divendres, 30 de gener de 2009

L'Andreu té bloc

El passat cap de setmana l’ Andreu em va enviar un correu sol·licitant- me un post pel seu recentment estrenat i llargament esperat bloc. Em demanava que l’ escrit versés sobre el que jo considerava havia de ser un bloc, així... en genèric.
Com que, també jo, sóc un blocaire amb poc bagatge, poc experimentat, vaig estar temptat a dir-li que no m’ hi veia pas amb cor... però per altra banda vaig dir-me que podia ser un exercici força interessant...i vaig acceptar el repte.
Per deformació professional quan no sé i vull saber de qualsevol cosa, mai m’ esvero, normalment, faig el petit exercici de recerca i acostuma a passar que,cercant,trobes. Aquesta vegada, també, he estat prou de sort.

Hi havia un article a l’ LV de dilluns, d’en Francesc Marc Àlvaro, que em va ajudar força a sintetitzar les idees de com ha de ser un “opinador” d’ ofici. Els bloggers acostumem a no ser professionals de l’ opinió publicada, però això no vol pas dir que refusem de fer les coses ben fetes. Amb rigor.

L’ Àlvaro ens recomana que aportem el nostre punt de vista de manera eficaç, documentada, original i clara. Que ens mullem, d’ altra manera esdevindríem un frau.
Mullar-nos implica matissar, oferir arguments sòlids, aportar proves i exemples plausibles...i acceptar que tot el que diem és provisional, que no pontifiquem pas.
Apunta també que els nostres millors arguments són els que guarden una estreta relació amb premisses de fets irrefutables, del tipus “ la terra gira al voltant del sol”, la feina, tanmateix, es complica quan una part del públic, dels lectors, refusa principis que per nosaltres són indiscutibles. Cal assumir, doncs, que a voltes l’ ignorància esdevé trinxera.
També ens recomana no esperar l’ aprovació unànime de qui ens llegeix el que escrivim, ho qualifica d’ impossible ontològic. Tampoc és convenient expulsar del debat a qui pensa diferent, ni dimonitzar- lo, ni titllar-lo de mercenari, si la seva argumentació es regeix per criteris intel·lectuals i morals, fer-ho seria difamar-lo.

Cal també estar vacunats amb estoïcisme, contra els previsibles enemics de la llibertat.

També hi ha un article al Finantial Times Europe d’ avui dijous, d’ en David Gelles, que ens explica cap on derivarà el fenomen blocaire, és a dir, quan s’ incorpori a nivell corporatiu. La sort que tenim a Catalunya és que només mirant el fum endevines d’ on bufa el vent...

En Gelles en el seu article ens avança la força que el món blogger ja té avui a nord Amèrica, ho exemplifica amb el cas de l’ analgèsic Motrin que comercialitza Johnson&Johnson, i de la gran resposta antimarca que ha patit tant als blocs, com al facebook, com al twitter per fer una campanya que va molestar a les mares, al dir que portar els nounats aferrats al pit, en un farcell (ara és moda als USA portar la canalla com a l’ Àfrica), podia causar força dolor a l’ esquena, dolor que guaria la píndola de marres, les dones es van sentir ferides...i ja sabem com són!...i la J&J, ara, també ho sap.
Tot i que el responsable de mkt de McNeil Consumer Health Care, la filial de J&J,va córrer a disculpar-se per la campanya...el mal ja estava fet.

La lliçó ha previngut les empreses de la necessitat o els perills de no estar preparats per interactuar amb els “social media”. Malgrat la crisi, empreses com Ford Motor, PepsiCo, Wells Fargo i la Dell, estant creant nous llocs de treball d’ alt nivell, departaments, per interactuar amb les xarxes socials, amb noms tant bonics com : “director of social media”, “head of communities and conversation”, “vice-president of experimental marketing and digital communications manager”.
La seva feina consisteix en monitoritzar, vigilar, el que es diu de les seves companyies a la xarxa...ho podràs comprovar si mires qui t’ entra al bloc a través de motigo.com, per exemple...amb tots els noms que t’ hi poso.

J&J ha anomenat en Marc Monseau al desembre, un home amb una dècada d’ experiència a l’ empresa, amb la missió d’ interactuar, amb un mitjà que creix en influència.
Segons ens diu n’ Andy Sernovitz del Blog Council, ja ha passat el temps que les empreses només parlaven amb la premsa, i els departaments d’ atenció al client parlaven únicament amb els clients, ara ha aparegut algú pel mig, ni premsa ni clients, però que col·lectivament són més forts que els canals tradicionals, forts i ràpids.
La diferència rau en que ja no és una comunicació unidireccional, on les companyies es publicitaven als mitjans, ara s’ entra a l’ interacció.

La Jeanette Gibson de la Cisco Systems, ens diu que s’ ha passat de fer les coses a la “old way” a una de nova que consisteix amb enraonar amb els clients i potencials, la Cisco que porta en el tema des del 2007, uns veritables pioners, diu que els seus executius passen bona part del dia ocupats amb videoblogging.

La Dell també des del 2007, ja hi té un departament amb 45 persones encapçales pel Bob Pearson, rastregen blogs buscant denuncies de mal funcionament del seus productes i hi aporten solucions on-line, així mateix mantenen 80 comptes al Twitter i vint pàgines al Facebook. Per si no fos prou han encetat un fòrum per rebre el feedback dels clients i els suggeriments, es diu IdeaStorm. Bon nom.

Un dels avantatges que tots coincideixen a destacar és que a diferència d’ un departament d’ atenció al client clàssic, on si resols el problema o aportes la solució a un client ningú més no se n’ assabenta, en canvi si ho fas al bloc...et costa els mateixos diners i milers de persones es senten satisfets, si a més penses que centenars de persones no telefonen perquè troben abans la resposta...l’ estalvi esdevé majúscul.

