Mas ó Montilla

El nou paradigma tripartit: PSOEPP/PPPSOE + algú (ERC i/o ICV) 
(per Andreu)

1.- Tot el poder per als dos partits jacobins espanyols, arreu.

El cas d’Euskadi, en perspectiva, segueix al cas de Nafarroa. 

És igual el resultat electoral. Tant dóna quina opció guanya les eleccions, clarament, en vots populars i en escons.

Si no hi ha majoría absoluta, PPPSOE ó PSOEPP tenen un pacte de sang “roja i gualda”, pel qual només poden assumir el poder les “mesnades” jacobines. Espanya, abans roja, abans fatxa, que amb alguna cantonada governada pels nacionalistes no castellans guanyadors de les eleccions.

1.1.-Governs en minoría, pactes secrets per a investidures, i condicionament de polìtiques. Reespanyolització, sobretot, de l’ensenyament, la cultura, i les subvencions.

La perspectiva basca, facilita tots els elements d’aquest assalt al poder, al 100%, dels partits jacobins.  

Qui queda en segon lloc (PSOE), a gran diferència del guanyador (nacionalisme democràtic basc), tant en vots populars com en escons, té el suport assegurat, per a la investidura, de l’altre partido español (PP, en el cas d’Euskadi). (A Nafarroa va anar a l’inrevès, recordem!!). El partit espanyol que queda més amunt posa el president...amb els vots vergonyants de l’altre partit espanyol en la investidura. 

I com no es vol donar la imatge externa de govern “jacobí-espanyolista”, un cop aconseguida la investidura, (“para el cambio”, a Euskadi....sense recordar-ho a Andalussia, o a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple; o “para la estabilidad democràtica”, en el cas de Nafarroa on va guanyar UPN), els governs seran minoritaris, però amb una assegurança de sang mútua de no deixar-los caure. Si més no, els dos primers anys.

1.2.-Contrapartides, totes secretes. Visca la transparència democràtica

Reespanyolització a dojo. “Cohesió”, que diuen els espanyolistes.

A l’ensenyament, a la universitat, a la retolació pública, als indicadors exteriors, a les subvencions a associacions, noves, creades des de plataformes creades al redòs dels sindicats UGT i CCOO més alguns afiliats a PP i PSOE, per a recuperar el terreny que ells valoren, com a espanyolistes, com a “perdut”. 

El que els “seus” diaris, els “seus” mèdia (gairebé tots) diuen “constitucionalisme” significa “espanyolisme ranci, jacobinisme, centralisme, autonomies sempre igualades i iguals”. 

Lògicament, han d’amagar l’ou, ara que tornarà a ballar l’espanyolisme. Nomès justificaran la investidura, d’un espanyolista jacobí, pel canvi o per l’estabilitat, segons convingui, però de cara als afiliats peperos, no formaran part del govern.. per a evitar la imatge, sempre control.lada pels “seus” mèdia, d’un “front jacobí espanyolista”, que és realment el que fan.

Només un problema. Els càrrecs.La menjadora. Quadres peperos a Euskadi (com quadres psociates a Nafarroa) aspiraran , personalment, (es la seva politica democràtica, els guanys personals) a tenir càrrecs ben remunerats amb diners públics. Ho podran aguantar un temps, curt, però després la pressió de l’ambició personal serà molt forta. I entraran quadres peperos a l’administració basca (si fan el cop d’estat.. no democràtic que tenen a punt), disfressats de tècnics de prestigi o sense prestigi.

La corrupció, sempre present al Psoe, i gairebe sempre al PP, començarà novament...però trigaran 2 anys a veure’s els primers casos.

2.- CATALUNYA. La Sra. Sánchez Camacho (Alícia), nova companya de viatge del tripartit del Sr. Montilla. Ciència Ficció? No. Lògica espanyola

El pacte PPPSOE ó PSOEPP abraça totes les comunitats, totes les nacions de matriu no castellana.  

En cas “necessari” (que cap nacionalisme democràtic no espanyol governi, encara que guanyi,), els vots del PP de Catalunya estaran a disposició del Sr. Montilla. Ara..si hi hagués una moció de censura...a la tardor...o després de les properes eleccions ....si CiU no guanya per majoria absoluta, o no té un soci que li garanteixi no aliniar-se amb el Psoe-Psc del Sr. Montilla. ).

