El mite de les fussions al sistema financer (2)

1. Introducció

A finals de febrer es va publicar el primer article. Centrat, monogràficament, en el cas més urgent de crisi greu d’una caixa mitjana, per problemas de solvència, de rendibilitat, i de mora, de la Caja Castilla-La Mancha, gestionada 100% per reconeguts dirigents del PSOE. Els problemas s’aguditzen, però trobaran fons públics per a cobrir a Unicaja, imposada com a bomber del desastre en la gestió de Castilla-La Mancha.

 

Però crec que valdrà la pena, abans d’endinsar-nos en el que ens interesa, la dimensió mínima suficient, i el nivell de competència i eficiencia desitjable, per a les caixes catalanes, reflexionar una mica en això de les fusions, en els sistemes financers, i, prèviament, en altres sectors econòmis i socials.

 

Les fusions , en genèric, són bones. Veritat o Mentida?

Ni bones ni dolentes.

Cada cas es un món específic. Però fusions, fusions se’n produeixen ben poques. Totes, al sistema financer, són absorcions, o adquisicions, disfressades amb el terme “fusions”. I també la majoria de les que es produeixen a altres sectors econòmics.

I, en una gran majoria, es produeixen per què una de les parts fusionades, o les dues, tenen problemes greus, greus molt més que problemas notoris, i molt sovint, per què hi ha problemes MOLT GREUS a curt o a mitjà termini.

 

Habitualment, en un sector determinat, les empreses que busquen o pretenen  una fusió, arrastren problemas derivats d’una gestió dolenta durant bastant  temps, ó molt dolenta en pocs anys, però amb decisions i/o omissions de decisions  gens rigoroses. En definitiva, qui busca una fusió ha tingut o té encara un management deplorable. Fracassat o inepte. O les dues coses a la vegada.

 

2.- Després de fugides endevant, fracassades, venen les “fusions”.

Recordem, a tall d’exemple del que es va prometre i dir i el que ha passat després, alguns casos.

 

Sector elèctric. Feca, Enher i Hidroelèctrica. 3 companyies diferents a Catalunya. Inversions conjuntes (nuclears). Intervencionisme estatal i fracàs gestor (Caixa de Barcelona-Fecsa). Ara només hi és Endesa, que és una filial italiana. Un desastre.Una empresa molt més gran, recull de moltes absorcions, i que quan més gran més desastre ha estat. Els preus per als consumidors? La qualitat dels serveis? (“apagades mai vistes”). Noves inversions( a Latinoamèrica, no pas a Catalunya).

 

Sector distribució comercial.  Caprabo. El fruit d’un gegantí i continuat esforç de diverses generacions i famílies. D’un bon servei. D’uns bons productes. D’un bon màrqueting. D’una bona qualitat. D’una bona fidelització.

Les modes “empresarials” de ser “ben grans” són més efectives que la “pluja fina”. Es pluja amazònica. I no s’hi saben resistir. Expansió i expansió. Presència en grans centres comercials nous (La Illa, Gavà-Barnasud) amb una manera diferent de gestió. Segueix la fugida endevant. Fent les Espanyes. Compra d’Alcosto, a Madrid. Absorció que causa greus problemes de digestió. Endeutament elevat per a l’expansió i la vessant inmobiliària diferenciada que la caracteritza. Necessitat d’un soci financer (el màxim deutor, la Caixa), en principi minoritari, per a intentar l’estabilització.   Finalment, desapareix Caprabo, adquirit per Eroski, tot i que mantingui la marca comercial a Catalunya.    Moltes absorcions i, al final, absorbits.

 

Durant tot aquest període d’aparents “vaques grosses”, els consumidors-clients habituals de Caprabo a Catalunya van ser-li fidels? I els d’Alcosto a Madrid? Quants van seguir i quants van desaparèixer?   Eroski-Catalunya + Eroski-Caprabo  que està sumant?  Quants consumidors/vendes s’han perdut pel camí?

 

Banca.   Els dos grans i únics bancs espanyols (Santander i BBVA) existents, ¿van integrar i afegir a la seva dimensió inicial la majoria de clients dels bancs absorbits, comprats, assignats pel FGD, en el procés de concentració bancària més bèstia d’Europa que es va produir durant els governs de Felipe Gonzalez/Solchaga?.

No. En van perdre molt més de la meitat del que teòricament absorbien. Molts clients se’n van anar a les caixes d’estalvi.  I així, bona part de l’augment de quota de mercat de les caixes, a Catalunya, i a tot l’Estat, es produeix simultàniament al procès de concentració bancària.  

