A PER LES CAIXES (II) (per Andreu)

3.- BLINDAR LA IDENTITAT TERRITORIAL DE LES CAIXES.

No voldria ara analitzar casos concrets I les curioses incoherències, o no tanta curioses, que es produeixen.. 
Què són simptomàtics i que van i aniran a més, si no es blinda, millor, l’arrelament a un/uns territoris determinats de les caixes, en tot el que signifiqui identitat.
Les normes sobre òrgans de govern (Llei catalana, lleis d’altres autonomies, la pròpia LORCA central) recullen que s’ha de produir una proporcionalitat de representants dels territoris en els diversos segments que en formen part. (impositors, ajuntaments i corporacions locals, i associacions culturals/entitats). Sobretot en els segments majoritaris, a l’assemblea general de cada caixa, d’impositors i de corporacions locals.
Això està provocant, progressivament, per a les caixes que han optar per obrir moltes oficines fora de Catalunya, que en les renovacions dels membres dels òrgans de govern, es vagin incorporant, més i més, representants dels impositors de les oficines situades a Madrid, a Canàries, a Andalucía, a les Illes Canàries, a Castella, etc.
Per sort, encara, la majoria dels representants dels impositors de les oficines catalanes, pel molt superior nombre de comptes, i de dipòsits, es manté, però la dinàmica temporal, sense cap canvi normatiu, poc a poc, però progressivament, per exemple, en el cas de La Caixa (molts més oficines fora de Catalunya i les Illes, ) que en poc temps l’Assemblea General tingui una majoria de representants dels impositors no catalans. 
Això portarà, i ja està portant, discretament, però com a novetat que no es donava abans, a les cessions en els parlaments públics (com hi ha consellers generals que no saben català potser adreçar-nos en espanyol,…) a les reunions, i, i això és molt més important, a una sensibilitat i forma de veure les coses no catalana, sinò estrictament tecnocràtica, en el millor dels casos, o ja amb marcades tendències pro-espanyoles, tal com veurem en poc temps.
I també la presència de representants dels ajuntaments principals de les noves zones on les caixes han obert moltes oficines. Hi ha casos còmics, per no posar un altre adjectiu.
 L’hoteler Joan Gaspart fou designat per l’Ajuntament de Madrid com el seu representant a l’Assemblea General de la Caixa. Això es de fa pocs mesos. Però i si designen un dels “responsables de l’espionatge madrileny”…..No es normal, no es seriós que Joan Gaspart representi en una caixa catalana a l’Ajuntament madrileny. No es això, no es això.
I encara que s’estigui produint el cas invers, el nomenament per part de l’Ajuntament de Barcelona de representants a les assemblees de la Caixa del Mediterrani, o de la Caixa de Madrid, o de la del Duero…..  
NO ES SERIÓS, AIXÒ. NO ES SERIÓS….I, SOBRETOT, S’ESTAN DESNATURALITZANT LS IDENTITATS DE LES CAIXES, TAMBÉ, EN ELS SEUS ORGANS DE GOVERN. 
De manera creixent, progresiva, i, en pocs anys, aquesta dinàmica , de completar-se, consagrarà una confussió, una manca d’identitat, una manca d’arrelament, una manca de conviccions, una pèrdua del seu ser, i del seu arrelament i vinculació a un territori concret.  
Les dues principals caixes catalanes han pogut obrir oficines fora de Catalunya gràcies al valor afegit, als beneficis, a la fidelitat de centenars de milers de clients catalans, durant dècades i dècades, a Catalunya. .
4.- CONSERVAR L’ARRELAMENT TERRITORIAL EN LA COMPOSICIÓ DELS ÒRGANS DE GOVERN DE LES CAIXES CATALANES, I SI HO VOLEN, TAMBÉ A LES CAIXES DE LA A RESTA DE L’ESTAT.
Sense entrar ara a fer especulacions sobre posibles fussions a curt o mitjà termini, sobre els anys de dificultats en gestionar la demora que tenen, sobretot les que han volgut ser més proactives en nous territoris, etc.,el que em sembla indispensable es que, en poc temps, si més no a Catalunya, es canviin parcialment les normes actuals, de manera que:
4.1.- Cada Caixa tingui, només un sol territori històric, d’arrelament, la qual cosa comporti que la totalitat de consellers generals, membres de l’Assemblea, en representació dels impositors, dels ajuntaments i altres corporacions locals, dels empleats , i de les associacions culturals, econòmiques de la societat civil, siguin elegits i triats (votats o decidits, segons escaigui) entre els que estiguin a Catalunya (en el cas català).
A LES CAIXES CATALANES, ELS ÒRRGANS DE GOVERN , AL 100%, FORMATS PER REPRESENTANTS ESTRICTAMENT CATALANS. I a les d’alters comunitats, si ho volen, també,, lògicament.
A les caixes catalanes, el 100% dels representants dels impositors catalans, el 100% dels representants dels ajuntaments o administracions locals catalanes, el 100% de representants del personal actiu a Catalunya i el 100% de les entitats de la societat civil, també catalanes.
4.2.- Com a posible excepció única, o factor negociador de situacions concretes històriques (la vinculació històrica de la Caixa amb les Illes; la d’Ibercaja amb la Rioja, o la del Mediterrani amb Múrcia), podria arribar-se a una distribució 90%/10%, per a reservar una representació minoritària, però permanent, en els òrgans de govern, a les Illes, la Rioja, ó Múrcia. 