En Pearson acaba per apuntar que portat correctament, els social media, no són només un bon mitjà per mantenir atesos els clients, sinó que aporta idees a R+D+i, a marketing i d’ altres departaments a uns costos més que raonables. Quan Dell aquest estiu va llençar el laptop Latitude, sis de les novetats que incorporava van ser suggerides al bloc IdeaStorm.

Expressament en aquest llarg post, he volgut evitar parlar de política, però tenim fenòmens ben propers com el d’ RCat on la xarxa ha estat l’ únic mitjà per fer arribar el missatge. A França varem poder veure en Bayrou un cas que caldrà estudiar amb deteniment, i a una altra escala i nivell (800M$) tenim l’ Obama.

Només una aportació a nivell polític i és que la revolució catosfèrica obligarà els polítics a ser-hi, i això voldrà dir que els obligarà a postular- se, a reflexionar. També voldrà dir que la Democràcia passarà de ser electiva a deliberativa. Els ciutadans esdevindrem per tant, també aquí, Netizens. I passarem de la militància passiva a la ciberacció, de simples espectadors a creadors. Es reforçarà la figura del cibermilitant, hi haurà un control de canal, de contrast d’ informació, els polítics mentiders podran ser assetjats, se’ ls seguirà pels seus compromisos adquirits i no acomplerts o desdits, una notable millora de control de qualitat. Un nou paradigma de plebiscit permanent.

És per tot això, benvolgut Andreu, que el fet que t’ hagis decidit de ser a la xarxa és una gran notícia. Ets on cal ser, i per Catalunya és molt bo que hi siguis.

Salut i independència,
Cesc.

dilluns, 26 de gener de 2009

God bless America (GukGeuk)

Anti-americans, anti-americanes, espero que donats els aconteixaments dels últims dies no tingueu més que una cosa a dir: God bless America. Obama ha aconseguit la Presidència del país més important del món i això és una cosa que vosaltres, abanderats de la llibertat, la multiculturalitat i la igualtat de drets, no podeu ni somiar.

Ai! aquests maleïts yankees als que tantes i tantes vegades heu acusat de racistes, us han demostrat el ridícul de la vostra suficiència. Cap país d'Europa pot permetre's un president negre o, com a mínim, no blanc. On queden ara tots aquells articles sobre si els USA estaven preparats per a tenir un president negre? I vosaltres? tan moderns i plurals que sou, esteu preparats per a això? No podeu ni sommiar-hi, perquè aquestes coses només passen als grans països.

Anti-americans, anti-americanes, Obama és negre i... últimes notícies! es pot ser negre i també ric. Fins i tot es pot ser negre i estudiar a Columbia. Es pot ser negre i tenir el poder del món. Però tingueu clara una cosa : això és possible als Estats Units d'Amèrica. Al país yankee, al país dels racistes capitalistes. Ai pobrets! m'hagués agradat veure la vostra cara quan el dia 20 vau descobrir que els negres americans no es dediquen a collir cotó. Sí, nois i noies, l'esclau negre del Cola Cao amb el que esmorzem cada dia no té cabuda a Amèrica.

I és clar, com que no podem canviar de color al president, no s'han fet esperar els comentaris assegurant que Obama, en el fons i tot i que no es noti, és blanc, perquè ve d'una familia en part blanca i els negres no poden fer gran cosa als Estats Units. Què fàcil és oblidar: Ray Charles, que aquest sí que era negre dels que us agraden, negre fosc i de familia pobre, va ser el compositor del meravellós himne de Georgia, un Estat on la "ubicació segregada" era una pràctica habitual pocs anys abans. Els negres, no ho dubteu, poden fer grans coses als Estats Units d'Amèrica.

Així que, anti-americans, anti-americanes, els homes i dones de l'Amèrica que tant odieu acaben de donar-nos una gran lliçó. Penseu-ho un parell de vegades abans d'acusar-los de res, perquè de drets individuals i colectius en saben un niu i això... això és just el que els diferencia de vosaltres.

diumenge, 25 de gener de 2009

El decàleg del que no s’ha de fer, per part de l’Andreu Per: Manel, des de l’Exili


L’Andreu, el comentarista més famós de la catosfera ha decidit finalment fer el seu propi bloc. Això és una bona noticia, perquè els qui coneixem els seus punyents comentaris, moltes vegades molt ben documentats i encara que algunes vegades amb punts de vista diferents amb el que jo penso, sabem que sempre són ben raonats. 

Són quelcom més que un comentari. Són gairebé, a vegades, més un contra-article a l’article del bloc que un simple comentari. 

Tots sabíem que l’Andreu té més fusta de blocaire que de comentarista. No m’explico com és que ha tardat tant a decidir-se, possiblement pel respecte a la paraula escrita que tenen les persones de la seva generació.

M’ha demanat que l’escrigui un decàleg per aprenents de blocaire sobiranistes on expliqui, segons la meva experiència, quines són les recomanacions per a fer un bloc bó. 

Per mi és tot un honor que l’Andreu em consideri un blocaire a consultar, perquè la veritat no estic tant convençut de mí mateix. 

Però com que de fet ja he vist que altres companys han explicat molt bé el decàleg del bon blocaire, he pensat que el millor és fer un decàleg del que no s’ha de fer en comptes del que s’ha de fer:

1)- Escriure cada dia només per omplir el bloc amb escrits que no aporten res de nou.
2)- Escriure més d’un cop al dia, encara que sigui molt interessant. Només admisible 
  com una excepció.
3)- Escriure menys de dos cops a la setmana, només admisible en període de vacances.
4)- Mirar les estadístiques de les visites i escriure condicionat per elles.
5)- No admetre comentaris.
6)- Admetre tots els comentaris, siguin com siguin.
7)- No contestar mai als comentaris.
8)- Escriure per deixar contents els teus lectors i no per dir el que realment penses.
9)- Predicar sense deixar espai per la discrepància i no admetre diferències del teu punt 
  de vista.
10)-Escriure consignes partidistes com si fos idea teva.

Ja veuràs amic Andreu, que no és tant difícil escriure un bloc, encara que reconec que si que és difícil continuar escrivint desprès d’uns anys, quan veus que el que has escrit i repetit moltes vegades al bloc, sembla que no faci cap efecte. 

