UN VIATGE DE 25 ANYS QUE NO HA SERVIT DE RES

Els “amics preferents” de l’ERC-Carod, estan acabant, també, malament.  

1.- Introducció.

Eusko Alkartasuna (“Unitat Basca”) és el més recent partit nacionalista basc amb una certa història temporal continuada significativa.

Fundat l’octubre del 1986 per Carlos Garaikoetxea, el primer lehendakari d’EAJ-PNB després de la transició, que havia estat enlairat al capdamunt del govern basc per la seva condició de nabarrès, significà la reacció de Garaikoetxea a la crisi mantinguda al sí del PNB des del 1985, sobre la Llei de Territoris Històrics com a model del Pais Basc, així com les crisis internes amb els representants nabarresos a l’Assemblea nacional del PNB, que foren finalment expulsats. 

Garaikoeetxea,(afiliat al PNB des del 1975, que havia estat president de l’EBB, del Consell General Basc (òrgan preautonòmic) i primer lehendakari desprès de l’estatut de Gernika (1980-1985) i els seus, finalment, opten per l’abandonament del PNB i la creació d’un nou partit, que ells titllaven de més modern, més progressista, més abertzale i més laic que el PNB. Més obert a la societat. Més permeable als canvis socials i a la modernitat. També amb el dret d’autodeterminació com a bandera. El Congrès constituent d’EA tingué lloc l’abril del 1987, i des d’aleshores, ha mantingut una traiectòria política pròpia diferenciada del PNB.

Les expectatives no es compliren. Gens. La realitat és molt dura. El nacionalisme basc dividit i escindit ho passà malament, però el PNB, de la mà d’Arzallus, sobretot, al partit i al EBB; i d’Ardanza, al govern basc, va aguantar l’embestida, la dificultat, i , sense claudicar, va mantenir la seva preponderant posició política entre la població basca.

Arzallus, novament, demostrà la seva gran categoría com a polític, com abertzale. 

I el PNB la seva penetració i arrelament en tota la societat basca, a ciutats, pobles petits, municipis mitjans, i la seva transversalitat, des del centre dreta fins el centreesquerra, amb l’abertzalisme democràtic i responsable com a factor cohesionador permanent.

2.- Les “estretes” relacions d’ERC amb Eusko Alkartasuna. 

Cap resultat efectiu, excepte compartir 1 escó a Estrasburg

Carod, ràpidament, i hàbil en el joc de la virtualitat i de les paraules, va optar , en veure que els seus intents de tenir bones relacions amb el PNB no arribaren mai a quatllar, per la desconfiança amb que sempre veieren la seva manera de fer, de dir i de conspirar, optà al 100% per estrenyer relacions amb EA, de manera que el seu somiat “perfil” d’estadista de futur pogués afermar-se.

Amb en Garaikoetxea tingueren relacions correctes, però l’ex-lehendakari tampoc va mostrar mai cap mena de confiança especial i bilateral en la persona d’en Carod. En Garaikoetxea, amb les seves errades, tanmateix, també va ser un “animal polític”, ben format, i no era fàcil “enganyar-lo” o “engatusar-lo” amb els discursos tòpics, però sense substància real, d’en Carod.

Però quan en Garaikoetxea , el 1998, cansat i frustrat, i sense cap perspectiva de retorn al primer plà de la política basca, deixà el 1997 el seu lloc de preferència a EA a la Begoña Errazti, també nabarresa, i aparentment més “radikal”, verbalment. Garaikoetxea deixa la política activa totalment el 1999 i es tanca a casa seva a Zarautz.

En Carod , que sempre havia mantingut molt bones relacions personals amb la Errazti, va creure arribada l’hora d’articular un sòlid bloc EA/ERC, que podria també comptar amb el BNG gallec com a tercera pota d’un eix nacionalista-sobiranista-independentista a les tres nacions sense estat de la Península. 

Recordem que el lideratge polític i popular de Garaikoetxea va fer sorgir les candidatures europees de tres forces . (EA, ERC i BNG). Entre el 1987 i el 1991 va ser diputat a Estrasburg, sent cap de llista el 1987 i el 1989 de la Coalició per l’Europa dels Pobles (EA,ERC i BNG), i va ser el president de l’Aliança Lliure Europea entre el 1990 i el 1991.

Com tots els somnis i plans de Carod, aquesta ambiciosa aposta seva, sempre personal, per “fer de Garaikoetxea” i liderar aquesta aliança electoral, tampoc va arribar a bon port. Els gallecs van fer de gallecs, i amb bones paraules i accions discretes diferents, van veure clar que els hi resultaria millor entrar al que després seria Galeuscat, la divisió d’honor dels nacionalismes iderrents majoritaris a l’estat espanyol. 

