi. Catalunya, com l’Euskadi Bis del 2009.

Així com a Euskadi, si hagués fet falta, també el Psoe hagues recollit el vot d’investidura de l’únic diputat de la formació ultraespanyolista de Rosa Diez, a Catalunya, si repeteix presència en el Parlament, Ciudadanos, també aportarien la seva collita pròpia a mantenir la Presidència de la Generalitat en mans espanyolistes.

El PP de Catalunya, ara 4rt. Grup parlamentari al Parlament, en unes properes eleccions catalanes, pot passar, novament, a ser la 3a., en funció de la caiguda, lliure o control.lada, del suport popular a ERC. Fins i tot ERC pot ser superada, en escons, per ICV, en una hipòtesi alzista del vot a ICV.  

Montilla calla, però no deixa de vigilar per a mantenir-se en el poder. Al preu que sigui.

Aquesta opció espanyolista (PP de Catalunya al servei dels jacobins psociates, fins el final), i tal com digué el Conde Duque de Olivares, “sense que es noti”..(investidura , govern de minoria, però garantia de no deixar-lo caure.).

Aquest suport del PP, des de fora del govern, permet a Montilla , si cal, i segons els resultats electorals, desfer-se, potser, d’ERC ó d’ICV. Passar a un bipartit (Psoe-Psc/ERC, ó PSoe-Psc/ICV), en lloc del fracassat tripartit clàssic, obre més possibilitats, en el límit, a Montilla.

Desfer-se, poc abans de les eleccions, d’ERC, ó d’ICV, segons la situació social derivada de la crisi aconselli, pot ser la mesura espectacular de Montilla, semblant a la que va prendre Maragall forçat pel Psoe de Madrid, però, ara, amb el suport del PP català garantit per a la investidura segona de Montilla. Tot això si sumen..............es clar.

2.2.- Hipòtesi, bogería especulativa ó aplicació de la lògica jacobina.

Algú podia creure realment que amb el resultat, clar, a Euskadi, en favor del PNB, pugui ser lehendakari el Sr. López, amb un govern en minoria pírrica i ridícula, però amb investidura garantida pel PP, a canvi de desfer polítiques nacionalistes , sobretot en el tema de l’ensenyament (ikastoles en perill...), i els signes identitaris euskalduns de tot tipus?

Doncs sembla que pot arribar-se a produir. Jo, personalment, no m’ho creia possible. Ara ja començo a creure que ho faran, a Euskadi.....perque, si cal, també ho intentaran fer a Catalunya, més endavant. Encara estan més “preocupats” per Catalunya, com els ensinistrà sempre el Sr. Felipe Gonzàlez.

2.3.- Alícia Sánchez Camacho. Partidària del nou paradigma espanyolista.

Fa pocs dies Alícia Sanchez Camacho ja va fer una mica la bocamoll. Deia, rotunda, que a Espanya, al govern central, sempre ha de governar el partit que guanyi. Sempre. Per democràcia.

En canvi, quan el periodista li deia si aquesta lògica també era aplicable a Euskadi o Catalunya va dir, textualment, que era diferent. No és el mateix governar Espanya que una autonomia. Amb aquest esperit i creença de segona regional per a les autonomies, que té , per la seva formació i feina anterior, la Sra. Sanchez Camacho.

El mateix argument que el Sr. Zapatero. “Només governaré si trec més vots, i sóc el guanyador de les eleccions”, digué el 2004. Però Catalunya i Euskadi no són Espanya. I tant que no ho són. Però per als espanyolistes aquest principì de permetre governar al guanyador electoral.....va acompanyat de la frase final:....sempre que sigui un partit espanyol”.

3.- “Opció nacional espanyola, abans que l’opció de classe”

En el frívol dogmatisme pseudomarxista d’en Solé Tura i seguidors, i del Psan i successors, aquella “indisoluble unió entre l’autèntica opció nacional i l’opció de classe”, frase absurda (imbècil, realment) que va perforar tants caps de joves i adults catalans els 70’s i 80’s, ara, al segle XXI, els partits jacobins la reutilitzen, posant l’opció nacional espanyola, pel damunt de les diferències de plantejaments socials, econòmics, polítics, filosòfics.

