dilluns, 30 de març de 2009

El mite de les fussions al sistema financer (4)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes? poques?    Travesses  

 

 

 

4.- Les caixes mitjanes i petites, catalanes, són líders, com entitats financeres, al seu àmbit territorial preferent d’actuació. Es la seva gran força.L’arrelament.

 

Tanmateix, a Catalunya, hi ha un fet clar, i molt diferent que a la resta d’Espanya, que explica la continuitat de tantes caixes mitjanes i mitjanes/petites.

No tenen dimensió elevada, però tampoc la tenen petita. Ni molt menys. Excepció feta de Manlleu, les altres han assolit una dimensió que els hi permet, en teoria, i a la pràctica, mantenir de manera indefinida, a mitjà termini, la seva activitat independent, SEMPRE I QUAN:

 

Segueixin sent, a la seva zona prioritària i més important d’actuació, la primera entitat financera o, com a màxim, la segona. Es a dir, mantinguin l’arrelament en una societat que els hi manté la confiança financera,per la qualitat dels seus serveis i productes i per l’arrelament que s’han guanyat i saben conservar.

 

Es a dir, a Manlleu/Vic, a Osona, la Caixa de Manlleu es la 1ª., o com a molt, la 2ª. Entitat financera de la zona.   A Manresa, al Bages, sense discussió, Caixa Manresa és la primera entitat per dipòsits (de tots els bancs i caixes que hi són presents). Al Vallès Occidental, i potser més en concret a Sabadell i la zona inmediata, Caixa Sabadell manté més dipòsits que qualsevol banc,excepció feta del Banc de Sabadell,  que la Caixa de Catalunya, i també molt possiblement, que La Caixa.    Igual succeeix amb Caixa Terrassa a la cocapital vallesana i la seva zona d’influència. O a Mataró i bona part del Maresme  amb Caixa Laietana.  I amb Caixa del Penedès, a l’Alt i al Baix Penedès, encara que hagi fet una expansió molt notable ja. I les caixes de Girona i de Tarragona són, amb tota seguretat, al conjunt de les comarques gironines o tarragonines les entitats financers amb més dimensió de dipòsits administrats. La Caixa estarà a prop, pero cap altra Entitat financera (ni el Banc Sabadell, ni Caixa Catalunya ni Banco Santander ni BBVA,), de ben segur, arriben a assolir ni la meitat de la dimensió assolida, a Girona i a Tarragona, per les caixes autòctones.

 

Es a dir, compte quan, des de Barcelona, des de Madrid, des dels diaris barcelonins, des de Can Fanga , es parla/parlem de les caixes petites comarcals.   Al seu territori prioritari, i d’origen, i on concentren encara la gran majoria de la seva xarxa i dels seus esforços de comercialitzacio, són les entitats líders.

 

Si no haguessin estat i es mentinguessin com a entitats financeres LÍDERS, al seu territori,  més d’una ja no existiria de manera independent.  Però el seu lideratge, continuat, és una de les garanties de la seva supervivència com a caixes d’estalvi independents. Amb la seva dimensió, però independents i útils al seu territori i a la població i la societat del seu territori, com ho demostren amb les magnituds que administren.

 

Tècnics del Banc d’Espanya, els seus dirigents, habitualment opinen “negativament” sobre les perspectives de futur de les “entitats petites”. Per què? Per comoditat funcionarial. Sense cap base objectiva.   La feina del Banc d’Espanya, més que fer d’assessors de partits polítics espanyols, era la de seguir i supervisar l’activitat de les entitats de crèdit. I com s’ha vist, han fallat estrepitosament en la seva feina davant aquestra crisi. També a d’altres països? Si, pero diferent. A Altres països van fallar en no seguir els conglomerats financers, però tenien plenament control.lada i coneguda l’activitat dels bancs de dipòsits. La prova, per exemple, a Gran Bretanya, on han intervingut amb decisió i rapidament, intervenint-ne uns quants bancs, de facto.  En canvi, a Espanya, el B.Espanya  ha fet omissió de les sesves obligacions, no ha intervingut cap entitat (ni la Caja Castilla-La Mancha..) ni va impulsar cap canvi de política en cap caixa o banc  dels grans, ni va alertar, de veritat, amb circulars, amb notificacions, amb informació als Consells de les polítiques errònies dels directius,  del risc de crèdit en que estaven entrant. Per voluntat o per omissió, però el Banc d’Espanya ha perdut tot el prestigi que fins el 2000 s’havien guanyat, de manera justa i efectiva.  Han deixat de complir la seva funció.

 

 5.- Jocs, escenaris i  Excel. –  Jocs i poca cosa més.

 

5.1.-Quan Caixa de Barcelona era la segona caixa catalana i la 3ª. De l’Estat.

