Ahir es produí la molt esperada investidura d’Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica. La negror de l’home ha despertat potser una mica massa de fantasia en aquells que creuen massa tot el que veuen per televisió. Com que és així de negre li trameten a ell la carta als Reis d’Orient i li demanen de tot i més, oblidant que s’adrecen al president dels Estats Units d’Amèrica.
Vaig sentir parlar de les seves arrels afroamericanes per televisió, que són de la Senyoreta Pepis, per més que t’hi esforcis. L’home, negre com el sutge, no és descendent de cap recol·lectador de cotó ni cap avantpassat seu va patir signes d’esclavitud en territori americà. Ben al contrari, son pare que és el responsable del bronzo, era un ciutadà keniata que va conèixer sa mare –natural de Kansas- a l’illa de Honolulu. Poc després de néixer ell la va abandonar per cursar una beca d’economia a Harvard i ella va trobar consol en un administrador petrolífer indonesi. Barack Obama va acabar exitosament fent dret a Harvard, on donà classes de Dret Constitucional. És a dir, la clàssica història dels negrates que (sobre)viuen a Amèrica i que tantes nits ha deixat en vetlla solidària a milions d’esperits moguts per la vocació oenagera.
Ahir es va muntar la parade descomunal que acostuma a ser tradició als Estats Units d’Amèrica, cada cop que hi ha el relleu presidencial. Tot molt americà. Exactament el mateix que fan quan arribal punt d’estrena d’un nou producte de la Disney o ha de llançar-se l’enèsim film d’Star Wars. Ahir va ser la culminació exitosa d’una campanya que ha costat més de 800 milions de dòlars i que ha servit per llençar al món la marca Obama. Que en realitat ningú coneix i que només existeix en la ment prou reescalfada de tanta gent que li demana “esperança”. (Mare de Déu Senyor Totpoderós!).
Cal anar als Estats Units d’Amèrica per entendre els americans. I cal fer el viatge, també, per comprendre realment Europa. Això ajuda molt a desfer tòpics i deixar de creure en sanadors i remeis miraculosos que poden salvar la humanitat sobtadament. Fins ara Obama ha fet de candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica i en plena campanya electoral prometre surt bastant de franc. (No tant com a Catalunya, però Déu-n’hi-dó!). Es pot oferir la lluna de València i tot l’or del món pel mateix preu. I no bombar el petroli de l’Antàrtic i l’acompliment d’aquest protocol de Kyoto i cent més. I tomba que gira, i gira que tomba.
Però a partir d’avui ja no es pot vendre tant de fum. En endavant un president dels Estats Units d’Amèrica, per més negre que sigui, ha de fer de president. I és aleshores que caldrà veure si tota aquesta aura creada amb 800 milions de dòlars pel seu llançament és un producte més de consum global o rere de tot plegat només s’hi amaga el nou llogater de la Casa Blanca.
Vaig sentir parlar de les seves arrels afroamericanes per televisió, que són de la Senyoreta Pepis, per més que t’hi esforcis. L’home, negre com el sutge, no és descendent de cap recol·lectador de cotó ni cap avantpassat seu va patir signes d’esclavitud en territori americà. Ben al contrari, son pare que és el responsable del bronzo, era un ciutadà keniata que va conèixer sa mare –natural de Kansas- a l’illa de Honolulu. Poc després de néixer ell la va abandonar per cursar una beca d’economia a Harvard i ella va trobar consol en un administrador petrolífer indonesi. Barack Obama va acabar exitosament fent dret a Harvard, on donà classes de Dret Constitucional. És a dir, la clàssica història dels negrates que (sobre)viuen a Amèrica i que tantes nits ha deixat en vetlla solidària a milions d’esperits moguts per la vocació oenagera.
Ahir es va muntar la parade descomunal que acostuma a ser tradició als Estats Units d’Amèrica, cada cop que hi ha el relleu presidencial. Tot molt americà. Exactament el mateix que fan quan arribal punt d’estrena d’un nou producte de la Disney o ha de llançar-se l’enèsim film d’Star Wars. Ahir va ser la culminació exitosa d’una campanya que ha costat més de 800 milions de dòlars i que ha servit per llençar al món la marca Obama. Que en realitat ningú coneix i que només existeix en la ment prou reescalfada de tanta gent que li demana “esperança”. (Mare de Déu Senyor Totpoderós!).