En definitiva, informació i transparencia de les inversions i dipòsits, per autonomies de cada caixa, i blindar definitivament la catalanitat plena (100%, o com a mínim 90%) dels membres dels òrgans de govern de les caixes catalanes.
En articles posteriors, es continuarà amb el tema de les caixes catalanes, aportant algunes dades indicatives de la seva potència financera i social, i analitzant amb més detall la seva evolució recent. I els errors, sempre de management, sempre, que han afectat a algunes caixes catalanes els darrers anys.
I també aquesta sempre anunciada i mai confirmada ni realitzada, inevitabilitat de les fussions entre caixes. A què obeeix i a quins interesos, realment serveix.
De moment, recordar que a l’Estat Lliure de Baviera, funcionen encara 112 caixes bàvares diferents. Atesa la seva població, l’equivalent a Catalunya serien 18-19 caixes catalanes, en lloc de les 10 actuals. I de fussions, a Baviera, res de res. 
Ni al conjunt d’Alemanya, on operen prop de 500 sparkasse diferents.I la potència financera i arrelament territorial de les sparkasse són extraordinaris. Tanmateix, el model de funcionament, i el model organitzatiu, a Alemanya, i als diversos Lands és ben diferent del d’ací. Però no avancem altres post’s. 
Les caixes d’estalvi són molt importants per a Catalunya. 
Molt. Decisives. 
I caldrà seguir prestant-lis l’atenció que es mereixen.
Andreu  