Però en canvi el que sí que facilita escriure un bloc durant molt de temps és poder conèixer companys de viatge cap a Ítaca, poder descobrir compatriotes intel·ligents, cultes i ben preparats, i poder-te trobar amb patriotes de pedra picada com tu, Andreu.

Comptant amb gent com tu, Andreu, malgrat les nostres discrepàncies polítiques, tinc l’esperança de què aviat podrem fer realitat que la nostra nació esdevingui lliure!.

Benvingut a la catosfera!
Endavant amb la ploma Andreu!

Manel des de l’Exili 

Nota: Podem restar en pau els altres blocaires de les teves punyents opinions?Ó continuaràs delectant-nos igualment, als nostres, malgrat el teu blog?

dissabte, 24 de gener de 2009

L’amic Andreu m’ha fotut en un compromis.(Josep-Empordà)

Em diu si li puc enviar consells pel seu nou bloc, i m’ho demana a mi que m’he posat 25 vegades a construïr el meu bloc i 25 vegades ho he deixat córrer. 

Ho he deixat córrer 25 vegades mig espantat per la responsabilitat i la feina que comporta mantenir un bloc que desperti l’interés dels meus compatriotes, i més quan n’hi ha de tant bons i interessants.

Benvolgut Andreu, no et cal cap consell, doncs amb els teus magnifics i documentats escrits amb els que ens tens acostumats, és ben segur que el teu bloc será un dels de referència d’aquesta ùltima línia de defensa de la nostra Nació en que ha esdevingut Internet (Elies dixit). 

Permeteu-me que us digui una cosa sobre mi. 

Els que llegiu comentaris a notícies i blocs d’internet signats per la meua modesta persona, és fruit de la indignació.. 

De la indignació que vaig sentir un ja llunyá desembre del 2003 quant estava a Donostia per motius de feina, i vaig assabentar-me’n de la signatura del maleït Pacte del Tinell que doná lloc al tripartit. 

Fou una indignació immensa de la qual encara no m’he recuperat, i la impotència que em produí, em va fer cercar la manera de combatre’l, i aquesta m’ha semblat una de les més eficaces. 

Però, és que a més, m’ha permés conèixer a persones mogudes per afanys i inquietuds semblants, la qual cosa m’ha enriquit com a persona i m’ha fet veure que no sóc un ésser estrany i rondinaire, que sempre va a la contra, exiliat al cul del món (cul del món molt bonic, aixó si, que hi ha culs i culs!).

La meva coincidència amb l’Andreu en assumptes relacionats amb la política col.lectiva és tan extraordinària que fins i tot alguns han arribat a dir que en Josep-Empordà era un “alter ego” de l’Andreu . He he!.

Sort que tenim testimonis vius que saben que sóm dues persones diferents! He, he.

Donç res, benvolgut Andreu, només posar-me a la teua disposición pel que vulguis i sàpigues que tens en mí a un incondicional seguidor que només vol afegir que, sense cap dubte, tornarem a véncer, perqué la bola de neu, ja ha començat a rodar.

Cordialment

Josep-Empordà

dijous, 22 de gener de 2009

Maleïda crosta (per Dess Mond)

El “compadreo” és un exercici molt espanyol. Jo crec que en determinats contexts és un prova irrefutable d’incompetència. De gran ineptitud. Fins i tot pot ratllar el delicte. És quan vas a ple de tanta inutilitat que cal recórrer als “amigotes” per tal que treguin les castanyes del foc.

 
Ahir vaig escoltar en una entrevista a Catalunya Ràdio al ministre Moratinos. En ser demanat si canviaria molt, a partir d’ara, la relació entre el Regne d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica, ell va afirmar rotundament que sí. Que ell té molts amics a les files demòcrates i que, amb Obama, ara formarien part de l’administració americana. Tota una declaració de principis quasi incompatible amb allò de fer la feina ben feta. Vaig sentir un punt d’angúnia quan l’únic trumfo possible a exhibir en la feina del Sr. Moratinos són els amigatxos. Jo diria que en una democràcia suposadament sana fer ostentació de solventar els problemes “With a litlle help from my friends” és una mica massa lleig.

 
Malgrat tot sembla ser que aquest estil triomfa. No és un tema que comença i acaba amb el ministre Moratinos. Potser les grans dosis d’anestèsia subministrades per la banda esquerra ha fet que aquí ja ningú s’escandalitzi. Però ja m’explicareu què vol dir exactament això del “govern amic”. Com que forma part de la litúrgia d’una determinada crosta, sembla que hagi de ser un ungüent miraculós al qual se li hagi de dedicar reverència sens falta. 

 
A mi em sembla una de les declaracions de principis polítics més censurables. Concedir totes les gràcies als favors que pugui proveir una determinada família política és propi d’una república bananera. I poc progre. Sobretot quan aquest plantejament arriba fins i tot a deixar en un segon pla el compliment de la mateixa llei. Bé, el “compadreo” aplicat a la política pràcticament du sempre al mateix camí: directe a la il·legalitat.

 
La reforma de l’Estatut s’ha de fer quan apareix a l’horitzó un “govern amic”?. Hem de menjar-nos l’incompliment de l’Estatut en nom de l’amistat entre governs?. S’ha de poder trivialitzat la força de la llei quan aflora aquest tipus concret de sentiment amical?.

 
Se n’ha fet molta bandera del valor nomenat “govern amic”. Com aquell qui res. L’ha arribat atiar sense cap mania gent que ha exercit de professor de Dret Constitucional i que avui fa de ministre. I ens quedem així d’amples. El govern amic serveix per fer i desfer amb tota discrecionalitat i se li ha atorgat un rang tant elevat que es pot exhibir en qualsevol moment i circumstància per justificar el que sigui. 

