L'ABSTENCIÓ ÉS, sobretot, NACIONALISTA? No

LA LLEGENDA DELS ORFES D’OPCIONS SOBIRANISTES ÉS UN PUR INVENT? Sí

(per Andreu)

1.- La tesi mai demostrada: Pressumpta massa d’orfes sobiranistes/nacionalistas/independentistes, d’opció política a les llars catalanes.

En el petit món sobiranista d’internet, on un nombre reduït de persones, entre les quals m’ho trobi, of course, fan/fem parapolítica, o política de teclat, des de fa temps, com s’ha repetit moltes vegades, sembla que es prengui com un fet que, a Catalunya, un dels problemes greus és que hi ha una munió de ciudadans nacionalistas, sobiranistes, independentistes que fan abstenció a les eleccions perquè es troben orfes d’una opció adient al que ells pensen.

Els números varien. Des de 200.000, a mig milió, passant per 350.000 o 400.000. Tant s’hi val, ningú ho demostra, però com repeteix, sembla que sigui una veritat veritat com el plat.

Ergo, segueix el raonament a partir d’aquesta “veritat absoluta”, la sol.lució als problemas catalanescos, de l’independentisme irredent, és oferir una opció adient a aquests orfes, que, si es “transversal” i hi estic jo, d’entrada, segurament agafarà més de la meitat d’aquesta bossa d’orfes, i l’efecte neu consegüent, ens durà a a tenir representació parlamentària a les properes eleccions, i hi haurà, per fi, “l’independentisme com cal ara” al Parlament.

Que farà allà aquest novell “independentisme, com cal ara, dels orfes” desprès, si arriba al Parlament i no tè ni majoria absoluta, ni relativa ni pot formar un grup propi?

Ací ningú no hi arriba. Siguin 3, 5, 7 o fins i tot 11 escons, ningu sap ni qui els ocuparà (Carretero, potser?, perque Lòpez Tena , l’Eric, en Colom i d’altres ja han dit per activa i per pasiva que estan ben còmodes on estan) ni que faran.

Votaran a Montilla?

Votaran a Artur Mas?

No?

Doncs no votaran a ningú, perque no tindran opció de presentar cap candidat propi a cap investidura.

Negociaran? Què i amb qui? Amb qualsevol grup? Amb els perdedors? Amb els guanyadors? Amb qui ofereixi més “menjadores”? Amb qui digui paraules més èpiques? No se sap. Ni se sabrà.

Dic això de l’”independentisme com cal ara”, perquè fa poques setmanes, pocs mesos, pocs anys, els mateixos es veien ben representats per l’ERC de Carod i Puigcercós, que no es un tren de fa una estona, sinò de fa anys.

La majoria, la totalitat d’aquests partidaris nous d’una nova opció per als suposats ó pressumptes orfes sobiranistes, fins fa 4 anys, abans de la patada d’en Maragall als consellers d’ERC del maig 2006, no veien cap mal a l’ERC tripartita. Ni a Carod ni a Puigcercós. Ni en públic ni en privat.

Tot comenta, relativament fa ben poc, quan en Carretero declara , en públic, que aquell Dragon Khan del primer tripartit, i amb un Pasqual Maragall inoperant, i sicari del PSOE, no anava ni a trets.

Bé, no voldria, ací i ara, opinar sobre aquestes continuades variacions d’opinions sobre polítiques, sigles, polítiques o el que sigui, perquè no és l’objecte d’aquest article.

M’interesa comprovar si hi ha orfes, si són molts, i si es factible, realista, i hi ha indicis suficients, en el seu cas, per asignar-lis, des de fora estant, una nova historieta o un nou proiecte, (“una altra cosa” s’ha dit en moles indrets, nom perillós perquè molta gent pot entendre “una altra crossa”, i això de les crosses, en política catalana actual, ja tè nom i cognoms: ERC i ICV, crosses selectes del PSOE-Psc i d’en Montilla, sobretot, ara, com ho van ser d’en Pasqual, mentre li van riure les gràcies i les maragallades, a canvi dels càrrecs, els dos anys i mig inicials).

2.- Votants a les 3 darreres eleccions catalanes. 1999,2003 i 2006.

2.1.- Cens estable. Hi ha un primer element positiu. El Cens electoral de Catalunya era gairebé idèntic. (5,29 M. persones el 1999; 5,31 M. el 2003 i 5,32 M. el 2006.)(+25.000 censats el 2006).

Tanmateix a nivell provincial, la circumscripció electoral, i on s’assignen i s’obtenen els escons parlamentaris) hi havia lleugeres diferències. (Barcelona, pasa de 4,04 M. el 99, a 4,01 el 2003 i 3,99 M. el 2006.40.000 habit-ants menys en 7 anys. Girona n’augmentà prop de 30.000 en igual periode. Cens gironí de 456.000 persones el 99; 470.000 el 2003 i 484.000 el 2006. Lleida es manté invariable en 311.000 censats, al llarg del periode. I Tarragona creix des de 487.000 el 99, als 535.000 del 2006, amb un augment de 48.000. Entremig, el 2003, 514.000.Variacions però relativament molt moderades. Bones bases de partida.

2.2.- Vots.-Els votants ja van ser una altra cosa. Però també sense gaire diferències.

El màxim de votants es va produir el 2003, amb 3.319.000 votants (37,5% d’abstenció), prop de 200.000 més que el 1999 (3.134.000 vots i 40,8% d’abstenció) i 320.000 vots més que el 2006, en que els votants van ser 2.982.000, amb una abstenció del 44%.

Primera constatació: El màxim de votació va ser al final dels governs Pujol, el 2003, amb 3,32 milions de vots, i 3 anys desprès del 1er. Tripartit, el 2006, l’abstenció augmenta en 340.000 vots.

Però compte, l’abstenció del 2006 nomès va superar en 135.000 a la del 1999.

a)- Primer dubte: va ser un fet aïllat, estrany, el màxim de vot del 2003, o van ser “anormals” les superiors abstencions del 1999 i del 2006? Cal anar a comparar-ho més enrera, en precedents eleccions catalanes? O serà suficient desprès comparar-ho amb la participació en les eleccions generals espanyoles? I la molt baixa participacio a les europees, ens pot ajudar?

Vejam que va passar, a nivell de circumscripció provincial, àmbit on s’elegeixen els diputats que ocupen els escons del Parlament.

Avancem ja que la dada de vots a candidaturas dona diferències més importants.(2,91 milions el 2006, 3,28 milions el 2003, es a dir, 370.000 vots menys a candidaturas quan nomès s’havien reduit els votants en 340.000, o sia 30.000 nuls o blancs mès;el 1999 van ser 3,1 milions a candidaturas, es a dir, 200.000 mès que el 2006, quan els votants nomes van ser 155.000 més. El vot (no abstenció) , però no donat a candidaturas (vot nul, o blanc,), ha anat augmentant, notablement; 37.000 el 1999; 40.000 el 2003, i, en canvi, 75.000 el 2006. Però això és una variació de 40.000 vots no donats a candidaturas. No es gaire important.

a.1.- Barcelona. 2,23 milions de votants el 2006,260.000 menys que el 2003, i nomès 140.000 vots menys que el 1999. La disminució de votants a Barcelona, después del primer tripartit, va ser de 260.000. xifra topall a considerar per a orfes, morts, ferits,malalts,passotes nous o el que sigui. Però es confirma que el 2003 va donar-se una participació rècord, no normal, (ni el 1999 ni el 2006, en que són molt similars). Sempre amb abstenció alta, una mica més que la mitjana catalana, però sempre superada per l’abstenció a les comarques tarragonines, sempre la mes elevada de Catalunya, i de forma clara.

a.1.1.- Nou element important, en aquesta autopsia de la participació electoral: els vots a candidaturas presentades. Es a dir, sense vots nuls, sense vots en blanc. 2,18 milions el 2006;2,46 M. el 2003; ó 2,35 M. el 1999. Nova confirmació: DIFERÈNCIA MÀXIMA DE 300.000 VOTS, después del 1r. tripartit, quan els votants van baixar en 260.000.

a.2.)- Girona. 276.000 vots el 2006; 30.000 menys que el 2003 (307.000) i similar a la del 1999 (283.000). La similitud global de votants entre el 1999 i el 2006 ja es produeix a les comarques gironines i a les barcelonines. L’excepció va ser la superior participació del 2003.

a.2.1.-269.000 vots a candidaturas presentades a Girona el 2006; front 303.000 el 2003 (abstenció superior el 2006 en 34.000 persones) i 280.000 el 1999. Nomès 3.000 nuls/blancs el 1999; 4.000 el 2003 i 7.000 el 2006. L’abstenció sempre 1 punt inferior, com a mínim, a la global de Catalunya. La igualtat tradicional en menor abstenció, a les catalanes, a Lleida i a Girona, el 2006, en canvi, va quedar destacadament a Lleida,en solitari (2 punts menys que a Girona i 5 punts menys que a Tarragona).

a.3.- Lleida – La circumscripció amb menys habitants. 184.000 vots el 2006; 21.000 menys que el 2003 (205.000) i molt similar a la del 1999 (190.000). 3ª. Circumscripció on es confirma el mateix: similitud clara, gairebé calcada, de participacio electoral entre 1999 i 2006, i una pujada puntual, única, el 2003.

a.3.1.- Vots a candidaturas, a Lleida. 178.000 el 2006; 202.000 el 2003 i 188.000 el 1999. Es manté la ta tendència en dent de serra, que es generalitzada, arreu. I els vots nuls/blancs poc rellevants. (2.000 el 1999; 3.000 el 2003 i es doblen, però fins a 6.000 , nomès, el 2006).

a.4.- Tarragona. La circumscripció més abstencionista, de gairebé sempre, a Catalunya, sigui quina sigui l’elecció. Votants: 289.000 el 2003; 318.000 el 2003 i 284.000 el 1999. La tendència que hem vist arreu. Molta similitud entre 1999 i 2006, i una reducció de l’abstenció, puntual, el 2003.

a.4.1.- Vots a candidaturas, a Tarragona. 283.000 el 2006; 312.000 el 2003, i 281.000 el 1999. En consequència, pocs vots blancs/nuls; 3.000 el 1999; 6.000 el 2003 i els mateixos 6.000 el 2006.

b)- Conclussió: la “normalitat” va ser el comportament electoral de votants i abstencionistes el 1999 i el 2006. 41% d’abstenció a les catalanes del 1999, i 44% pelat el 2006, front el 37,5% del 2003.

Pot semblar que va augmentar molt l’abstenció del 2003 al 2006 (+5,5 punts), però en realitat el que no va ser “normal estadísticament” va ser la superior participació del 2003. S’hi poden aventurar causes, com el final de l’etapa Pujol President; les mobilitzacions derivades de la Guerra de l’Irac i la participacio militar espanyola, decidida pel govern amb majoria absoluta del Sr. Aznar, realment “especials”, diriem gairebé excepcionals, en el sentit que no s’hi troben, juntes, en gaires eleccions.

Tots podem fer-nos il.lusions i somiar que la bossa d’abstencionistes “desapareix” i es farà “nostra”, sigui quina sigui “la nostra”. Es absurd. No pasarà mai. I la bossa d’abstenció, a les eleccions catalanes, será molts anys més més elevada que a les españoles, i molt menys important que a les europees. Les coses van aixi.I no hi ha canvis substancials ni significatius.

c)- El vot espanyolista baixa, i el vot nacionalista supera sempre als partits sucursalistes. La hipòtesi de que la superior abstenció és “nacionalista” no s’aguanta (en les eleccions catalanes). No es cert. En tot cas, l’augment moderat de l’abstenció afecta molt més (el doble) a l’electorat dels dos grans partits espanyolistes (PPPSOE_PSC).

c.1.- VOTS AGRUPATS ENTRE SUCURSALISTES I NACIONALITES.

Suma de vots de les llistes de CiU i ERC, i comparació amb la suma de vots al Psoe i al PP (i Ciutadans el 2006). Evolució 6 darreres eleccions catalanes

(1)-Nacionalistes (2)-Espanyolistes Diferència (1-2)

2006: 1.352.000 1.202.000 +150.000 vots

2003: 1.568.000 1.424.000 +144.000 vots

1999: 1.449.000 1.480.000 - 31.000 vots

1995: 1.626.000 1.224.000 +402.000 vots

1992: 1.432.000 910.000 +522.000 vots

1988. 1.344.000 1.050.000 +294.000 vots

(3)-icv (¿?) (4)-Abstenció

(3)vot a IC Total votants %abstencio

2006: 283.000 2.982.000 44% 2.339.000 abst.

2003: 241.000 3.319.000 38% 1.989.000 abst.

1999: 155.000 3.134.000 41% 2.160.000 abs.

1995: 313.000 3.233.000 36% 1.847.000 abs.

1992: 194.000 2.655.000 45% 2.184.000 abs.

1988. 233.000 2.710.000 41% 1.855.000 abs.

1984 2.892.000 36% 1.601.000 abs.

1980 2.718.000 39% 1.715.000 abs.

El cens per a les 3 darrers eleccions (2006,2003 i 1999) era similar.(5,3 milions).

En canvi, el 1995 era de 5,08 ; el 1992 de 4,84 milions i el del 1988 de 4,56 milions.El del 84 i el 80 vorejaven els 4 milions i mig de persones.

Amb cens similar, i en 7 anys (2006/1999), els vots nacionalistes (CiU+ERC) baixen en 100.000 vots, mentre que els sucursalistes baixen 280.000 vots. Cert que ICV reneix, i en guanya, respecte al 1999, 130.000. L’ABSTENCIO AUGMENTA EN 180.000 abstencionistes, repartida de manera similar, però més intensa per al espanyolisme. Àdhuc, incorporant els guanys de vots d’ICV als sucursalistes, la REDUCCIO DE VOTS ABSOLUTS AL SUCURSALISME ES LLEUGERAMENT SUPERIOR que la disminució de vots als nacionalistes.

NO ES CERT QUE LA SUPERIOR ABSTENCIÓ AFECTI ELS RENGLES NACIONALISTES EN LES ELECCIONS CATALANES. DE CAP MANERA.

I si es comparen el 2006 i el 2003, els vots nacionalistes baixen en 215.000 i els espanyolistes/sucursalistes en 220.000 . ICV guanya 40.000 vots, i, l’abstenció total que augmentà en 350.000 abstencionistes (amb un cens similar) afecta de manera similar a nacionalistes i a sucursalistes.

El nivell d’abstenció del 2006, del 44%, s’ha qualificat en molts entorns sobiranistes com un gran fracàs nacionalista, quan el 1992 va ser del 45%, superior, o ha estat dues vegades del 41% (1999 i 1988). Una abstenció del 40%, a nivel global català, pot descomptar-se sempre. I no es una abstenció nacionalista, sino lògicament, distribuida de manera similar als grans blocs ideològics i/o nacionals, i a la importancia electoral de les diverses opcions.

I, amb algunes diferències menors, això es produeix també a cada circumscripció.

I, des d’una consideració nacional, el que tothom coneix. A Girona, el vot nacionalista gairebe dobla, sempre, l’espanyolista,(188% el 2006) i la importancia relativa del vot sucursalista s’ha reduit. A Lleida, el mateix, (178%)les dues darrers eleccions catalanes, superant definitivament la menor diferencia que hi havia fins el 1999, inclussivament.(nomes 159% el 1999). A Tarragona la relacio entre vot nacionalista i vot espanyolista es del 126%, el 2006, sense gaires variacions (116% el 1999).

I a la circumscripció de Barcelona és on hi ha “més desfeta sucursalista”. Per primera vegada, el vot nacionalista igualà l’espanyolista el 2006 (100%) (946.000 vots), quan el 2003 la relació era del 0,96, i el 1999 del 0,86. La comparació 2006/1999, a Barcelona, recull 1.016.000 vots nacionalistes el 1999 i 1.183.000 sucursalistes el 1999, mentre que el 2006 s’han igualat. El 2003, els 1.136.000 vots sucursalistes superaren en 44.000 els 1.092.000 nacionalistes.

D’altra banda, si calgués asignar a un dels dos grups (“nacionalista” on “espanyolista”, el vot a ICV, realment, pel comportament posterior, i també electoral, es un vot lligat indisolublement al vot al psc-Psoe, es a dir, un vot sucursalista.

Hi ha una “gran bossa abstencionista darrerament de votants nacionalistas”?

No. De cap manera. L’abstenció oscil.la, si, però no excesivament. No baixarà del 37%, normalment, i se situarà al voltant del 40%, 2 punts mes dos punts menys.

No es cap novetat. Es un comportament clar, tendencialment confirmat, de la població a les catalanes.

I la bossa d’abstenció “superior” (eleccions 2006 i 1999, quan l’abstenció superà el 40%, que ja havia passat abans..), està formada, com a màxim, per 300.000 persones (150.000/200.000/300.000).

I aquesta bossa no se la pot “quedar ningú”, ni molt menys, atès que , en tot cas, afecta més als votants “sucursalistes” que als “nacionalistas”. (La proporció: entre el 60%/40%, en la hipótesis mes favorable a la tesi, no demostrada, del decensís sobtat..de nacionalistas, però un 60% de vots “sucursalistes” i un 40%, màxim, de “nacionalistas”.

La meva estimació, si calgués concretar-ne una, és la proporcio 2/3 de vots “espanyolistes” i 1/3 de vots nacionalistas catalans. Es a dir, els “desencisats” que es queden a casa, pel cantó nacionalista se situen entre 50.000/100.000, i per la banda espanyolista entre 100.000/200.000).

Això és el “gran repte” dels orfes. 100.000 en la hipótesi màxima. Un 7,5% dels vots nacionalistas del 2006.

Significatiu, si, pero limitat.

Allò dels 300.000 orfes, o del mig milió que alguns escriben o diuen pel broc gross, ni a la URSS ni a Ucraïna ni a la Xina junts. Ni de bon troç. 100.000……i això de que són “orfes” es també una especulació. Cap tècnica sociològica. Pura especulació.

I, en la meva personal especulació, el leit motiv d’aquesta posible bossa de “més abstenció flotant” és, sobretot, el fàstic, el cansament de tanta politiquería de baix abast, i el deteriorament de les seves condicions personals i familiars. Més que creences identitàries, són condicions personals i familiars. I, en tot cas, decepció amb els seus i amb els seus líders, però si s’ha deteriorat el seu nivell de vida. Pensem que la població només es preocupa de questions globals del pais, i té també, i, sobretot, preocupacions molt concretes. El mileurisme, la temporalitat exagerada; la impossibilitat de l’habitatge, l’endeutament per tota la vida de tota la parella i, a més, amb suports familiars, els desplaçaments de cada dia a grans distàncies sense transport public adient; tot això mina la confiança de moltes persones, i amb motius. Es la meva especulació. Valor d’especulació, o sia cap.

3.- ALTRES ELECCIONS- NO SON REFERENTS VÀLIDS PER A LES ELECCIONS CATALANES.

3.1.- Eleccions europees a Catalunya

Mirem les 3 darreres, del 1994, 1999 i 2004. Cens creixent (4,96 milions el 1994; 5,28 M. el 1999 i 5,33 M. el 2004). Abstenció, respectivament, del 48,1%; 45,2% i 60,2% el 2004.

Vots emesos: 2,57 M. el 94; 2,82 M. el 1999 i el minim de 2,11 M. el 2004.

La molt baixa participacio del 2004 ha estat la mes elevada en 30 anys.Motius: forta calor, i crida de les platges i cap de setmana; cansament dels cicle electoral sofert(eleccions generals espanyoles de març-04;catalanes del novembre 2003, .)