Es l’esperit del Calvo Sotelo dels 30’s. Rajoy i Zapatero. Zapatero i Rajoy.

Aquest és l’atac més virulent contra la democràcia (sense cop d’estat militar o violent) des de la reforma. 

Els partits nacionalistes democràtics no poden governar, ni que guanyin les eleccions. NOMÈS SI TREUEN MAJORIA ABSOLUTA. 

Montilla, ...........i Sánchez Camacho, de massagista. Nou paradigma.
I l’ERC de Puigcercós? La pressió de la “menjadora”, ni que volguès, (que no ho vol) no la suportarà Puigcercós. La prova del cotó: les llistes. I no fer cap canvi abans ni a Girona, ni a Lleida, ni a les Diputacions de Girona i Lleida. (la menjadora és el corrent més potent a ERC), l’altra prova.

Però en Montilla , amb la Sanchez Camacho de portera, té més possibilitats. La Sanchez Camacho i el PP català donant suport a un tripartit (amb ERC i ICV) que no sumi 68; o a un bipartit (Psoe-Psc + ERC), ó a un altre bipartit (PSoe-Psc + ICV), en la investidura?

Au, va, Andreu, s’ha begut l’enteniment. S’ha passat 50 pobles.!!!! Ni somiar-ho. Impossible.!!!!
Bé. No sé sí m’he begut l’enteniment, però a Euskadi fan una cosa igual. Igual. Impedir, com sigui, que el guanyador ampli, i clar, de les eleccions basques, el PNB, governi. I girar la truita. Fent-la truita espanyola.

I a Catalunya voldran fer el mateix. Ja tenen a Montilla. Però si, com sembla des de fa mig any, el tripartit possiblement no sumi, ara té la xarxa “constitucionalista” , amb PP i Ciudadanos a punt. 

S’ha girat més feina. Van a per nosaltres. Vaja, com sempre, però més descarats que mai.

Però, a Catalunya, tot això (gràcies Carod, gràcies Puigcercos), ens vé quan s’ha mantingut una majoria absoluta nacionalista no espanyola en el Parlament, però que el Clauer superior del Regne dels Borbons a Catalunya, el Sr. Carod Rovira, Josep Lluís (ací i a la Xina....no va dir si també a Taiwan.....he he..) va lliurar, amb tot el convenciment, i sabent perfectament el que feia, al perdedor Psoe, tant d’en Maragall com d’en Montilla.

Ara pot superar-se ERC repetint el tripartit, i amb el vot d’investidura del PP de la Sra. Alícia Sanchez Camacho, per al Sr. Montilla.  

Molt bé, Puigcercos, molt bé E.  

Podeu governar una tercera legislatura gràcies al Psoe i al PP.  

Per la independència!!!!  

D’Espanya, de l’Espanya jacobina!!!  

El PP donant suport a ERC-Psc-Psoe!!!  

Bogeria........compte....compte, que tots els que ho pensin, primer, que pensin que van dir quan deiem que ERC faria president, si podia, a Montilla. Això...impossible. Maragall sí, però Montilla, que va..... Montilla. I que va passar?

Com diu avui a La Vanguardia en Miquel Roca Junyent, un dels tres millors polítics catalans des del final del franquisme (En Pujol, en primer lloc, naturalment), referint-se a la coherència i a la incoherència, en política, on poden dur, ...fins i tot a un tripartit Psoe-Psc/ERC/PP.

Imaginacions? Siguem realistes. El Psoe, el PP, l’espanyolisme rampant dels dos partits espanyols, i l’ambició personal per la menjadora, ho poden aconseguir.

Mas, majoria absoluta.? Difícil, molt dificil. 

Mes difícil això que el PP de la Sanchez Camacho doni suport a la investidura de Montilla.

I, si això anés així,...per tercera vegada, i aquesta per a donar suport a Psoe i a PP, negaran la seva catalanitat i nacionalisme els diputats electes d’ERC?.  

Ara ja es pot pactar amb el PP? 

El Psoe ha dit que sí. 

Doncs Puigcercós, alumne aplicat, també.