2.1.- Canvi de satèlit, si cal. PP per ERC. Ó PP per ICV. Des de fora, com a Euskadi. Catalunya, com l’Euskadi Bis del 2009.

Així com a Euskadi, si hagués fet falta, també el Psoe hagues recollit el vot d’investidura de l’únic diputat de la formació ultraespanyolista de Rosa Diez, a Catalunya, si repeteix presència en el Parlament, Ciudadanos, també aportarien la seva collita pròpia a mantenir la Presidència de la Generalitat en mans espanyolistes.

El PP de Catalunya, ara 4rt. Grup parlamentari al Parlament, en unes properes eleccions catalanes, pot passar, novament, a ser la 3a., en funció de la caiguda, lliure o control.lada, del suport popular a ERC. Fins i tot ERC pot ser superada, en escons, per ICV, en una hipòtesi alzista del vot a ICV.  

Montilla calla, però no deixa de vigilar per a mantenir-se en el poder. Al preu que sigui.

Aquesta opció espanyolista (PP de Catalunya al servei dels jacobins psociates, fins el final), i tal com digué el Conde Duque de Olivares, “sense que es noti”..(investidura , govern de minoria, però garantia de no deixar-lo caure.).

Aquest suport del PP, des de fora del govern, permet a Montilla , si cal, i segons els resultats electorals, desfer-se, potser, d’ERC ó d’ICV. Passar a un bipartit (Psoe-Psc/ERC, ó PSoe-Psc/ICV), en lloc del fracassat tripartit clàssic, obre més possibilitats, en el límit, a Montilla.

Desfer-se, poc abans de les eleccions, d’ERC, ó d’ICV, segons la situació social derivada de la crisi aconselli, pot ser la mesura espectacular de Montilla, semblant a la que va prendre Maragall forçat pel Psoe de Madrid, però, ara, amb el suport del PP català garantit per a la investidura segona de Montilla. Tot això si sumen..............es clar.

2.2.- Hipòtesi, bogería especulativa ó aplicació de la lògica jacobina.

Algú podia creure realment que amb el resultat, clar, a Euskadi, en favor del PNB, pugui ser lehendakari el Sr. López, amb un govern en minoria pírrica i ridícula, però amb investidura garantida pel PP, a canvi de desfer polítiques nacionalistes , sobretot en el tema de l’ensenyament (ikastoles en perill...), i els signes identitaris euskalduns de tot tipus?

Doncs sembla que pot arribar-se a produir. Jo, personalment, no m’ho creia possible. Ara ja començo a creure que ho faran, a Euskadi.....perque, si cal, també ho intentaran fer a Catalunya, més endavant. Encara estan més “preocupats” per Catalunya, com els ensinistrà sempre el Sr. Felipe Gonzàlez.

2.3.- Alícia Sánchez Camacho. Partidària del nou paradigma espanyolista.

Fa pocs dies Alícia Sanchez Camacho ja va fer una mica la bocamoll. Deia, rotunda, que a Espanya, al govern central, sempre ha de governar el partit que guanyi. Sempre. Per democràcia.

En canvi, quan el periodista li deia si aquesta lògica també era aplicable a Euskadi o Catalunya va dir, textualment, que era diferent. No és el mateix governar Espanya que una autonomia. Amb aquest esperit i creença de segona regional per a les autonomies, que té , per la seva formació i feina anterior, la Sra. Sanchez Camacho.

El mateix argument que el Sr. Zapatero. “Només governaré si trec més vots, i sóc el guanyador de les eleccions”, digué el 2004. Però Catalunya i Euskadi no són Espanya. I tant que no ho són. Però per als espanyolistes aquest principì de permetre governar al guanyador electoral.....va acompanyat de la frase final:....sempre que sigui un partit espanyol”.

3.- “Opció nacional espanyola, abans que l’opció de classe”

En el frívol dogmatisme pseudomarxista d’en Solé Tura i seguidors, i del Psan i successors, aquella “indisoluble unió entre l’autèntica opció nacional i l’opció de classe”, frase absurda (imbècil, realment) que va perforar tants caps de joves i adults catalans els 70’s i 80’s, ara, al segle XXI, els partits jacobins la reutilitzen, posant l’opció nacional espanyola, pel damunt de les diferències de plantejaments socials, econòmics, polítics, filosòfics.

Es l’esperit del Calvo Sotelo dels 30’s. Rajoy i Zapatero. Zapatero i Rajoy.