L’abstenció es igual a les 4 circumscripcions (60%, el 2004, amb un minim 59,8% a Lleida i un màxim del 60,3% a Barcelona). El 1999 hi havia mes diferencies(Un 45,2% d’abstencio global, però 47,4% a Barcelona, i per sota del 38,5% tant a Girona, com a Tarragona, o a Lleida).

Vots a les europees a Catalunya- 3 darrers eleccions

2004 1999 1994

PSOE 907.000 43% 997.000 35% 721.000 28%

PP 377.000 18% 486.000 17% 464.000 19%

CiU 369.000 17% 843.000 29% 807.000 32%

ERC 250.000 12% 174.000 6% 141.000 6%

ICV 152.000 7% 156.000 13% 284.000 11%

Vots nacionalistas 619.000 29% 1.017.000 35% 948.000 38%

Vots sucursalista 1.284.000 61% 1.483.000 52% 1.185.000 47%

Vots a ICV* 152.000 7% 156.000 13% 284.000 11%

Abstenció 3.208.000 60% 2.389.000 45% 2.385.000 48%

Es evident que l’augment d’abstencio del 2004 (800.000 abstencionistes més), fou més intensa en el segment nacionalista, sobretot en l’electoral habitual de CiU, que es queda a casa molt majoritàriament. (470.000 vots menys, el 2004, que els 843.000 del 1999)- El moment fou molt especial. Però també afectà significativament l’augment d’abstencio a PSOE i P (100.000 vots menys cada formacio).

I, encara que voluntàriament, es deixi un 3er. Nivell, diferent, per a IU, a mes de les classificacions entre vot nacionalista (CiU +ERC) o vot sucursalista (PP+PSOE_Psc), el comportament electoral sembla clar: els augments electorals d’ICV son provinents de vots anteriors al psc-Psoe, i quan, en eleccions espanyoles “importants”, retornen al PSOE-Psc, mentre que en les europees de vegades se’n van a ICV.

El 1994 va guanyar CiU, les europees, com alguna altra anterior, i, en canvi, el 2004, CiU quedà tercera, superada pel PP. La desmobilització, desconcert, i escàs coneixement del candidat, i molt baixa inversió electoral ho poden explicar, pero situaren el pou electoral de CiU en un gran sot. I serà molt difícil recuperar una votació que depassi els 700.000 votants. Les baixades són molt ràpides i les pujades, consolidades, traguen més.

Però es evident que no tenen res a veure les eleccions europees amb les eleccions catalanes al Parlament.Absolutament res a veure.

Vejam nomès algunes dades comparatives:

-desembre 2003 (catalanes) 3.319.000 vots i 37,5% d’abstencio

-juny 2004 (europees) 2.105.000 vots i 60,2% abstencio

-març 2004(espanyoles) 4.032.000 vots i 24,0% abstencio

En sis mesos tres comportaments ben diferents, molt diferents.

Són comportaments ben diferents. També el cicle anterior, però de manera més “normal”

-març 2000(espanyoles) 3.388.000 vots i 36,0% abstencio

-juny 1999(europees) 2.898.000 vots i 45,2% abstenció

-1999-catalanes 3.134.000 vots i 40,8% d’abstencio

Però, estadísticament, sense “fets puntuals extraordinaris”, el comportament, diferenciat, no presenta tantes diferències com la darrera vegada (2003/2004).

No es “normal” , nomes el 24% d’abstenció a unes espanyoles (març 2004), ni una abstenció del 60% a les europees 2004. En 3 mesos, proa de 40 punts més d’abstenció.!!!!!!!

El cicle 1999/2000 es el més “arquetípic”. 5 punts més d’abstenció a les catalanes, i, al seu torn, altres 5 punts més d’abstenció a les europees.

On sempre hi ha menys abstenció (5 punts menys que a les catalanes) és a les espanyoles-Congrés Diputats.

I, segurament, es l’escenari al que retornarem el proper cicle electoral. 5/6 punts de diferència en l’abstenció, entre espanyoles i catalanes. Les europees es una altra cosa, a la que se li dona, per part de tothom, molt inferior importància. I si , a més, fa molta calor, el “gran civisme democràtic” del poble farà que l’abstenció se situe pel damunt del 45%.

3.2- Eleccions espanyoles (Congrès Diputats) a Catalunya

Repetim-ho. Són les eleccions on es produeix menys abstenció. Menys que a les catalanes, clarament. Sempre. Fins el punt que és un comportament “normalitzat” i que, encara que faci perdre rius de tinta, paraules i analistes, seguirà de manera semblant temps endevant.

Vejam, com hem fet amb les europees, una síntesi de participació, i, resultats, en les eleccions espanyoles del 2008, 2004 i 2000.

Cens similar (5,32 milions el 2008; 5,31 M. el 2004 i 5,29 M. el 2000).

Participacio/abstenció irregular: 30% abstenció el 2008; només 24% el 2004 (després atemptat terrorista a Madrid);i, en canvi, 36% el 2000. Abstenció similar a les 4 circumscripcions, però a diferència de les catalanes, es Barcelona on, habitualment, l’abstenció es, lleument, més baixa. I la més alta, curiós canvi en 15 anys, a Girona i a Lleida, on tradicionalment hi havia més participacio.

Es a dir, a Girona i a Lleida hi ha un 1-2% de vot no espanyolista que s’absté.

Generals espanyoles-Congrès

Vots 2008 2004 2000

Total vots 3.743.000 4.032.000 3.388.000

% abstencio 29,7% 24,0% 36,0%

PSOE+PP 2.300.000 2.213.000 1.919.000

%s/vots 61,8% 55,1% 56,9%

PSOE 1.690.000 1.587.000 1.151.000

PP 610.000 626.000 768.000

CiU+ERC 1.071.000 1.474.000 1.160.000

% s/vots 28,7% 36,7% 34,4%

CiU 779.000 835.000 970.000

ERC 292.000 639.000 190.000

ICV 183.000 235.000 119.000

% icv 4,9% 5,8% 3,5%

% CiU 20,9% 20,8% 28,8%

% ERC 7,8% 15,9% 5,6%

% PP 16,4% 15,6% 22,8%

% PSOE 45,4% 39,5% 34,1%

Les circumscripcions fortes de CiU segueixen sent Girona i Lleida, i també ho era Tarragona, però fins el 2004, on ja es mantaé al mateix nivell que a Barcelona.

ERC també destaca a Girona i a Lleida, mentre a Tarragona i a Barcelona afluixa molt.

El PSOE guanya, nomes des del 2004, a les 4 circumscripcions, on la divisió de vot entre CiU i ERC , afavoreix la seva hegemonia.

En les generals, es evident, que el vot nacionalista ha perdut força a Girona i a Lleida, potser per la manca de candidats amb capacitat de lideratge popular. Recordar, per exemple, que a Girona el vot nacionalista (CiU +ERC) arribà al 40%, quan fa 8 anys, el 2000, sumava el 50%. La davallada ha estat, sobretot, de vot anterior a CiU, la disminucio del qual supera, amb escreix, l’augment del vot a ERC.

La comparació amb les catalanes és , tècnicament, no significativa.

A les eleccions espanyoles hi vota 700.000/750.000 persones més, com a mitjana, que a les catalanes.. Mig milió ó 600.000 són votants, només, de generals, i que voten en la seva integritat, gairebé, als dos grans partits espanyols, i, per tant, van a parar als “sucursalistes”, com a bloc. A part, 150.000/200.000 vots dels nacionalistas, a les catalanes, passen a votar els partits espanyols, a les generals, de manera habitual. També cal destacar, sobretot, al PP, que recull sempre el doble de vots a les generals espanyoles que a les catalanes. La diferència es abstenció? No pas tota, segurament. I quant a ICV a vegades manté el vot que té a les catalanes, si sembla clar que guanya el PSOE a les generals. Si la “por” atiada pels mèdia socialistas al PP té èxit, la meitat de l’electorat d’ICV se’n va a defensar els “seus” (ZP ara, Felipe abans).

El 2004 es va produir l’elecció amb més votants de totes les 3 dècades. Però nomes s’en van gaudir les dues llistes situades “més a l’esquerra” (ERC i ICV, basicament). Era vot “antisistema”(¿)preocupat que anà a votar? L’efecte de l’atemptat i el nefast tractament mediàtic del PP despertaren a molta gent que no va mai a votar? En bona part si. Barcelona fou la circumscripció amb menys abstencio ¡!! Però fou un fet que s’esgotà en sí mateix. No seguí, ja , en cap altra eleccio.

El PSOE, per exemple, a les generals 2008 va tenir 1.690.000 vots, el doble dels 796.000 vots rebuts a les catalanes del 2006. Es abstenció tot? No. Segur que concentra vots, a les generals, que a les catalanes voten ICV, o ERC, parcialment, o fins i tot alguns que voten CiU a les catalanes.

Podriem seguir, mirant amb detall circumscripcio per circumscripció, però no aporten res que, mimèticament, es produeixi o es mantingui a les catalanes inmediatament posteriors.

La meva conclussió principals és que,”sempre” (amb el relativismo que cal donar en política a això, però per moles anys encara), hi haurà MIG MILIÓ d’abstencionistes a les catalanes, que a les generals voten partits espanyols i espanyolistes. I aquesta bossa és la gran bossa d’abstenció que nomès va a les urnes quan hi ha “molta por” (2004, después atemtapts terroristas) ó molt emprenyament (corrupció socialista els anys finals de Felipe Gonzalez, o greu crisi economica i social, com ara. Si a la tardor 2009 es fessin les generals que van fer-se el 2008, de ben segur que la participació seria extraordinària, i afavoridora del PP, sobretot, i en molta menor dimensió, d’ICV i de CiU, en detriment del PSOE-Psc.).

Els votants a les eleccions catalanes, molt dificilment, superaran la xifra de 2.500.000 ó 2.600.000 encara que s’avancin i es facin en l’azimut de la crisi. Un topall, si fos a la tardor, amb fred, de 2.700.000 , en el supòsit màxim. I els 200.000/250.000 votants nous (sobre

3.3.- DIFERENCIES ELECCIONS CATALANES I ELECCIONS ESPANYOLES.

3.3.1.- Espanyoles 2008 /Catalanes 2006

Cens igual. 5,321/5,324 milions persones

Catalanes 2006 Espanyoles 2008 Diferencia

Votants 2.982.000 3.743.000 -760.000

Vots a CiU 936.000 779.000 +157.000

Vots a ERC 516.000 292.000 +224.000

Vots a CiU+ERC 1.452.000 1.071.000 +381.000 vots

Vots al PSOE 907.000 1.690.000 -783.000

Vots al PP 316.000 610.000 -294.000

Vots a PSOE+PP 1.223.000 2.300.000 -1.077.000vots

Vots a ICV 283.000 183.000 +100.000

Abstenció 44,0% 29,7% + 14,7 punts

Nombre 2.338.000 1.581.000 +757.000 abst.

3.3.2.- Espanyoles 2004/Catalanes 2003

Cens igual : 5.309.000 persones

Catalanes 2003 Espanyoles 2004 Diferencia

Votants 3.319.000 4.032.000 -713.000

Vots a CiU 1.024.000 835.000 +189.000

Vots a ERC 544.000 639.000 -95.000

Vots a CiU+ERC 1.568.000 1.474.000 + 94.000vots

Vots al PSOE 1.183.000 1.587.000 -404.000

Vots al PP 393.000 626.000 -233.000

Vots a PSOE+PP 1.576.000 2.213.000 - 637.000vots

Vots a ICV 241.000 235.000 + 6.000

Abstenció 37,5% 24,0% + 13,5 punts

Nombre 1.989.000 1.307.000 +682.000 abst.

No es que siguin dues gotes d’aigua semblants, però tenen moltes similituds, les diferències entre vots a les espanyoles i vots a les catalanes. I la molt superior abstenció, a les catalanes, es evident, que afecta, teòricament, molt més al PSOE i al PP que als partits nacionalistes catalans.

Les eleccions catalanes tenen una participació 15 punts inferior a les espanyoles.

700.000/750.000 votans menys a les catalanes, de manera estable.

I la superior abstenció es dona, i afecta, clarament, als votants, a les espanyoles, dels partits espanyolistes. Sense color.

I la diferència d’abstenció entre les catalanes del 2003 i del 2006, (350.000 votants menys el 2006) va afectar, en menys d’un terç, als votants nacionalistas (110.000 vots, nomes 110.000); en 350.000 vots menys al PPPSOE/PSOEPP, però cal tenir en compte que 100.000 vots van anar a parar a la nova llista de Ciudadanos que va entrar el Parlament; i ICV va augmentar vots en 40.000.

Novament es confirma. Els augments d’abstenció corresponen en 1/3 a votants nacionalistas anteriors i en 2/3, com a mínim, a votants de partits espanyolistes. Es el que hi ha.

Evidentment, a les eleccions catalanes hi ha també transvassaments de vots entre candidaturas, però dificilment es produeixen, de manera directa, entre l’eix nacional català i l’eix sucursalista. Això es produeix a les espanyoles, però es irrellevant a les catalanes. Qui pateéis més fugida de vots, o a l’abstenció o al bloc de candidaturas nacionalites és el PSOE. El PP es manté, gairebe sempre, en el mateix nivell de vots, tot i que la perdua de 80.000 vots entre el 2003 i el 2006 segurament va produir-se, la meitat (40.00O vots) per l’encís de la nova llista radical de Ciudadanos i els altres 40.000 potser van anar a parar a l’abstenció o alguns, molt pocs, a CiU. Después de tants anys, es ja difícil que hi hagi vot estable del PP a Catalunya, a les catalanes, que canvii per una opció nacional catalana com es CiU.

Si sembla evident que l’augment de vots dels nacionalites nomes pot venir per recuperar aquest augment de l’abstenció estandàrd (100.000 vots, no més), i , sobretot, per una “mossegada sensible”, (100.000 vots) al PSOE-psc. D’Icv no es poden esperar aportacions a ERC o CiU, atès que la dinàmica d’ICV, realment, és un complement invers de la del PSOE-Psc.

El coíxi sòlid de votants d’ICV sembla situar-e entre 150.000/180.000 vots, a les catalanes, i els augments darrers que ha tingut son votants anteriors del PSOE-Psc, i una part una mica superior (10%) dels nous votants en primera ocassió. El que no tenen són aportacions d’exvotants d’ERC i/o de CiU.

I la distribució del vot nacionalista entre CiU /ERC seguéix encara per sota, per poc, del 2 a 1, però si es preveu que la propera distsribució sigui superior al 2 a 1, gairebé el 2,5 a 1. (es a dir, les dues darrers eleccions catatalanes la proporció fou del 62/38%, mes o menys, i segurament les properes seran ja, clarament, del 70/30, o del 75/25. (3 a 1).

4.- EL VALOR DE LA MARCA. UN FONS DE COMERÇ, INTANGIBLE, PERO MOLT IMPORTANT EN EL MERCAT ELECTORAL. ERC COM A EXEMPLE.

La majoria d’analistes o comentarires, despreciem el valor de la marca, en política, que té una importancia excepcional, vaja, tant excepcional com la de les marques d’alimentació/beguda /automoció acreditadíssimes. (Coca Cola; Danone, Pizzes Tarradellas , Tanqueray,…Opel, Audi, Toyota…).

En política electoral, el valor de la marca també es importantíssim.

Ciudadano’s no es una marca política. Poca gent, que no hagi estat votant, la coneix, i, per tant, dificilment buscarà, en cas de dubte, que diuen aquests i que prometen, perque ni sap que existiesen.

El cas del PRC és, molt més accentutat, el mateix. Com poden esperar que algú els voti, si excepte 10.000 persones “enteradilles”, i que ja tenen opció, no sap ningú que existeixi. I la bona voluntat i el patriotisme i les bones intencions les tenen.

Potser el cas més clar, si ho volem recordar objectivament, es el del PI, i el seu Dunkerke final en molt poc temps.

Els fundadors del PI eren molt coneguts, tenien càrrecs, se’ls van quedar, i van confiar en que hi hauria un allau de nous votants, orfes o no, o de votants de l’antiga ERC que s’hi passarien de manera quantitativament important. Doncs NO. Va ser que NO. I mirat des de fora estant també podien fer patxoca. Independencia al nom. I uns certs recursos economics disponibles.

Però la força de la marca ERC va demostrar que és un fons de comerç importantíssim. Les tradicions familiars, pasades d’avis a fills i a nets, i d’aquests als seus fills, és un intangible de fidelitat a una marca impressionant.

CDC, ara, o CiU també es ja, ja fa alguns anys, però al començament, una marca acreditada. O el Psc-Psoe. I, diferent, el PP, però també, sobretot a Espanya.

No totes les marques aguanten els temps. Es veritat. No totes. Però disposar d’una marca apreciada per la memoria popular asegura un matalàs sensible.

I introduir una nova marca de consum massiu en el mercat electoral es tant difícil, i requereix molt mes temps, i tants diners, com una nova marca de coles o de cotxes.

La marca Citroen subsisteix, i fan bé, perque milions de conductors o de famílies, a nivell europeu, sobretot francès i espanyol,son consumidors de Citroen, i li perdonen que un periode curt no tregui models nous.

En el mercat electoral també. En tots, i també en el català. I això, tant mercantilista a primera ullada, són moltes desenes de milers de vots. No ho analitzem a fons, però sort de la marca ERC, acreditada i introduida en moles milions de catalans, que , estant ilegalitzada, van poder treure un diputat (MH Heribert Barrera el 15/6/77), i a partir d’aci, legalitzats i amb la vàlua d’en Barrera i dels altres prohoms d’ERC d’aquella epoca, surar. El mateix Barrera, si no hagues existit la marca ERC, no hagues pogut superar el tràngol de les primeres eleccions.

Perquè no es veritat que a cada elecció es comenci de nou. No. Pocs vots, relativament, cambien de cantó, a no ser que hi hagi circumstàncies excepcionals.

Quan tothom, o la majoria, vaticinen una ensulsiada descomunal per a ERC les properes eleccions catalanes, obliden/oblidem, ponderar quantitativament la força de la marca ERC, que és com els sofàs dels psocialistes.

Si anés a la llista d’ERC, en els 4 primers llocs, gent desconeguda anteriorment, tindrien assegurat, tanmateix, sol per anar a les llistes d’ERC, un 45% dels vots anteriors. Matalàs que, per exemple, en el cas de Ciudadano’s, que no es marca acreditada, no arriba ni a un 20-25% .

I les marques acreditades electoralment (Psc-Psoe, CiU, ERC, PP) tenen un avantatge previ molt gran respecte a les altres o a les noves. L’apreci electoral de la marca, més enllà de líders i de polítiques fetes.

Es evident que una marca no pot aguantar durant 3 ó 4 eleccions consecutives un partit que s’està estrellant. Però serà gradual. Progressiu però gradual.

Cal tenir-ho en compte.

Entre el valor de les marques electorals, la fidelitat que es produeix en algunes sigles, i el nivell limitat de posible abstenció a recuperar, aquest espai que sembla que diuen que s’obrirà serà, electoralment, molt limitat. En els rengles no sucursalistes, els que abans qualificavem de nacionalistes i que ara ja no podem seguir dient-ho tranquil.lament.

El moviment més notable a fer és intentar aconseguir que 200.000 votants dels rengles sucursalistes passin als rengles nacionalistas/sobiranistes (consolidats, o nous)

Però això ja són figues d’un altre paner i avui no toca.