Els escenaris més clàssics eren els preparats a la dècada dels 80, quan Caixa de Barcelona, segona caixa catalana i tercera caixa de l’Estat, mantenia, a la ciutat de Barcelona, un lideratge entre les caixes.

 

Lògicament, un escenari simple, senzill, aquella època, considerava 3 ó 4 grans caixes a futur.   La Caixa de Catalunya i les de Girona i Tarragona formaven un pool, de caixes de fundació pública. La desaparició de les Diputacions, intentada políticament els primers 80, no va aconseguir-se. I altres coses canviaren. En aquella epoca, Caixa de Catalunya era la més rendible, en funció dels actius gestionats, i la més solvència (més recursos propis).

 

Un segon pool, teòric, es clar, agrupava a Laietana amb Caixa de Barcelona, juntament amb Manresa i Manlleu. Terrassa i Sabadell, amb Penedès, podien formar un tercer pool, prou potent, de bell nou, sempre i quan La Caixa no es decidís a col.laborar en la reordenació. Pur foc d’encenalls. 

 

La realitat és que es van produir intents polítics (més aviat des del socialisme) per intentar una gran fussió Caixa Barcelona/Caixa Catalunya, que es frustaren per diversos motius.  En teoria, aquests 4 eixos (en lloc de les 11 caixes existents) haguessin reduit molt les diferències. (40-45% per a la Caixa, i entre el  15-25% de quota per als altres 3 eixos). 

 

Certament, la gran macrofusió (Caixa de Barcelona i Caixa de Pensions) consumada el 1990, va canviar totes les expectatives anteriors. No es ara moment (potser en un article posterior retrospectiu) d’analitzar la bondat o no d’aquesta macrofusió, amb els resultats posteriors obtinguts. Ja han passat 20 anys i pot començar-se a fer. Nomès recordar que va ser una fusiò/absorció de dues grans caixes, amb problemes. Una, els derivats de l’affaire de les primes úniques, que retallà fortament la confiança de bona part de la base de clients en una caixa, i l’altra, pels errrors continuats de management, sobretot per les muntanyes de paper de la Fecsa que anaven copant totes les dependències.

 

Però com els JJOO estaven a 2 anys i mig vista, Samaranch i Vilarasau van ser audaços, tremendament audaços, i dissenyaren una operació que deixès enrera el greu tema de les primes úniques (Josep Vilarasau i Isidre Fainé, autèntics factotums del producte i de la comercialització masiva efectauda, han acabat, contrastos de la història, com a Directors Generals i com a Presidents….ben curiós, certament), i els equiparès, de facto, als grans bancs espanyols , sortint-se, de facto, en bona part, del control, indicacions, etc., de la Generalitat de Catalunya.

 

La mort, sobtada, del conseller Ramon Trias Fargas, ara fa 20 anys, també tingué influència. Diversos professionals expliquen que el Conseller Trias, en privat, havia expressat els motius i raons pels quals, mentre ell fos Conseller, no hi hauria placet a l’operació. I ho deia, diuen, convençut, seré i  ben segur. Amb el seu succesor, conseller Macià Alavedra, la situació ja fou ben diferent. I la macrofusió fou una realitat. Com la perpetuació d’en Samaranch, d’en Vilarasau, d’en Fainé, d’en Alcantara, d’en Pintó.

 

5.2.- La gran “Caixa” cobreix, amb escreix, el 60% del mercat català de les caixes. Queden 9 caixes, i a la Caixa gran, objectivament, no li interesa absorbir res més a Catalunya.

 

Els 90 resulten una dècada en les que les caixes catalanes (deixem a banda la Caixa) tenen una bona evolució i aprofiten per a “falcar-se” en la individualitat i l’individualisme, sense entrar en el camí desitjable de la cooperació per afrontar millores d’eficiència.

 

Pràcticament totes les caixes catalanes (Catalunya, Manresa, Sabadell, Terrassa, Penedès, Girona,..)construeixen nous edificis centrals més moderns i/o nous centres informàtics propis, amb una organització diferent.  Era l’ocassió, clarament, d’haver abordat, per exemple en l’externalització informàtica, o en la construcció de nous centres de processament de dades, etc., iniciatives comunes, que haguessin resultat molt menys costoses, d’inversió i de manteniment.

 

Però la cooperació, real, efectiva, entre les caixes catalanes ni ha existit ni existeix.

Quina diferència amb les caixes alemanyes de cada land!!!!

Tè la “lògica” (perversa) de la competència que en moltes ciutats i comarques catalanes es fan entre 3,4 ó 5 caixes catalanes diferents , operants al mateix municipi.