 
S’ha posat en un pla de superioritat política el fet de ser “amic” d’un determinat govern en comptes de fer prevaldre la llei o el pacte. I ho hem d’acceptar alegrement. Tant hi fa l’acompliment o no del que tocaria. Vota’m a mi, que sóc amic d’una determinada família política. Per a la resta, pa i agua. Perquè no són prou amics. 

 
Entrar en aquest joc és summament perillós. Són les lleis el que hauria de prevaler damunt qualsevol amistat quan tractem d’afers polítics. Ara que ja donem per bo l’incompliment sistemàtic de la legalitat, ara només resta veure en què consisteix el goig de l’amistat. Veurem en què converteix el “govern amic” el model finançament i, sobre tot, la credibilitat tant sospirada del sistema. Veurem si no és aquesta crosta tant tercermundista la que caldria fer saltar a les totes.

dimecres, 21 de gener de 2009

La coronació d’Obama (Autor : Dessmond)


Ahir es produí la molt esperada investidura d’Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica. La negror de l’home ha despertat potser una mica massa de fantasia en aquells que creuen massa tot el que veuen per televisió. Com que és així de negre li trameten a ell la carta als Reis d’Orient i li demanen de tot i més, oblidant que s’adrecen al president dels Estats Units d’Amèrica.

 Vaig sentir parlar de les seves arrels afroamericanes per televisió, que són de la Senyoreta Pepis, per més que t’hi esforcis. L’home, negre com el sutge, no és descendent de cap recol·lectador de cotó ni cap avantpassat seu va patir signes d’esclavitud en territori americà. Ben al contrari, son pare que és el responsable del bronzo, era un ciutadà keniata que va conèixer sa mare –natural de Kansas- a l’illa de Honolulu. Poc després de néixer ell la va abandonar per cursar una beca d’economia a Harvard i ella va trobar consol en un administrador petrolífer indonesi. Barack Obama va acabar exitosament fent dret a Harvard, on donà classes de Dret Constitucional. És a dir, la clàssica història dels negrates que (sobre)viuen a Amèrica i que tantes nits ha deixat en vetlla solidària a milions d’esperits moguts per la vocació oenagera.

 Ahir es va muntar la parade descomunal que acostuma a ser tradició als Estats Units d’Amèrica, cada cop que hi ha el relleu presidencial. Tot molt americà. Exactament el mateix que fan quan arribal punt d’estrena d’un nou producte de la Disney o ha de llançar-se l’enèsim film d’Star Wars. Ahir va ser la culminació exitosa d’una campanya que ha costat més de 800 milions de dòlars i que ha servit per llençar al món la marca Obama. Que en realitat ningú coneix i que només existeix en la ment prou reescalfada de tanta gent que li demana “esperança”. (Mare de Déu Senyor Totpoderós!).

 Cal anar als Estats Units d’Amèrica per entendre els americans. I cal fer el viatge, també, per comprendre realment Europa. Això ajuda molt a desfer tòpics i deixar de creure en sanadors i remeis miraculosos que poden salvar la humanitat sobtadament. Fins ara Obama ha fet de candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica i en plena campanya electoral prometre surt bastant de franc. (No tant com a Catalunya, però Déu-n’hi-dó!). Es pot oferir la lluna de València i tot l’or del món pel mateix preu. I no bombar el petroli de l’Antàrtic i l’acompliment d’aquest protocol de Kyoto i cent més. I tomba que gira, i gira que tomba.

 Però a partir d’avui ja no es pot vendre tant de fum. En endavant un president dels Estats Units d’Amèrica, per més negre que sigui, ha de fer de president. I és aleshores que caldrà veure si tota aquesta aura creada amb 800 milions de dòlars pel seu llançament és un producte més de consum global o rere de tot plegat només s’hi amaga el nou llogater de la Casa Blanca.

dimarts, 20 de gener de 2009

La carta oberta de l’Ambaixador d’Israel a Montilla

EL FRACÀS ESTREPITÓS DEL TRIPARTIT, DE MONTILLA, DE CAROD, EN LES RELACIONS INTERNACIONALS DE CATALUNYA

El fet és greu. Molt greu. 

Per primera vegada, en 32 anys, des de que es va restaurar la Generalitat, el representant diplomàtic d’un Estat , com Israel, amic de Catalunya, critica públicament, amb arguments, el govern català.

Israel i Catalunya han mantingut i mantenen nombroses i importants relacions culturals, comercials, econòmiques, científiques, esportives,…De tot tipus.

I durant tots els anys del presidència de Jordi Pujol, i àdhuc durant la de Pasqual Maragall, s’han produït nombrosos conflictes, armats, entre l’exèrcit israelià i diverses organitzacions terroristes teòricament propalestines, i ocupacions temporals de territoris aliens.

S’ha produït la invasió i estada, durant molt de temps, de l’exercit israelià al Sud del Líban; la més recent operació, ara fa dos anys i mig, contra Hizbullà, que bombardejava el nord d’Israel, fins arribar a Haifa, des de les seves posicions al sud libanès; les dues intifades, duríssimes.  

O sia que l’operació d’aquestes tres setmanes a la franja de Gaza no significava cap novetat per als governs catalans.

Mai, mai, mai, havien arribat tant baix.  

Tampoc en aquesta decisiva vessant de les relacions internacionals de Catalunya, bàsica per a l’avenç sobiranista del nostre poble.  

Mai, en els 23 anys del President Pujol, o en els 3 de Maragall, mai, cap diplomàcia exterior havia posat en qüestió, públicament, actuacions o omissions , greus, d’un govern català.  

El tripartit 2, de Montilla,Carod,Saura, ho ha aconseguit. I ens ha omplert, novament, de vergonya.

Ahir es va difondre una censura pública, a través d’una formal i oficial carta oberta, en català, en la nostra llengua, al govern tripartit actual, al conseller Saura, i a la pròpia Presidència Montilla.  