I quant a l’abstenció a recuperar/recuperable, ja ho hem expressat a la primera part. No pot confiar-se en una retrobada que superi els 100.000 votants, dels rengles nacionalistas. Les xifres dites, de 300.000, mig milió, etc., són volades de coloms.

Nota final :EL CENS – No estarà inflat entre un 5-6%???

Tinc confiança i seguretat plena (150%) en la bondad de les xifres de votants, vots per candidaturas i circumscripcions, etc. Tota la confianza i la garantia. Plena.

Però sobre el cens? Per què ho dic?. Sabem que el cens es basa en els censos municipals, i el cens general que es fa de tant en quant. I es fa d’aquella manera. I bona part de la informació cuantitativa prové dels ajuntaments. I la xifra de població , ja se sap, té consequències per als ajuntaments. I tots sabem que així com qualsevol nou empadronat es “valorat” com una petita joia per al poble/municipi, les baixes, els trasllats, etc., ja no tenen el mateix interès per a la corporació municipal. I ací no hi ha diferències ideològiques o partidistas. Els municipis petits i mitjans hi tenen molta cura. Els hi van moltes coses, part de subvencions, possibilitats de serveis nous, etc. (fons de les diputacions, dels governs autonòmics o de les nacions sense Estat i del govern espanyol).

Estem segurs de que el cens electoral NO ESTÀ UNA MICA INFLAT? (morts no inclusos al seu moment; canvis de residència que sí s’incorporen al nou municipi de destinació i potser no es donen de baixa amb igual rapidesa al municipi d’origen; les “nacionalitzacions” d’inmigrants; …).. La picaresca municipal es llegendària.

Com no ho sé no ho afirmo. Es un brindis al sol. Però els alts nivells aparents d’abstenció, elecció rera elecció, haurien de fer pensar i revisar, encara que siguin postres estadístiques aleatories però significatives, si pot produir-se un “augment limitat” no real del cens, a nivell global, de 5/6 punts. Si aquesta especulació fos certa (no en tinc ni idea..), els nivells d’abstenció serien ja molt més lògics ,explicables, i es correspondrien amb el que podem recollir com a input derivat de les postres relacions veinals o/i familiars o d’amistats.

Un exemple i acabo. Les generals espanyols del març 2004 (amb la tremenda tensió i crisi derivada dels atemptats terroristas a Atocha, el tractament de la informació, la imputació de l’autoria en una primera i llarga i infundada teoria,les critiques, concentracions, Sms’, etc…..i es produeix un augment fortíssim de participació arreu. Però a Catalunya, on també es produeix, tot i aquest allau de votants abans abstencionistes davant la incerta situació, l’abstenció va ser del 24%. Una de cada 4 persones que coneixem no hi va anar-hi? No sé,no sé, però la meva experiencia relacional sempre em deixa molt llunyà dels resultats finals d’abstenció al barri o ciutat on visc.

Fins ara sempre s’ha anat fent el discurs, buit i tòpic, de la irresponsabilitat, del fàstic, desencís,tantsemenfotisme, mediocritat baixa de la classe politica, els partidismos i sectarismo, les bronques, etc., etc…pero mai s’ha anat a mirar si està bé el denominador inicial: la xifra del cens.

Si els censos estiguessin 5/6 punts inflats, moltes coses “lligarien” i deixarien de trobar-se “aparents punts cecs” en l’analisi de la participació electoral. Bé. Es una especulació final, sense base objectiva, però amb impressions personals. Com no hi ha dades no es fiable..però crec, sincerament, que valdria la pena revisar la bondad dels censos.

A veure si no hi ha realment tanta abstenció com oficialment surt?

Caixes d’estalvi catalanes i fusions vanguardistes

Miracle tripartit
Montilla parla i parla del que no sap i es contradiu

El mut esdevé xerraire profeta. Algú sap el perquè?

I l’entès (Antoni Castells) s’ha tornat mut.

1.- El Sr. Montilla no s’ha caracteritzat mai, i menys des de que okupa la Presidència de la Generalitat, per la seva eloquència comunicativa. Fins i tot ha estat un dels seus maxims amics I col.laboradors, també des del Baix, Zaragoza, qui la nit electoral del 2006, afirmà , en castellà, es clar, “Hemos hecho presidente al mudito” . O sia, que no hi ha cap tó peioratiu, si l’utilitza primer que ningú un dels seus millor amics i col.laboradors. El Guerrita del Baix.

No l’hem sentit mai parlar públicament del 4rt. Cinturó; del pas del TGV pel mig de Barcelona; del Canal Segarra/Garrigues; de l’absurda limitació a 80 km/hora a BCN I rodalies; de la sequera Durant l’any passat, del compliment del que va oferir com a Ministre d’Indústria sobre la continuitat de la recepció de TV3 a tot el Pais Valencià, de l’atur galopant que ens afecta; de l’augment d’endeutament de la Generalitat, enguany, en 5.000 M. €, de l’Aeroport del Prat i la funció de la Generalitat en la seva gestió; de la 3a. hora de castellà; de la desgraciada aplicació de la demagògica ley espanyola de la dependència, a Catalunya; de l’anticatalanisme obsesiu espanyol, atiat per PPiPSOE ó per PSOEiPP; de la memòria històrica saurina sectarian;de les universitats catalanes, dels mestres, de la formació professional; dels contractes temporals; de l’energia nuclear; de la MAT; de la dependència energètica elèctrica de Catalunya….

Bé, podriem omplir pàgines i pàgines sobre molts altres temes importants per als catalans i catalanes ,sobre els quals no l’hem sentit dir ni un mot. Es el lideratge silenciós del mudito, diuen a Nicaragua. Sorprenent però real.

2.- El miracle de la Deesa. El miracle de les caixes.

Però fa 2 mesos, alguna Deesa de la Secta haurà aconseguit un miracle, limitat, però miracle a la fi.

Hem descobert a un Montilla xerraire, pels descosits, dia sí i dia també, sobre les caixes d’estalvi catalanes, el seu present i el seu esdevenidor.

Vaja, com si fos un especialista economic, en finances, i en entitats financeres. (nota 2).

Es prou conegut que una visita seva, amb Zaragoza, el 2004,a la Caixa, com una altra d’en Carod, quan ja manava el tripartit, 15 dies després, van aconseguir condonacions 100% de 7 milions d’euros, per al Psoe-psc, i de 2,4 M. € per a ERC (nota 2). Es, segur, una gran experiència. Algú ha sentit després, alguna vegada més, a la gent d’Esquerra dir alguna cosa sobre els peatges de les autopistes?

Vejam la doctrina accelerada Montilla sobre caixes, dels dos darrers mesos.

I, al final, caldrà fer alguna hipòtesi sobre que pretén Montilla amb aquesta “verborrea” exagerada, impròpia d’un autista , d’un president responsable, i d’una persona racional, responsables i rigorosa.

2.1.- El mudito es fa el liberal. 12 març 2009

Montilla descarta fusions a curt termini entre caixes catalanes. “Nosaltres sóm poc intervencionistes I si hi ha fusions per iniciativa pròpia de les caixes no tindrem res a dir: ho analitzarem.” (vegeu nota 3) . I altres perletes. Clar, estava al Cercle d’Economia I cal quedar bé.

2.2.-El xerraire està orgullós del que no es seu. 17 abril 2009(nota 4) -Això ja es més seriós. I més perillós pel que significa.

“Estem orgullosos del model català de caixes” 17 abril 2009

“No hi ha cap urgència ni necessitat de modificar la llei catalana”.

“El model català de caixes és el millor exempla de la contribució de la banca minorista al desenvolupament col.lectiu.”.

“Montilla es manifesta contrari a modificar la legislació de caixes”.

“El doble compromis –econòmic i social – de LES NOSTRES caixes d’estalvi configure un model del qua lens sentim especialment orgullosos”

(La Vanguardia, El Periòdico, tothom destaca les paraules de Montilla I li fan el garagara.)

Montilla , menteix, diu que està orgullós d’un model català, que els seus socialistes, inclos el Psc-Psoe, van dur al Constitucional i van intentar aturar via Espanya.

De la Llei catalana del 1985, en temps del Conseller Cullell, I del President Pujol, que els socialistes van votar en contra al Parlament de Catalunya, perque estaven a favor del model intervencionista de la LORCA aprovada pel Psoe a Madrid, amb els vots del Psc-Psoe, dos mesos després.

Narcis Serra, Joan Majó I Ernest LLuch, tres Catalans ministres espanyols del PSoe (members teòricament del psc-Psoe) estaven en el govern espanyol que lluità, fins el final, fins i tot, en les tramitacions parlamentàriers amb caire d’urgència a plé mes de juliol del 1985, per a que la llei catalana fos, nomès, un subproducte de la del Psoe (La LORCA), que volien que tingués la consideració de bàsica, i així mantenir una única jurisdicció central espanyola sobre totes les caixes. Van fracassar rotundament.

La Llei Cullell s’aprova l’1 de juliol,abans que la Lorca. I, emprenyats els socialistes, la dugueren al Constitucional. Recordem que en aquella època estava encara pendent de tancar-se el cas Catalana, la reacció socialista catalana, a través del govern Gonzalez, per a fer retirar de la política amb aquest escàndol ,a Jordi Pujol, després de la gran victòria per majoria absoluta de Pujol i CiU a les eleccions catalanes del 1984.

.

“Estem orgullosos del model català de caixes” 17 abril 2009 (nota 5)

“No hi ha cap urgència ni necessitat de modificar la llei catalana”.(El periódico 17 abril)-“El model català de caixes és el millor exemple de la contribució de la banca minorista al desenvolupament col.lectiu.”

“Aquest doble compromis –social i econèmic-.de les NOSTRES caixes d’estalvi configure un model del quals ENS SENTIM ESPECIALMENT ORGULLOSOS”(La Vanguardia 17 abril) (QUINA CARA, QUINA JETA!!!, SI EL VAN DUR AL CONSTITUCIONAL I EL VAN VOTAR EN CONTRA, ELS SOCIALISTES, ANANT SEMPRE EN CONTRA DURANT MÉS DE 15 ANYS!!!!!)

“El president de la Generalitat, José Montilla, va lloar les entitats d'estalvi catalanes i espanyoles pel seu doble paper "dinamitzador i integrador". "Ens sentim especialment orgullosos", va assegurar, del model estatal de caixes, que considera que no cal modificar perquè "manté la vigència".-Les caixes volen sumar, però no sumar-se. Com a mínim Caixa Catalunya. Ahir el seu president, Narcís Serra, va descartar una fusió amb alguna altra caixa i va assegurar que l'entitat "ha fet plans pensant només en ella mateixa" i en créixer "en solitari" i no mitjançant fusions. Avui 17 abril

2.3.-“ Montilla, ara, dona per fet que hi haurà fusions entre caixes.” -20 maig. – (Vegeu nota documental 6)

Al Parlament, sense que ningu li pregunti, i com no pot donar cap noticia positiva sobre l’atur, el finançament, rodalies, l’Aeroport, la crisi, el dèfici i el deute de la Generalitat, le miracle es produeix: Montilla ja és un xerraire sobre caixes. Com en sap tant, ja ho ha vist clar i ja ho ha decidit. Cal concentrar-se per a ser més grans. I el que havia dit abans? Ah, ningú se’n recorda.

Tots els diaris en fan portada. En Montilla, i els serveis d’agitació, propaganda i publicitat, (els que paguem tots) fan miracles. Portada, portada, portada, Sr. Montilla. (nota 6 amb links).

“Montilla espera fusions entre les caixes d’estalvis catalanes”-El Periódico 21/5

“Montilla preveu que es produeixin fusions entre les caixes d’estalvis catalanes. El president destaca la necessitat de guanyar dimensió per poder competir en el futur”..tot i que la situació de les entitats “es bona”. Diari de Girona 21 maig

“Montilla da por hecho que habrà fusiones entre cajas catalans-Las entidades mantienen contactos informales desde hace varias semanas.”-La Vanguardia 21 maig

“Montilla alienta las fusiones entre cajas catalanas”-Su Pais – 21 maig

I que han decidit? Ah, que farem un mapa!!!! Coi, per arribar a això, no calien tants anys, tants estudis, tantes contradiccions, tants acolloniments,..

A les conclussions, hi tornarem.

Però sempre una questió previa.

Estem a Veneçuela, o a Catalunya.?

El dictador Chavez ho fa. Recuperarem els bancs A i B, que seran nacionalitzats. I amb els diners de tots els veneçolans, remunerem molt bé al Sr. Botin, i tornem a tenir un gran banc veneçolà nacionalitzat, és a dir, 100% control.lat. Va sortir la idea de nacionalitzar-se del banc veneçolà? No, ni ho somiin. De cap manera. La idea/decisió va ser d’en Chavez.

I a Catalunya? Algunes caixes han decidit que necesiten superior dimensió a curt termini? No. Si entenem, com caldria entendre, que alguna caixa ho ha decidit, formalment, encara que sigui discretament, a travès d’un òrgan de govern col.legiat, que són els que valen. (Comissió Executiva, com a mínim)

Que algun director, o algun President, a títol personal, (PER QUÈ CAP DIRECTOR O CAP PRESIDENT POT COMPROMETRE’S EN NOM DE LA SEVA ENTITAT EN UNA DECISIÓ D’AQUEST TIPUS,? CAP, NI UN,

Cal tenir-ho present, perque el model català de caixes és un model racional i modern, i seriós, i són els òrgans col.lectius els qui ho han d’aprovar (cap persona individualment pot fer res de res al respecte,.), fins arribar a la seva Assemblea (amb majoria qualificada favorable), i desprès, en tot cas, ha de ser sotmesa a la decisió DEL CONSELLER D’ECONOMIA I FINANCES de la Generalitat.

I, va dir alguna cosa concreta?

No, el xerraire de fum mai concreta, en públic. Juga a les palpentes, habitualment.. Però xerraire intervencionista, i sembla que amb presses.. Presses? Per què? Per alguna situació concreta?

D’alguna caixa, NO, clarament NO.

Les 10 caixes catalanes tenen menys urgències problemàtiques ara (maig 2009) que fa 8 mesos (octubre 1988). I d’ací a 6 mesos encara en tindran menys, salvo sorpresas insospitades que ara són molt poc previsibles.

Doncs les presses seran d’altri, oi? Per ací anem bé.

Les presses, en tot cas, són dels socialistes catalans, del camarada maoísta, o d’algun gran baró, per diversos factors:

a)- cal passar el platet ben aviat per a les eleccions catalanes. Ell té experiencia. No cal recordar que en Montilla i en Carod són els dos únics polítics catalans que saben gestionar (¿?) , amb èxit, condonacions importants de prestècs importants no pagats.

Volen repetir la gira? Qui lo sa.

b)- I si no es passa el platet, es passa la instrucció de no concedir res a l’oposició. Estrany? Son els camaradas del Baix, amigues i amics.

c)- Col.locació per a després de la posible desfeta tripartita propera?(si es produeix) No s’ho plantegen ara, els de Nicaragua. El sector/lobby empresarial-socialista sí, i tant. Tenen pressa, molta pressa, en asegurar-se llocs o finançament privilegiat.

d)- Ha pactat, in secretum, amb en ZP, que farà que La Caixa ajudi a alguna caixa “sociata” en dificultats , de la resta de l’Estat, i que resti sota la “tutel.la directa central”, del B.España, com per a CajaMadrid, deixant sense efecte la competència total actual, des del 1980, en que es van asumir, i des del 1985, per Llei catalana?

e)- En un posible procès de fusions, ja se sap, les ambicions personals són forassenyades. I un intervencionista, com en Montilla, té més possibilitats de “posar a dit amics/interesos seus”.

f)- En qualsevol cas, passi el que passi, o no passi res, i molt menys a curt termini, en Montilla aconsegueix tenir “acollonits”, o “més predisposats” (més finament) a tots els presidents i directors de les caixes mitjanes i petites envers el que li pugui interesar. (veure nota 8)

g)- Narcís Serra té pressa. El temps passa. Té 66 anys. A què aspira? Té temps fins els 70, com a molt. Però amb un President nacionalista com Artur Mas, amb uns ajuntaments (després de les propers municipals) menys tripartits, o perdent-ne alguns d’importants (Barcelona, per exemple; Mataró, Tarragona, i Girona…), poques maniobres de gran arquitecte socialista podrà fer. Si en fa, ha de ser ara, els propers 10 mesos, si no hi ha eleccions anticipades a Catalunya ………….!!!!

3.- ENTRE LÍNIES EL 21 DE MAIG – Presidència (Montilla) actua molt davant la premsa i la Conselleria d’Economia i Finances i Antoni Castells estan muts.

Antoni Castells- “el govern no intervindrà per promoure fusions entre ls caixes d’estalvi catalanes i aquesta és una decisió que correspon als gestors de les caixes”. Més o menys, sempre ha repetit el mateix, fins i tot mitjan mes d’abril.

DESPRÉS JA NO HA APAREGUT ALS MÈDIA, sobre caixes.

Per què?

Hi ha desacord? En Castells no veu pressa on l’intervencionisme d’en Montilla veu urgències, per a poder contentar a alguns misters XXXXXXXX?

No es gens normal. Ni gens correcte. Que pretén, en especial, Montilla, amb/contra les caixes catalanes, que li ha fet canviar totalment d’estil de gestió, i que no ha utilitzat mai en cap altra matèria? Hi ha gats amagats? Ben bé, ho sembla. Ja se sap, amb els de Nicaragua, pensa el pitjor i ho encertaràs.

El Pais 21 maig: “Sin fijar horizontes temporales, fuentes del Departamento de Presidencia admiten ahora que hay conversaciones entre cajas, NEGOCIACIONES QUE ALIENTAS SIN INTERVENIR”.

A més, en Montilla fa màgia potàgia. “Alienta sin intervenir”- Quina trola, com cola, als diaris socialistes, quan es una absurd. I tant que intervé..i que hi vol intervenir més…………quan ningú, quan cap caixa, ho ha sol.licitat. Ja no es liberal, no, mai ho ha estat, més aviat, torna al maoisme on va militar.

Un altre exemple. Presidencia, sempre Presidencia.

Els qui matxaquen la premsa i els editors, sempre Presidència. (Isaias?, torna Bolaño?, ell mateix..)

I, en canvi, Economia i Finances no hi surt mai. Curiós? No.,MOLT PREOCUPANT; Moltíssim.

La incultura, encara que estigui a Presidencia, es posa a fer i desfer en matèries delicades, i que no volen soroll, i deixa al marge als que n’entenen i tenen les competències. Això del tripartit es pitjor que una telenovela veneçolana!!

El conseller d’Economia i Finances, Sr. Antoni Castells? Darrerament no diu ni mu.

I sobre caixes, sobre entitats financeres, el Sr. Castells, que n’entén molt (la seva vida professional el va fer estar, molts anys, al Servei d’Estudis de Banca Catalana, i sempre n’ha estat un bon especialista i estudiós, juntament amb altres grans professionals que estaven a Banca Catalana: Francesc Cabana, el millor historiador i coneixedor de la vida de les caixes catalanes; Arur Saurí, director del Server d’Estudis, Ferran Sicart, ara director general de política financera, i el propi Antoni Castells, especialista en finances, finances públiques i en entitats financeres.) no ha fet la mes minima declaració, ni de suport, al que va dient en Montilla. Els directius de caixes, els mateixos sindicats, si tenen algun tipus de confiança és amb en Castells, no pas amb en Montilla.