 

En une època en la que Internet ja estava present i seria un gran suport d’atenció i operativa a distància, en que la utilització massiva de les targetes estava ja consolidada, en la que els caixers automàtics, presents més que a cap altra zona europea, sol.lucionen la majoria de necessitats de retirades d’efectiu de manera còmoda, eficient i en autoservei, quan  acoplar, en un o dos eixos infrastructurals informàtics, amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada, propietat de diverses caixes, i que també poguessin donar serveis informàtics a altres empreses era el més racional i més adient, tothom ha preferit ser “independent”. I si, com les caixes alemanyes, haguessin format una companyia crediticia hipotecària especialitzada, per a les operacions a promotors i constructors, de ben segur que els riscos s’haguessin analitzat millor i la demora actual global no seria tant alta.

 

Però les caixes catalanes no tenen voluntat de cooperació efectiva.Els professionals (direccions) prefereixen ser number one d’una mitjana empresa,  que col.laborar en un equip mes ampli per a dur endevant una gran empresa. I els presidents tampoc estan per grans proiectes. La Federació Catalana de Caixes, que hauria de poder ser el think thank real, ambiciós, i rigorós, per a les caixes catalanes, no ho ha estat mai. Ha estat, i és, sobretot des de la macrofusió, una dependència colateral més de la direcció general de La Caixa, on sí, es fan reunions, s’acorden algunes coses, però mai han volgut entrar en cap estudi de cooperació important.  

 

També, certament, ens han faltat, al sí de les caixes, i de la Caixa, sobretot, personalitats de la vàlua i visió del pais, dels dos primers directors generals de La Caixa, en Francesc Moragas i Barret, (director fins el 1935, en que morí), que impulsà, amb integritat, honestedat, catalanitat i professionalitat, una gestió ambiciosa, i alhora rigorosa, de la Caixa, ben diferent del conservadurisme i manca d’ambició que es donava a la resta de caixes i, fins i tot, de la banca catalana; o del seu succesor,  en Josep M. Bois i Raspall, ignominiosament depurat i apartat de La Caixa el 1939 per la seva professionalitat, integritat i  catalanitat, i que morí el 1973, sense poder veure la fi de la Dictadura ni cap homenatge o acte públic de record i reparació, que encara no s’ha fet, per part dels actuals dirigents de la Caixa.

 

5.3.- La crisi d’ara.- Possibles consequències.

 

El model individualista actual (gens cooperatiu, sense afrontar reptes comuns de manera mancomunada, ) no du en lloc.  

Si les caixes són ben gestionades no passarà res. Però ja hem vist errades grosses en caixes molt grans (primes úniques, col.locadors de la Fecsa, compra a preu de diamant d’una companyia d’assegurances en fallida, etc.). I es també curiós que no hi ha gairebe mai responsabilitats professionals davant decisions clarament equivocades i no professionals.

Però amb el model actual, per exemple, Caixa de Manlleu no pot cometre més que 1 errada a l’any, i d’un volum monetari molt limitat.  En comet 3 i la liquiditat, o la solvència de l’entitat se’n veurà afectada.  Caixa Manresa en pot cometre 3 ó 4, de la intensitat de les de Manlleu, però no més. I aixi succesivament.

 

S’obren crec, tres possibilitats:

 

5.3.1.- No fer res. Segueixen 10 caixes catalanes. En 3 anys perdran quota de mercat global, a Catalunya, ates que els costos de gestió i d’administració són alts,  i altres entitats més reconvertides oferiran condicions més  satisfactòries als consumidors.

 

5.3.2.- Apostar decididament per la cooperació. No cal entre totes. Entre dos o entre 3. Amb avantatages comunes.  Però de manera clara i decidida.

 

5.3.3.-  Apostar per les fusions, al sí de Catalunya. Difícil, molt dificil, si les caixes estan mitjanament bé i no hi estan d’acord. Sense la fase 5.3.2, dificil pasar a la final.

 

En tot cas, la urgència, aparentment, no existeix, de moment. Potser, per ser la més petita, Caixa de Manlleu. Però està ben gestionada. Objectivament.

Altres caixes més grans semblen tenir més problemes.

 

I, en l’horitzó d’ahir, d’avui i de demà, una condició prèvia, de la qual s’estava segur, tothom, a Catalunya, fins fa 5 anys i que ara, potser tontolla.

 

Si alguna caixa catalana ha de fusionar-se (per algun problema, naturalment) ho farà, de totes totes, amb alguna altra caixa catalana.

No es permetrà, mai, des del govern de la Generalitat, un fusió d’una caixa catalana amb una caixa no catalana.

S’intentarà, en cas necessari, que la Caixa no estigui al marge de les seves responsabilitats amb el pais i amb el sector de l’estalvi català, és a dir, no es mantindrà al marge de possibles operacions de redimensionament davant de crisis sobrevingudes.