Mai s’havia “abroncat” en públic, formalment, a un govern català, en temes greus, molt greus, com els que detalla l’Ambaixador israelià i que afecten la llibertat d’expressió i d’opinió de ciutadans de Catalunya: la seguretat i vida normal de la comunitat jueva a Catalunya; i la permissivitat, amb participacions destacades de Consellers del govern, i el silenci còmplice del responsable del govern català, el Sr. Montilla, en accions totalment contràries al respecte entre els països , amb suports a organitzacions terroristas definides i clasificades estrictament com a tals per la Unió Europea, com és el cas d’Hamas.

Fa poques setmanes va succeir l’affaire TheEconomist, on es va comprovar novament la desídia, incompetència, i manca de capacitat dels màxims dirigents tripartits, que obliden complir funcions asignades absolutament necessàries.

Allò va voler ser tapat i esboirat de la manera habitual del Tripartit Montilla. Posant pel mig a un tercer totalment aliè (el President Pujol) i desacreditant i intentant “matar” el missatger, sigui The Economist, sigui qualsevol bloc.  

No en tenen ni idea. The Economist no té res a veure amb el Far del Baix Llobregat, ni està control.lat com aquest.

Però d’on no n’hi ha no en raja.


Ara, l’assumpte és molt més greu.

L’ocupació temporal de Gaza s’ha produït. I a cap pais europeu, a cap, cap ambaixador israelià ha fet pública una carta oberta de queixa, protesta, i demanda de canvi d’actuació, com ha succeït amb el Tripartit.

Carod, que basava les seves il.lusions obsesives de continuar amb un càrrec important al tripartit 3, en la suposada gran acció de relacions internacionals que estava fent, ha estat desaparegut. 

Obertura de delegacions, i res mes. Ja varem veure de què va servir la delegació a London en l’affaire The Economist. Aquesta setmana, el viatger Carod se’n va a Nova York a obrir un altre local, i s’endú, de viatge pagat, alguns periodistes, i amics, com sempre fa.

El problema és que les relacions oficials “Catalunya-Israel” han “petat”. 

Amb el silenci esfereidor, inepte, irresponsable, i la inacció total d’en Carod, i del mateix Montilla.

Creuen que callar els hi dóna menys problemes que actuar o dir el que hagin de dir. I això es propi de dèspotes, de tecnòcrates, si tinguessin coneixements, i, sobretot, de “negats” per a governar res.  

No solament callen, no solament s’amaguen, no solament no orienten l’acció dels consellers i conselleres al respecte, en aquestes situacions. Són inútils. Irrecuperables. 

No és una questió d’ideologies, de dretes, centre o esquerra, no es una qüestió de sobiranisme català o d’espanyolisme, no, és la clara demostració de que són incompetents, nuls, i inútils.

Vejam el mateix cas d’en Carod. Va posar en qüestió, ben aviat, el tripartit-1, la presidència de Maragall, el manteniment al govern d’ERC, etc., amb la seva il.luminada, irresponsable, sonada excursió nocturna, a Perpinyà, el gener del 2004,vulnerant totes les seves obligacions i promeses, per a ser gravat pels serveis d’informació espanyols. Aquella audàcia, imbècil, inexplicable i , sobretot, totalment negativa, contrasta amb la seva posició d’ara. 

Passotisme total, excepte per a viatjar i acumular punts de les línies aèrees.

Quantes vegades ha canviat de persones de confiança en 2 anys, per a relacions exteriors. I com més va més inútils i poc preparats, per a que no facin ombra al de Cambrils. Huguet i Carod , pel que es veu, no n’encerten ni una quan nomenen un càrrec de confiança. El més posible és que els qui fallin, sempre, siguin ells dos.

I aquesta nefasta inacció/acció irreflexiva en política internacional, de Carod, de Montilla, del tripartit, és el pa nostre de cada dia en totes les altres matèries.

Això no és un govern, no és un Dragon Khan, és una molt dolenta i gens respectada casa de barrets, amb un senyor encarregat, un exseminarista il.luminadíssim, i un exanotador dels consums a comptadors elèctrics de la FECSA, de primeres figures.

De primeres figures de la tragèdia tripartita.
 
Andreu
-------------------------------------------------------------------------------------------------
EMBAJADA DE ISRAEL          שגרירות ישראל
Carta oberta al President de la Generalitat de Catalunya
Què està succeint a Catalunya?

Benvolgut Sr. Montilla,

 Ens adrecem a vostè mitjançant aquesta carta oberta per expressar la preocupació de l’Ambaixada d’Israel arran dels esdeveniments antisemites i anti-israelians que han tingut lloc a Catalunya darrerament.

 Destacades personalitats polítiques dels partits que composen el tripartit que forma el Govern, han participat o donat suport a la manifestació anti-israeliana del passat dia 10 de gener a Barcelona o a les succesives i similars que han tingut lloc a Tarragona, Girona i altres ciutats catalanes. A totes elles s’ha difamat l’estat d’Israel, criminalitzant-lo. Els lemes i les consignes d’aquestes manifestacions res no tenen a veure amb la pau, el seu únic objectiu i contingut va ésser el d’atacar Israel. La presència d’encaputxats i d’una pistola qüestionen el seu caràcter pacífic. La participació de Joan Saura, Conseller d’Interior, persona responsable de la llei i l’ordre a Catalunya, a la manifestació de Barcelona, on es va cridar a favor de Hamàs (organització terrorista segons la Unió Europea), es varen cremar banderes d’Israel, es demanava el boicot a Israel i es varen distribuir pamflets on es criminalitzava les persones que públicament parlen a favor d’Israel, és inconcebible i preocupant.

La participació del senyor Saura i el silenci dels responsables polítics de Catalunya, davant d’aquesta espiral d’atacs i desqüalificacions contra l’estat d’Israel, considerem que generen l’ambient propici que va fer possible l’atac i les pintades a una de les sinagogues barcelonines (tal com var succeïr el dia 11 de gener). O també que determinats sectors de la societat es permetin intimidar o coaccionar a aquells que expresen lliurement posicions properes a Israel.