4.- Les fusions VANGUARDISTES…………De La Vanguardia.

Un altre element significatiu, per als “montillòlegs” és el paper, d’estruç i d’estraça, com un ariet, que està fent La Vanguardia, al servei , personal, de Pepe Montilla.

Dos periodistes, que no són responsables de la Secció d’Economia, han intervingut ja dues vegades, amb un gran desplegament de paper, per a fer de boy scouts de Montilla. Es conegut que, despatxat Bolaño, el bíblic Isaias va recomposar les relacions amb La Vanguardia, a base de diners. De molts diners. Suplements cada setmana, en exclusiva, a La Vanguardia, de qualsevol cosa. Mentre surti, i pagui, el nom de la Generalitat tot s’hi val. Presidència tracta molt millor, econòmicament, La Vanguardia, ara, que abans al Periòdico. I que mai havia estat tractada, econòmicament, la Vanguardia. A canvi de què? Ho desconec. Però no hi ha caritat, ni bona fé, ni suports a ONG’s. No. Altres coses, menys transparentables, naturalment, però que a Montilla li interessen molt i molt.

4.1.-19 abril- La Vanguardia “La crisis fuerza a las cajas catalanas a tantear vías de fusión”- Firma: Eduardo Magallon, redactor d’Economia de LV – D’origen madrileny, i después d’uns anys a la redacció LV a Madrid, retornà a Barcelona. Amb el tripartit -2, molt curiosament, publica moles scoops informatius i entrevistes a consellers i conselleres socialistas. Bon amic de Josep M. Alvarez,(UGT), hi col.labora molt soviet en tot tipus d’actes i ponències. Sempre aconsegueix notícies, en primícia, derivades dels bons fils que té (o que li donen, vagi vostè a saber) de Presidencia Montilla. (Audi, la posició d ela SEAT, la Nissan, etc., etc.). Molt citat per Miquel Iceta, també, en el seu bloc. Casualitats de la vida.

La portada del diari dominical, el més venut, era sensacionalista: “Las cajas catalanas exploran fusiones – El liderazgo de la operación y la dimensión ideal son claves- Algunas entidades reflexionan sobre posibles concentraciones”

El 19 d’abril eren 2 dies después d’aquella “fardada” d’en Montilla , de que estava orgullos del “nostre” model de caixes, i que no calia modificar-lo. Bé, el dia 21, en dues pàgines amb fotos, cuadres , mapes i dibuixos, La Vanguardia ja informa que si, que a Catalunya caldrà reagrupar-se en 3 fronts, que les petites/mitjanes, POTSER, es reagrupin comandades per l’actual director de Caixa Sabadell, i comenta la transmissió de la “por”: En privat, alguns directors generals veuen bé la idesa i adhuc alguns han arribat a esposar-la en públic, amb alguna dosi d’ironia”.

Cap nom, cap nom, sembrar dubtes, sembrar divisió, leninisme informatiu habemus.

“Fonts de l’Administració –dictat de Presidencia Generalitat- diuen que el problema es escènic. Els consells respecctius són molt més refractaris a la idea, pel seu arrelament territorial. Però la idea s’està obrint camí”.

El periodista sembla que sigui el Conseller d’Economia i Finances. L’argument, únic, es que cal arribar al “mínim” per a subsistir, nivell que fixen els experts. Quins experts? No ho diu. Per això es periodista, en línia amb el Psc-Psoe.

Ara, per a donar cobertura a la parida, s’han inventat que els experts –fantasmes d’en Montilla (quins? Quan? On ho han dit? si us plau? ) parlen d’una dimensió mínima, per a subsistir, de 60.000/70.000 M. euros diu el periodista. 10 bilions de les antigues pessetes, al balanç. Justa la fusta, per a que els desitjos Montilla quadrin. Vegeu altres articles en aquest bloc, (premonitoris, potser, els 5 publicats sota el paraigua comú de El mite de les fussions al sistema financer (4), dels qual el darrer, de finals de març, sobre LES 10 CAIXES CATALANES- Moltes? poques? Travesses, inclou informació concreta), on els experts « reals » situaven, no fa gaire temps, 2anys, una dimensió mínima de 8.000/10.000 M. €. ). Está xupat. Si jo m’invento un mínim altíssim (que no resisteix camp comparació amb cap realitat, ni a Espanya ni a cap pais occidental), em surt el que m’agrada. I ja està. Maoisme malament après.

I, en un titular dels més contradictoris i falsos dels darrrers anys, diu : « La integración de las 7 cajas pequeñas supondria pocas duplicidades ». (veureu tot l’article, però no us ho creieu que basicament tot es fals i inventat, a través de la nota 7) Ara bé l’invent : si 7 departaments centrals que es dediquen basicament al mateix, amb les distàncies que hi ha, no són duplicitats, que vingui un altre expert, si us plau.

Si no hi ha duplicitats de xarxa quan 6 de les 7 caixes mitjanes/petites estan a tocar tocar a molts barris de BCN i altres municipis, es que no veiem res.

I la gran justificació escolàstica, 2 dies després de la intervenció (diferida un any, pel cap baix) de la CCMancha, per ser dirigida i presidida per socialistes i, alhora,dolentíssims gestors, pero sobretot socialistes) és que :

“La intervención de CCM abre un proceso de reflexión en el sector del ahorro | Sólo La Caixa y Caixa Catalunya superan el mínimo para sobrevivir, según los expertos | El fondo del Gobierno allanaría el camino de las fusiones a las entidades financieras”(sic-LV 19 abril)

Això sí, cap nom d’expert, ni un. Tot es fum i por.

4.2.-22 de maig- La Vanguardia – Nova portada. Insòlit

a)- Portada« El govern y las cajas coinciden en la reestructuracion del sector » -

“La via prevista es la fusión de las tres entidades de fundaciónpública(Caixa Catalunya,Caixa Tarragona y Caixa Girona). De adoptarse finalmente esta vía, en paralelo,el resto de las entidades de ahorro catalanas se integrarían, y sólo quedaría La Caixa como caja independiente”

Ja està. Tot arreglat. Dues portades de La Vanguardia i es fa la llum sobre un tema que fa 30 anys que no s’aclareix perque no té una unica sol.lució sinò moltes.

b)- El Sr. Magallon seguéix treient conclussions i interpretacions de les seves fonts fantasmeals.(Presidencia de la Generalitat). “Anteayer, el presidente de la Generalitat animó a la fusión entre las cajas deahorros en una sesión en el Parament, lo que ha sido interpretado en el sector como una manifestación inequívoca de que las conversaciones iniciales estaban empezando a avanzar”

I a omplir fulls. Ja parla tothom…que li deu alguna cosa a Montilla. (Joan Rosell, del Foment, si, seria bó, però..)

Bé. Per aquesta beligerancia inaudita, insòlita (2 portades en 10 dies, quan no ha pasta res de res de res de res…en el tema caixes catalanes) de La Vanguardia, amb un periodista ben connexionat amb Presidencia de la Generalitat fa olor a cremat, hem titular fusions vanguardistes.

Trilerisme, amb suport informatiu de la Vanguardia. Està clar. AL final, d’ací a 3 anys, de 5, de 10 ó de 30, hi haurà alguna fusió entre les caixes catalanes, sens dubte. Però no s’hi val a intentar forçar màquines, des d’un diari, intoxicat voluntàriament,i que intoxica, per donar caramels al presi d’Iznàjar.

Scoops, no informatius, sino polítics de Presidencia de la Generalitat. Això es el que està fent la Vanguardia fa 3 mesos. Intentar preparar l’ambient, per als diktats que en Montilla vol forçar abans de les eleccions catalanes, on tornarà a perdre, i per mès, i on probablemente acabi la seva carrera política a Catalunya.

Però, naturalment, malgrat la “por” (amb una certa exageració) que amb això provoca al sector financer català…….això encara no és una insula baratària, ni un dictadura castrista bananera.

5.- Antoni Serra Ramoneda : amb la seva fina ironia anglesa, deixa per terra les idees de Montilla. (vegeu nota 8).

El profesor Antoni Serra i Ramoneda és un autèntic Homenot, tal com els entenia Josep Pla. Cult, preparat, charmant, demócrata, liberal, intel.ligent, és un dels màxims coneixedors actuals, per dins, de les caixes d’estalvi catalanes. 8 anys a la Comissió de Control i al Consell d’Administració de la Caixa de Pensions, on n’era el Secretari i probable futur President, acepta l’encàrrec/favor de marxar, de cop i volta, de la Caixa de Pensions, a la Caixa de Catalunya, a presidir-la i a acabar amb una de les guerres polítiques pel poder més cruentes que es recorden en aquest pais. Serra i Ramoneda , pel seu prestigi personal i professional, fou consensuat i acceptat per les dues grans forces del pais, per a tancar un episodi cruent pel poder que es va donar en la principal caixa de fundació púiblica mitjan la dècada dels 80. Gairebé 20 anys de President a Caixa de Catalunya on n’ha vist, també, de tots colors.

El 21 de maig, en un programa de Rac1 quan li pregunten, és clar i català, com sempre:” “es absurd fusionar caixes” “ I això de fusions sense intervenció política no s’ho creu ni el president Montilla”-

Més clar, l’aigua, senyores i senyors. I aquest catedràtic en sap. Molt. En sap molt. I no té ni ha tingut mai carnet de ningú, Reprodueixo el resum que donà e-noticies.

21 / 05 / 2009-e-noticies.cat

Serra Ramoneda creu "absurd" fusionar caixes

Afirma que les fusions sense intervenció política "no s’ho creu ni el president Montilla"

L'expresident de Caixa Catalunya i Catedràtic d'Economia, Antoni Serra Ramoneda , ha dit en una entrevista al programa La nit a Rac1, i en referència a la fusió de Caixes d'estalvis catalanes, que "aquest és un tema absurd , s’insisteix en pensar que la solució dintre de l'espai de Catalunya siguin les fusions, jo sincerament com a economista no ho veig".

"Aquí hi ha una contradicció, sempre s’ha dit que el gran avantatge de les caixes era la seva implantació territorial, en quant vosté comença a fusionar, la implantació territorial es perd. Guanyarem dimensió? bueno, guanyarem dimensió però perdem identificació territorial", ha afegit, a més de considerar que "una cosa és fer una fusió per guanyar sinèrgies i l'altre cosa és per apagar un foc".

Pel que fa a les fusions sense intervenció política, ha apuntat que "això no s’ho creu ni el president Montilla. Això és impossible, vosté creu que amb les crisis bancàries que hi han hagut a diferents països darrerament no hi ha hagut intervenció política? El senyor Obama no s’ha preocupat molt?. Està molt bé dir-ho però no s’ho creu ningú”.

Vaja, una lliçó en 3 paràgrafs.

Pobre Sr.Montilla, i els seus assessors de Presidència. Si hagues estat el Conseller Castells….però sembla missing. Per què?

6.- ALTRES

A les notes hi ha referències i links relatius a, per exemple, un magnífic article de Francesc Cabana, on defensa i demostra l’existència i viabilitat, i bondat, d’un model català de caixes d’estalvi, sortint al pas d’un article d’un dels típics amics de Josep Vilarasau, (article a La Vanguardia, quina casualitat…..)que intenten homogeneitzar Catalunya amb Espanya, sense fer política, sense presentar-se a eleccions, manipulant des de les empreses que gestionen.

També hi ha un recull de les declaracions de Feliu Formosa, director de Caixa Manresa, a Regio 7, el mes de març, on es pot comprovar que diferent es com ho veuen els qui en saben i el que s’ha inventat el Sr. Montilla, sense que se n’hagi assabentat, i ja es ben curiós això, el Sr. Antoni Castells.

I unes agressives, i pocasoltes declaracions, de J.R. Quintas, president de la CECA a punt de plegar, on “culpa les autonomies”, en genèric, sense diferenciar el que es diferent (Catalunya, sobretot, Euskadi, i la resta, que va amb la LORCA, llei psocialista aprovada pels companys d’aventures politiques del Sr. Montilla), ni parlar de la gestió, del management correcte o deficient, que és el que porta els problemes o no, a entitats petites, mitjanes i grans.

Su Pais, ja s’adapta al que vol en Montilla. Tot i que La Vanguardia és l’eina d’atac de Montilla, ara el Pais ja remata. Ja ho hem comentat en el punt 3.

Però Convergència, sobretot, i el PP, ja han reaccionat. Han acusat d’intervencionista a Montilla i li exigeixen que deixi d’estar pel mig.(vegeu nota 13 i link indicat)

En Montilla ja ha fet la feina bruta el pitjor que podia. En públic, amb un gran diari aliat fent portades, i portant el neguit a tothom. Les regles, centenàries, arreu del món, són que quan menys es parla, quan menys se surt pels diaris, mes tranquils estan els dipositantts, els clients de les entitats financeres. En Montilla ha fet tot el contrari: vol forçar una cosa que no es imprecindible ara, i, a més, ens vol fer passar tot l’invent com si fos una cosa senzilla i habitual, quan no ho es.

Tornem-hi, que no ha estat res. Espanya té 45 caixes confederades. De les quals 10 a Catalunya. Bé, Alemanya en té 430 en funcionament. I van la mar de bé. Alemanya no arriba ni a doblar la població espanyola. Si l’Estat espanyol hagues seguit el model alemany (el que van abortar ignominiosament en Solchaga i en Vilarasau, amb l’ajut d’en Tapia), ara tindria al voltant de 220 caixes confederades.

Catalunya en té 10, i Montilla diu que són massa, sense aportar raons. Els “experts” fantasmes que ningú ha vist? No faci riure, home. Si us plau. Amb el que diuen a La Vanguardia de dimensió mínima, a Alemanya nomès quedarien 8 caixes, de les 430 que hi ha ara. SEGUR QUE NO PASSARÀ. I FA 30 ANYS EREN 450. No se n’han fusionat gaires.

A Baviera (12 milions d’habitants), en tenen 75 en funcionament, de caixes . O sia que la densitat que tenen a Baviera significaria que Catalunya hauria de tenir unes 45 caixes. 4 vegades més de les que hi ha.

Montilla, “experts” de Presidencia, periodista de La Vanguardia: per què no van a arreglar Alemanya amb la seva parida de la dimensió mínima,?

Allà tenen molt mercat per obrir i arreglar.

Ah, és una altra cosa. I tant. I tant.

7.- A tall de final (per què la pel.licula seguirà)

I, sobretot, a mí em sobta molt això de la desaparició de l’Antoni Castells, preparat Conseller d’Economia i Finances, sobre aquest tema, que és una de les seves especialitats?

Si parla, Sr. Montilla, perquè no parla dient la veritat del que vol?

I sobre l’absurd que li sembla al Catedràtic d’Economia, Sr. Serra i Ramoneda, que n’ha de dir?

I ERC (Carod allà de vice morsa, i Puigcercos, a fora) callats com a p.

I ICV (Saura, Guillot, Baltasar..) callats com a p…s.

El silenci d’ERC i d’ICV els fa corresponsables del que pugui passar que, si no s’atura la manera de fer del Sr. Montilla, pot acabar molt malament. Molt.

ALERTA, MOLT DE VIGILÀNCIA, QUE, DES DE DINS, ENS LES VOLEN FOTRE!, LES CAIXES CATALANES!!

AI EL TRIPARTIT-2, PRESIDIT PER MONTILLA!!!!!!!!!!!! Quina por!!

24 maig 2009 - ANDREU

NOTES -

1.- Zaragoza parla del mudito - http://hemeroteca.e-noticies.com/edicio-2045/actualitat/zaragoza-es-va-referir-a-montilla-com-el-mudito-34026.html

MADÍ HO ASSEGURA AL SEU LLIBRE-Zaragoza es va referir a Montilla com 'el mudito'

El portaveu de CDC, David Madí, assegura en el seu llibre "Democràcia a sang freda" que el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, es va referir al president de la Generalitat, José Montilla, com 'el mudito' en la nit electoral. A la plana 275 explica, en efecte, que "aquella nit José Zaragoza va anar a fer l'última copa al Snooker. Allí responent a les interpel·lacions sobre la política de pactes a seguir, desacomplexadament i amb un somriure d'orella a orella, desafiant el veredicte de les urnes, anava explicant a qui el volia escoltar que: 'Hemos hecho presidente al mudito'. El 'mudito', òbviament, era José Montilla".

'Hemos hechos presidente al mudito'

2.- El financer Montilla - http://polaris.moviments.net:8000/book/export/html/40

http://joanarnera.blogspot.com/2007/12/contra-erc-vegades-no-s-si-queda-clar.html

Nota 3.- http://www.expansion.com/2009/03/12/economia-politica/1236850530.html

Nota 4 – El model català de caixes, 100% obra dels governs nacionalistas de CiU, amb l’oposició del PSOE, i del Psc-Psoe.

a)Llei Catalana caixes 1985 – El Psc-Psoe vota en contra. I el PSOE i el govern Gonzalez duu la llei catalana al Constitucional.

http://www.parlament.cat/activitat/llei/15_1985.doc

Llei 15/85 – de 1 juliol- 1985-Llei 15/1985, de l'1 de juliol, de caixes d'estalvis de Catalunya

El grup parlamentari socialista votà en contra. Es produí una autèntica cursa parlamentària, a Catalunya i a Madrid, per a intentar aprovar abans la llei. Ho aconseguí la Llei catalana, aprovada 1 mes abans que la llei espanyola.

Recordatori important:

El desembre del 1980 (8 mesos després de prendre posessió el President Pujol, amb el Conseller Trias Fargas a Economia i Finances), la Generalitat ASSUMEIX (no negocia res, no es cap traspàs que es demana o que es pidola o que es consensua,: S’ASSUMEIXEN LES COMPETÈNCIES QUE L’ESTATUT 1979 RESERVA A LA GENERALITAT EN MATERIA DE CAIXES . ( QUE N’APRENGUIN!!!!!...els d’ara)

Decret 303/1980, de 29 de desembre, de les competències que corresponen a la Generalitat de Catalunya respecte a les caixes d’estalvi (DOGC, 29 desembre)

b)Llei espanyola, la LORCA, aprovada un mes després, molt més intervencionista que la Llei Catalana. El govern Gonzalez pretenia que la llei fos bàsica en tot, és a dir, que la llei catalana se’n subordinès i es modifiqués, per a incloure els criteris diferents que la LORCA marcava, i que s’han aplicat a la resta de l’Estat (excepte Catalunya i Euskadi)

Ley sobre Órganos Rectores de las Cajas de Ahorro (L.O.R.C.A.) Ley 31/1985 de 2 de agosto.-Ley 31/1985, de 2 de agosto, de regulación de las normas básicas sobre Órganos Rectores de las Cajas de Ahorro. -http://www.comfia.net/ccm/legislacion/ley31-1985.pdf

c)- El recurs al Constitucional, que va donar la raó a la Llei Catalana, al conseller Cullell, a CiU, ia la majoria del Parlament català, va comportar, per l’oposició total socialista, que la renovació d’organs de govern del 1986 (4 anys després del 1982, quan es van renovar els òrgans del 1977/78), a Catalunya, restés ajornada (per la suspensió del Constitucional) fins el 1992. Aquesta va ser la contribució socialista (Montilla ja era alcalde de Cornella i home foro de l’aparell) al model català de caixes. (ajornar 6 anys una renovació dels òrgans de govern a les 11 caixes catalanes d’aquell moment.).

Una primera sentència del Consitucional contrària a la LORCA espanyola (una part).