Durant tot el període de Begoña Errazti al front d’EA (1999-2007), la comunicació/sintonia entre Carod i Errazti van ser permanents. El que era una sintonia personal va esdevenir, forçadament, una sintonia entre partits, operants en nacions ben diferents. I, malgrat tot, tampoc acabà bé. Les davallades electorals d’EA, l’escassa talla política real, tot i el seu voluntarisme i bona fe, de la Errazti, i el decliu, en general, de l’organització interna d’EA, deixaren , novament, sol i frustrat, a Carod.  

3.- RESULTATS ELECTORALS E.A. – Evolució

3.1.- Eleccions al Parlament basc. Un màxim inicial del 16% i un mínim molt baix aquest diumenge 1 de març.

L’evolució electoral del nacionalisme democràtic majoritari a Euskadi ha estat, resumidament, la següent.

1984. PNB unit. 451.000 vots, i un 42%. 32 escons pel sistema electoral basc.

1986. Trencament. EA es presenta en solitari. 452.000 vots i un 39,5%, i 30 escons per als dos partits. Petit efecte de la divisió. PNB assoleix nomes 271.000 vots i un 23,7%, front 181.000 vots d’EA i un 15,8%. 60% dels vots es queden al PNB i un 40% van a EA. Alta votació d’EA, per l’efecte Garaikoetxea, lehendakari fins el 1985. Perills electorals per a PNB.

1990. Amb més abstenció, PNB puja, a 290.000 vots i un 28,5%. 22 escons. EA ja fa “figa”. Arriba a 116.000 vots (una tercera part dels vots del 1986 desapareixen), i un 11,4%, solament. 9 escons. La suma de les dues forces arriba a 406.000 vots i un 40%. Proporció dels vots: 71% per al PNB i nomes 29% per a EA.

1994: 410.000 vots nacionalistes. Un 40,1%. Estable. 30 escons. Pero el PNB supera novament els 300.000, (305.000, un 29,8% del total, i 22 escons), mentre que EA segueix baixant moderadament, fins a 105.000 vots. (10,3% i 8 escons). La distribució del vot nacionalista democràtic moderat és ja del 75% per al PNB i del 25% per a EA.

1998: Tot i la superior participacio electoral, EA es manté estable, amb 109.000 vots i ja per sota del 10%. (un 8,7%) (6 escons). PNB, arriba a 350.000 vots, i un 28%. (21 escons). Globalment, sumen 459.000 vots, superant per primera vegada la votació assolida el 1984 i el 1986, i un 37% de l’electorat votant. (76% per a PNB i 24% per a EA).

2001: Coalició nacionalista PNB-EA. Presentació en llista unificada. 604.000 vots, i un 42,7% de l’electorat. 33 escons. Efecte multiplicador, clar, de la presentació conjunta, amb la seguretat d’un govern nacionalista moderat conjunt també. 150.000 vots més que el màxim anterior. Participació altíssima.

2005: La coalició PNB/EA, assoleix 468.000 vots, i un 38,7% del total. Descens clar, de 4 punts. Però amb menys participació. 29 escons. Es la situació actual fins el dia 1 de març.
2009. Presentació per separat, novament. EA decideix optar per la singularitat. Les condicions que exigia eren molt elevades. Diumenge a la nit veurem que ha passat. Però totes les enquestes donen un resultat “dolentíssim” per a EA, i, en canvi, un manteniment, possiblement, del vot al PNB.

Conclussio: l’electorat prima la presentació unificada del nacionalisme moderat democràtic. I quan EA ha volgut presentar-se per separat, al començament, i ara, l’electorat ha indicat molt clarament la seva preferència àmplia per al PNB, i un vot residual, descendent, elecció rera elecció, per a EA.

La presentació en coalició PNB/EA a les dues darrers eleccions va ser una aportació d’oxígen, preferentment, per a EA. Però alguna decisió política “extravagant”, com votar pels socialistes a les Juntes de Guipuzkoa, com si fossin una ERC qualsevol, va fer disparar novament els senyals d’alarma, amb raó, als dirigents del PNB. I EA, que pretenia jugar a dues bandes, s’ha trobat enfilada al judici dels votants, en solitari, l’1 de març. Veurem si supera el 6% de vots.  
Es, segurament, el final anunciat d’EA com a opció política important al Parlament basc. Encara durarà algun temps, abans de tancar la parada, però ja no remuntarà. I el màxim fou del 16%, el 1986, a la primera elecció en que es presentà, insuficient, totalment, en no consolidar-se, per a bastir un projecte polític consistent. Des del 1994, amb el 10% dels vots, es ja un partit sense atractiu per a l’electorat nou que es va incorporant. 