 El Govern va modificar de manera unilateral la naturalesa oberta i pública d’un dels actes de Memòria de l’Holocaust. El fet que alguns líders polítics vinculin els actes de Memòria de l’Holocaust amb el conflicte entre Israel i Hamàs és moralment deplorable. Aquests fets han portat a la comunitat jueva de Catalunya a cancel·lar, com a protesta, la seva participació activa en els actes organitzats pel Govern amb motiu del Dia Internacional de la Memòria de l’Holocaust. 

 Estem profundament preocupats per la comunitat jueva i per la seva seguretat a Barcelona i a Catalunya.

 Sr. President, esperem de vostè i del seu Govern que condemni de manera clara, contundent i inequívoca aquests actes violents, que garanteixi la seguretat de les comunitats jueves de Catalunya i que prengui mesures contra aquesta tendència totalitària que nega, mitjançant amenaces i violència, el dret a la paraula als ciutadans de Catalunya pel sol fet de donar suport a Israel.

Raphael Schutz

Embajador d’Israel a Espanya

Madrid, 19 de gener de 2009

dilluns, 19 de gener de 2009

L'Andreu té blog...


Sí, amics, aquesta és la notícia… que l’Andreu, el nostre gran comentarista, finalment té blog.

Per saludar el que estic segur esdevindrà un dels blocs polítics de referència, n’Andreu ens demana si li podem fer arribar 10 conclusions per a aprenents de bloggers sobiranistes (conclusions, recomanacions, experiències).

Tinc la temptació de saltar-me això del decàleg i anar per feina desordenadament. Fer un decàleg em sembla molta feina i massa ambiciosa.

D’entrada, i per desviació professional, el primer que buscaria seria l’opinió dels lectors. Per què els blocs tenim lectors? Per què se’ns llegeix?

Des d’un punt de vista de qualitat, el primer que caldria seria saber l’opinió dels lectors. No només els seus comentaris.

Tanmateix, hi ha una cosa prèvia. Per què escrivim? Per què mantenim un bloc? Uf!

Amic Andreu, jo escric crec que com els poetes –els mals poetes-: perquè m’ho demana el cos. La veritat és que jo sóc bàsicament activista. Però el tripartit em va rebentar, em va expulsar del que sempre havia fet, treballar i treballar. I davant del que estava passant i la meva sol·litud, vaig trobar una vàlvula d’escapament, d’expressió de tot el que em passava pel cap a través del bloc.

Segona consideració, per tant: escriu si en tens ganes. No com a militància, no com a compromís, sinó perquè en tens ganes, perquè tens ganes d’explicar coses, de fer reflexions…

A qui l’importa el que escrivim? Ni idea. Jo no escric pensant en la gent que em pugui llegir. Escric per mi i per a mi. No m’importa si el que escric agrada o no agrada, si la gent hi estirà d’acord o no hi estarà, si és més o menys políticament correcte o s’ajusta al que els qui em coneixen esperen de mi. De fet l’únic que penso és en intentar no transgredir el Codi Penal. Que el que escrigui sigui més popular o menys, sincerament, m’és igual.

Tercera: escriu el que et vingui de gust. No pensis en els lectors, sinó en tu, en el que tens ganes d’escriure.

Ens importa qui ens llegeix? O i tant!!!! A mi m’importa molt la gent que em pugui llegir. Moltíssim. Per això intento fer-ho amb dues consideracions:

Fer-ho bé. Escriure bé. Fer escrits que es puguin llegir bé. Sense faltes d’ortografia. Amb estil propi, si cal, però correcte. No sempre me n’ensurto, però sempre tinc una enorme preocupació per la forma, per l’estil, per l’ortografia, per la disposició del text, pels punts, pels punts i a part… Aquesta seria una quarta consideració: escriure bé, o com a mínim intentar-ho.

Aportar alguna cosa quan escric. Sí, sé que això és vanitat en estat pur, però sempre que escric –o gairebé sempre- intento aportar alguna notícia o anàlisi. No suporto els blocs de consigna, aquests que repeteixen sempre la consigna i els arguments rebuts o inculcats. Això és el pitjor de tot. Els continguts, per tant, són importants. Tant pel que puguin significar d’aportació de dades, notícies, informacions, història, etc. com pel que puguin significar d’un enfoc en l’anàlisi diferent, amb arguments propis, no copiats. Aquesta seria la cinquena recomanació, que de fet és doble: informa i aporta.

Sisena: tingues bons amics, je je je. Tu ets qui millor saps d’això, amic Andreu, que t’has llaurat una amistat sana i profunda amb molts de nosaltres a partir dels teus espectaculars comentaris, sempre tan incisius, llargs i documentats, sempre aportant, sempre estirant els temes i donant-los-hi una nova perspectiva. Sempre recordaré aquell sopar a Badalona convocat pel Dessmond, amb en David Madí. Encara no sé com ens vam presentar amb en Joliu (va ser brutal, quasi telúric), i en Joliu i jo vam seure junts. I tu al davant nostre. I finalment vam saber que tu eres n’Andreu!!! Uf! Quin dia, quin sopar!!! I des de llavors, sempre hem mantingut la complicitat. Sempre hi has sigut, quan hem tingut alguna causa. Amb gent com tu, Andreu, tot és molt fàcil i agradable. De manera que la sisena consideració l’has de treure tu mateix…

Som el que escrivim? Sí, amic Andreu, aquesta és una pregunta obligada. Quan obrim un bloc i comencem a escriure, som el que escrivim. En el món blocaire no hi ha res més. Això és una sort i alhora un calvari. Perquè tots només sabem allò que s’ha escrit i per allò que s’ha escrit, i, tanmateix la nostra experiència vital, política o professional esdevé una quimera. Quan us vaig demanar als meus amics blocaires (+ Andreu i Cesc) de fer uns cameos, la majoria vàreu coincidir en assenyalar que els meus escrits traspuaven autenticitat. Això és molt bonic que ho diguin de tu. I alhora és una de les claus d’un bloc, de l’interès per un bloc: l’autenticitat. Sí, som el que escrivim, però alhora allò que escrivim té o no té credibilitat en funció del que té implicit, de vida, de militància, de generositat. I això acaba configurant una certa autenticitat al que escrivim. Sí, som el que escrivim. Però el que som també es delata en el que escrivim. Setena consideració…

Vuitena: aquesta no sóc capaç de complir-la, però és important… no fer posts llarguíssims. Mira que ho intento… però no sempre me n’ensurto. És, tanmateix, un bon objectiu. No per allargar-ho més ho expressem millor.