ANNEX .-Alguns titulars llegits a la premsa recentment
2008: L’Ajuntament de Madrid designa Joan Gaspart, com el seu representant a l’Assemblea de La Caixa. (22/12/2008)
13-febrer-2008: Caixa Fòrum obre a Madrid. Als museus del Prado, Reina Sofía i Thyssen se suma a l’anomenada “milla de oro” de Madrid l’espai de divulgació cultural CaixaFòrum-Madrid. (2.500 metres quadrats per a exposicions, auditori, tallers, un jardí vertical,etc.)
2008-31 desembre. La Caixa busca a Sevilla un centre cultural com el de Madrid o Barcelona. (La Junta de Andalucia ha rebut de La Caixa una petició oficial de concessió d’ús temporal indefinit de les Reials Drassanes, propietat de la Junta, per a instal.lar un “CaixaFòrum-Sevilla”
2009-27 gener. La Caixa emet “deute amb aval de l’Estat” als preus més alts d’Europa.
2009-28 gener- Es constitueix in extremis Alestis, projecte aeronautic andalus impulsat per la Junta. Les caixes (Unicaja,Cajasol,Caixa Catalunya i el Institut Català de Finances també entraran en el proiecte, tot i que encara no se sap quin pés accionarial tindran)
2009: 29 gener: Les grans promotores i inmobiliàries que ja han caigut.
Martinsa-Fadesa (juliol 2008). Passiu concursal de 7.000 M. € (Caja Madrid 1.000 M.; La Caixa 700 M.;Popular 400 M.; Caixa Catalunya 300 M.)
Habitat:/desembre 2007) Deute vençut de 2.300 M. € (Caja Madrid 220 M., Santander 218 M.)
Tremón (novembre 2008) Passiu concursals de 900 M. Popular 200 M., Bancaixa 100 M.
Bancaixa emetrà titulitzacions d’actius amb l’aval de la Generalitat valenciana.
La Junta de Castella i Lleó propossà canvis substancials al seu proiecte d’unió-fussió de les 6 caixes de la comunitat.
Caixa Catalunya assumeix la Inmobiliària Alcalà 120- Ha comprat el 49% del capital de la promotora que encara no tenia a canvi dels crèdits per 410 M. € que mantenia amb la inmobiliària.
Les caixes catalanes (La Caixa i Caixa Catalunya) estudien vendre un 5% de Repsol al marge del soci principal Sacyr.
Caixa Catalunya retallarà la seva obra social fins un 40% . Això suposarà reduir en 30 M. € la partida anual destinada a l’obra social el 2009.
La fussió d’Unicaja i CajaSol enfronta Màlaga i Sevilla per a la futura seu central.
F. Granados, conseller de Presidencia de la Comunitat de Madrid. “Tenim enemics a CajaMadrid, que poder ser autors del que passa” (espionatges mutus). “La batalla de Madrid”: la lluita pel control de CajaMadrid desencadenarà una guerra per la privatització de les caixes. – “Pelea interna en la cuarta entidad.-El proceso electoral- Blesa ningunea al consejo de CajaMadrid per a saltar-se la llei d’Aguirre”
Es busca president en temps de crisi. El 2009 s’han de canviar els presidents de Caixa Girona, Caixa Manresa i Caixa Terrassa.
CaixaMadrid multiplica per 5 la demora el 2008 i preveu superar el nivell del 7%.El benefici net del 2008 és de 840 M. €, un 70% menys que l’any 2007.

L'Andreu té bloc

El passat cap de setmana l’ Andreu em va enviar un correu sol·licitant- me un post pel seu recentment estrenat i llargament esperat bloc. Em demanava que l’ escrit versés sobre el que jo considerava havia de ser un bloc, així... en genèric.

Com que, també jo, sóc un blocaire amb poc bagatge, poc experimentat, vaig estar temptat a dir-li que no m’ hi veia pas amb cor... però per altra banda vaig dir-me que podia ser un exercici força interessant...i vaig acceptar el repte.
Per deformació professional quan no sé i vull saber de qualsevol cosa, mai m’ esvero, normalment, faig el petit exercici de recerca i acostuma a passar que,cercant,trobes. Aquesta vegada, també, he estat prou de sort.

Hi havia un article a l’ LV de dilluns, d’en Francesc Marc Àlvaro, que em va ajudar força a sintetitzar les idees de com ha de ser un “opinador” d’ ofici. Els bloggers acostumem a no ser professionals de l’ opinió publicada, però això no vol pas dir que refusem de fer les coses ben fetes. Amb rigor.