Aquest és l’atac més virulent contra la democràcia (sense cop d’estat militar o violent) des de la reforma. 

Els partits nacionalistes democràtics no poden governar, ni que guanyin les eleccions. NOMÈS SI TREUEN MAJORIA ABSOLUTA. 

Montilla, ...........i Sánchez Camacho, de massagista. Nou paradigma.
I l’ERC de Puigcercós? La pressió de la “menjadora”, ni que volguès, (que no ho vol) no la suportarà Puigcercós. La prova del cotó: les llistes. I no fer cap canvi abans ni a Girona, ni a Lleida, ni a les Diputacions de Girona i Lleida. (la menjadora és el corrent més potent a ERC), l’altra prova.

Però en Montilla , amb la Sanchez Camacho de portera, té més possibilitats. La Sanchez Camacho i el PP català donant suport a un tripartit (amb ERC i ICV) que no sumi 68; o a un bipartit (Psoe-Psc + ERC), ó a un altre bipartit (PSoe-Psc + ICV), en la investidura?

Au, va, Andreu, s’ha begut l’enteniment. S’ha passat 50 pobles.!!!! Ni somiar-ho. Impossible.!!!!
Bé. No sé sí m’he begut l’enteniment, però a Euskadi fan una cosa igual. Igual. Impedir, com sigui, que el guanyador ampli, i clar, de les eleccions basques, el PNB, governi. I girar la truita. Fent-la truita espanyola.

I a Catalunya voldran fer el mateix. Ja tenen a Montilla. Però si, com sembla des de fa mig any, el tripartit possiblement no sumi, ara té la xarxa “constitucionalista” , amb PP i Ciudadanos a punt. 

S’ha girat més feina. Van a per nosaltres. Vaja, com sempre, però més descarats que mai.

Però, a Catalunya, tot això (gràcies Carod, gràcies Puigcercos), ens vé quan s’ha mantingut una majoria absoluta nacionalista no espanyola en el Parlament, però que el Clauer superior del Regne dels Borbons a Catalunya, el Sr. Carod Rovira, Josep Lluís (ací i a la Xina....no va dir si també a Taiwan.....he he..) va lliurar, amb tot el convenciment, i sabent perfectament el que feia, al perdedor Psoe, tant d’en Maragall com d’en Montilla.

Ara pot superar-se ERC repetint el tripartit, i amb el vot d’investidura del PP de la Sra. Alícia Sanchez Camacho, per al Sr. Montilla.  

Molt bé, Puigcercos, molt bé E.  

Podeu governar una tercera legislatura gràcies al Psoe i al PP.  

Per la independència!!!!  

D’Espanya, de l’Espanya jacobina!!!  

El PP donant suport a ERC-Psc-Psoe!!!  

Bogeria........compte....compte, que tots els que ho pensin, primer, que pensin que van dir quan deiem que ERC faria president, si podia, a Montilla. Això...impossible. Maragall sí, però Montilla, que va..... Montilla. I que va passar?

Com diu avui a La Vanguardia en Miquel Roca Junyent, un dels tres millors polítics catalans des del final del franquisme (En Pujol, en primer lloc, naturalment), referint-se a la coherència i a la incoherència, en política, on poden dur, ...fins i tot a un tripartit Psoe-Psc/ERC/PP.

Imaginacions? Siguem realistes. El Psoe, el PP, l’espanyolisme rampant dels dos partits espanyols, i l’ambició personal per la menjadora, ho poden aconseguir.

Mas, majoria absoluta.? Difícil, molt dificil. 

Mes difícil això que el PP de la Sanchez Camacho doni suport a la investidura de Montilla.

I, si això anés així,...per tercera vegada, i aquesta per a donar suport a Psoe i a PP, negaran la seva catalanitat i nacionalisme els diputats electes d’ERC?.  

Ara ja es pot pactar amb el PP? 

El Psoe ha dit que sí. 

Doncs Puigcercós, alumne aplicat, també.

UN VIATGE DE 25 ANYS QUE NO HA SERVIT DE RES

Els “amics preferents” de l’ERC-Carod, estan acabant, també, malament.  

1.- Introducció.

Eusko Alkartasuna (“Unitat Basca”) és el més recent partit nacionalista basc amb una certa història temporal continuada significativa.