Novena: regularitat. Ja sé que he dit que escrivim per nosaltres, i és cert. Però no estem sols. Val la pena intentar mantenir una certa regularitat en la publicació d’articles. Jo he deixat de seguir amics blocaires perquè només escriuen cada un o dos mesos. Així la cosa no té interès. Aquest no és per tant un consell o anàlisi de blocaire, sinó de lector. Acabo llegint els blocs que s’actualitzen regularment.

I ara, amic Andreu, tenim que escrius, que ho fas bé, que aportes coses, que ets autèntic, que tens amics,, que ho fas regularment… deixa’m que refaci una pregunta que he fet al començament… quan tot això sigui així… què mirem? Doncs l’impacte. Sí. Aquí es presenta, amb tota la seva voluptuositat, la vanitat. Si fem tot això… quin impacte tenim? No ens enganyem. Si fem tot això, també ens agrada comprovar o mesurar l’impacte que podem tenir. D’entrada, perquè els blocaires polítics finalment sabem que esdevenim també activistes, espais polítics, espais de vegades que són l’últim refugi de la llibertat, l’últim exèrcit de Catalunya (en paraules del Molt Honorable Jordi Pujol). Per això, com qualsevol exèrcit, ens agrada saber del nostre impacte. Els comptadors de visites són una bona eina. Però no és qualitativa. La qualitativa… ningú la pot saber, però és bo que pensem que sí, que les nostres notícies, denúncies, anàlisis, tenen impacte. Jo podria tenir un impacte zero i continuaria escrivint, però el saber que el meu bloc té un cert impacte, m’ajuda, em motiva. Des dels testimonis de la gent que m’escriu per fer-me saber que en llegir-me els hi dono esperança fins a, a l’altre extrem, els sicaris que segueixen els blocs per intoxicar, insultar, etc. Tot plegat, impacte, que hauràs de gestionar de la millor manera possible.

Això és tot. Un cop més, massa llarg. Però també, un cop més, intentant aportar alguna cosa, i estar a l’alçada de la teva petició.

Gràcies pels teus comentaris i gràcies per esdevenir un nou bloc, necessari, a la xarxa. Gràcies per militar, des d’ara, en el maquis blocaire, en el darrer exèrcit de Catalunya.

Elies

diumenge, 18 de gener de 2009

Inici d'aprenentatge


Aquest aprenent de blogger ha d’aprendre moltes coses. Moltes. 
Però sempre el camí es fa caminant. 
Piano, piano, al començament.
No hi ha objectiu marcat, més que caminar i comprovar amb el temps, amb la dosi imprescindible,d’autocrítica, de qué serveix. 
Si serveix d’alguna cosa aquest intent d’esdevenir, de manera més adient, un element més, diferenciat,de l’opinió publicada sobre temes polítics, econòmics i socials, d’interès col.lectiu , 

Com a voyeur, espectador, més, menys o gens interactiu, o gairebé rellogat en alguns casos, del fenòmen bloggaire a Catalunya, i en català, principalment, alguns blocs han esdevingut, per a mí, importants mitjans d’informació i de formació d’opinió de referència. 

 Nomès en citaré tres, per a mí mítics, i que van ser aparcats ja fa algun temps. L’Aeroplà del Raval, de Tina Vallès; les Notes al Marge, de Carles Miró, i Les Paraules i els Dies, de Teresa Amat. 

Aquells tres blocs em van convéncer que el mitjà era adient per a autors i autores bons, molts bons, com els esmentats.

 Sortosament ja tornen a estar, amb altres blocs nous, entre nosaltres.
Després, ja més tard, pel 2002, vaig començar a descubrir els blocs més marcadament polítics, sobiranistes, analistes de la coniuntura política catalana. I també en vaig descubrir de molt bons. 

Aquest va ser, a grans trets, el meu camí de Damasc a la blogosfera.

Ara i adès, per tant, a decidir sobre el tema a exposar, anar millorant aspectes formals i anar sortint a l’aparador. 

Piano Piano.

Demano disculpes, en general, per les errades i defectes que veieu. I per a alguns amics i amigues els blocs dels quals encara no estan linkats , i són molt valuosos, per errors propis, que intentaré subsanar ben aviat.. 

Per a les primeres setmanes, aquest aprenent, dubitatiu encara, ha demanat a valuosos amics i amigues, amb acreditada experiencia i qualitat que m’ajudessin a donar un nivell de continguts bó, inicial, a aquest bloc que jo sol, aprenent molt endarrerit, estic lluny d’assolir.
Per tant, anireu veient articles d ‘insignes bloggers i també un recull sintètic de 10 Consells/conclussions/recomanacions per a aprenents de bloggers sobiranistes, escrits per aquests/aquestes mestres que han tingut la gentilesa d’ajudar-me. 
Inaugurem, per tant, aquest nou bloc, amb en Joliu, que aborda, i tant, l’actualitat política,i amb la GukGeuk, la jove basca, que em/ens fa les seves 10 recomanacions. 

Un agraïment i reconeixement personal especial, per ambdòs, que han estat decisius en el naixement d’aquest repte, repte bonic i positiu, per a un aprenent com jo amb voluntat d’aprendre.
Cordialment,
Andreu

dissabte, 17 de gener de 2009

10 consells de (ex) blocaire

"L'Andreu té bloc" i m'ha demanat uns petits consells sobre el món blocaire i jo, que porto poc més d'un anyet a la xarxa, els he fet tan bé com he pogut. Vet aquí les meves recomanacions, que ningú ha dit hagin de ser encertades!