 

I hi ha un argument, dels molts que hi ha, que desfà qualsevol possible posició no col.laboracionista de les principals caixes catalanes: si han estat capaços de gastar i gastar molts recursos en les seves excursions i aventures financeres per la resta de l’Estat (facilment quantificables), i , pel moment, tot i  no ser encara rendibles amb molts llocs espanyols, no tanquen les oficines espanyoles, si poden mantenir recursos no rendibles a Jerez, a Sanlucar, o a Tenerife, també han de poder col.laborar a salvaguardar la catalanitata de les caixes catalanes.

 

I, repeteixo. No hem d’oblidar que les caixes comarcals i provincials catalanes són les entitats líders al seu territori. Líders, sí, líders.

 

I no oblidar tampoc que la suma, en les fusions, es inferior a la suma dels sumands abans de la fusió. (7+3 esdevé 8, no 10.). I els altres 2 se’l queden….altres entitats no fusionades.

 

En comparació amb la dimensió de les caixes de la resta de l’Estat, les urgències es produeixen més enllà de l’Ebre, pel moment.

 

 

6.- La dimensió i les qüotes de mercat de les caixes a nivell estatal.

 

Reprenem la informació sobre la dimensió.(en funció dels actius a 31/12/08) Ara a nivell estatal. (recordem: 45 caixes, de les quals 10 catalanes (31,7% del total) i 35 no catalanes (68,3%)

 

Però anem precisant, més. Fem agrupacions, per segments, entre les caixes.

a)- Les 2 “molt grans”. Pensions i CajaMadrid. 2 caixes concentren el 34,4% de l’actiu total. Es una dimensió elevada i un grau de concentració prou alt, però sense punt de comparació, la qual cosa es molt positiva, amb la concentració que cobreixen Santander i BBVA en el sector bancari. Gairebé el doble que al subsector caixes.

 

b)- 5 caixes”grans” que tenen entre 40.000 i 85.000 M. € d’actiu. I, en conjunt, un 25% del total. Una catalana, la de Catalunya, 5ª. En el ranquing. Les dues valencianes,(Bancaixa i Mediterrani)  la de Galícia i Ibercaja.

Perifèriques. Països Catalans, Galiza i Aragó. Sense matriu castellana. Curiós.

Aparentment, amb aquesta dimensió, aquestes 5 entitats estan prou ben dimensionades.

Bancaixa i Mediterrani ja van absorbir, les dues, totes les altres caixes valencianes petites, publiques i privades (provincials d’Alacant, de València, les de Castelló, Sagunt, Carlet, etc.)  entre finalsa dels 80 i primers anys 90.  Només  segueix, al marge, la d’Ontinyent, la 3ª. Més petita de l’Estat. I també Galicia es la resultant d’una absorció d’altres 2 caixes gallegues mes petites.

 

Entre 7 caixes (les principals, les 2 molt grans i les 5 grans,) ja tenim el 60% de l’actiu total de les 45 caixes de l’estat. (59,4%). I tenim 2 caixes catalanes.

 

c)- Hi ha, després, 10 caixes “intermitges”,amb actius compresos entre 20.000 i 32.000 M. €. Un 20,7% del total de l’estat. Clarament semblen també prou grans com per a no necesitar, per dimensió, cap operació de fusió.  Ací trobem a Penedès, la 3ª. Caixa catalana, per dimensio, que ocupa el 14è lloc al ranquing estatal. Entre les 17 primeres caixes, per volum, ja es cobreix el 80,1% del total.

 

La resta, un 20%, una cinquena part, correspon a 28 caixes, amb dimensió inferior als 20.000 M. d’actiu.  (7 catalanes i 21 DE LA RESTA DE L’ESTAT).

 

Són les caixes “intermitges”, per ordre: Unicaja, San Fernando, de Sevilla , BBK, Castella-La Manxa, Caixa Nova-Vigo, CajaEspaña (Leon), Penedès, Múrcia, Guipuzkoa i Caja Duero.

 

Tres acotacions al respecte:

c.1.)- Unicaja, San Fernando, Castella-La Manxa, Caixa Nova, BBK, Guipuzkoa i Caja Duero i CajaEspaña  són ja les caixes resultants de les fusions/absorcions dels primers anys dels 90 fetes .

 

c.2)- Castella-La Manxa, nova caixa nascuda el 1992, derivada de la fusió de 3 caixes, està en greus dificultats. NO ES PER LA DIMENSIÓ. NO. TÉ GREUS DIFICULTATS DE SUBSISTÈNCIA PEL MANAGEMENT DESASTRÓS DUT A TERME. La dimensió suficient no garanteix res. Es molt més crític i decisiu, la qualitat o no del management (encertat o erroni, amb riscos concentrats, concessions credíticies per amiguisme polític i sense garanties minimes de retorn, gestió deficient del marge financer, i com a consequència, també de la tresoreria, i resultats decreixents, derivant ja en un problema clar de solvència. (vegeu el capitol anterior d’aquesta sèrie).