Fundat l’octubre del 1986 per Carlos Garaikoetxea, el primer lehendakari d’EAJ-PNB després de la transició, que havia estat enlairat al capdamunt del govern basc per la seva condició de nabarrès, significà la reacció de Garaikoetxea a la crisi mantinguda al sí del PNB des del 1985, sobre la Llei de Territoris Històrics com a model del Pais Basc, així com les crisis internes amb els representants nabarresos a l’Assemblea nacional del PNB, que foren finalment expulsats. 

Garaikoeetxea,(afiliat al PNB des del 1975, que havia estat president de l’EBB, del Consell General Basc (òrgan preautonòmic) i primer lehendakari desprès de l’estatut de Gernika (1980-1985) i els seus, finalment, opten per l’abandonament del PNB i la creació d’un nou partit, que ells titllaven de més modern, més progressista, més abertzale i més laic que el PNB. Més obert a la societat. Més permeable als canvis socials i a la modernitat. També amb el dret d’autodeterminació com a bandera. El Congrès constituent d’EA tingué lloc l’abril del 1987, i des d’aleshores, ha mantingut una traiectòria política pròpia diferenciada del PNB.

Les expectatives no es compliren. Gens. La realitat és molt dura. El nacionalisme basc dividit i escindit ho passà malament, però el PNB, de la mà d’Arzallus, sobretot, al partit i al EBB; i d’Ardanza, al govern basc, va aguantar l’embestida, la dificultat, i , sense claudicar, va mantenir la seva preponderant posició política entre la població basca.

Arzallus, novament, demostrà la seva gran categoría com a polític, com abertzale. 

I el PNB la seva penetració i arrelament en tota la societat basca, a ciutats, pobles petits, municipis mitjans, i la seva transversalitat, des del centre dreta fins el centreesquerra, amb l’abertzalisme democràtic i responsable com a factor cohesionador permanent.

2.- Les “estretes” relacions d’ERC amb Eusko Alkartasuna. 

Cap resultat efectiu, excepte compartir 1 escó a Estrasburg

Carod, ràpidament, i hàbil en el joc de la virtualitat i de les paraules, va optar , en veure que els seus intents de tenir bones relacions amb el PNB no arribaren mai a quatllar, per la desconfiança amb que sempre veieren la seva manera de fer, de dir i de conspirar, optà al 100% per estrenyer relacions amb EA, de manera que el seu somiat “perfil” d’estadista de futur pogués afermar-se.

Amb en Garaikoetxea tingueren relacions correctes, però l’ex-lehendakari tampoc va mostrar mai cap mena de confiança especial i bilateral en la persona d’en Carod. En Garaikoetxea, amb les seves errades, tanmateix, també va ser un “animal polític”, ben format, i no era fàcil “enganyar-lo” o “engatusar-lo” amb els discursos tòpics, però sense substància real, d’en Carod.

Però quan en Garaikoetxea , el 1998, cansat i frustrat, i sense cap perspectiva de retorn al primer plà de la política basca, deixà el 1997 el seu lloc de preferència a EA a la Begoña Errazti, també nabarresa, i aparentment més “radikal”, verbalment. Garaikoetxea deixa la política activa totalment el 1999 i es tanca a casa seva a Zarautz.

En Carod , que sempre havia mantingut molt bones relacions personals amb la Errazti, va creure arribada l’hora d’articular un sòlid bloc EA/ERC, que podria també comptar amb el BNG gallec com a tercera pota d’un eix nacionalista-sobiranista-independentista a les tres nacions sense estat de la Península. 

Recordem que el lideratge polític i popular de Garaikoetxea va fer sorgir les candidatures europees de tres forces . (EA, ERC i BNG). Entre el 1987 i el 1991 va ser diputat a Estrasburg, sent cap de llista el 1987 i el 1989 de la Coalició per l’Europa dels Pobles (EA,ERC i BNG), i va ser el president de l’Aliança Lliure Europea entre el 1990 i el 1991.

Com tots els somnis i plans de Carod, aquesta ambiciosa aposta seva, sempre personal, per “fer de Garaikoetxea” i liderar aquesta aliança electoral, tampoc va arribar a bon port. Els gallecs van fer de gallecs, i amb bones paraules i accions discretes diferents, van veure clar que els hi resultaria millor entrar al que després seria Galeuscat, la divisió d’honor dels nacionalismes iderrents majoritaris a l’estat espanyol. 