Les eleccions basques

ELS NACIONALISTES BASCOS SEGUEIXEN GUANYANT.COM SEMPRE

Els sucursalistes espanyols segueixen perdent. Com sempre. (Andreu)

El sectarisme informatiu, la manipulació mediàtica, fer de propagandista espanyol en lloc de periodista, ens han donat un nou allau de proves la nit electoral d’Euskadi.

Sembla clar, claríssim, que les eleccions basques es fan, sempre, marcades per la confrontació nacionalisme basc /espanyolisme sucursalista.

Vaja, que les confrontacions dreta/esquerra, a la que són tant aficionats les que s’autoanomenen esquerres a Catalunya, a Euskadi ni les esmenten. 

El sobiranisme basc, el nacionalisme basc, ha de fer front, sempre, als fronts espanyols. Unes vegades liderat, com ahir, pel PSOE, i altres, com el 2001, pel PP. Sempre la mateixa cantinela.El que ells diuen “constitucionalismo”, quan en realitat no ho és. Es pur assalt al poder basc. No democràticament. No. Amb totes les armes, lícites algunes, i, moltes, les més importants, inmorals i realment il.lícites.

Vejam 10 conclussions, en base a les dades electorals, de la jornada d’ahir.

1.- 150.000 votants del 2005 exclosos el 2009. 150.644 vots obtingué, el 2005, a les urnes, el PCTV-EHAK. El 12,6% dels vots. La quarta força política , per vots, a Euskadi. El 2009 no han pogut presentar llista. Quan ho havien fet sempre. Que ha canviat des del 2005? Res. Si, l’assalt al poder era del PSOE.

2.- El sistema electoral basc. 25 escons a cada territori històric. Ahir 1 de març van votar 630.000 bascos a Bizkaia; 352.000 a Guipúzcoa i 161.000 a Àraba. La relació de votants Bizkaia/Àraba és de 4 a 1. I la de Guipúzcoa amb Àraba supera el 2 a 1.  

Cada territori històric elegeix el mateix nombre de diputats. Els diputats a Àraba surten “molt més barats” que els de Bizkaia, una quarta part. Es on PP (treu 6 escons (nomes 3 a Guipúzcoa i 4 a Bizkaia) pesca la meitat del seu grup parlamentari. I el PSOE? Treu 8 escons a cada territori històric. Vaja, que també surt primat moltíssim.  

A veure quin dia el gran sociata Mikel Izeta, va a Euskadi a explicar allò que repeteix tant per ací, de que “no poden votar els territoris”… Vagi, vagi, Sr. Iceta, la llumenària electoral del PSOE a Catalunya, i li explica als seus amics Francisco López (Patxi) i Antonio Basagoiti (PP) que es molt injust i excessiu el que pesquen a Àraba. Per què no ho fan, Srs. Iceta, Sr. Vallès, Sr. Colomè, Sr. Zaragoza?

3.- Ahir, els vots nacionalistas bascos (a llistes) van sumar 496.600 vots. I obtingueren 36 escons. (PNB, Aralar i EA, sumats).  

En canvi, el front sucursalista espanyol (PSOE, PP i UPD-R.Diez) van obtenir 482.400 vots i, en canvi 38 escons.

Els vots populars donaren la victòria, diguin el que diguin els espanyols, als nacionalistas bascos. 

No s’inclouen en cap d’aquests dos blocs a EB-B, amb 36.000 vots en tot Euskadi, tot i que la seva col.laboració al sí de les dues darrers legislaturas dels governs Ibarretxe, en tot cas, caldria sumarles als vots nacionalistas en llistes, estrictes. (PNB+Aralar+EA).

4.- Però es van enregistrar 100.900 vots nuls. Un 10% dels vots a candidatures. Un 9% dels vots totals. Era la consigna del món d’HB. Vot nul. I un 70% ho va cumplir (150.000 vots a PCTV-EHAK el 2005). Com a mínim, el vot nacionalista/abertzale és el 90% dels 101.000 vots nuls. Com a mínim 91.000 vots més (ahir nuls) nacionalistas/sobiranistes.  

Amb aquesta estimació minima, la suma dels vots nacionalistes bascos d’ahir (llistes+ 90% dels nuls) arriba a 587.000 vots. 105.000 vots més que el front espanyolista (483.000 vots).  