El Tribunal Constitucional por Sentencia número 49/1988, de 22 de marzo (BOE de 13 de abril), recaída en los recursos de inconstitucionalidad acumulados números 990, 991 y 1007/85, decidió:
"1. º Estimar parcialmente los recursos de inconstitucionalidad interpuestos contra la Ley 31/1985, de 2 de agosto, de Regulación de las Normas Básicas sobre Órganos Rectores de las Cajas de Ahorro, y, en consecuencia:
A) Declarar inconstitucional y, por tanto, nulo el penúltimo párrafo del núm. tres del art. 2; el apartado segundo del núm. uno de la disposición adicional primera; el inciso "con domicilio social" del núm. dos de la misma disposición adicional primera; el núm. dos de la disposición final cuarta y el párrafo segundo de la disposición final

….

d)- Atesa la suspensió, per part del Constitucional, de l’apartat de composició i renovació òrgans de govern (recurs del govern Gonzalez i del Psoe), el govern Pujol, via el conseller Cullell, clarifica l’exercici de competències de la Generalitat en matèria de caixes d’estalvi, per a evitar una recuperació competèncial per part del govern espanyol.
Decreto 99/1986, de 3 de abril sobre el ejercicio de competencias de la Generalidad de Cataluña en materia de Cajas de Ahorro (DOGC de 7 de mayo)

e)- El Gobierno espanyol, que va aprovar dur al Constitucional la Llei Catalana del 1 juliol 1985, per a intentar imposar la LORCA espanyola, era presidit per Felipez Gonzalez i trobem ministres catalans, del Psoe-psc, com

Ministro de Defensa:Narcís Serra i Serra

Ministro de Economía y Hacienda :Miguel Boyer Salvador hasta el 5 de julio de 1985. Carlos Solchaga Catalán desde el 5 de julio de 1985.

Ministro de Industria y Energía : Joan Majó Cruzate des del 5 juliol 1985

Ministro de Sanidad y Consumo :Ernest Lluch Martín

5.- L’orgull de Montilla per l’obra de Pujol/Cullell i CiU, i que els socialistes van combatre a finish. -.- MONTILLA SE SENT ESPECIALMENT ORGULLÓS D’UN MODEL, DE CiU, QUE VAN COMBATRE, COM SEMPRE, AMB TOTES LES ARMES DEMAGOGIQUES HABITUALS PSOCIALISTES – 17 ABRIL 2009

http://paper.avui.cat/article/economia/161180/caixes/volen/sumar.htm

“su rol dinamizador de la actividad empresarial y su obra social; un modelo del que nos sentimos especialmente orgullosos". -Argumentó que "mantiene su vigencia después de que la realidad haya desmitificado un modelo bancario que no era saludable ni conveniente". "Estamos convencidos de su solidez y su solvencia global, no podemos tener ninguna duda al respecto", añadió. “

http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090416/53684269480/montilla-descarta-modificar-el-modelo-de-cajas-catalan-y-defiende-su-solidez-y-solvencia-caixa-catal.html

6.- 19/20 maig - Montilla intervencionista a tope. Fa de “seny reordenador” del que no sap.

6.1.--Montilla avala un procés de fusió de les caixes catalanes- AVUI

FUTUR El president afirma al Parlament que les entitats necessiten guanyar dimensió per poder ser competitives CONCRECIÓ Govern i sector financer asseguren que encara no hi ha cap projecte en marxa

http://paper.avui.cat/article/economia/164574/montilla/aposta/la/fusio/entre/caixes.html

6.2- La Vanguardia Montilla da por hecho que habrá fusiones entre cajas catalanas http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090520/53707213433/montilla-preve-fusiones-entre-cajas-de-ahorro-catalanas-generalitat-jose-montilla-barcelona-castilla.htm EDUARDO MAGALLÓN IÑAKI ELLAKURÍA - ...contactos informales con la vista puesta en algún tipo de concentración, tal como avanzó La Vanguardia el pasado 19 de abril. El anuncio deMontilla de que, si bien no a corto plazo, habrá fusiones entre las cajas de ahorros catalanas contradice...

6.3.-Montilla prevé fusiones entre cajas de ahorro catalanas ...Barcelona. (EFE).- El presidente catalán, José Montilla, prevé fusiones entre cajas de ahorrocatalanas ya que ha afirmado en el Parlament que es “consciente” de que estas entidades deberán ganar dimensión “para poder competir en el futuro...19 maig –agencies

6.4.http://www.avui.cat/cat/notices/2009/05/montilla_preveu_que_es_produeixin_fusions_entre_caixes_d_estalvis_catalanes_59885.php

Montilla preveu que es produeixin fusions entre caixes d'estalvis catalanes

Durant la sessió de control del Parlament, ha dit que es "conscient" que aquestes entitats hauran de guanyar dimensió "per poder competir en el futur"

6.5.-Montilla espera fusions entre les caixes d’estalvis catalanes”-El Periódico 21/5

6.6.-“Montilla preveu que es produeixin fusions entre les caixes d’estalvis catalanes. El president destaca la necessitat de guanyar dimensió per poder competir en el futur”..tot i que la situació de les entitats “es bona”. Diari de Girona 21 maig-

Montilla preveu que es produeixin fusions entre les caixes d´estalvis catalanes

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009052100_5_333548__Economia-Montilla-preveu-produeixin-fusions-entre-caixes-destalvis-catalanes

6.7.-“Montilla da por hecho que habrà fusiones entre cajas catalans-Las entidades mantienen contactos informales desde hace varias semanas.”-La Vanguardia 21 maig http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20090419/53686126050/la-crisis-fuerza-a-las-cajas-catalanas-a-tantear-vias-de-fusion.html

6.8.-“Montilla alienta las fusiones entre cajas catalanas”-Su Pais – 21 maig

6.9.-La Sexta-TV- 21 maig Montilla ve fusiones entre cajas

El presidente de la Generalitat reconoce que las cajas catalanas tendrán que "ganar dimensión" para "poder competir en el mercado".

7.- Fusions vanguardistes – El paper de la Vanguardia és curiosíssim

19 abril- diumenge- Portada i 2 pagines economia-Titular escandalós en portada dominical: “Las cajas catalanas exploran fusiones – El liderazgo de la operación y la dimensión ideal son claves- Algunas entidades reflexionan sobre posibles concentraciones”

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2009/04/19/pagina-1/77632968/pdf.html

22 maig- el mateix.- Portada i dues pagines. Com des del 21 de maig es actualitat, aparentment, cada dia, ja no s’inclouen els links.

8.- Declaracions de Serra Ramoneda. . 21 de maig Rac1

Ho troba absurd. Com a economista no ho veu.

http://economia.e-noticies.cat/serra-ramoneda-creu-absurd-fusionar-caixes-29379.html

9.- La pressió Montilla ja recull fruits mediàtics.

Su Pais- La presión de Montilla acelera el proceso de fusiones entre cajas catalanas

El sector baraja bodas, alianzas reforzadas y compras de cuotas participativas

ARIADNA TRILLAS - Barcelona - 24/05/2009

http://www.elpais.com/articulo/economia/presion/Montilla/acelera/proceso/fusiones/cajas/catalanas/elpepueco/20090524elpepieco_3/Tes

http://www.elpais.com/articulo/economia/presion/Montilla/acelera/proceso/fusiones/cajas/catalanas/elpepieco/

10.- Francesc Cabana – Sempre honest i valent, defensa i demostra que, i tant, hi ha un model català propi de caixes d’estalvi.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/04/el_model_catala_de_caixes_57191.php

Opinió

Francesc Cabana

El model català de caixes

I tant que hi ha un model català de caixes! Després de llegir un article del professor Miguel Trías Sagnier, on ho nega, em sento obligat a parlar-ne. El catedràtic d’Esade deu saber dret mercantil, però poca història econòmica.

A l’article mencionat, el professor Trías fa una anàlisi de la legislació vigent sobre caixes d’estalvis a Catalunya i a Espanya per demostrar la seva afirmació. És evident que d’acord amb els textos actuals no hi ha diferències fonamentals entre la seva regulació a les diverses comunitats espanyoles. Però l’operativa de les caixes catalanes ve de més enllà de l’etapa Vilarasau que, com ell diu, va ser el modernitzador de La Caixa gran. El creador del model de caixes fou Francesc Moragas, fundador el 1905 i director general de La Caixa fins a la seva mort, el 1935. Vilarasau substituí Enrique Luño Peña, un personatge nefast per a l’economia catalana, que fou comissari polític del general Franco a La Caixa el 1939 i el seu primer executiu fins a l’any 1975.

11.- El que pensen, de veritat, els Directors de les caixes mitjanes/petites.

Feliu Formosa. Director General de Caixa Manresa.

“Fusions? El que hem de fer les caixes és gestionar el negoci de forma que no siguin necessàries” –Regió 7 – 12 març

12.- El gallec, director General de la CECA, intenta dur l’aigua al molí de Madrid.

I no diferencia entre model català i model pervers de la LORCA a la resta de l’Estat.

http://economia.e-noticies.cat/les-autonomies-han-trait-el-model-de-les-caixes-29475.html -23 / 05 / 2009

"Les autonomies han traït el model de les caixes"

El president de la CECA diu que les CCAA "s'han atorgat una altíssima representació"

13.- CDC, i PP, veuen intervencionisme en l’actuació de Montilla, i li exigeixen que no es posi pel mig, quan ningú li ha demanat res.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009052200_5_333727__Economia-exigeixen-Montilla-interfereixi-fusions-caixes-destalvis

CiU i PP exigeixen a Montilla que no interfereixi en les fusions de caixes d´estalvis

La patronal Foment del Treball veu complicada, però positiva, una possible integració en el sector-A tots els diaris

14.- A TALL D’EXEMPLE- NOMBRE DE CAIXES D’ESTALVI A ALEMANYA.

430 CAIXES D’ESTALVI. 10 VEGADES MÉS QUE LES 45 DE L’Estat espanyol- I Alemanya no té deu vegades més població que Spain.. En té, encara no, el doble.-El model alemany permet tenir pluralitat, amb 4 vegadaes més caixes que a l’estat espanyol, per capita.

DETALL PER A ALGUNS ESTATS FEDERATS

Zum 31. Dezember 2008 : 432 Sparkassen in Deutschland.

Hessen Oktober 2008 34 Sparkassen

Baden-Württemberg: 1-gener 2009:54 Sparkassen

Bayern (Baviera) 1. Oktober 2008 75 Sparkassen.

Una Casa Gran del catalanisme

LES GRANS ORQUESTRES.

MOLT BON DIRECTOR I MOLTS BONS MÚSICS ESPECIALISTES

 

(per Andreu)

 

Fa pocs dies, l’amic Josep Sort , un dels bloggers més punyents  (http://josepsort.blogspot.com/2009/04/sera-casualitat-en-aquestes-darreres.html#comments) ens deia, colateralment, referint-se a l’acció política recent d’en Joan Carretero:

 

 “En Mas, que veu el marron i es cura en salut dient que a la Casa Gran els independentistes hi són benvinguts. S'oblida, però, que també ho és en Piqué. Però suposo que això és un detall petit”.

 

Li vaig fer un post de comentari, que ara reprenc, reprodueixo amb algunes variacions de poca importància, i, sobretot, que em serveix per a iniciar una altra sèrie discontinua i atemporal de retrats de personatges polítics (en el sentit que han fet política o parapolítica) que podrien ser elements de vàlua i que aportin valor afegit en aquest proiecte de Casa Gran del Catalanisme .

 

En definitiva, crec, que amb la Casa Gran, impulsada per l’Artur Mas directament, és pretén tenir sempre CDC oberta a la societat i a la col.laboració amb gent valuosa que, per diversos motius o raons, no considerin oportú –i plenament legítim-  incardinar-se com a militants orgànics d’un gran partit nacionalista i transversal com és CDC.

 

El símil, la metáfora, ja està definit en el títol paraigua. Les orquestres, les grans orquestres,  estan basades en un bon director, en un estil més o menys específic, diferent, propi, i, sobretot, en el bon funcionament d’un equip harmònic, on el director tria repertoris, estils, maneres de tocar composicions, sempre per la disponibilitat de bons músics, de bons especialistas.  I l’orchresta sempre està desposada i disponible per a incloure un nou especialista, per un temps, de manera indefinida, o per a determinats concerts.

 

No hi ha, gràcies a Déu, númerus clausus, en les grans orquestres. I es bó que així sigui. D’aquesta manera hem pogut sentir concerts extraordinaris, on la participació d’una nova veu, d’un nou solista, o d’un conjunt de música pop, ha enriquit molt les versions clàssiques de moltes composicions musicals.

 

 

La sèrie, doncs, pretén fer una aproximació a posibles “solistes”, ara despenjats, per multiples raons,  dels corrents polítics organitzats més importants del sobiranisme català, amb una visió oberta, generosa, sobre el que podrien aportar, o millorar, en l’acció sobiranista el partit polític transversal més important de la Catalunya moderna, Convergencia Democràtica de Catalunya.  

 

1.- JOSEP PIQUÉ *

Sobre en Piquè.Home, jo vaig tenir l'oportunitat de tractar-lo uns anys, quan estava al Servei d'Estudis de la Caixa.

 

Ningú assenyat pot discutir-ne la intel.ligència i la capacitat de treball, i de gestió, d'en Josep Piqué. Ningú.

 

Políticament podriem dir que és un tastaolletes? Psuc, PP (ministre d'Exteriors)...i ara comencen a dir que a la Casa Gran potser també hi cap?

 

No seria una Casa Gran si no pogués ser-hi un senyor molt intel.ligent, que va ser Bandera i del Psuc diversos anys, i que va entrar a l'administració de la Generalitat com a Director General a la Conselleria d'Indústria del Sr. Joan Hortalà, secretari general d'ERC, durant la legislatura 80-84.

 

I on va fer una feina extraordinària, extraordinària sí, al servei del pais i de la seva indústria, en moments en que la crísi econòmica era molt aguda.

 

I hi va seguir després de la primera legislatura (CiU+ERC, d'en Barrera), un temps més. El Copca, el Cidem, etc., venen d’aquella  etapa, sí, de la “gloriosa” etapa, sí, gloriosa, d’en Hortalà a la Conselleria d’Indústria, amb un equip jove, renovat, i amb experiencia alhora, de gran capacitat.

 

 I ho va fer molt i molt bé. Ja aleshores coquetejà i coquetejaren amb ell per incardinar-se a CDC, però no s'hi decidí. Amb el Psoe ben instal.lat a Madrid, va ser cridat a feines semblants sobre els sectors industrials, per amics seus professionals, del Psoe, pero tampoc s'hi va voler carnetitzar.

 

Al primer govern minoritari Aznar, Piqué figura com a Ministre d'Industria. (independent, ei, independent, sí).

 

Va ser consequència del Pacte del Majestic. No crec.

 

Vaja, aseguraría que no.

Però les bones relacions personales i polítiques d’en Piquè amb moles sectors catalans l’avalaven. I ho fa força bé, tant que el mateix Aznar el fa pujar esglaons, com sap idiomes i es viatjat, i intel.ligent, a més, el situa de Ministre d'Afers Exteriors i portaveu del govern espanyol i tampoc ho fa malament, però a canvi, ha d'agafar el carnet del PP i l'agafa. 

Bé, aquest recull històric d'una traiectòria es per a recordar que un que fou del Psuc ha estat del PP, sí, i no es el primer ni el darrer cas,(i que gent que estava al Psan van anar a TLL i després van fer entrisme a ERC, etc.) però que, sense fílies ni fòbies, cap persona normal, llegida, amb una mica de cultura i coneixement del pais, pot negar la seva capacitat.

 

 I la gent capacitada mai sobra en lloc. Mai. Capacitada i demostrada (la cpacitat i l’eficiència), professionalment, didàcticament, intel.lectualment, i industrialment.

Sincerament, jo veig, per dir una cosa, molt més capacitat i honestedat, sí, honestedat, al Josep Piqué que a l'Anna Birulés, també ben coneguda i bona professional. (i amb un marit del Psc-Psoe, per cert).

Tant de bó gent tant preparada com en Piqué hi col.laborés a la Casa Gran. I tant!!

 

No hem d’amagar el seu salt a la direcció d’empreses de la mà, de l’oferiment, d’en Javier de la Rosa.  En aquell moment, els amics d’en Piquè van aconsellar-li tots els papers de l’auca. Què si, que no, que no però si, que sí pero no, que si pero poc temps, etcétera, etcétera.  Bé. Els fets són els fets. Ell, en Piquè va prendre una decisió professional i la va dur a terme.

 

 I cal recordar, ara que han passat uns anys, que és molt fácil criticar en genèric o per haver optat en un moment en què el gran accionista d’Ercros era Javier de la Rosa, però cal dir que mai, mai, mai, en Josep Piquè ha estat salpicat el mès mínim per algunes de les maneres (per dir-li alguna cosa) amb que invertia o gestionava Javier de la Rosa. I Ercros encara existeix. Encara funciona. Encara dona feina a molta gent.  Professionalment, la seva gestió va ser molt bona. Econòmicament ell sabrà i no m’ha d’importar el mès mínim.

*  Comentari a l’article de Josep Sort al seu bloc. Revisat però amb molt poques variacions.

2.-  VILARASAU I ARTUR MAS.**

 

Dius, Josep Sort,  una cosa que té molta importància.

 

 La teva profecia de que l'Artur Mas no serà President de la Generalitat perque va tenir la vàlua, capacitat, i decisió política i de govern, com a Conseller d'Economia i Finances primer, i després com a Conseller en Cap, d'impulsar l'adaptació normativa catalana de limitar a 20 anys (20, nomes 20, ...)el temps màxim de poder estar als consells d'administració de totes les caixes catalanes, de totes.

 

 I això va comportar que el temps expirés per a Pepe (com li agrada que li diguin per Madrid)ó José Vilarasau, al front de la Caixa.

Primer matissem. Al final, aquesta norma catalana també va ser norma estatal, per adaptació de la llei espanyola. O sia que...el temps es inexorable…per a tothom, fins i tot per a Vilarasau ..o el Borbó d’ara.

Malgrat els cants dels captius (favors deguts), dels pilotes, dels psociates, dels psuqueros, i dels amics de l'alta classe d'alts funcionaris o industrials que parlen encara castellà a casa seva i amb els seus fills, (del Circulo Ecuestre pur i dur), sobre la injusticia i tal, a mí em sorprén, i molt, que, en el cas que això pogues ser veritat, TOTS ELS DEMÒCRATES NO LI ESTEM/ESTEU AGRAITS A L'ARTUR MAS PER DEMOSTRAR NOVAMENT, AMB FETS, no amb paraules buides, QUE UN GOVERN DEMOCRÀTIC CATALÀ no ha d'estar mai al servei d'un personatge per poderós que sigui, PERO QUE MAI HA PASSAT PER CAP URNA, com en Josep Vilarasau.

Els governs democràtics estan pel damunt dels interesos personals. I LIMITAR A 20 ANYS (quan a nivell polític es demana limitacio de 2 legislatures de govern, seguint l'exemple presidencial USA) l'estada al front d'una institucio financera que està TUTEL.LADA, per llei, i SUPERVISADA per la Generalitat de Catalunya, és una mesura ben normal. 

No entenc que ningú la pogui discutir o posar en questió. I la van posar en questió, fortament, en Maragall, els maragallistes, els ciutadans del canvi a millor , els de Nicaragua, els del Baix Llobregat, els de l'Opus, el Guardans pare i els seus amics, i un sector important de finançadors del PP català.