Durant tot el període de Begoña Errazti al front d’EA (1999-2007), la comunicació/sintonia entre Carod i Errazti van ser permanents. El que era una sintonia personal va esdevenir, forçadament, una sintonia entre partits, operants en nacions ben diferents. I, malgrat tot, tampoc acabà bé. Les davallades electorals d’EA, l’escassa talla política real, tot i el seu voluntarisme i bona fe, de la Errazti, i el decliu, en general, de l’organització interna d’EA, deixaren , novament, sol i frustrat, a Carod.  

3.- RESULTATS ELECTORALS E.A. – Evolució

3.1.- Eleccions al Parlament basc. Un màxim inicial del 16% i un mínim molt baix aquest diumenge 1 de març.

L’evolució electoral del nacionalisme democràtic majoritari a Euskadi ha estat, resumidament, la següent.

1984. PNB unit. 451.000 vots, i un 42%. 32 escons pel sistema electoral basc.

1986. Trencament. EA es presenta en solitari. 452.000 vots i un 39,5%, i 30 escons per als dos partits. Petit efecte de la divisió. PNB assoleix nomes 271.000 vots i un 23,7%, front 181.000 vots d’EA i un 15,8%. 60% dels vots es queden al PNB i un 40% van a EA. Alta votació d’EA, per l’efecte Garaikoetxea, lehendakari fins el 1985. Perills electorals per a PNB.

1990. Amb més abstenció, PNB puja, a 290.000 vots i un 28,5%. 22 escons. EA ja fa “figa”. Arriba a 116.000 vots (una tercera part dels vots del 1986 desapareixen), i un 11,4%, solament. 9 escons. La suma de les dues forces arriba a 406.000 vots i un 40%. Proporció dels vots: 71% per al PNB i nomes 29% per a EA.

1994: 410.000 vots nacionalistes. Un 40,1%. Estable. 30 escons. Pero el PNB supera novament els 300.000, (305.000, un 29,8% del total, i 22 escons), mentre que EA segueix baixant moderadament, fins a 105.000 vots. (10,3% i 8 escons). La distribució del vot nacionalista democràtic moderat és ja del 75% per al PNB i del 25% per a EA.

1998: Tot i la superior participacio electoral, EA es manté estable, amb 109.000 vots i ja per sota del 10%. (un 8,7%) (6 escons). PNB, arriba a 350.000 vots, i un 28%. (21 escons). Globalment, sumen 459.000 vots, superant per primera vegada la votació assolida el 1984 i el 1986, i un 37% de l’electorat votant. (76% per a PNB i 24% per a EA).

2001: Coalició nacionalista PNB-EA. Presentació en llista unificada. 604.000 vots, i un 42,7% de l’electorat. 33 escons. Efecte multiplicador, clar, de la presentació conjunta, amb la seguretat d’un govern nacionalista moderat conjunt també. 150.000 vots més que el màxim anterior. Participació altíssima.

2005: La coalició PNB/EA, assoleix 468.000 vots, i un 38,7% del total. Descens clar, de 4 punts. Però amb menys participació. 29 escons. Es la situació actual fins el dia 1 de març.
2009. Presentació per separat, novament. EA decideix optar per la singularitat. Les condicions que exigia eren molt elevades. Diumenge a la nit veurem que ha passat. Però totes les enquestes donen un resultat “dolentíssim” per a EA, i, en canvi, un manteniment, possiblement, del vot al PNB.

Conclussio: l’electorat prima la presentació unificada del nacionalisme moderat democràtic. I quan EA ha volgut presentar-se per separat, al començament, i ara, l’electorat ha indicat molt clarament la seva preferència àmplia per al PNB, i un vot residual, descendent, elecció rera elecció, per a EA.

La presentació en coalició PNB/EA a les dues darrers eleccions va ser una aportació d’oxígen, preferentment, per a EA. Però alguna decisió política “extravagant”, com votar pels socialistes a les Juntes de Guipuzkoa, com si fossin una ERC qualsevol, va fer disparar novament els senyals d’alarma, amb raó, als dirigents del PNB. I EA, que pretenia jugar a dues bandes, s’ha trobat enfilada al judici dels votants, en solitari, l’1 de març. Veurem si supera el 6% de vots.  
Es, segurament, el final anunciat d’EA com a opció política important al Parlament basc. Encara durarà algun temps, abans de tancar la parada, però ja no remuntarà. I el màxim fou del 16%, el 1986, a la primera elecció en que es presentà, insuficient, totalment, en no consolidar-se, per a bastir un projecte polític consistent. Des del 1994, amb el 10% dels vots, es ja un partit sense atractiu per a l’electorat nou que es va incorporant. 