L’ Àlvaro ens recomana que aportem el nostre punt de vista de manera eficaç, documentada, original i clara. Que ens mullem, d’ altra manera esdevindríem un frau.
Mullar-nos implica matissar, oferir arguments sòlids, aportar proves i exemples plausibles...i acceptar que tot el que diem és provisional, que no pontifiquem pas.
Apunta també que els nostres millors arguments són els que guarden una estreta relació amb premisses de fets irrefutables, del tipus “ la terra gira al voltant del sol”, la feina, tanmateix, es complica quan una part del públic, dels lectors, refusa principis que per nosaltres són indiscutibles. Cal assumir, doncs, que a voltes l’ ignorància esdevé trinxera.
També ens recomana no esperar l’ aprovació unànime de qui ens llegeix el que escrivim, ho qualifica d’ impossible ontològic. Tampoc és convenient expulsar del debat a qui pensa diferent, ni dimonitzar- lo, ni titllar-lo de mercenari, si la seva argumentació es regeix per criteris intel·lectuals i morals, fer-ho seria difamar-lo.

Cal també estar vacunats amb estoïcisme, contra els previsibles enemics de la llibertat.

També hi ha un article al Finantial Times Europe d’ avui dijous, d’ en David Gelles, que ens explica cap on derivarà el fenomen blocaire, és a dir, quan s’ incorpori a nivell corporatiu. La sort que tenim a Catalunya és que només mirant el fum endevines d’ on bufa el vent...

En Gelles en el seu article ens avança la força que el món blogger ja té avui a nord Amèrica, ho exemplifica amb el cas de l’ analgèsic Motrin que comercialitza Johnson&Johnson, i de la gran resposta antimarca que ha patit tant als blocs, com al facebook, com al twitter per fer una campanya que va molestar a les mares, al dir que portar els nounats aferrats al pit, en un farcell (ara és moda als USA portar la canalla com a l’ Àfrica), podia causar força dolor a l’ esquena, dolor que guaria la píndola de marres, les dones es van sentir ferides...i ja sabem com són!...i la J&J, ara, també ho sap.
Tot i que el responsable de mkt de McNeil Consumer Health Care, la filial de J&J,va córrer a disculpar-se per la campanya...el mal ja estava fet.

La lliçó ha previngut les empreses de la necessitat o els perills de no estar preparats per interactuar amb els “social media”. Malgrat la crisi, empreses com Ford Motor, PepsiCo, Wells Fargo i la Dell, estant creant nous llocs de treball d’ alt nivell, departaments, per interactuar amb les xarxes socials, amb noms tant bonics com : “director of social media”, “head of communities and conversation”, “vice-president of experimental marketing and digital communications manager”.
La seva feina consisteix en monitoritzar, vigilar, el que es diu de les seves companyies a la xarxa...ho podràs comprovar si mires qui t’ entra al bloc a través de motigo.com, per exemple...amb tots els noms que t’ hi poso.

J&J ha anomenat en Marc Monseau al desembre, un home amb una dècada d’ experiència a l’ empresa, amb la missió d’ interactuar, amb un mitjà que creix en influència.
Segons ens diu n’ Andy Sernovitz del Blog Council, ja ha passat el temps que les empreses només parlaven amb la premsa, i els departaments d’ atenció al client parlaven únicament amb els clients, ara ha aparegut algú pel mig, ni premsa ni clients, però que col·lectivament són més forts que els canals tradicionals, forts i ràpids.
La diferència rau en que ja no és una comunicació unidireccional, on les companyies es publicitaven als mitjans, ara s’ entra a l’ interacció.

La Jeanette Gibson de la Cisco Systems, ens diu que s’ ha passat de fer les coses a la “old way” a una de nova que consisteix amb enraonar amb els clients i potencials, la Cisco que porta en el tema des del 2007, uns veritables pioners, diu que els seus executius passen bona part del dia ocupats amb videoblogging.

La Dell també des del 2007, ja hi té un departament amb 45 persones encapçales pel Bob Pearson, rastregen blogs buscant denuncies de mal funcionament del seus productes i hi aporten solucions on-line, així mateix mantenen 80 comptes al Twitter i vint pàgines al Facebook. Per si no fos prou han encetat un fòrum per rebre el feedback dels clients i els suggeriments, es diu IdeaStorm. Bon nom.