 

 Tot valia per a criticar CDC, en Pujol i en Mas, i, de rebot, el nacionalisme català.

Però en Mas va fer el que calia fer. Immaculadament democràtic. I no solament els 20 anys van afectar en Vilarasau, també a d'altri.

Es cert que en Vilarasau mai havia acceptat i entès que un govern català pogues tenir criteris diferents als seus en moltes coses. Però es un problema d'habits democràtics.

 

Tu creus que un Director General posat a dit des de Madrid el 1976, (després d'una carrera fulgurant al tardofranquisme. Format com un dels joves tecnòcrates de l'INI havia estat director general del Tresor i de politica financera, a los Madriles, al final del franquismo, amb Arias Navarro, abans de venir el febrer 76 a modernitzar la Caixa.), preten,i ho fa el 1999, després de 23 anys de DG, es fa nomenar President de la Caixa (pactat el relleu d'en Samaranch, uns dels seus gran amics i deutors de favors...(, i té les ínfules de nomenar dos directors generals ex-aequo (Fainé i Brufau), tot vulnerant la llei catalana vigent, de caixes,..i també l’espanyola, per cert.

 

Vilasarau feia i desfeia com el Borbó a qui li regalava (amb els diners nostres de tothom que es client de la Caixa) els Bribons.

 

Quan la Generalitat, a qui no va tenir ni la delicadesa d'informar abans (mai ho feia en temes importants, total era l'autoritat de supervisió...i era catalana...i era nacionalista...) li diu que vulnera la llei catalana de caixes, que preveu nomes un Director General, encara xuleja. (era el 1999, recordem-ho i en Vilarasau donava per descomptat que el seu amic Pasquis guanyaria en Pujol....i la va cagar...)

Vilarasau fa un pols a Mas i a Pujol, a qui vol emprar per a fer canviar el criteri legal de la conselleria d'en Mas. En Pujol li diu que en Mas es qui te la competència i que parli amb ell, pero que la llei catalana no es modificarà, per a donar una sortida al caprici -insòlit- del que es creia reiet de la Caixa, de tenir dos princeps hereus i aixi seguir control.lant'ho tot. Vilarasau apel.la a les seves amistat madrilenyes, de l’Estat (la primera familia, ha ha, també s’hi fica, i tothom…i en Mas i en Pujol, ..callen i aguanten, com cal.)I reviseu els diaris de l’epoca, com semblava que sense en Vilarasau el món es destruís,,,,(ha ha)…

La Generalitat , per escrit, el va requerir a que el Consell d'Administració de la Caixa (la societat civil.......servil.... que havia provat gairebé per unanimitat, gairebé, però no unànim...ha ha) designi el Director General únic, que preveu la llei, en un termini de temps urgent i concretat.

Aquesta revolcada al criteri borbònic del Pepe Vilarasau li va agriar el caràcter i es va emprenyar. Dos problemes. Va fer-se nou consell i el consell aprovà, aleshores sí per unanimitat, un sol director General, en Fainé, ...)

Si aquesta exemplar actuació de govern, al servei del pais, de la Caixa, de totes les caixes, de les lleis, de tots els impositors, de tots els ciutadanas, d'en Artur Mas li pot costar no ser President, en el fons, benvolgut Josep, vols insinuar que això que tenim és bananer, que els fils que mou en Vilarasau encara, des del seu aparent retir, són mes importants que els vots dels ciutadans??

Que en Vilarasau n'hagi parlat malament, per despit, d'en Artur Mas i d'en Jordi Pujol, des de fa molts anys, molts, és un fet conegut i semipúblic o public del tot. Es el tipic exemple del "baro de la diagonal" que es creu que pot fer i desfer governs, lleis i mesures. Això ho va fer el 1976 amb en Fuentes Quintana, bé, (fonts acreditades però no identificades, naturalment, sempre recorden com els decrets Fuentes Quintana es passaven i modificaven a una màquina d’escriure que estava a 4 metres del despatx d’en Vilarasau,…..)però amb els governs nacionalistes d'en Jordi Pujol no ho ha pogut fer, excepte el període d'en Macià Alavedra. 

Però l'obligacio dels governants demòcrates i nacionalistes es governar per al conjunt del pais, i no per a un "home administrador de diners aliens per important que sigui". 

En canvi, en Vilarasau sempre ha parlat molt bé d'en Maragall, d'en LLuch, d'en Serra, etc. Per alguna cosa serà.

I, relligant-ho tot, recordar-te amic Josep, que en Josep Piqué també fou temptat per l'or d'en Vilasarasu per a quedar-se a la Caixa i no marxar a la Conselleria d'Industria de la Generalitat de Catalunya de la primera legislatura.

 

I en Josep Piqué, jove aleshores, va rebutjar l'oferiment i la insistència d'en Vilarasau (a qui també li va sentar molt malament que l'abandonessin per anar a l'administració nacionalista pujolista..), i va mantenir la paraula donada a Joan Hortalà, el seu catedràtic preferit, atès que en Teoria Economica dificilment torbarem professors i professionals tant preparats com aquests dos.

Bé, Josep, ja he perdut un dels meus articles que tenia a mig fer, des de fa temps, per al "meu " bloc...però el tema Vilarasau dona per a molts articles...i les seves relacions polítiques-econòmiques....que a molts de vosaltres us poden esglaiar una mica.

La realitat no és el mite que es construeix amb els diners de les grans companyies anunciants. Però dona per a molt…, ..

Ben cordialment,
Andreu

** Com en Josep Piqué també va treballar a les ordres d’en Vilarasau una temporada, es relliguen amb un altre comentari, important, que feia en Sort al seu bloc.

 

Ací acaba l’article d’avui. I s’obren temes per a mès articles relacionats.

Un barrer apunt: en Josep Piquè treballant, i força bé, a les ordres del Conseller Hortalà, secretari general d’ERC.    Algú pot imaginar, ara que tothom imagina, que si en Piqué hagués entrat a ERC, i hagues durat, resistiria una comparació de capacitat professional, i també política, amb en Carod, Puigcercos, Huguet, Ridao, etc.

 

I una altra: Als 80, el govern del “de dretes Pujol” (ha ha ) tenia com a Director General d’Industria a Josep Piqué, sí com a Director General. Numero 5 ó 6 del departament.  Del 2003 fins ara, els tripartits tenen de Conseller d’Indústria al Sr. Josep Huguet, (ERC). 

 

Mireu, compareu i trieu.

 

I sabreu, novament, amb un altre cas concret, perquè els governs d’en Pujol funcionaven i molt bé i perquè els tripartits no saben fer res bé, i es reuneixen al Ministerio de Defensa de Madrid per a preparar estratègies del govern català. (els governs de pseudoesquerres catalanes, on uns diuen que treballen per la independència…des del ministerio de defensa espanyol).

D’on no n’hi ha, no en raja, amigues i amics.

El mite de les fussions al sistema financer (4)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes? poques?    Travesses  

 

 

 

4.- Les caixes mitjanes i petites, catalanes, són líders, com entitats financeres, al seu àmbit territorial preferent d’actuació. Es la seva gran força.L’arrelament.

 

Tanmateix, a Catalunya, hi ha un fet clar, i molt diferent que a la resta d’Espanya, que explica la continuitat de tantes caixes mitjanes i mitjanes/petites.

No tenen dimensió elevada, però tampoc la tenen petita. Ni molt menys. Excepció feta de Manlleu, les altres han assolit una dimensió que els hi permet, en teoria, i a la pràctica, mantenir de manera indefinida, a mitjà termini, la seva activitat independent, SEMPRE I QUAN:

 

Segueixin sent, a la seva zona prioritària i més important d’actuació, la primera entitat financera o, com a màxim, la segona. Es a dir, mantinguin l’arrelament en una societat que els hi manté la confiança financera,per la qualitat dels seus serveis i productes i per l’arrelament que s’han guanyat i saben conservar.

 

Es a dir, a Manlleu/Vic, a Osona, la Caixa de Manlleu es la 1ª., o com a molt, la 2ª. Entitat financera de la zona.   A Manresa, al Bages, sense discussió, Caixa Manresa és la primera entitat per dipòsits (de tots els bancs i caixes que hi són presents). Al Vallès Occidental, i potser més en concret a Sabadell i la zona inmediata, Caixa Sabadell manté més dipòsits que qualsevol banc,excepció feta del Banc de Sabadell,  que la Caixa de Catalunya, i també molt possiblement, que La Caixa.    Igual succeeix amb Caixa Terrassa a la cocapital vallesana i la seva zona d’influència. O a Mataró i bona part del Maresme  amb Caixa Laietana.  I amb Caixa del Penedès, a l’Alt i al Baix Penedès, encara que hagi fet una expansió molt notable ja. I les caixes de Girona i de Tarragona són, amb tota seguretat, al conjunt de les comarques gironines o tarragonines les entitats financers amb més dimensió de dipòsits administrats. La Caixa estarà a prop, pero cap altra Entitat financera (ni el Banc Sabadell, ni Caixa Catalunya ni Banco Santander ni BBVA,), de ben segur, arriben a assolir ni la meitat de la dimensió assolida, a Girona i a Tarragona, per les caixes autòctones.

 

Es a dir, compte quan, des de Barcelona, des de Madrid, des dels diaris barcelonins, des de Can Fanga , es parla/parlem de les caixes petites comarcals.   Al seu territori prioritari, i d’origen, i on concentren encara la gran majoria de la seva xarxa i dels seus esforços de comercialitzacio, són les entitats líders.

 

Si no haguessin estat i es mentinguessin com a entitats financeres LÍDERS, al seu territori,  més d’una ja no existiria de manera independent.  Però el seu lideratge, continuat, és una de les garanties de la seva supervivència com a caixes d’estalvi independents. Amb la seva dimensió, però independents i útils al seu territori i a la població i la societat del seu territori, com ho demostren amb les magnituds que administren.

 

Tècnics del Banc d’Espanya, els seus dirigents, habitualment opinen “negativament” sobre les perspectives de futur de les “entitats petites”. Per què? Per comoditat funcionarial. Sense cap base objectiva.   La feina del Banc d’Espanya, més que fer d’assessors de partits polítics espanyols, era la de seguir i supervisar l’activitat de les entitats de crèdit. I com s’ha vist, han fallat estrepitosament en la seva feina davant aquestra crisi. També a d’altres països? Si, pero diferent. A Altres països van fallar en no seguir els conglomerats financers, però tenien plenament control.lada i coneguda l’activitat dels bancs de dipòsits. La prova, per exemple, a Gran Bretanya, on han intervingut amb decisió i rapidament, intervenint-ne uns quants bancs, de facto.  En canvi, a Espanya, el B.Espanya  ha fet omissió de les sesves obligacions, no ha intervingut cap entitat (ni la Caja Castilla-La Mancha..) ni va impulsar cap canvi de política en cap caixa o banc  dels grans, ni va alertar, de veritat, amb circulars, amb notificacions, amb informació als Consells de les polítiques errònies dels directius,  del risc de crèdit en que estaven entrant. Per voluntat o per omissió, però el Banc d’Espanya ha perdut tot el prestigi que fins el 2000 s’havien guanyat, de manera justa i efectiva.  Han deixat de complir la seva funció.

 

 5.- Jocs, escenaris i  Excel. –  Jocs i poca cosa més.

 

5.1.-Quan Caixa de Barcelona era la segona caixa catalana i la 3ª. De l’Estat.

Els escenaris més clàssics eren els preparats a la dècada dels 80, quan Caixa de Barcelona, segona caixa catalana i tercera caixa de l’Estat, mantenia, a la ciutat de Barcelona, un lideratge entre les caixes.

 

Lògicament, un escenari simple, senzill, aquella època, considerava 3 ó 4 grans caixes a futur.   La Caixa de Catalunya i les de Girona i Tarragona formaven un pool, de caixes de fundació pública. La desaparició de les Diputacions, intentada políticament els primers 80, no va aconseguir-se. I altres coses canviaren. En aquella epoca, Caixa de Catalunya era la més rendible, en funció dels actius gestionats, i la més solvència (més recursos propis).

 

Un segon pool, teòric, es clar, agrupava a Laietana amb Caixa de Barcelona, juntament amb Manresa i Manlleu. Terrassa i Sabadell, amb Penedès, podien formar un tercer pool, prou potent, de bell nou, sempre i quan La Caixa no es decidís a col.laborar en la reordenació. Pur foc d’encenalls. 

 

La realitat és que es van produir intents polítics (més aviat des del socialisme) per intentar una gran fussió Caixa Barcelona/Caixa Catalunya, que es frustaren per diversos motius.  En teoria, aquests 4 eixos (en lloc de les 11 caixes existents) haguessin reduit molt les diferències. (40-45% per a la Caixa, i entre el  15-25% de quota per als altres 3 eixos). 

 

Certament, la gran macrofusió (Caixa de Barcelona i Caixa de Pensions) consumada el 1990, va canviar totes les expectatives anteriors. No es ara moment (potser en un article posterior retrospectiu) d’analitzar la bondat o no d’aquesta macrofusió, amb els resultats posteriors obtinguts. Ja han passat 20 anys i pot començar-se a fer. Nomès recordar que va ser una fusiò/absorció de dues grans caixes, amb problemes. Una, els derivats de l’affaire de les primes úniques, que retallà fortament la confiança de bona part de la base de clients en una caixa, i l’altra, pels errrors continuats de management, sobretot per les muntanyes de paper de la Fecsa que anaven copant totes les dependències.

 

Però com els JJOO estaven a 2 anys i mig vista, Samaranch i Vilarasau van ser audaços, tremendament audaços, i dissenyaren una operació que deixès enrera el greu tema de les primes úniques (Josep Vilarasau i Isidre Fainé, autèntics factotums del producte i de la comercialització masiva efectauda, han acabat, contrastos de la història, com a Directors Generals i com a Presidents….ben curiós, certament), i els equiparès, de facto, als grans bancs espanyols , sortint-se, de facto, en bona part, del control, indicacions, etc., de la Generalitat de Catalunya.

 

La mort, sobtada, del conseller Ramon Trias Fargas, ara fa 20 anys, també tingué influència. Diversos professionals expliquen que el Conseller Trias, en privat, havia expressat els motius i raons pels quals, mentre ell fos Conseller, no hi hauria placet a l’operació. I ho deia, diuen, convençut, seré i  ben segur. Amb el seu succesor, conseller Macià Alavedra, la situació ja fou ben diferent. I la macrofusió fou una realitat. Com la perpetuació d’en Samaranch, d’en Vilarasau, d’en Fainé, d’en Alcantara, d’en Pintó.

 

5.2.- La gran “Caixa” cobreix, amb escreix, el 60% del mercat català de les caixes. Queden 9 caixes, i a la Caixa gran, objectivament, no li interesa absorbir res més a Catalunya.

 

Els 90 resulten una dècada en les que les caixes catalanes (deixem a banda la Caixa) tenen una bona evolució i aprofiten per a “falcar-se” en la individualitat i l’individualisme, sense entrar en el camí desitjable de la cooperació per afrontar millores d’eficiència.

 

Pràcticament totes les caixes catalanes (Catalunya, Manresa, Sabadell, Terrassa, Penedès, Girona,..)construeixen nous edificis centrals més moderns i/o nous centres informàtics propis, amb una organització diferent.  Era l’ocassió, clarament, d’haver abordat, per exemple en l’externalització informàtica, o en la construcció de nous centres de processament de dades, etc., iniciatives comunes, que haguessin resultat molt menys costoses, d’inversió i de manteniment.

 

Però la cooperació, real, efectiva, entre les caixes catalanes ni ha existit ni existeix.

Quina diferència amb les caixes alemanyes de cada land!!!!

Tè la “lògica” (perversa) de la competència que en moltes ciutats i comarques catalanes es fan entre 3,4 ó 5 caixes catalanes diferents , operants al mateix municipi.

 

En une època en la que Internet ja estava present i seria un gran suport d’atenció i operativa a distància, en que la utilització massiva de les targetes estava ja consolidada, en la que els caixers automàtics, presents més que a cap altra zona europea, sol.lucionen la majoria de necessitats de retirades d’efectiu de manera còmoda, eficient i en autoservei, quan  acoplar, en un o dos eixos infrastructurals informàtics, amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada, propietat de diverses caixes, i que també poguessin donar serveis informàtics a altres empreses era el més racional i més adient, tothom ha preferit ser “independent”. I si, com les caixes alemanyes, haguessin format una companyia crediticia hipotecària especialitzada, per a les operacions a promotors i constructors, de ben segur que els riscos s’haguessin analitzat millor i la demora actual global no seria tant alta.

 

Però les caixes catalanes no tenen voluntat de cooperació efectiva.Els professionals (direccions) prefereixen ser number one d’una mitjana empresa,  que col.laborar en un equip mes ampli per a dur endevant una gran empresa. I els presidents tampoc estan per grans proiectes. La Federació Catalana de Caixes, que hauria de poder ser el think thank real, ambiciós, i rigorós, per a les caixes catalanes, no ho ha estat mai. Ha estat, i és, sobretot des de la macrofusió, una dependència colateral més de la direcció general de La Caixa, on sí, es fan reunions, s’acorden algunes coses, però mai han volgut entrar en cap estudi de cooperació important.  

 

També, certament, ens han faltat, al sí de les caixes, i de la Caixa, sobretot, personalitats de la vàlua i visió del pais, dels dos primers directors generals de La Caixa, en Francesc Moragas i Barret, (director fins el 1935, en que morí), que impulsà, amb integritat, honestedat, catalanitat i professionalitat, una gestió ambiciosa, i alhora rigorosa, de la Caixa, ben diferent del conservadurisme i manca d’ambició que es donava a la resta de caixes i, fins i tot, de la banca catalana; o del seu succesor,  en Josep M. Bois i Raspall, ignominiosament depurat i apartat de La Caixa el 1939 per la seva professionalitat, integritat i  catalanitat, i que morí el 1973, sense poder veure la fi de la Dictadura ni cap homenatge o acte públic de record i reparació, que encara no s’ha fet, per part dels actuals dirigents de la Caixa.

 

5.3.- La crisi d’ara.- Possibles consequències.

 

El model individualista actual (gens cooperatiu, sense afrontar reptes comuns de manera mancomunada, ) no du en lloc.  

Si les caixes són ben gestionades no passarà res. Però ja hem vist errades grosses en caixes molt grans (primes úniques, col.locadors de la Fecsa, compra a preu de diamant d’una companyia d’assegurances en fallida, etc.). I es també curiós que no hi ha gairebe mai responsabilitats professionals davant decisions clarament equivocades i no professionals.

Però amb el model actual, per exemple, Caixa de Manlleu no pot cometre més que 1 errada a l’any, i d’un volum monetari molt limitat.  En comet 3 i la liquiditat, o la solvència de l’entitat se’n veurà afectada.  Caixa Manresa en pot cometre 3 ó 4, de la intensitat de les de Manlleu, però no més. I aixi succesivament.

 

S’obren crec, tres possibilitats:

 

5.3.1.- No fer res. Segueixen 10 caixes catalanes. En 3 anys perdran quota de mercat global, a Catalunya, ates que els costos de gestió i d’administració són alts,  i altres entitats més reconvertides oferiran condicions més  satisfactòries als consumidors.

 

5.3.2.- Apostar decididament per la cooperació. No cal entre totes. Entre dos o entre 3. Amb avantatages comunes.  Però de manera clara i decidida.

 

5.3.3.-  Apostar per les fusions, al sí de Catalunya. Difícil, molt dificil, si les caixes estan mitjanament bé i no hi estan d’acord. Sense la fase 5.3.2, dificil pasar a la final.