El nacionalisme basc ha superat, com sempre, clarament, l’espanyolisme sucursalista de PP/PSOE/UPD.

5.- Cert. En comparació al 2005, la diferència entre vots nacionalistas o sobiranistes bascos i vots espanyolistes s’ha escurçat. Cert. Si el 2005 el vot abertzale (amb els vots de PCTV) sumà, en conjunt, 647.000 vots, front els 485.000 dels sucursalistes, amb una diferència absoluta de 160.000 vots, enguany la diferència s’ha reduït a 105.000/110.000 vots.  

Però seguéix sent una diferència molt forta. El nacionalisme basc té un 22% més de suport popular, a Euskadi, que el sucursalisme polític espanyol.

6.- Els sucursalistes HAN PERDUT 3.000 VOTS, en xifres absolutes, entre 2005 i 2009. Sí, els han perdut. Aquest és el gran èxit de l’espanyolisme. Treure 3.000 vots menys que el 2005. A que això no ens ho diuen els diaris ni TV3? Doncs es així.

El PSOE-PSE, amb un avenç històric/galàctic, arriba a 316.000 vots. , quan el 2005 en va obtenir 274.500. La gran victòria i avenç galàctic del PSOE, liderat pel Francisco López, va ser augmentar en 41.500 els vots. Magnífic.

Aralar, nacionalista, ha passat de 28.000 vots el 2005 a 62.200 el 2009. Ha guanyat 34.200 vots. Vaja, gairebé com el PSOE del Patxi López. Quina gran victòria i avenç, el d’Aralar. Per què no ens ho diuen.?

Però el PP, l’altre constitucionalista, ha obtingut un resultat extraordinari. Nomès ha perdut 66.000 vots (210.600 el 2005 i 145.000 el 2009) O sia, n’ha perdut una tercera part i estan eufòrics. Semblen ERC. Perden un terç dels vots i ho celebren. Espanya és així. I la gran Rosa Diez obté 22.000 vots, una mica més de la meitat que EA, o EV-B, i tothom ho destaca.  

Quina manera de comptar es aquesta?

7.- En canvi, el nacionalisme/sobiranisme basc (amb vots en llistes) (PNB+EA+Aralar) han tret, ahir, 496.600 vots populars. (El 2005 en van treure, les 3 forces, 496.300 vots.)  

Caram, els nacionalistes han mantingut els vots (n’han guanyat 300), molt poc,…però els espanyolistes n’han perdut 2.500. El famós front constitucionalista ha perdut vots. Aquest es el gran èxit que ens venen des d’ahir tarda i vespre. Perdre vots és un gran èxit. I conservar-los (el nacionalisme) es un fracàs.

Clar, estan molt contents perque el món d’Herri Batasuna ha estat exclós de les eleccions, i així recullen més escons. Pero el suport popular al món de Batasuna segueix, democràticament, més enllà dels 100.000 vots. Xifra important.

8.- El gran fracàs d’EA- Eusko Alkartasuna.
Obtenir nomes 38.000 vots a Euskadi es dramàtic. 2 escons, i 1 in extremis. Una desfeta superior, fins i tot a la previsible. (i que anunciavem en aquest bloc la setmana pasada). Els vots al PNB han estat 396.500. La relació és 10 a 1. Terrorífica. 

El 2005, la llista conjunta PNB/EA obtingué 468.000 vots. 
La presentació, per separat, d’EA ha estat castigada durament per l’electorat, i ha fet perdre, en global, 34.000 vots, els que ha guanyat, exactament, Aralar.

9.- Les consequències negatives, per al nacionalisme basc, de la presentació separada d’EA.

Si EA hagues continuat presentant-se en una llista conjunta amb el PNB de ben segur que se li haguessin assignat, com a mínim, 8/9 llocs elegibles.

 Però la presentació conjunta (434.000 vots , per la suma dels 396.600 del PNB i els 37.800 d’EA), hagues comportat obtenir 3 ó 4 escons més, fins arribar als 35/36 (30 + 2, ara = 32). I haguessin estat 3 ó 4 escons menys per als sucursalistes (34/35, en lloc dels 38 d’ara). Amb els 4 escons d’Aralar la majoria absoluta nacionalista estava asegurada. I encara quedava el marge suplementari del suport de l’escó d’EB-B.