 

c.3)- Una hipòtetica fusió de 3 caixes catalanes mitjanes i de fundació privada (Penedès, Sabadell i Terrassa, la 3ª., 4ª. I 6ª. Caixes catalanes) donaria una dimensió de 46.500 M. €, situant-la com a  6ª. Caixa de l’estat, inmediatament després de Catalunya, i pel davant de Galicia, Ibercaja, Unicaja, etc.). No en sóc partidari ni a curt ni a mitjà termini, però serveix per a valorar que la dimensió de les caixes catalanes mitjanes no és, comparativament, de poca importància.

 

 

d)- Recordem que entre 17 caixes (segments a,b i c)  cobreixen ja el 80% del total a nivell estatal.  Anem a esbrinar, també per segments, les altres 28 caixes d’inferior dimensió, amb actius inferiors als 20.000 M. € a finals del 2008.

 

d.1.- 12 caixes amb Actius compresos entre 10.000 i 20.000 €-  

3 catalanes entre elles. Sabadell, Tarragona i Terrassa. (4ª,5ª. I 6ª del rànquing català. I 25ena.,26ena, i 27ena, en el rànquing estatal).  Aquestes 12 caixes mantenen, en conjunt, un 13% del total de caixes espanyoles.

 

d.2.- 8 caixes amb actius totals compresos entre 5.000 i 10.000 M. €.  5 caixes entre les quals hi ha 3 caixes catalanes mitjanes/baixes: Laietana, Girona i Manresa. (31ena, 33a i 35a a nivell del ranquing estatal).

 

d.3.- 4 caixes (Manlleu entre elles) que tenen entre 2.500 i 5.000 M. € d’actius totals.

 

d.4.- Finalment, altres 4 caixes (cap catalana) que tenen actius inferiors a 1.500 M. €. (caixes de Guadalajara,Ontinyent, Provincial Jaen i Pollença).

 

Serien , per dimensió nomès, potser, les d’una segona fase a mitjà termini, si això anés així, tant senzillament, que no hi va.

 

7.-  Les urgències, els problemes greus, per les Espanyes.

 

A més del cas de CajaEspaña, paradigmàtic,  les urgències següents també es produeixen més enllà de Catalunya.

 

A part del tema, recurrent, de les caixes molt petites (Ontinyent, Pollença, Provincial de Jaen i Guadalajara), d’una banda, pero de les quals 3 no aparenten tenir problemes greus, després venen algunes caixes castellanes, les extremenyes que ja han aprovat una fusió política pendent de culminar operativament, i que fa la “bola mes grosa”, tres caixes andalusses, i ls dues grans valencianes.

 

Més o menys, 15 de les 35 actuals.  Acabaran amb 20 en 2/3 anys?

 

No m’ho crec. 

Entre 25 i 30 caixes no catalanes d’ací a 5 anys.

 

 

 

Nota final:   

Les dades del compte de resultats de les caixes, de plantilla d’empleats, d’oficines existents fora del seu àmbit territorial d’actuació, i la generació dels seus marges financers i de la importància relativa dels resultats són importants i configuren i alerten de les entitats que estan en millor o pitjor situació, comparativament.

No n’hem inclós més, per a no fer més feixuc aquest treball, però si cal deixar constància que no hi ha correlacio entre dimensió i rendibilitat. Hi ha molts comportaments diferenciats.

 

Per què, com s’ha intentat repetir diverses vegades, la correlació més important entre rendibilitat i eficiència d’una caixa la tè amb la qualitat del management professional i el seu encert o desencert.  Amb una direcció/management bó, professionalment, es poder superar, segurament, amb esforç i temps, els problemes deixat per un management inepte, però  els manager no canvien. Si són ineptes una temporada ho segueixen sent fins el final de la seva carrera professional.

El mite de les fussions al sistema financer (3)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes ? poques?    Travesses

 

1.- Introducció

 

Avui tocava comentar el “model espanyol” de caixes, amb el submodel específic català. Però ho deixarem per a més endevant.  Sembla que es “cremi” la finca si no anem a dir, amb una mica de concreció, com veiem el sector català de caixes.

 

Bé. Certament, abans de la molt forta demora aflorada el 2008, i amb la intensitat de la crisi econòmica en la que ens trobem, la situació era molt millor.

 

Però per als aficionats, amateurs o professionals, a les fusions, i sobretot que afectin a les caixes catalanes, els perversos efectes de la crisi són un altre element definitiu per a fer-les inevitables, necessàries i urgents.