 

En tot cas, la urgència, aparentment, no existeix, de moment. Potser, per ser la més petita, Caixa de Manlleu. Però està ben gestionada. Objectivament.

Altres caixes més grans semblen tenir més problemes.

 

I, en l’horitzó d’ahir, d’avui i de demà, una condició prèvia, de la qual s’estava segur, tothom, a Catalunya, fins fa 5 anys i que ara, potser tontolla.

 

Si alguna caixa catalana ha de fusionar-se (per algun problema, naturalment) ho farà, de totes totes, amb alguna altra caixa catalana.

No es permetrà, mai, des del govern de la Generalitat, un fusió d’una caixa catalana amb una caixa no catalana.

S’intentarà, en cas necessari, que la Caixa no estigui al marge de les seves responsabilitats amb el pais i amb el sector de l’estalvi català, és a dir, no es mantindrà al marge de possibles operacions de redimensionament davant de crisis sobrevingudes.

 

I hi ha un argument, dels molts que hi ha, que desfà qualsevol possible posició no col.laboracionista de les principals caixes catalanes: si han estat capaços de gastar i gastar molts recursos en les seves excursions i aventures financeres per la resta de l’Estat (facilment quantificables), i , pel moment, tot i  no ser encara rendibles amb molts llocs espanyols, no tanquen les oficines espanyoles, si poden mantenir recursos no rendibles a Jerez, a Sanlucar, o a Tenerife, també han de poder col.laborar a salvaguardar la catalanitata de les caixes catalanes.

 

I, repeteixo. No hem d’oblidar que les caixes comarcals i provincials catalanes són les entitats líders al seu territori. Líders, sí, líders.

 

I no oblidar tampoc que la suma, en les fusions, es inferior a la suma dels sumands abans de la fusió. (7+3 esdevé 8, no 10.). I els altres 2 se’l queden….altres entitats no fusionades.

 

En comparació amb la dimensió de les caixes de la resta de l’Estat, les urgències es produeixen més enllà de l’Ebre, pel moment.

 

 

6.- La dimensió i les qüotes de mercat de les caixes a nivell estatal.

 

Reprenem la informació sobre la dimensió.(en funció dels actius a 31/12/08) Ara a nivell estatal. (recordem: 45 caixes, de les quals 10 catalanes (31,7% del total) i 35 no catalanes (68,3%)

 

Però anem precisant, més. Fem agrupacions, per segments, entre les caixes.

a)- Les 2 “molt grans”. Pensions i CajaMadrid. 2 caixes concentren el 34,4% de l’actiu total. Es una dimensió elevada i un grau de concentració prou alt, però sense punt de comparació, la qual cosa es molt positiva, amb la concentració que cobreixen Santander i BBVA en el sector bancari. Gairebé el doble que al subsector caixes.

 

b)- 5 caixes”grans” que tenen entre 40.000 i 85.000 M. € d’actiu. I, en conjunt, un 25% del total. Una catalana, la de Catalunya, 5ª. En el ranquing. Les dues valencianes,(Bancaixa i Mediterrani)  la de Galícia i Ibercaja.

Perifèriques. Països Catalans, Galiza i Aragó. Sense matriu castellana. Curiós.

Aparentment, amb aquesta dimensió, aquestes 5 entitats estan prou ben dimensionades.

Bancaixa i Mediterrani ja van absorbir, les dues, totes les altres caixes valencianes petites, publiques i privades (provincials d’Alacant, de València, les de Castelló, Sagunt, Carlet, etc.)  entre finalsa dels 80 i primers anys 90.  Només  segueix, al marge, la d’Ontinyent, la 3ª. Més petita de l’Estat. I també Galicia es la resultant d’una absorció d’altres 2 caixes gallegues mes petites.

 

Entre 7 caixes (les principals, les 2 molt grans i les 5 grans,) ja tenim el 60% de l’actiu total de les 45 caixes de l’estat. (59,4%). I tenim 2 caixes catalanes.

 

c)- Hi ha, després, 10 caixes “intermitges”,amb actius compresos entre 20.000 i 32.000 M. €. Un 20,7% del total de l’estat. Clarament semblen també prou grans com per a no necesitar, per dimensió, cap operació de fusió.  Ací trobem a Penedès, la 3ª. Caixa catalana, per dimensio, que ocupa el 14è lloc al ranquing estatal. Entre les 17 primeres caixes, per volum, ja es cobreix el 80,1% del total.

 

La resta, un 20%, una cinquena part, correspon a 28 caixes, amb dimensió inferior als 20.000 M. d’actiu.  (7 catalanes i 21 DE LA RESTA DE L’ESTAT).

 

Són les caixes “intermitges”, per ordre: Unicaja, San Fernando, de Sevilla , BBK, Castella-La Manxa, Caixa Nova-Vigo, CajaEspaña (Leon), Penedès, Múrcia, Guipuzkoa i Caja Duero.

 

Tres acotacions al respecte:

c.1.)- Unicaja, San Fernando, Castella-La Manxa, Caixa Nova, BBK, Guipuzkoa i Caja Duero i CajaEspaña  són ja les caixes resultants de les fusions/absorcions dels primers anys dels 90 fetes .

 

c.2)- Castella-La Manxa, nova caixa nascuda el 1992, derivada de la fusió de 3 caixes, està en greus dificultats. NO ES PER LA DIMENSIÓ. NO. TÉ GREUS DIFICULTATS DE SUBSISTÈNCIA PEL MANAGEMENT DESASTRÓS DUT A TERME. La dimensió suficient no garanteix res. Es molt més crític i decisiu, la qualitat o no del management (encertat o erroni, amb riscos concentrats, concessions credíticies per amiguisme polític i sense garanties minimes de retorn, gestió deficient del marge financer, i com a consequència, també de la tresoreria, i resultats decreixents, derivant ja en un problema clar de solvència. (vegeu el capitol anterior d’aquesta sèrie).

 

c.3)- Una hipòtetica fusió de 3 caixes catalanes mitjanes i de fundació privada (Penedès, Sabadell i Terrassa, la 3ª., 4ª. I 6ª. Caixes catalanes) donaria una dimensió de 46.500 M. €, situant-la com a  6ª. Caixa de l’estat, inmediatament després de Catalunya, i pel davant de Galicia, Ibercaja, Unicaja, etc.). No en sóc partidari ni a curt ni a mitjà termini, però serveix per a valorar que la dimensió de les caixes catalanes mitjanes no és, comparativament, de poca importància.

 

 

d)- Recordem que entre 17 caixes (segments a,b i c)  cobreixen ja el 80% del total a nivell estatal.  Anem a esbrinar, també per segments, les altres 28 caixes d’inferior dimensió, amb actius inferiors als 20.000 M. € a finals del 2008.

 

d.1.- 12 caixes amb Actius compresos entre 10.000 i 20.000 €-  

3 catalanes entre elles. Sabadell, Tarragona i Terrassa. (4ª,5ª. I 6ª del rànquing català. I 25ena.,26ena, i 27ena, en el rànquing estatal).  Aquestes 12 caixes mantenen, en conjunt, un 13% del total de caixes espanyoles.

 

d.2.- 8 caixes amb actius totals compresos entre 5.000 i 10.000 M. €.  5 caixes entre les quals hi ha 3 caixes catalanes mitjanes/baixes: Laietana, Girona i Manresa. (31ena, 33a i 35a a nivell del ranquing estatal).

 

d.3.- 4 caixes (Manlleu entre elles) que tenen entre 2.500 i 5.000 M. € d’actius totals.

 

d.4.- Finalment, altres 4 caixes (cap catalana) que tenen actius inferiors a 1.500 M. €. (caixes de Guadalajara,Ontinyent, Provincial Jaen i Pollença).

 

Serien , per dimensió nomès, potser, les d’una segona fase a mitjà termini, si això anés així, tant senzillament, que no hi va.

 

7.-  Les urgències, els problemes greus, per les Espanyes.

 

A més del cas de CajaEspaña, paradigmàtic,  les urgències següents també es produeixen més enllà de Catalunya.

 

A part del tema, recurrent, de les caixes molt petites (Ontinyent, Pollença, Provincial de Jaen i Guadalajara), d’una banda, pero de les quals 3 no aparenten tenir problemes greus, després venen algunes caixes castellanes, les extremenyes que ja han aprovat una fusió política pendent de culminar operativament, i que fa la “bola mes grosa”, tres caixes andalusses, i ls dues grans valencianes.

 

Més o menys, 15 de les 35 actuals.  Acabaran amb 20 en 2/3 anys?

 

No m’ho crec. 

Entre 25 i 30 caixes no catalanes d’ací a 5 anys.

 

 

 

Nota final:   

Les dades del compte de resultats de les caixes, de plantilla d’empleats, d’oficines existents fora del seu àmbit territorial d’actuació, i la generació dels seus marges financers i de la importància relativa dels resultats són importants i configuren i alerten de les entitats que estan en millor o pitjor situació, comparativament.

No n’hem inclós més, per a no fer més feixuc aquest treball, però si cal deixar constància que no hi ha correlacio entre dimensió i rendibilitat. Hi ha molts comportaments diferenciats.

 

Per què, com s’ha intentat repetir diverses vegades, la correlació més important entre rendibilitat i eficiència d’una caixa la tè amb la qualitat del management professional i el seu encert o desencert.  Amb una direcció/management bó, professionalment, es poder superar, segurament, amb esforç i temps, els problemes deixat per un management inepte, però  els manager no canvien. Si són ineptes una temporada ho segueixen sent fins el final de la seva carrera professional.

El mite de les fussions al sistema financer (3)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes ? poques?    Travesses

 

1.- Introducció

 

Avui tocava comentar el “model espanyol” de caixes, amb el submodel específic català. Però ho deixarem per a més endevant.  Sembla que es “cremi” la finca si no anem a dir, amb una mica de concreció, com veiem el sector català de caixes.

 

Bé. Certament, abans de la molt forta demora aflorada el 2008, i amb la intensitat de la crisi econòmica en la que ens trobem, la situació era molt millor.

 

Però per als aficionats, amateurs o professionals, a les fusions, i sobretot que afectin a les caixes catalanes, els perversos efectes de la crisi són un altre element definitiu per a fer-les inevitables, necessàries i urgents.

 

No és res de nou.  A Catalunya existeix un segment d’analistes, estudiosos, aficionats i professionals que, des de fa 35-40 anys, amb més o menys intensitat, es manifesten, o  actuen pels salons financers i dels poders fàctics econòmics i polítics,  en favor de la inevitabilitat i necessitat de les fusions de les caixes, sense concretar massa, sobretot a nivell públic, especialitzat o no,  però si en  cercles “reservats”, a vegades sense cobrar i a vegades cobrant per a dir el que esperen dir els qui paguen.

 

Alguns i algunes, per exemple, ja ho varen vaticinar urgentment quan el Ministre Solchaga, del govern del Psoe de Felipe Gonzalez, amb la direcció superior del Sr. Josep Vilarasau, director general de la, aleshores, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, va colar, amb “nocturnitat i alevosia”, la llibertat d’establiment i expansió de les caixes per tot el territori de l’Estat. Això farà inevitable en 5/8 anys la concentració.  Doncs no va ser inevitable.

 

Després quan vingué la introducció de l’Euro, el 2002. De totes totes, 2 o 3 anys després de la introducció de l’Euro , no podran aguantar les caixes petites. Doncs tampoc va succeir.

 

Per l’entremig, les dues crisis econòmiques fortes anteriors, també semblava que afectarien al nombre de caixes catalanes.  Tampoc va passar res.

 

I abans, a finals dels 70 i primers dels 80, també es produiren moviments encaminats a aconseguir-ne alguna, important, de fusió, però com acostuma a pasar, i seguirà pasant, en una fusió que no sigui una clara absorció, qui queda al front de la nova entitat resultant fusionada, i que queda en segon (i darrer, sobretot darrer) terme , entre els professionals de les direccions generals, i també entre els presidents i vicepresidents, és la sol.lució imposible que impedeix, de facto, que es pugui abordar una veritable fusió, sigui o no necessària.

 

Es pressuposa, i cal pressuposar, sense ingenuïtat, la bona fé de tothom. Però potser observant la realitat i l’evolució, a Catalunya, i als entorns més propers, resta de l’Estat, o a Alemanya i França, podriem extreure’n alguna conclussió.

 

2.- Primers dades- “Dimensió” ,ben diferenciada, entre les caixes catalanes

 

Vejam, a hores d’ara (balanç del 31/12/08), quina dimensió global (amb el referent numèric de l’Actiu total) tenen les caixes catalanes.

 

31.12.08- Actiu total caixes catalanes . (388.000 milions €). Qüotes de participació.

                                                                            

                                              Actius 31.12.08      % de qüota mercat

                                                                                              10 caixes cat.  45 caixes esp.

1.- La Caixa                              242.189 M.€      62,5%   19,8%

2.- Caixa Catalunya                    61.340 M. €     15,8%   5,0%

3.- Caixa Penedès                       22.660 M. €       5,8%  1,9%

4.- Caixa Sabadell                       12.318 M. €       3,2%  1,0%

5.- Caixa Tarragona                    11.441 M. €       3,0%  0,9%

6.- Caixa Terrassa                      11.424 M. €       2,9%  0,9%

7.- Caixa Laietana-Mataró              9.225 M. €        2,4%  0,8%

8.- Caixa Girona                           7.709 M. €        2,0%  0,6%

9.- Caixa Manresa                         6.561 M. €       1,7%  0,5%

10- Caixa Manlleu                         2.624 M. €       0,7%  0,3%

Suma 10 caixes amb seu central

A Catalunya                               387.491 M. €     100%    31,7%

 

Altres 35 caixes amb seu central

Fora de Catalunya                        834.928 M. €             68,3%

 

Total 45 caixes amb seu a l’Estat   1.222.419 M. €                     100%

 

 

Gairebé una tercera part del l’actiu, (31,7%); dels recursos de clients (32,3%) o de la Inversió Crediticia global (31,2%) de les 45 caixes de l’Estat correspon a les 10 caixes  catalanes.   

 

 Amb una participació per població del 17%, o per activitat econòmica vorejant el 20%, les caixes, en canvi, signifiquen un terç del total de l’Estat.

 

I amb 10 caixes, nombre invariable des del 1990. Quant a la resta de l’Estat en són, ara, 35.

 

Primer punt, mirant nomès les grans magnituds agregades. La dimensió mitjana es clarament  superior a les catalanes. O sia que si el problema, diuen alguns, es la dimensió, les urgències estaran per les Espanyes. Clarament.

Les mitjanes simples serien, per al conjunt de les 45 caixes , de 27.165 M. € d’actiu mitjà/entitat. Si no tenim en compte a les dos principals caixes (La Caixa i CajaMadrid, en conjunt, tenen el 34,4% del total), la mitjana per a les altres 43, seria, aparentment, de 18.655 M. € d’actiu/caixa.

 

Només Catalunya i Penedès superen aquesta mitjana (sense cap sentit real). Les altres 7 caixes catalanes tenen una dimensió inferior.

 

Unes valoracions “a primera vista”

La importància de La Caixa és el punt més destacat. Es com un transatlàntic ancorat en un port esportiu. (Més del 62% del total)

La relació dimensional (actius) entre La Caixa i Caixa Catalunya és de 4 a 1.Quatre vegades més que la segona.  Es una altra galàxia.

En canvi la diferència, la relació entre la 2ª. i la 3ª., entre Caixa Catalunya i Caixa Penedès no arriba a ser de 3 a 1.  Important, sí, però inferior, relativament, a la distància entre C.Catalunya i La Caixa.

I Penedès, 3ª. Caixa catalana (i 14ena de l’Estat), gairebe és el doble, en dimensió, de la de Sabadell, la que ocupa el 4rt. Lloc. 22.700 M. € a Penedès. Més de 3,5 bilions de les antigues pessetes.

 

Després, en canvi, l’homogeneitat entre les altres 6 caixes catalanes (sense incloure, solament, a Manlleu) ja es molt elevada i tenen una dimensió relativament similar.  Sabadell, Tarragona i Terrassa tenen entre 11.500 i 12.300 M. €. Compte!. Són 2 bilions de les antigues pessetes d’actius totals en balanç.  No es una xifra baixa.  2 bilions de ptes en balanç, 

 

I despenjada, en dimensió, la 10ena. Caixa catalana, la de Manlleu, amb 2.600 M. €.  Poc menys de mig bilió de les antigues pessetes.

 

Farà uns  8/10 anys, els estudiosos de la dimensió financera fixaven, a tall de referència, una dimensió mínima estimable, per a no tenir problemes derivats de la dimensiói, de 300.000/400.000 M. de ptes. (en recursos de clients o sia en torn al mig bilió de ptes., en actius, més o menys.).

 

La inflació no ha estat gaire elevada, ni ho serà, i si aquelles anàlisis fossin cartes de navegar reals, certes, resultaria que només Manlleu, i per molt poc, estaria per sota d’allò que denominaren “dimensió mínima”.

 

Era vàlida o no, aquella ratlla, aquella dimensió mínima?   Com a orientació per acotar segments, potser, però no hi ha traducció automàtica correlativa entre dimensió i eficiència, entre dimensió i resultats ni entre dimensió i management eficaç.

 

En definitiva, si no tenim en compte ni a La Caixa ni a a Caixa Manlleu (la 1ª. I la 10ena), la relació de dimensió global entre Caixa Catalunya i Manresa (2ª. i 9ena) és important, sí, entre 9 i 10 a 1. Molta diferència? No excesiva. No excesiva. Si trobem positiu un pluralisme i una diversitat de caixes catalanes, que ofereixin bon servei i bones condicions financeres en els seus productes i serveis.

La mateixa que hi ha entre les 1.292 oficines de C.Catalunya i les 155 de Caixa Manresa.(dades del 2007) La relació entre inversions creditícies es  de 7 a 1.

 

 

3.- Dimensió diferenciada, però amb xarxes diferenciades i presències territorials ben diferenciades, entre les caixes catalanes.

 

No inclourem les dades relatives a oficines ni la seva evolució els darrers anys.On s’han produit fets molt paradoxals. Expansió intensiva, molt intensa, de xarxes d’oficines per part d’algunes caixes catalanes en determinades zones de la resta de l’Estat. (Canàries, Andalussia, Pais Valencià i Múrcia,), amb resultats, desconeguts, per la nul.la informació concreta que es dona, públicament, i ni a les Assemblees generals, dels resultats econòmics, anualment, de les aventures expansives preses, algunes a darrera hora, i altres, amb la repartidora creditícia automàtica. Ja ho varem comentar al primer article sobre caixes, però ho repetim perquè es important saber, amb números, si les “aventures” (costoses en gestió i instal.lacio) dels managers que creien absurdament que vivien en una Arcàdia feliç dels promotors i constructors de les Espanyes han comportat greus problemes o sensibles, a les caixes catalanes, una a una.

 

Es, o seria, ben fàcil: explicar als màxims organs de govern, i incloure-ho als informes corporatius publics (els anomenen de “bon govern”, doncs que ho posin) les dades de: Dipòsits, Credits vigents, Credits en demora, Marge Financer, Resultats nets i nombre d’oficines en cada “nou” territori. 

 

Si no es publiquen serà perque no surten bé, atesa la gran afició que tenen els managers de les caixes a fer-se publicar qualsevol dada que “honori” la seva gestió. O sia que seria important la seva difusió. 