Un dels avantatges que tots coincideixen a destacar és que a diferència d’ un departament d’ atenció al client clàssic, on si resols el problema o aportes la solució a un client ningú més no se n’ assabenta, en canvi si ho fas al bloc...et costa els mateixos diners i milers de persones es senten satisfets, si a més penses que centenars de persones no telefonen perquè troben abans la resposta...l’ estalvi esdevé majúscul.

En Pearson acaba per apuntar que portat correctament, els social media, no són només un bon mitjà per mantenir atesos els clients, sinó que aporta idees a R+D+i, a marketing i d’ altres departaments a uns costos més que raonables. Quan Dell aquest estiu va llençar el laptop Latitude, sis de les novetats que incorporava van ser suggerides al bloc IdeaStorm.

Expressament en aquest llarg post, he volgut evitar parlar de política, però tenim fenòmens ben propers com el d’ RCat on la xarxa ha estat l’ únic mitjà per fer arribar el missatge. A França varem poder veure en Bayrou un cas que caldrà estudiar amb deteniment, i a una altra escala i nivell (800M$) tenim l’ Obama.

Només una aportació a nivell polític i és que la revolució catosfèrica obligarà els polítics a ser-hi, i això voldrà dir que els obligarà a postular- se, a reflexionar. També voldrà dir que la Democràcia passarà de ser electiva a deliberativa. Els ciutadans esdevindrem per tant, també aquí, Netizens. I passarem de la militància passiva a la ciberacció, de simples espectadors a creadors. Es reforçarà la figura del cibermilitant, hi haurà un control de canal, de contrast d’ informació, els polítics mentiders podran ser assetjats, se’ ls seguirà pels seus compromisos adquirits i no acomplerts o desdits, una notable millora de control de qualitat. Un nou paradigma de plebiscit permanent.

És per tot això, benvolgut Andreu, que el fet que t’ hagis decidit de ser a la xarxa és una gran notícia. Ets on cal ser, i per Catalunya és molt bo que hi siguis.

Salut i independència,
Cesc.

God bless America (GukGeuk)

Anti-americans, anti-americanes, espero que donats els aconteixaments dels últims dies no tingueu més que una cosa a dir: God bless America. Obama ha aconseguit la Presidència del país més important del món i això és una cosa que vosaltres, abanderats de la llibertat, la multiculturalitat i la igualtat de drets, no podeu ni somiar.

Ai! aquests maleïts yankees als que tantes i tantes vegades heu acusat de racistes, us han demostrat el ridícul de la vostra suficiència. Cap país d'Europa pot permetre's un president negre o, com a mínim, no blanc. On queden ara tots aquells articles sobre si els USA estaven preparats per a tenir un president negre? I vosaltres? tan moderns i plurals que sou, esteu preparats per a això? No podeu ni sommiar-hi, perquè aquestes coses només passen als grans països.

Anti-americans, anti-americanes, Obama és negre i... últimes notícies! es pot ser negre i també ric. Fins i tot es pot ser negre i estudiar a Columbia. Es pot ser negre i tenir el poder del món. Però tingueu clara una cosa : això és possible als Estats Units d'Amèrica. Al país yankee, al país dels racistes capitalistes. Ai pobrets! m'hagués agradat veure la vostra cara quan el dia 20 vau descobrir que els negres americans no es dediquen a collir cotó. Sí, nois i noies, l'esclau negre del Cola Cao amb el que esmorzem cada dia no té cabuda a Amèrica.

I és clar, com que no podem canviar de color al president, no s'han fet esperar els comentaris assegurant que Obama, en el fons i tot i que no es noti, és blanc, perquè ve d'una familia en part blanca i els negres no poden fer gran cosa als Estats Units. Què fàcil és oblidar: Ray Charles, que aquest sí que era negre dels que us agraden, negre fosc i de familia pobre, va ser el compositor del meravellós himne de Georgia, un Estat on la "ubicació segregada" era una pràctica habitual pocs anys abans. Els negres, no ho dubteu, poden fer grans coses als Estats Units d'Amèrica.