 

No és res de nou.  A Catalunya existeix un segment d’analistes, estudiosos, aficionats i professionals que, des de fa 35-40 anys, amb més o menys intensitat, es manifesten, o  actuen pels salons financers i dels poders fàctics econòmics i polítics,  en favor de la inevitabilitat i necessitat de les fusions de les caixes, sense concretar massa, sobretot a nivell públic, especialitzat o no,  però si en  cercles “reservats”, a vegades sense cobrar i a vegades cobrant per a dir el que esperen dir els qui paguen.

 

Alguns i algunes, per exemple, ja ho varen vaticinar urgentment quan el Ministre Solchaga, del govern del Psoe de Felipe Gonzalez, amb la direcció superior del Sr. Josep Vilarasau, director general de la, aleshores, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, va colar, amb “nocturnitat i alevosia”, la llibertat d’establiment i expansió de les caixes per tot el territori de l’Estat. Això farà inevitable en 5/8 anys la concentració.  Doncs no va ser inevitable.

 

Després quan vingué la introducció de l’Euro, el 2002. De totes totes, 2 o 3 anys després de la introducció de l’Euro , no podran aguantar les caixes petites. Doncs tampoc va succeir.

 

Per l’entremig, les dues crisis econòmiques fortes anteriors, també semblava que afectarien al nombre de caixes catalanes.  Tampoc va passar res.

 

I abans, a finals dels 70 i primers dels 80, també es produiren moviments encaminats a aconseguir-ne alguna, important, de fusió, però com acostuma a pasar, i seguirà pasant, en una fusió que no sigui una clara absorció, qui queda al front de la nova entitat resultant fusionada, i que queda en segon (i darrer, sobretot darrer) terme , entre els professionals de les direccions generals, i també entre els presidents i vicepresidents, és la sol.lució imposible que impedeix, de facto, que es pugui abordar una veritable fusió, sigui o no necessària.

 

Es pressuposa, i cal pressuposar, sense ingenuïtat, la bona fé de tothom. Però potser observant la realitat i l’evolució, a Catalunya, i als entorns més propers, resta de l’Estat, o a Alemanya i França, podriem extreure’n alguna conclussió.

 

2.- Primers dades- “Dimensió” ,ben diferenciada, entre les caixes catalanes

 

Vejam, a hores d’ara (balanç del 31/12/08), quina dimensió global (amb el referent numèric de l’Actiu total) tenen les caixes catalanes.

 

31.12.08- Actiu total caixes catalanes . (388.000 milions €). Qüotes de participació.

                                                                            

                                              Actius 31.12.08      % de qüota mercat

                                                                                              10 caixes cat.  45 caixes esp.

1.- La Caixa                              242.189 M.€      62,5%   19,8%

2.- Caixa Catalunya                    61.340 M. €     15,8%   5,0%

3.- Caixa Penedès                       22.660 M. €       5,8%  1,9%

4.- Caixa Sabadell                       12.318 M. €       3,2%  1,0%

5.- Caixa Tarragona                    11.441 M. €       3,0%  0,9%

6.- Caixa Terrassa                      11.424 M. €       2,9%  0,9%

7.- Caixa Laietana-Mataró              9.225 M. €        2,4%  0,8%

8.- Caixa Girona                           7.709 M. €        2,0%  0,6%

9.- Caixa Manresa                         6.561 M. €       1,7%  0,5%

10- Caixa Manlleu                         2.624 M. €       0,7%  0,3%

Suma 10 caixes amb seu central

A Catalunya                               387.491 M. €     100%    31,7%

 

Altres 35 caixes amb seu central

Fora de Catalunya                        834.928 M. €             68,3%

 

Total 45 caixes amb seu a l’Estat   1.222.419 M. €                     100%

 

 

Gairebé una tercera part del l’actiu, (31,7%); dels recursos de clients (32,3%) o de la Inversió Crediticia global (31,2%) de les 45 caixes de l’Estat correspon a les 10 caixes  catalanes.   

 

 Amb una participació per població del 17%, o per activitat econòmica vorejant el 20%, les caixes, en canvi, signifiquen un terç del total de l’Estat.

 

I amb 10 caixes, nombre invariable des del 1990. Quant a la resta de l’Estat en són, ara, 35.

 

Primer punt, mirant nomès les grans magnituds agregades. La dimensió mitjana es clarament  superior a les catalanes. O sia que si el problema, diuen alguns, es la dimensió, les urgències estaran per les Espanyes. Clarament.

Les mitjanes simples serien, per al conjunt de les 45 caixes , de 27.165 M. € d’actiu mitjà/entitat. Si no tenim en compte a les dos principals caixes (La Caixa i CajaMadrid, en conjunt, tenen el 34,4% del total), la mitjana per a les altres 43, seria, aparentment, de 18.655 M. € d’actiu/caixa.