3.2.- Eleccions al Congreso espanyol. De 124.000 vots el 1989 a solament 50.000 el 2.000. Del 11,2% al 4,5% - 

En les eleccions al Congreso espanyol, els resultats d’EA, com el de tots els nacionalismes de les nacions sense Estat, són inferiors als que assoleixen a les eleccions dels seus propis Parlaments.
En el cas d’EA, l’octubre 1989, assoli només 124.000 vots i un 11,2%. La unica vegada que superà el 10% de vots. 2 diputats. Mai més ho repetí.
El juny 93, 118.000 vots, i un 9,9%. Un sol diputat. Com el març 96, amb 104.000 vots i un 8,2%. El març del 2000 nomès arriba a aconseguir 87.000 vots i un 7,6%, baixant el març 2004 a 81.000 vots i un 6,5%. Finalment, a les darrers eleccions del març 2008 nomès el voten 50.000 ciutadans, amb un 4,5%, i es queda sense representació a Madrid.
La davallada ha estat continuada, i fortíssima els 4 darrers anys.  
I la opció dels vots que podia aconseguir a Nabarra , per l’origen dels seus líders, tampoc ha resultat positiva. Sempre s’han mantingut en torn als 14.000 vots, sense assolir cap escó al parlament nabarrès. Nomès quan van abandonar la seva absurda presentació per separat, i es van incardinar en Nafarroa Bai, van col.laborar a que Nafarroa Bai tingui representació significiativa al Parlament nabarrès, i també, amb una excel.lent diputada, al Congreso de Madrid.

4.- CONCLUSSIONS

L’aventura de Eusko Alkartasuna ha fracassat. Molt clarament. Només a les primeres eleccions, després del trencament amb el PNB, assolí uns resultats interessants. Després l’electorat basc els hi ha anat perdent la confiança, progressivament, i clarament.

Si no superen el 8/9% a les votacions de l’1 de març, pot donar-se per finiquitat el proiecte, bastit, bàsicament per personalismes, per Carlos Garaitkoexea.

No han aconseguit, realment, cap fita polítca significativa per a Euskadi. 

Cal reconèixer, tanmateix, que la seva aportació i col.laboració al govern d’Euskadi ha estat eficient, lleial, i amb consellers i conselleres, en general, molt capacitats. 

Però, lògicament, han estat al servei de la iniciativa política de la força majoritària del govern basc, EAJ/PNB.

En cap moment, de manera significativa, han mostrat “deslleialtat”, des del govern, a les mesures i polítiques preses. Patriotisme, sens dubte, i cal deixar-ne constància.

Malgrat la darrera decisió, després de les darrers municipals, de donar suport als socialistes a les Juntes de Gipuzkoa, durant tot aquest periode s’han mantingut, clarament, en els rengles nacionalistes i confrontats als sucursalistes, sense cap dubte. Patriotisme basc, sens dubte.

Però el patriotisme dels seus quadres, dirigents i electors no ha estat suficient. L’electorat nacionalista, clarament, opta per una única força, la de més confiança popular, per a liderar els processos de renacionalització, gestió, govern i objectius a curt i mitja termini. Prefereixen una força molt sòlida, amb molt vot popular, i, per tant, molt obert i molt transversal, a una coalició que, en tot cas, es una sol.lució momentània, però que no significa, pel que deixen clar els resultats electorals, el desideratum de l’electorat nacionalista.

No ens ha de sobtar. 

És el que succeeix a Scotland, o al Quebec. O a Galíza. O a Wales. O a Groenlàndia.O a les Illes Feroe. I el que durant molts anys ha succeït també a Catalunya. 

Flandes és una altra pel.licula. Tant Flandes com la Valonie tenen tot el ventall de partits ideològics (socialistes, liberals, democratacristians, verds,..) i no hi ha cap partit belga, cap sucursalisme. La federalitzacio va arribar a tots els partits ja fa anys. Es un model diferent al de les altres nacions sense estat, on la realitat , opinable i criticable, però la realitat real ens indica la preferència per una sola, i gran formació política transversal nacionalista, com a preferència majoritària clara dels electors sobiranistes.