3.2.- Eleccions al Congreso espanyol. De 124.000 vots el 1989 a solament 50.000 el 2.000. Del 11,2% al 4,5% - 

En les eleccions al Congreso espanyol, els resultats d’EA, com el de tots els nacionalismes de les nacions sense Estat, són inferiors als que assoleixen a les eleccions dels seus propis Parlaments.
En el cas d’EA, l’octubre 1989, assoli només 124.000 vots i un 11,2%. La unica vegada que superà el 10% de vots. 2 diputats. Mai més ho repetí.
El juny 93, 118.000 vots, i un 9,9%. Un sol diputat. Com el març 96, amb 104.000 vots i un 8,2%. El març del 2000 nomès arriba a aconseguir 87.000 vots i un 7,6%, baixant el març 2004 a 81.000 vots i un 6,5%. Finalment, a les darrers eleccions del març 2008 nomès el voten 50.000 ciutadans, amb un 4,5%, i es queda sense representació a Madrid.
La davallada ha estat continuada, i fortíssima els 4 darrers anys.  
I la opció dels vots que podia aconseguir a Nabarra , per l’origen dels seus líders, tampoc ha resultat positiva. Sempre s’han mantingut en torn als 14.000 vots, sense assolir cap escó al parlament nabarrès. Nomès quan van abandonar la seva absurda presentació per separat, i es van incardinar en Nafarroa Bai, van col.laborar a que Nafarroa Bai tingui representació significiativa al Parlament nabarrès, i també, amb una excel.lent diputada, al Congreso de Madrid.

4.- CONCLUSSIONS

L’aventura de Eusko Alkartasuna ha fracassat. Molt clarament. Només a les primeres eleccions, després del trencament amb el PNB, assolí uns resultats interessants. Després l’electorat basc els hi ha anat perdent la confiança, progressivament, i clarament.

Si no superen el 8/9% a les votacions de l’1 de març, pot donar-se per finiquitat el proiecte, bastit, bàsicament per personalismes, per Carlos Garaitkoexea.

No han aconseguit, realment, cap fita polítca significativa per a Euskadi. 

Cal reconèixer, tanmateix, que la seva aportació i col.laboració al govern d’Euskadi ha estat eficient, lleial, i amb consellers i conselleres, en general, molt capacitats. 

Però, lògicament, han estat al servei de la iniciativa política de la força majoritària del govern basc, EAJ/PNB.

En cap moment, de manera significativa, han mostrat “deslleialtat”, des del govern, a les mesures i polítiques preses. Patriotisme, sens dubte, i cal deixar-ne constància.

Malgrat la darrera decisió, després de les darrers municipals, de donar suport als socialistes a les Juntes de Gipuzkoa, durant tot aquest periode s’han mantingut, clarament, en els rengles nacionalistes i confrontats als sucursalistes, sense cap dubte. Patriotisme basc, sens dubte.

Però el patriotisme dels seus quadres, dirigents i electors no ha estat suficient. L’electorat nacionalista, clarament, opta per una única força, la de més confiança popular, per a liderar els processos de renacionalització, gestió, govern i objectius a curt i mitja termini. Prefereixen una força molt sòlida, amb molt vot popular, i, per tant, molt obert i molt transversal, a una coalició que, en tot cas, es una sol.lució momentània, però que no significa, pel que deixen clar els resultats electorals, el desideratum de l’electorat nacionalista.

No ens ha de sobtar. 

És el que succeeix a Scotland, o al Quebec. O a Galíza. O a Wales. O a Groenlàndia.O a les Illes Feroe. I el que durant molts anys ha succeït també a Catalunya. 

Flandes és una altra pel.licula. Tant Flandes com la Valonie tenen tot el ventall de partits ideològics (socialistes, liberals, democratacristians, verds,..) i no hi ha cap partit belga, cap sucursalisme. La federalitzacio va arribar a tots els partits ja fa anys. Es un model diferent al de les altres nacions sense estat, on la realitat , opinable i criticable, però la realitat real ens indica la preferència per una sola, i gran formació política transversal nacionalista, com a preferència majoritària clara dels electors sobiranistes.