Així que, anti-americans, anti-americanes, els homes i dones de l'Amèrica que tant odieu acaben de donar-nos una gran lliçó. Penseu-ho un parell de vegades abans d'acusar-los de res, perquè de drets individuals i colectius en saben un niu i això... això és just el que els diferencia de vosaltres.

El decàleg del que no s’ha de fer, per part de l’Andreu Per: Manel, des de l’Exili

L’Andreu, el comentarista més famós de la catosfera ha decidit finalment fer el seu propi bloc. Això és una bona noticia, perquè els qui coneixem els seus punyents comentaris, moltes vegades molt ben documentats i encara que algunes vegades amb punts de vista diferents amb el que jo penso, sabem que sempre són ben raonats. 

Són quelcom més que un comentari. Són gairebé, a vegades, més un contra-article a l’article del bloc que un simple comentari. 

Tots sabíem que l’Andreu té més fusta de blocaire que de comentarista. No m’explico com és que ha tardat tant a decidir-se, possiblement pel respecte a la paraula escrita que tenen les persones de la seva generació.

M’ha demanat que l’escrigui un decàleg per aprenents de blocaire sobiranistes on expliqui, segons la meva experiència, quines són les recomanacions per a fer un bloc bó. 

Per mi és tot un honor que l’Andreu em consideri un blocaire a consultar, perquè la veritat no estic tant convençut de mí mateix. 

Però com que de fet ja he vist que altres companys han explicat molt bé el decàleg del bon blocaire, he pensat que el millor és fer un decàleg del que no s’ha de fer en comptes del que s’ha de fer:

1)- Escriure cada dia només per omplir el bloc amb escrits que no aporten res de nou.
2)- Escriure més d’un cop al dia, encara que sigui molt interessant. Només admisible 
  com una excepció.
3)- Escriure menys de dos cops a la setmana, només admisible en període de vacances.
4)- Mirar les estadístiques de les visites i escriure condicionat per elles.
5)- No admetre comentaris.
6)- Admetre tots els comentaris, siguin com siguin.
7)- No contestar mai als comentaris.
8)- Escriure per deixar contents els teus lectors i no per dir el que realment penses.
9)- Predicar sense deixar espai per la discrepància i no admetre diferències del teu punt 
  de vista.
10)-Escriure consignes partidistes com si fos idea teva.

Ja veuràs amic Andreu, que no és tant difícil escriure un bloc, encara que reconec que si que és difícil continuar escrivint desprès d’uns anys, quan veus que el que has escrit i repetit moltes vegades al bloc, sembla que no faci cap efecte. 

Però en canvi el que sí que facilita escriure un bloc durant molt de temps és poder conèixer companys de viatge cap a Ítaca, poder descobrir compatriotes intel·ligents, cultes i ben preparats, i poder-te trobar amb patriotes de pedra picada com tu, Andreu.

Comptant amb gent com tu, Andreu, malgrat les nostres discrepàncies polítiques, tinc l’esperança de què aviat podrem fer realitat que la nostra nació esdevingui lliure!.

Benvingut a la catosfera!
Endavant amb la ploma Andreu!

Manel des de l’Exili 

Nota: Podem restar en pau els altres blocaires de les teves punyents opinions?Ó continuaràs delectant-nos igualment, als nostres, malgrat el teu blog?

L’amic Andreu m’ha fotut en un compromis.(Josep-Empordà)

Em diu si li puc enviar consells pel seu nou bloc, i m’ho demana a mi que m’he posat 25 vegades a construïr el meu bloc i 25 vegades ho he deixat córrer. 

Ho he deixat córrer 25 vegades mig espantat per la responsabilitat i la feina que comporta mantenir un bloc que desperti l’interés dels meus compatriotes, i més quan n’hi ha de tant bons i interessants.

Benvolgut Andreu, no et cal cap consell, doncs amb els teus magnifics i documentats escrits amb els que ens tens acostumats, és ben segur que el teu bloc será un dels de referència d’aquesta ùltima línia de defensa de la nostra Nació en que ha esdevingut Internet (Elies dixit). 