Cal anar als Estats Units d’Amèrica per entendre els americans. I cal fer el viatge, també, per comprendre realment Europa. Això ajuda molt a desfer tòpics i deixar de creure en sanadors i remeis miraculosos que poden salvar la humanitat sobtadament. Fins ara Obama ha fet de candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica i en plena campanya electoral prometre surt bastant de franc. (No tant com a Catalunya, però Déu-n’hi-dó!). Es pot oferir la lluna de València i tot l’or del món pel mateix preu. I no bombar el petroli de l’Antàrtic i l’acompliment d’aquest protocol de Kyoto i cent més. I tomba que gira, i gira que tomba.
Però a partir d’avui ja no es pot vendre tant de fum. En endavant un president dels Estats Units d’Amèrica, per més negre que sigui, ha de fer de president. I és aleshores que caldrà veure si tota aquesta aura creada amb 800 milions de dòlars pel seu llançament és un producte més de consum global o rere de tot plegat només s’hi amaga el nou llogater de la Casa Blanca.
11 Comments:
Ves per on, Andreu que estic d'acord amb el teu escepticisme!.
No, és que els anys i la experiencia, juntament amb una miqueta de coneixement del teatre que mou el mon, m'han fet tornar escèptic (moderadament escèptic, tampoc no ens passesim!) i guaita!, des de que soc una miqueta escèptic, soc més feliç, més que res perque tinc menys desenganys.
Una persona, per molt poderosa que sigui, per si sola no és res.
Sorry, Sorry,
L'autor de l'article "La Coronació d'Obama" és l'insigne blogger, i alhora amic, DESS MOND.
Per una errada d'aquest aprenent, no s'ha inclós el nom de l'autor.
Seria impossible que ho hagues fet jo.
REPETEIXO:L'AUTOR ÉS EN DESS MOND.
Al Cèsar el que és del Cèsar.
Tant aviat com pugui ho corregeixo, posant el que m'he deixat, el nom de l'autor, Dess Mond, que també ha volgut col.laborar, i de quina manera, amb un article seu publicat al blog naixent d'en Andreu.
Com no ho he fet piano piano, ha vingut l'errada.
Ho sento, benvolgut Dess Mond!!
Per la tarda estarà sol.lucionat.
Cordialment,
ANdreu
Andreu,
No passa res. Des del moment que aculls el post sota la teva teulada, sense censurar res de res, també és ben teu.
Salut.
EL FET DE SER NEGRA,NO ES GARANTIA DE RES, JO TOTOM HO SAP, SEMPRE HE SIGUT ESCEPTICA, EL "MESSIES".... QUINA POR¡
JUGANT AMB BCN.....
He llegit un post que m'ha agradat.
http://peppla.com/blog/?p=41
Dessmond, des que al matí he sabut que l'Andreu penjaria el teu post sobre el tema que l'he estat esperant.
M'alegro de llegir ben endreçat el que jo vull dir.
El producte que ens han venut m'agrada i estic disposat a comprar-lo,... però reconec que el compro amb por.
Em toca reconèixer que m'agrada Obama, com podria contradir res del que diu? però em costa de creure que al darrera del producte mercadotècnic hi hagi res més.
I repeteixo el que he dit al Cimera. Obama és blanc. El seu currículum és blanc, la seva família és blanca, com a mínim la familia que l'ha criat. Les escoles d'elit on ha anat són de blancs, el seu compte corrent és el d'un blanc. Aquest paio té tant a veure amb els negrates que l'aclamen enfervorits com jo. Els veig i només penso: pobres il·lusos.
A la 'coronació' per donar una mica de color i que no es notés massa que és blanc, han fet venir la madrastra d'aquest pare que no va conèixer amb cinc familiars més. Familiars d'ella vull dir. No hauria quedat bé que a la tribuna de familiars del primer president negre 'ehem' de la història tots fóssin blancs.
Dessmond, no penso ser benèvol. No em pertoca a mi ser-ho. Faltaria més. La benevolència implica superioritat, i com comprendràs Així que seré sincer, i llestos.