 
10.- Tres opcions, crec, apareixen, realment, com alternatives posibles en la formació del nou govern basc d’aquesta nova legislatura:

10.1.- Lehendakari Ibarretxe, amb govern del PNB (amb Aralar , EA i EB). Sense majoria absoluta (37 diputats de suport), però majoria suficient. Es l’opció més lògica, més representativa del resultat electoral, i la més positiva per a Euskadi. Possibilitats que li dono? 70%

10.2.- Govern de coalició entre PNB/PSOE. (ja es va mantenir els anys del lehendakari Ardanza, però els temps han canviat molt.). Majoria àmplia (54 escons), pero difícil d’articular-se. 

El lehendakari Ibarretxe no es gens partidari de governar amb els sociates. Serà la gran opció/pressió del PSOE. I, a més voldran tenir assegurats els vots del PNB als pressupostos anuals de ZP. Massa exigeix el PSOE. I Ibarretxe no hi estarà d’acord. I Ibarretxe és el gran actiu electoral del PNB (4 victories consecutives, amb dificultats, i pressions, i sense massa unanimitats en el partit) i té més pes específic, realment, del que els mèdia informen.

L’opcio subprime d’aqueta fora aquesta coaliació presidida per un altre nacionalista basc, que no fos Ibarretxe. Seria una renúncia molt perillosa, per al PNB, atès que crearia molta oposició interna. 

Possibilitats? 10% la 10.2.1 (amb Ibarretxe, ) i 10% la subprime 10.2.2. (sense Ibarretxe però amb una diputada del PNB de lehendakari) – En total un 20%

10.3.- Govern “constitucionalista” espanyol antibasc, i antinacionalisme basc. (PSOE+PP+UPD-Rosa Diez) Sumen 38 escons. Veig imposible , políticament, si no s’han begut l’enteniment al despatx de Rajoy, donar aquest pas. I l’escó de la Rosa Diez es faria valdre més que la Tour Effiel. No té cap sentit. Ni per a Euskadi ni per a la política global espanyola de Rajoy……..o de ZP.  

ZP cauria, segur, en 4 mesos. Noves eleccions, anticipades, amb la crisi econòmica i social en el seu zènit. Coincidint amb les europees? O a la tardor? I el govern basc espanyolista, com governaria i quina oposició popular tindria?

Probabilitat? 10%, per donar alguna xifra. Ho veig inviable. I si es fa viable, no dura més de 6 mesos.

Euskadi no es Catalunya.

I si l’espanyolisme roba, (amb la jugada d’impedir la presentació de les llistes del mon Batasuna) al nacionalisme basc les institucions del Govern Basc, compte!!! Compte!! 

Euskadi no es Catalunya.
ELA-STV existeix i es majoritària.
Els bascos del PNB no són com els de CDC. Són bascos. Tenen les Diputacions Forals.
Els empresaris voldran estabilitat, i un govern espanyolista tindria una oposició social no vista a l’Estat Espanyol des dels moments del postfranquisme. 

I ZP, el gran farsant, vol seguir … a veure si la crisi amaina. I sap que si dona suport a aquesta bestiesa política (Patxi Lopez, que no sap euskera, sense estudis, des del 17 anys alliberat del PSOE, lehendakari, com un Montilla bis) se n’adonarà que l’acció directa, a Euskadi, és una cosa, que no coneixem a Catalunya.

En tot cas, pasi el que pas, queda clar: el vot nacionalista/sobiranista s’ha mantingut, si, mentre que el conjunt del vot espanyolista/sucursalista ha reduit, en 3.000, els vots del 2005. I encara supera, el nacionalisme basc de les llistes, en 15.000 vots al conglomerat espanyolista.

 Pero els 100.000 vots sobiranistes/nacionalistas d’HB també hi son, encara que hagin votat nul. 

L’espanyolisme ha tornat a perdre, a Euskadi.

El nacionalisme/sobiranisme basc, liderat més que mai, pel PNB-EAJ, ha tornat a guanyar, com sempre, les eleccions basques.