Però Andreu, no pateixis tant, en una setmana seràs millor blocaire del que ho he estat mai jo. Bona sort!



1.- Al bloc has d'escriure sovint, però tampoc massa. Pensa que, si hi escrius poc, la gent perdrà l'interés. En canvi, si ho fas massa, començarem a comentar un altre article quan l'anterior podia haver donat una gran debat.

2.- Cal ser crític amb el que escrius. No es pot pensar que obres els ulls a la gent amb el que dius perquè és probable que sovint no tinguis raó. Als blocs s'hi ha d'opinar, no sentenciar.

3.- Humilitat per sobre de tot. Pots pensar que escrius molt bé i que dius coses molt intel·ligents, però lo cert és que bé de debó escriuen pocs i els paguen per fer-ho. Mentre hagi blocs amb 30.000 visites diaries, cal pensar que potser el nostre bloc no és tant bó.

4.- Ortografía. S'ha de cuidar molt ja que la ortografia és un argument de credibilitat. Va molt lligat al punt 3, perquè a tothom se'ns escapa alguna vegada alguna falta i això ridiculitza qualsevol intent de ser superbi.

5.- Les fotografíes ens donen una idea del contingut de l'escrit abans de llegir-lo. Mai estan de sobra i, a més a més, fan més bonic el bloc.

6.- Llegeix els comentaris i tracta de respondre'ls tots. La gent s'ha près la molèstia de llegir-te, què menys que molestar-te tu en respondre els seus dubtes i opinions.

7.- Tracta de no estar completament satisfet amb el teu bloc, perquè això atura qualsevol millora. La gent escriurà un munt de floretes sobre la teva capacitat de reflexió, el bonic que t'he quedat tot i la qualitat dels teus escrits, però tinguis en compte que també ho faran a d'altres blocs, inclós als del nivell més baix.

8.- Els insults o la radicalitat, tant als comentaris com als escrits, no només desprestigien a qui els fa, sinó també el bloc sencer. Evita'ls tant com puguis i, si no pots, demana educadament que arribi la pau a "casa teva".

9.- A més a més dels escrits, tot el bloc pot servir-te per a reinvindicar. Pots fer seccions de denúncia o posar-hi temporalment fotografíes que trobis expliquen bé el que tu intentes denunciar. Ja saps, una imatge val més que mil paraules.

10.- El més important, al cap i a la fi, és gaudir del bloc. Si això fa que t'hagis de saltar el punt 1, doncs te'l saltes.

Cordialment,

GukGeuk

divendres, 16 de gener de 2009

Ha nascut una estrella

Congratulem-nos companys, ha nascut una estrella, l'Andreu té blog. L’espera ha estat llarga i sembla que encara caldrà esperar una mica més ja que seguint instruccions de l'Andreu, tinc l'honor d'encetar una petita sèrie de col·laboracions que han constituir una primera fase de rodatge d'aquest blog.

No podem dir que tinguem un nou blogaire, per mi l'Andreu ja ho era. L'Andreu, sense blog, ja era un dels més lúcids blogaires de la constel·lació sobiranista. O no és cert que qualsevol dels seus comentaris era prou sòlid per sustentar-se fora del blog on es trobava i convertir-se en un post per si mateix? Jo finalment, fart que els seus comentaris superessin en lucidesa els meus posts vaig acabar tancant el blog. Ara veuràs.

És un gran moment per néixer, temes no en falten: els vuitanta; els quaranta; la pistola i l'encaputxat; un conseller que ens ha d'aclarir que sap reconèixer una cadira (alguns ho dubtàvem); el mateix conseller que no va a la manifestació del Dret a Decidir per coordinar la seguretat però es manifesta contra Israel passant-se la seguretat pel passamuntanyes; la tonta del bote que no accepta preguntes; un Vicepresident que pacta la seva permanència a la butaca com a contraprestació política dins del seu partit com si la seva designació no depengués del President de la Generalitat, i en darrera instància, de la ciutadania; unes eleccions europees calentes; una Mònica Sabata, que si es mereix que l'estimi tant com l'estimo, donarà carabassa a la cosa E; unes eleccions al Parlament de Catalunya que, pels moviments de tots els partits, s'intueix que coincidiran amb les europees; un Conselleria d'Industria on dimiteixen fins i tot els bidells; un Ignasi Guardans que treu de dubtes a l'estimat Sort; un president que és xiulat allà on va i que només espera a saber quina cella li partirà el sabatot que rebrà aviat; i, alegrem-nos, milers de militants d'ICV, d'E i del PSC pre-parats, és a dir: a punt d'anar a la cua de l'INEM.

Companys, estem vivint un gran moment. Es respira eufòria a les files sobiranistes. S'està aixecant una onada àvida de victòria que farà tremolar la terra. Ja els tenim coll a terra, només ens cal rematar. Remata, Andreu.

Cordialment,
Joliu

dimecres, 14 de gener de 2009

Primeres notícies

S'han acabat les vacances/dies de Nadal i Reis.

La primera, molt bona. Per a Catalunya, per a Convergència, per a CiU, per al sobiranisme, per a Artur Mas i per al propi Ramon Tremosa. Sense xivarri, sense mulladers previs inútils i confosos, un excel.lent cap de llista sobiranista. Preparat, documentat, capacitat, de pedra picada, "trepitjador" del pais, vinculat a l'Alta Ribagorça, rigorós, seriós, sense aixecar fum mai, es el prototip del que la Casa Gran facilita.

L'Artur Mas ha demostrat, novament, que sap dominar i control.lar els tempus polítics, i acaba de marcar un gol sensacional per l'escaire. Enguany serà un molt bon any. El començament, fabulós. Il.lusió, confiança, treball, informació, i discreció, fins el moment adient. Podem estar satisfets.

I benvolgut Josep-Empordà, sí, sí, necessitavem i necessitem "victòries" del catalanisme i del sobiranisme. I aquesta és una gran victòria inicial del plantejament obert d'en Artur Mas, CDC i la Casa Gran.

Cordialment,

Andreu