 

Només Catalunya i Penedès superen aquesta mitjana (sense cap sentit real). Les altres 7 caixes catalanes tenen una dimensió inferior.

 

Unes valoracions “a primera vista

La importància de La Caixa és el punt més destacat. Es com un transatlàntic ancorat en un port esportiu. (Més del 62% del total)

La relació dimensional (actius) entre La Caixa i Caixa Catalunya és de 4 a 1.Quatre vegades més que la segona.  Es una altra galàxia.

En canvi la diferència, la relació entre la 2ª. i la 3ª., entre Caixa Catalunya i Caixa Penedès no arriba a ser de 3 a 1.  Important, sí, però inferior, relativament, a la distància entre C.Catalunya i La Caixa.

I Penedès, 3ª. Caixa catalana (i 14ena de l’Estat), gairebe és el doble, en dimensió, de la de Sabadell, la que ocupa el 4rt. Lloc. 22.700 M. € a Penedès. Més de 3,5 bilions de les antigues pessetes.

 

Després, en canvi, l’homogeneitat entre les altres 6 caixes catalanes (sense incloure, solament, a Manlleu) ja es molt elevada i tenen una dimensió relativament similar.  Sabadell, Tarragona i Terrassa tenen entre 11.500 i 12.300 M. €. Compte!. Són 2 bilions de les antigues pessetes d’actius totals en balanç.  No es una xifra baixa.  2 bilions de ptes en balanç, 

 

I despenjada, en dimensió, la 10ena. Caixa catalana, la de Manlleu, amb 2.600 M. €.  Poc menys de mig bilió de les antigues pessetes.

 

Farà uns  8/10 anys, els estudiosos de la dimensió financera fixaven, a tall de referència, una dimensió mínima estimable, per a no tenir problemes derivats de la dimensiói, de 300.000/400.000 M. de ptes. (en recursos de clients o sia en torn al mig bilió de ptes., en actius, més o menys.).

 

La inflació no ha estat gaire elevada, ni ho serà, i si aquelles anàlisis fossin cartes de navegar reals, certes, resultaria que només Manlleu, i per molt poc, estaria per sota d’allò que denominaren “dimensió mínima”.

 

Era vàlida o no, aquella ratlla, aquella dimensió mínima?   Com a orientació per acotar segments, potser, però no hi ha traducció automàtica correlativa entre dimensió i eficiència, entre dimensió i resultats ni entre dimensió i management eficaç.

 

En definitiva, si no tenim en compte ni a La Caixa ni a a Caixa Manlleu (la 1ª. I la 10ena), la relació de dimensió global entre Caixa Catalunya i Manresa (2ª. i 9ena) és important, sí, entre 9 i 10 a 1. Molta diferència? No excesiva. No excesiva. Si trobem positiu un pluralisme i una diversitat de caixes catalanes, que ofereixin bon servei i bones condicions financeres en els seus productes i serveis.

La mateixa que hi ha entre les 1.292 oficines de C.Catalunya i les 155 de Caixa Manresa.(dades del 2007) La relació entre inversions creditícies es  de 7 a 1.

 

 

3.- Dimensió diferenciada, però amb xarxes diferenciades i presències territorials ben diferenciades, entre les caixes catalanes.

 

No inclourem les dades relatives a oficines ni la seva evolució els darrers anys.On s’han produit fets molt paradoxals. Expansió intensiva, molt intensa, de xarxes d’oficines per part d’algunes caixes catalanes en determinades zones de la resta de l’Estat. (Canàries, Andalussia, Pais Valencià i Múrcia,), amb resultats, desconeguts, per la nul.la informació concreta que es dona, públicament, i ni a les Assemblees generals, dels resultats econòmics, anualment, de les aventures expansives preses, algunes a darrera hora, i altres, amb la repartidora creditícia automàtica. Ja ho varem comentar al primer article sobre caixes, però ho repetim perquè es important saber, amb números, si les “aventures” (costoses en gestió i instal.lacio) dels managers que creien absurdament que vivien en una Arcàdia feliç dels promotors i constructors de les Espanyes han comportat greus problemes o sensibles, a les caixes catalanes, una a una.

 

Es, o seria, ben fàcil: explicar als màxims organs de govern, i incloure-ho als informes corporatius publics (els anomenen de “bon govern”, doncs que ho posin) les dades de: Dipòsits, Credits vigents, Credits en demora, Marge Financer, Resultats nets i nombre d’oficines en cada “nou” territori. 

 

Si no es publiquen serà perque no surten bé, atesa la gran afició que tenen els managers de les caixes a fer-se publicar qualsevol dada que “honori” la seva gestió. O sia que seria important la seva difusió. 

En canvi, altres caixes catalanes, potser per dimensió, segur, s’han mantingut mes prudents, en aventures territorials, però tampoc se sap amb claredat si han fet aventures creditícies amb escàs seny en el sector inmobiliari.