En canvi, altres caixes catalanes, potser per dimensió, segur, s’han mantingut mes prudents, en aventures territorials, però tampoc se sap amb claredat si han fet aventures creditícies amb escàs seny en el sector inmobiliari.

 

La demora és una greu amenaça per a les caixes. Si.

Però també han viscut altres crisis intenses, amb atur galopant, i amb molts impagaments.(80’s i 90’s) I les van sobrepassar i superar sense gaire problemes. Però la demora creditícia de les caixes catalanes, fins ara, fins aquesta crisi, havia estat sempre demora en el pagament de families, de particulars, (on el suport familiar sempre compta, i també financerament), o de petites i mitjanes empreses.

 

En canvi, ara, amb la crisi actual, les caixes, unes molt més que altres, pero totes, tenen una proporció important de demora, i la que vindrà, derivada de les “grans oepracions” dels “managers”(¿)/directius(¿) /direccions(¿?) de l’etapa 2004-2007 amb grans empreses inmobiliàries i constructores, i moltes d’elles en territoris de “nova expansió”, derivades del greu error de creure en el creixement il.limitat, i en els “consells”/”ordres” dels superiors professionals (¿) centrals.  Ja estem veient les curses i readaptacions, en moltes caixes, per a intentar vendre al preu que sigui, tant aviat com es pugui, part de l’inmens actiu inmobiliari que ara tenen, en compte dels préstecs no pagats, i que en bona part no està ni culminada la obra.

 

Bé, l’estructura de la demora, a cada caixa, sobretot el volum de la provinents dels “alegres” supercrèdits que ràpidament lliuraven a constructors encara quan la crisi tothom la veia (2006/2007, per exemple) i quina qualitat tinguin, serà molt determinant els dos propers anys en l’esdevenidor inmediat de les caixes. I sobre aquesta relatitat, la demora excesiva i el greu de recuperació que tinguin, es basarà potser el futur d’alguna caixa catalana. Però no per un problema de dimensió, no, sinò per un problema de solvència, derivata d’una excesiva morositat no recuperable, i, en definitiva, per un clar problema de management/direcció incorrecta, gens professional, i sense encert.

 

Aquesta situació diferencial no es exclusiva per a les caixes catalanes, ans també la “febre credíticia d’or” afectà la majoria de caixes, sobretot les més importants, de la resta de l’Estat.

 

Nomès a tall d’exemple, de l’expansió territorial i de xarxa duta a terme per les caixes catalanes els darrers 25 anys, una multiplicació de l’oferta fora de tota mida, sobretot quan les noves tecnologies de la informació i de la interacció ja estan plenament desenvolupades, vejam el nombre total d’oficines de les caixes catalanes en un període llarg, però no justificatiu d’aquest model de creixement i d’expansió física.

 

Caixes catalanes – Nombre d’oficines al final de:

                                   1985     2000     2002     2007                     1985  2000  2002  2007

La Caixa                       1.419    3.196    4.453     5.470    Terrassa       75      120   214   277

C.Catalunya                      515        633      961     1.192    Laietana        81       97   217    275

Penedès                           161        258       536       645    Girona           83     104   175   235

Sabadell                           120       158       244       364     Manresa        89      97    138   155

Tarragona                         187      198       281        322    Manlleu          62     63      85   102

 

La Caixa ha multiplicat per 4 la seva xarxa en 22 anys.(4.000 oficines noves)-Catalunya l’ha duplicat, amb escreix (650 oficines més).

Penedès també l’ha multiplicat per 4 (+400 oficines, gairebe);Sabadell l’ha triplicat (+245 oficines); Tarragona ha augmentat “només” un 80%, sense arribar ni a doblarla (+ 135 oficines). Terrassa gairebé l’ha quadruplicat (+200 oficines); Laietana l’ha multiplicat per 3,5 (+200 oficines), Girona gairebé l’ha triplicat (+150 oficines), Manresa l’ha augmentat un 65%, solament, (+65 oficines) i Manlleu  també l’ha incrementat un 60% (40 oficines més).

 

Prudència en algunes, o potser impossibilitat? Audàcia en altres? O “animalades” excessives en altres?.   Per què no es donen dades, ni externament ni als organs de govern de cada caixa, de l’evolució de les noves oficines? 

 

Es evident que, globalment, l’augment d’oferta, en nombre d’oficines, de les caixes catalanes és “bestial”.  Però es bestial per l’acció duta a terme per La Caixa.(4.000 oficines més en 22 anys.). Les 10 caixes catalanes han passat de 2.792 oficines a finals del 1985, a 9.037 a finals del 2007. (+6.300 oficines), passant per 4.324 el 2000 i 7.304 el 2002.    Sense la incidència de La Caixa, (+ 4000 oficines) les altres 9 caixes catalanes han passat de 1.362 oficines el 1985 a  3.567 el 2.007.  (+ 2000 oficines).

El mite de les fussions al sistema financer (2)

1. Introducció

A finals de febrer es va publicar el primer article. Centrat, monogràficament, en el cas més urgent de crisi greu d’una caixa mitjana, per problemas de solvència, de rendibilitat, i de mora, de la Caja Castilla-La Mancha, gestionada 100% per reconeguts dirigents del PSOE. Els problemas s’aguditzen, però trobaran fons públics per a cobrir a Unicaja, imposada com a bomber del desastre en la gestió de Castilla-La Mancha.

 

Però crec que valdrà la pena, abans d’endinsar-nos en el que ens interesa, la dimensió mínima suficient, i el nivell de competència i eficiencia desitjable, per a les caixes catalanes, reflexionar una mica en això de les fusions, en els sistemes financers, i, prèviament, en altres sectors econòmis i socials.

 

Les fusions , en genèric, són bones. Veritat o Mentida?

Ni bones ni dolentes.

Cada cas es un món específic. Però fusions, fusions se’n produeixen ben poques. Totes, al sistema financer, són absorcions, o adquisicions, disfressades amb el terme “fusions”. I també la majoria de les que es produeixen a altres sectors econòmics.

I, en una gran majoria, es produeixen per què una de les parts fusionades, o les dues, tenen problemes greus, greus molt més que problemas notoris, i molt sovint, per què hi ha problemes MOLT GREUS a curt o a mitjà termini.

 

Habitualment, en un sector determinat, les empreses que busquen o pretenen  una fusió, arrastren problemas derivats d’una gestió dolenta durant bastant  temps, ó molt dolenta en pocs anys, però amb decisions i/o omissions de decisions  gens rigoroses. En definitiva, qui busca una fusió ha tingut o té encara un management deplorable. Fracassat o inepte. O les dues coses a la vegada.

 

2.- Després de fugides endevant, fracassades, venen les “fusions”.

Recordem, a tall d’exemple del que es va prometre i dir i el que ha passat després, alguns casos.

 

Sector elèctric. Feca, Enher i Hidroelèctrica. 3 companyies diferents a Catalunya. Inversions conjuntes (nuclears). Intervencionisme estatal i fracàs gestor (Caixa de Barcelona-Fecsa). Ara només hi és Endesa, que és una filial italiana. Un desastre.Una empresa molt més gran, recull de moltes absorcions, i que quan més gran més desastre ha estat. Els preus per als consumidors? La qualitat dels serveis? (“apagades mai vistes”). Noves inversions( a Latinoamèrica, no pas a Catalunya).

 

Sector distribució comercial.  Caprabo. El fruit d’un gegantí i continuat esforç de diverses generacions i famílies. D’un bon servei. D’uns bons productes. D’un bon màrqueting. D’una bona qualitat. D’una bona fidelització.

Les modes “empresarials” de ser “ben grans” són més efectives que la “pluja fina”. Es pluja amazònica. I no s’hi saben resistir. Expansió i expansió. Presència en grans centres comercials nous (La Illa, Gavà-Barnasud) amb una manera diferent de gestió. Segueix la fugida endevant. Fent les Espanyes. Compra d’Alcosto, a Madrid. Absorció que causa greus problemes de digestió. Endeutament elevat per a l’expansió i la vessant inmobiliària diferenciada que la caracteritza. Necessitat d’un soci financer (el màxim deutor, la Caixa), en principi minoritari, per a intentar l’estabilització.   Finalment, desapareix Caprabo, adquirit per Eroski, tot i que mantingui la marca comercial a Catalunya.    Moltes absorcions i, al final, absorbits.

 

Durant tot aquest període d’aparents “vaques grosses”, els consumidors-clients habituals de Caprabo a Catalunya van ser-li fidels? I els d’Alcosto a Madrid? Quants van seguir i quants van desaparèixer?   Eroski-Catalunya + Eroski-Caprabo  que està sumant?  Quants consumidors/vendes s’han perdut pel camí?

 

Banca.   Els dos grans i únics bancs espanyols (Santander i BBVA) existents, ¿van integrar i afegir a la seva dimensió inicial la majoria de clients dels bancs absorbits, comprats, assignats pel FGD, en el procés de concentració bancària més bèstia d’Europa que es va produir durant els governs de Felipe Gonzalez/Solchaga?.

No. En van perdre molt més de la meitat del que teòricament absorbien. Molts clients se’n van anar a les caixes d’estalvi.  I així, bona part de l’augment de quota de mercat de les caixes, a Catalunya, i a tot l’Estat, es produeix simultàniament al procès de concentració bancària.  

 

O algú creu que la clientela catalana, d’actiu i de passiu, atesa  per les xarxes del Grup Catalana, de Mas Sardà, de Bankunion, Banc Europa,Atlàntic, Garriga Noguès, Mercantil de Tarragona, Girona, Sindicat de Banquers, Català de Desenvolupament, Exbank, Industrial dels Pirineus, van quedar-se amb els compradors espanyols tant grans? 

 

I, amb aquestos dos grans bancs espanyols, més Sabadell i Popular,  el servei a particulars catalans, en condicions econòmiques  de retribució de dipòsits i costos financers, o les comissions, ha millorat, és més eficient ara, que fa 25 anys?

 

Són eficients les fusions o les absorcions?  Depén de per a quí i cada cas té una resposta específica.

 

Més tamany, més dimensió, = millor.   És una afirmació religiosa, de fé, de secta. No hi ha cap demostració empírica ni científica.   Les sinèrgies?   Ha ha. Ai, les sinèrgies….

Algú les quantifica, compromet el seu bonus econòmic,  i després comprova si ha arribat a trobar-ne el 35%? No. Es diu, i ja està. Ningú compromet els seus bonus variables al compliment de les sinèrgies que anuncia. Per què no ho fa? Perquè no s’ho creu. Ens enganyen.

 

Pel moment, en la crisi actual, els grans problemes, els problemes grossos, han vingut i s’han produit als grans conglomerats financers nordamericans (Citigroup en primer lloc, AIG en segon..) britànics o francesos.  Als grans.

 

No pas a les entitats de dipòsit molt més petites.  Tampoc és cap dogma de fé, evidentment, però  l’exposició al management equivocat es dona a totes les entitats, i molt especialment es produeix a les grans, on les inèrcies permeten que moltes bestieses  no surin fins al cap del temps. A les entitats petites o més petites, els errors greus en management deseguida apareixen i cal afrontar-los molt més aviat.

 

3.- Fusions, o absorcions, de les que ningú en parla. Per què?

Amb aquest invent de les “sinèrgies”, que sóna bé, aparentment,  i amb el mateix argumentari genèric amb que els partidaris mediàtics de les fusions, així, en general, les màximes que es puguin fer, amb l’unic motiu del “tamany superior” i de les “grans empreses”, hi ha moltes possibles fusions teòriques que mai troben defensors tant apasionats com els de les entitats financeres.

 

-El Marca i el As.   Un sol diari esportiu madrileny.  Quants  exemplars i lectors perdrien?

 

-El Mundo Deportivo i l’Sport. Un únic diari esportiu en castellà a Catalunya. Segur que es mantindrien els 190.000 exemplars, o en perdrien 60.000 i en guanyarien els del Marca, As, o el 9 Nou?

-El Pais i el Mundo. Un diari espanyol potentíssim, molt mes que ara. Ha , ha.

-El Pais i El Grup Z-El Periodico. Així Prisa assoliria la qüota que com a Prisa no ha aconseguit mai, malgrat els diners esmerçats, a Catalunya.

-Diari de Girona i Punt Diari.  Es potenciaria la premsa gironina o estaria ja a punt de desaparèixer?

-Diari de Girona i Diari de Tarragona. Sinèrgies. La Vanguardia estaria contenta.

-Catalunya Radio i RAC 105.  Sinèrgies. Moltes Sinèrgies. Ha ha. Empresa publica i empresa privada.     Si treiem Rac 105 i posem SER, compte, no estem tant lluny.

-TMB i FFGG. I Trambaix.  Moltes sinèrgies. Moltíssimes.

-Tele5 i Antena 3.   Mantindrien la suma d’audiències actual?   Ni somiar-.ho.

-TeleMadrid i Canal 9 – Sinergies i complementarietat. En caixes ho postulen, i en emissores de televisió?

-El Real Madrid i l’Atletico Madrid. Alliberarien espai per a fer pisos.

-Real Madrid i Getafe.  El mateix. Sinèrgies.

-Barça de Basquet i la Penya.  Un superequip (segur?) català de basquet a Badalona.

-Vic i Reus, de hockey. Sinèrgies.  A Casa, un cop cada mes a Reus, i un altre, mensual, a Vic.  Podrien consolidar (segur?) un superequip que guanyés sempre al Barça de Hockey. O No?

-Els serveis de Pompes Funebres de Barcelona i de Madrid. Sinèrgies en l’administració, Millor preus. Més eficiència ¿??

 

Seguim, seguim,….No es broma. Per què ho ha de ser. Si ho mirem teòricament, com si no coneguessim la realitat, hi veurem moltes  possibles sinèrgies.   Per què no ho defensem i proposem!!.  Més dimensió, més tamany, més sinergias!!!…….i qui mana, i per a fer què..i qui ho control.la.

 

4.- Caixes d’estalvi. 3 models de funcionament a Europa. Alemanya, França. Estat espanyol. I el submodel català.

 

En síntesi, hi ha 3 models diferents de funcionament i organització del sector de les caixes d’estalvi a Europa. On les caixes són importants, molt importants.Els vigents a Alemanya (el provinent de la Republica Federal); el francès i l’espanyol.    Son els 3 grans estats europeus on les caixes tenen una importància financera destacadíssima.  Espanya i Alemanya, molt igualats,i França, amb menor importància. I són models ben diferents. Molt diferents.

 

4.1.- Alemanya

Moltes caixes d’estalvi. Sense competència territorial entre elles. Molt escases fusions. Arrelades a nivell municipal o intermunicipal.  Amb poderosos i molt potents instruments de cooperació financera. (Landeskanken) a nivell de cada Land. Garantia pública (municipis i lands/estats federals), amb algunes caixes estrictament privades però que compleixen tots els altres atributs.

 

La cooperació financera es produeix en temes d’infrastructures (sistemes de pagament,estudis de mercat, serveis informàtics, serveis per internet, disseny de nous productes comercials, tant de dipòsit com creditics) com també en l’activitat pròpiament financera. (xarxa de caixers compartida, fons d’inversió, amb gestores comunes a nivell de land’s; fons de pensions, amb gestores úniques, bancs comercials, a mitges en la propietat amb els lands, per a prestar serveis i operacions financeres de comerç exterior; de préstecs a municipis i corporacions públiques, de grans crèdits i préstecs a grans empreses,  etc.). 

 

El model es molt eficient. I solvent.   Permet una xarxa eficient d’actividad minifundista, sense absurda competència territorial municipal d’altres caixes, amb serveis i condicions competitius, a particulars, famílies i petites i mitjanes empreses. No es produeixen absurdes duplicitats o multiplicacions de prestació de serveis financers similars; més control del risc, menys concentració de riscos financers, menys aventures financeres.., els directius no se senten “amos de cortijos”, i hi ha direccions col.lectives, de debó,.). No hi ha pressió forta sobre els resultats, la qual cosa permet treballar amb marges inferiors, i donar més eficient servei als consumidors.

 

Els 11 Landesbanken (655 oficines i 51.000 empleats) són el “muscle financer” de les caixes alemanyes. La cooperació, en capital també, entre les Associacions de Caixes de cada estat i el govern de l’estat-land federal, per a gestionar el Landesbanken assegura molt bé que prioritzin les inversions útils per a la població del land, i no incòrrin en  sortides de capitals envers altres zones alemanyes o de l’estranger.  Juntament amb els Landesbanken, els Landesbausparkassen , societats hipotecàries especialitzades, que actuen en gran proporció com a filials o participades dels Landesbanken.

 

Es un model, típic, de cooperació “federal”, on subsisteixen, sense problemes, caixes importants, a nivell individual, com les dos de Koln, la d’Hamburg, o la de Münich, amb d’altres de tamany molt més petit, de municipis bàvars petits, sense cap problema. I els clients reben, arreu del territori, un nivell similar –bó, molt bó- de serveis per part de totes les caixes bàvares, o d’altres estats federals..

 

446 caixes d’estalvi, amb 16.000 oficines obertes i 261.000 empleats (rànquing de finals del 2007) (151 caixes alemanyes amb un actiu total inferior als 1.000 M. €) (370.000 empleats en global, caixes + landesbanken + associacions regionals o de land + resta filials).

 

 (Vejam les dades espanyoles d’igual data:45 caixes, 35.000 caixers automatics, 132.000 empleats i 24.640 oficines, i només 4 caixes amb menys de 1.000 M. € d’actiu)

 

El model alemany, ben diferent de l’espanyol, no  ha viscut cap concentració significativa.   50 caixes municipals petites desaparegudes, amb absorció per una altra del land,  els darrers 25 anys.

 

 I les competències, lògicament, federals a nivell de land.

 

 4.2.- França 

Les Caisses d’Epargne, finalment, després de la darrera reforma del 1999, van passer a ser “bancs cooperatius –cooperatives formals de crèdit”, el capital dels quals es propietat en un 80% de les “societats locals d’estalvi” creades a nivell local i regional i que compten amb més de 3 milions de pàrticeps (bàsicament impositors).

 

Les caixes mantenen el 100% del capital d l’òrgan central-centralitzat-jacobí del grup (la CNCE-Caisse National des Caisses d’Epargne”), que fa, alhora, d’òrgan central, de holding tenedor de les accions de totes les filials del Grup i de Banc del grup de Caixes.

 

Es un model típicament jacobí, centralitzat al màxim, després que no acabés de quallar un model anterior més “regional”, per manca autèntica de cooperació entre les caixes d’implantació territorial.

 

Finalment, el teòric “model “regional” francès acabà en una total concentració, fins a reduir-se a nomès 17 entitats d’estalvi diferents, avui, i a una concentració centralitzada , al límit, de poders i competències.

 

Cal dir, tanmateix, que de manera paral.lela, els governs francesos estan intentant, fa anys, culminar una integració entre el sector de les “caisses d’epargne” i el “sector típicament cooperatiu de les “banques populaires””, en greu crisi, per greus pèrdues derivades d’inversions exteriors fallides i sense control.    El procès s’està diferint molt, en el temps, per la situació, molt més greu del previst fa 2 anys, del grup de les Banques Populaires, i la dificultat de que una integració amb el sector “Eccureil” (Caisses d’Epargne) no acabi, també, amb la solvència del sector de caixes.

 

La integració va a fases. Per necessitats del grup Populaires. Així la inversió crediticia a grans empreses, a l’exportació, i al sector immobiliari, ja s’efectua fa alguns anys a través del banc  Natixis (propietat al 50% de les caixes i dels bancs populaires).