Dessmond, gran post. Allunyat de la 'calentura' del meu, sens dubte. Queda clar que no t'has deixat segrestar per l'hipnotitzador Obama. Jo sí, però no pas per desconeixement de la realitat d'aquell país, ni perquè sempre hagi maleït Amèrica. De fet, m'agraden els States, com cap altre país al món. Estic sobreexcitat? Potser sí, no ho negaré. Si hagués escrit el meu post demà passat, l'hagués escrit diferent, segur. Però el vaig escriure arribant a casa, després d'empassar-me la cerimònia sencera (que, per cert, en contra del que dius no ha estat igual ni de bon tros a d'altres 'inauguration day' anteriors, no fotem. en aquesta, com a mínim, hi havia més gent). I és clar, en aquestes circumstàncies, em va sortir una coseta apassionada. Potser un pèl massa. Per això, li vaig posar l'epígraf d'A cop calent (espero serveixi de resposta a l'anònim del principi). Això de posar 'A cop calent' ho faig sempre que escric un post ràpid, breu, gairebé irreflexiu, del moment, de reacció espontània, a voltes per donar-vos carnassa als cimerencs(hehe...). En aquest cas, creia necessari que el Cimera toqués el tema Obama el dia que tocava, i de matinada vaig perpetrar el que vaig perpetrar. Insisteixo, avui l'escriuria diferent.
En defensa meva, però, he de dir que en el meu post, no m'he referit en cap moment al factor racial. A mi, m'importa un rave. Per tant, no em sento al·ludit en bona part del teu post, quan hi fas referència´.
L'últim paràgraf del teu, en canvi, sí que és substancial en el sentit que critica allò que jo defenso. Jo no crec en sanadors (ni que siguin senadors) ni en remeis miraculosos. Però sí que crec que la política ha de tenir una bona dosi d'emoció, de tocar la fibra a la gent. Jordi Pujol ho resumeix molt bé quan diu que un bon líder polític ha de tenir una idea de país, un full de ruta i una dosi de carisma (projecte+programa+emoció). És el lideratge, i Obama encarna aquests valors. I això és el que jo he confessat que envejo als nordamericans, perquè m'agradaria també tenir-ho aquí. De fet, aquesta i cap altra és la tesi principal del meu post.
Per últim, estic totalment d'acord amb tu, només el temps dirà si Obama és només un llogater més de la Casa Blanca o trascendirà la història.
Salut!
Ja ho diu la frase, que de les gran expectatives és d'on venen les gran decepcions. Personalment, mai m'ha acabat d'agradar Obama, trobo que és carisma i poquet més i, el que no deixa de sorprendre'm, és sentir amics meus que diuen ser marxiste, parlant d'Obama com si fos el millor que pot passar. Ai! m'agradava McCain, si hagués tingut 20 anyets menys ara seria el President del USA. De pas, aprofito i faig una predicció : en una any, any i mig, Obama serà un president "del montón".Salut
Ah! i una cosa més... Obama, trobo jo, no és blanc. No pas. Si hagués nascut a Espanya sind del mateix tipus de familia, no hagués arribat a enlloc. Obama està on està perquè la seva familia tenia quartos i ell va poder tenir una bona educació, però també perquè Obama ha nascut als USA.
Els MacCain-òfils no saben perdre. No poden suportar l'entusiasme que genera l'Obama i es moren de ràbia. Que si no és negre, que si no fa miracles, que si la gent és tonta i quedarà decebuda... vinga, home! Accepteu la derrota i deixeu de tocar els collons d'una vegada.
MacCainòfil ho serà te tia, primo.
No sé per què et fot tant que digui que Obama és blanc i en canvi toleres que es digui que és negre?
Com a mínim és tant blanc com negre. En principi menteixo tant com tu quan dius que és negre.
O és que per el teu concepte de raça ària només és blanc aquell que és pur i en canvi negre ho és qualsevol impur?
Primo, sóc demòcrata. Abomino de Bush. Però només expreso els meus temors a que en hagin pres per primos.
Desitjo equivocar-me i que Obama no ens acabi recordant Zapatero.
Salut
j.
Post a Comment