Permeteu-me que us digui una cosa sobre mi. 

Els que llegiu comentaris a notícies i blocs d’internet signats per la meua modesta persona, és fruit de la indignació.. 

De la indignació que vaig sentir un ja llunyá desembre del 2003 quant estava a Donostia per motius de feina, i vaig assabentar-me’n de la signatura del maleït Pacte del Tinell que doná lloc al tripartit. 

Fou una indignació immensa de la qual encara no m’he recuperat, i la impotència que em produí, em va fer cercar la manera de combatre’l, i aquesta m’ha semblat una de les més eficaces. 

Però, és que a més, m’ha permés conèixer a persones mogudes per afanys i inquietuds semblants, la qual cosa m’ha enriquit com a persona i m’ha fet veure que no sóc un ésser estrany i rondinaire, que sempre va a la contra, exiliat al cul del món (cul del món molt bonic, aixó si, que hi ha culs i culs!).

La meva coincidència amb l’Andreu en assumptes relacionats amb la política col.lectiva és tan extraordinària que fins i tot alguns han arribat a dir que en Josep-Empordà era un “alter ego” de l’Andreu . He he!.

Sort que tenim testimonis vius que saben que sóm dues persones diferents! He, he.

Donç res, benvolgut Andreu, només posar-me a la teua disposición pel que vulguis i sàpigues que tens en mí a un incondicional seguidor que només vol afegir que, sense cap dubte, tornarem a véncer, perqué la bola de neu, ja ha començat a rodar.

Cordialment

Josep-Empordà

Maleïda crosta (per Dess Mond)

El “compadreo” és un exercici molt espanyol. Jo crec que en determinats contexts és un prova irrefutable d’incompetència. De gran ineptitud. Fins i tot pot ratllar el delicte. És quan vas a ple de tanta inutilitat que cal recórrer als “amigotes” per tal que treguin les castanyes del foc.

 
Ahir vaig escoltar en una entrevista a Catalunya Ràdio al ministre Moratinos. En ser demanat si canviaria molt, a partir d’ara, la relació entre el Regne d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica, ell va afirmar rotundament que sí. Que ell té molts amics a les files demòcrates i que, amb Obama, ara formarien part de l’administració americana. Tota una declaració de principis quasi incompatible amb allò de fer la feina ben feta. Vaig sentir un punt d’angúnia quan l’únic trumfo possible a exhibir en la feina del Sr. Moratinos són els amigatxos. Jo diria que en una democràcia suposadament sana fer ostentació de solventar els problemes “With a litlle help from my friends” és una mica massa lleig.

 
Malgrat tot sembla ser que aquest estil triomfa. No és un tema que comença i acaba amb el ministre Moratinos. Potser les grans dosis d’anestèsia subministrades per la banda esquerra ha fet que aquí ja ningú s’escandalitzi. Però ja m’explicareu què vol dir exactament això del “govern amic”. Com que forma part de la litúrgia d’una determinada crosta, sembla que hagi de ser un ungüent miraculós al qual se li hagi de dedicar reverència sens falta. 

 
A mi em sembla una de les declaracions de principis polítics més censurables. Concedir totes les gràcies als favors que pugui proveir una determinada família política és propi d’una república bananera. I poc progre. Sobretot quan aquest plantejament arriba fins i tot a deixar en un segon pla el compliment de la mateixa llei. Bé, el “compadreo” aplicat a la política pràcticament du sempre al mateix camí: directe a la il·legalitat.

 
La reforma de l’Estatut s’ha de fer quan apareix a l’horitzó un “govern amic”?. Hem de menjar-nos l’incompliment de l’Estatut en nom de l’amistat entre governs?. S’ha de poder trivialitzat la força de la llei quan aflora aquest tipus concret de sentiment amical?.

 
Se n’ha fet molta bandera del valor nomenat “govern amic”. Com aquell qui res. L’ha arribat atiar sense cap mania gent que ha exercit de professor de Dret Constitucional i que avui fa de ministre. I ens quedem així d’amples. El govern amic serveix per fer i desfer amb tota discrecionalitat i se li ha atorgat un rang tant elevat que es pot exhibir en qualsevol moment i circumstància per justificar el que sigui. 