 

La demora és una greu amenaça per a les caixes. Si.

Però també han viscut altres crisis intenses, amb atur galopant, i amb molts impagaments.(80’s i 90’s) I les van sobrepassar i superar sense gaire problemes. Però la demora creditícia de les caixes catalanes, fins ara, fins aquesta crisi, havia estat sempre demora en el pagament de families, de particulars, (on el suport familiar sempre compta, i també financerament), o de petites i mitjanes empreses.

 

En canvi, ara, amb la crisi actual, les caixes, unes molt més que altres, pero totes, tenen una proporció important de demora, i la que vindrà, derivada de les “grans oepracions” dels “managers”(¿)/directius(¿) /direccions(¿?) de l’etapa 2004-2007 amb grans empreses inmobiliàries i constructores, i moltes d’elles en territoris de “nova expansió”, derivades del greu error de creure en el creixement il.limitat, i en els “consells”/”ordres” dels superiors professionals (¿) centrals.  Ja estem veient les curses i readaptacions, en moltes caixes, per a intentar vendre al preu que sigui, tant aviat com es pugui, part de l’inmens actiu inmobiliari que ara tenen, en compte dels préstecs no pagats, i que en bona part no està ni culminada la obra.

 

Bé, l’estructura de la demora, a cada caixa, sobretot el volum de la provinents dels “alegres” supercrèdits que ràpidament lliuraven a constructors encara quan la crisi tothom la veia (2006/2007, per exemple) i quina qualitat tinguin, serà molt determinant els dos propers anys en l’esdevenidor inmediat de les caixes. I sobre aquesta relatitat, la demora excesiva i el greu de recuperació que tinguin, es basarà potser el futur d’alguna caixa catalana. Però no per un problema de dimensió, no, sinò per un problema de solvència, derivata d’una excesiva morositat no recuperable, i, en definitiva, per un clar problema de management/direcció incorrecta, gens professional, i sense encert.

 

Aquesta situació diferencial no es exclusiva per a les caixes catalanes, ans també la “febre credíticia d’or” afectà la majoria de caixes, sobretot les més importants, de la resta de l’Estat.

 

Nomès a tall d’exemple, de l’expansió territorial i de xarxa duta a terme per les caixes catalanes els darrers 25 anys, una multiplicació de l’oferta fora de tota mida, sobretot quan les noves tecnologies de la informació i de la interacció ja estan plenament desenvolupades, vejam el nombre total d’oficines de les caixes catalanes en un període llarg, però no justificatiu d’aquest model de creixement i d’expansió física.

 

Caixes catalanes – Nombre d’oficines al final de:

                                   1985     2000     2002     2007                     1985  2000  2002  2007

La Caixa                       1.419    3.196    4.453     5.470    Terrassa       75      120   214   277

C.Catalunya                      515        633      961     1.192    Laietana        81       97   217    275

Penedès                           161        258       536       645    Girona           83     104   175   235

Sabadell                           120       158       244       364     Manresa        89      97    138   155

Tarragona                         187      198       281        322    Manlleu          62     63      85   102

 

La Caixa ha multiplicat per 4 la seva xarxa en 22 anys.(4.000 oficines noves)-Catalunya l’ha duplicat, amb escreix (650 oficines més).

Penedès també l’ha multiplicat per 4 (+400 oficines, gairebe);Sabadell l’ha triplicat (+245 oficines); Tarragona ha augmentat “només” un 80%, sense arribar ni a doblarla (+ 135 oficines). Terrassa gairebé l’ha quadruplicat (+200 oficines); Laietana l’ha multiplicat per 3,5 (+200 oficines), Girona gairebé l’ha triplicat (+150 oficines), Manresa l’ha augmentat un 65%, solament, (+65 oficines) i Manlleu  també l’ha incrementat un 60% (40 oficines més).

 

Prudència en algunes, o potser impossibilitat? Audàcia en altres? O “animalades” excessives en altres?.   Per què no es donen dades, ni externament ni als organs de govern de cada caixa, de l’evolució de les noves oficines? 

 

Es evident que, globalment, l’augment d’oferta, en nombre d’oficines, de les caixes catalanes és “bestial”.  Però es bestial per l’acció duta a terme per La Caixa.(4.000 oficines més en 22 anys.). Les 10 caixes catalanes han passat de 2.792 oficines a finals del 1985, a 9.037 a finals del 2007. (+6.300 oficines), passant per 4.324 el 2000 i 7.304 el 2002.    Sense la incidència de La Caixa, (+ 4000 oficines) les altres 9 caixes catalanes han passat de 1.362 oficines el 1985 a  3.567 el 2.007.  (+ 2000 oficines).