 
S’ha posat en un pla de superioritat política el fet de ser “amic” d’un determinat govern en comptes de fer prevaldre la llei o el pacte. I ho hem d’acceptar alegrement. Tant hi fa l’acompliment o no del que tocaria. Vota’m a mi, que sóc amic d’una determinada família política. Per a la resta, pa i agua. Perquè no són prou amics. 

 
Entrar en aquest joc és summament perillós. Són les lleis el que hauria de prevaler damunt qualsevol amistat quan tractem d’afers polítics. Ara que ja donem per bo l’incompliment sistemàtic de la legalitat, ara només resta veure en què consisteix el goig de l’amistat. Veurem en què converteix el “govern amic” el model finançament i, sobre tot, la credibilitat tant sospirada del sistema. Veurem si no és aquesta crosta tant tercermundista la que caldria fer saltar a les totes.

La coronació d’Obama (Autor : Dessmond)

Ahir es produí la molt esperada investidura d’Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica. La negror de l’home ha despertat potser una mica massa de fantasia en aquells que creuen massa tot el que veuen per televisió. Com que és així de negre li trameten a ell la carta als Reis d’Orient i li demanen de tot i més, oblidant que s’adrecen al president dels Estats Units d’Amèrica.

 Vaig sentir parlar de les seves arrels afroamericanes per televisió, que són de la Senyoreta Pepis, per més que t’hi esforcis. L’home, negre com el sutge, no és descendent de cap recol·lectador de cotó ni cap avantpassat seu va patir signes d’esclavitud en territori americà. Ben al contrari, son pare que és el responsable del bronzo, era un ciutadà keniata que va conèixer sa mare –natural de Kansas- a l’illa de Honolulu. Poc després de néixer ell la va abandonar per cursar una beca d’economia a Harvard i ella va trobar consol en un administrador petrolífer indonesi. Barack Obama va acabar exitosament fent dret a Harvard, on donà classes de Dret Constitucional. És a dir, la clàssica història dels negrates que (sobre)viuen a Amèrica i que tantes nits ha deixat en vetlla solidària a milions d’esperits moguts per la vocació oenagera.

 Ahir es va muntar la parade descomunal que acostuma a ser tradició als Estats Units d’Amèrica, cada cop que hi ha el relleu presidencial. Tot molt americà. Exactament el mateix que fan quan arribal punt d’estrena d’un nou producte de la Disney o ha de llançar-se l’enèsim film d’Star Wars. Ahir va ser la culminació exitosa d’una campanya que ha costat més de 800 milions de dòlars i que ha servit per llençar al món la marca Obama. Que en realitat ningú coneix i que només existeix en la ment prou reescalfada de tanta gent que li demana “esperança”. (Mare de Déu Senyor Totpoderós!).

 Cal anar als Estats Units d’Amèrica per entendre els americans. I cal fer el viatge, també, per comprendre realment Europa. Això ajuda molt a desfer tòpics i deixar de creure en sanadors i remeis miraculosos que poden salvar la humanitat sobtadament. Fins ara Obama ha fet de candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica i en plena campanya electoral prometre surt bastant de franc. (No tant com a Catalunya, però Déu-n’hi-dó!). Es pot oferir la lluna de València i tot l’or del món pel mateix preu. I no bombar el petroli de l’Antàrtic i l’acompliment d’aquest protocol de Kyoto i cent més. I tomba que gira, i gira que tomba.

 Però a partir d’avui ja no es pot vendre tant de fum. En endavant un president dels Estats Units d’Amèrica, per més negre que sigui, ha de fer de president. I és aleshores que caldrà veure si tota aquesta aura creada amb 800 milions de dòlars pel seu llançament és un producte més de consum global o rere de tot plegat només s’hi amaga el nou llogater de la Casa Blanca.

Dessmond