 

O algú creu que la clientela catalana, d’actiu i de passiu, atesa  per les xarxes del Grup Catalana, de Mas Sardà, de Bankunion, Banc Europa,Atlàntic, Garriga Noguès, Mercantil de Tarragona, Girona, Sindicat de Banquers, Català de Desenvolupament, Exbank, Industrial dels Pirineus, van quedar-se amb els compradors espanyols tant grans? 

 

I, amb aquestos dos grans bancs espanyols, més Sabadell i Popular,  el servei a particulars catalans, en condicions econòmiques  de retribució de dipòsits i costos financers, o les comissions, ha millorat, és més eficient ara, que fa 25 anys?

 

Són eficients les fusions o les absorcions?  Depén de per a quí i cada cas té una resposta específica.

 

Més tamany, més dimensió, = millor.   És una afirmació religiosa, de fé, de secta. No hi ha cap demostració empírica ni científica.   Les sinèrgies?   Ha ha. Ai, les sinèrgies….

Algú les quantifica, compromet el seu bonus econòmic,  i després comprova si ha arribat a trobar-ne el 35%? No. Es diu, i ja està. Ningú compromet els seus bonus variables al compliment de les sinèrgies que anuncia. Per què no ho fa? Perquè no s’ho creu. Ens enganyen.

 

Pel moment, en la crisi actual, els grans problemes, els problemes grossos, han vingut i s’han produit als grans conglomerats financers nordamericans (Citigroup en primer lloc, AIG en segon..) britànics o francesos.  Als grans.

 

No pas a les entitats de dipòsit molt més petites.  Tampoc és cap dogma de fé, evidentment, però  l’exposició al management equivocat es dona a totes les entitats, i molt especialment es produeix a les grans, on les inèrcies permeten que moltes bestieses  no surin fins al cap del temps. A les entitats petites o més petites, els errors greus en management deseguida apareixen i cal afrontar-los molt més aviat.

 

3.- Fusions, o absorcions, de les que ningú en parla. Per què?

Amb aquest invent de les “sinèrgies”, que sóna bé, aparentment,  i amb el mateix argumentari genèric amb que els partidaris mediàtics de les fusions, així, en general, les màximes que es puguin fer, amb l’unic motiu del “tamany superior” i de les “grans empreses”, hi ha moltes possibles fusions teòriques que mai troben defensors tant apasionats com els de les entitats financeres.

 

-El Marca i el As.   Un sol diari esportiu madrileny.  Quants  exemplars i lectors perdrien?

 

-El Mundo Deportivo i l’Sport. Un únic diari esportiu en castellà a Catalunya. Segur que es mantindrien els 190.000 exemplars, o en perdrien 60.000 i en guanyarien els del Marca, As, o el 9 Nou?

-El Pais i el Mundo. Un diari espanyol potentíssim, molt mes que ara. Ha , ha.

-El Pais i El Grup Z-El Periodico. Així Prisa assoliria la qüota que com a Prisa no ha aconseguit mai, malgrat els diners esmerçats, a Catalunya.

-Diari de Girona i Punt Diari.  Es potenciaria la premsa gironina o estaria ja a punt de desaparèixer?

-Diari de Girona i Diari de Tarragona. Sinèrgies. La Vanguardia estaria contenta.

-Catalunya Radio i RAC 105.  Sinèrgies. Moltes Sinèrgies. Ha ha. Empresa publica i empresa privada.     Si treiem Rac 105 i posem SER, compte, no estem tant lluny.

-TMB i FFGG. I Trambaix.  Moltes sinèrgies. Moltíssimes.

-Tele5 i Antena 3.   Mantindrien la suma d’audiències actual?   Ni somiar-.ho.

-TeleMadrid i Canal 9 – Sinergies i complementarietat. En caixes ho postulen, i en emissores de televisió?

-El Real Madrid i l’Atletico Madrid. Alliberarien espai per a fer pisos.

-Real Madrid i Getafe.  El mateix. Sinèrgies.

-Barça de Basquet i la Penya.  Un superequip (segur?) català de basquet a Badalona.

-Vic i Reus, de hockey. Sinèrgies.  A Casa, un cop cada mes a Reus, i un altre, mensual, a Vic.  Podrien consolidar (segur?) un superequip que guanyés sempre al Barça de Hockey. O No?

-Els serveis de Pompes Funebres de Barcelona i de Madrid. Sinèrgies en l’administració, Millor preus. Més eficiència ¿??

 

Seguim, seguim,….No es broma. Per què ho ha de ser. Si ho mirem teòricament, com si no coneguessim la realitat, hi veurem moltes  possibles sinèrgies.   Per què no ho defensem i proposem!!.  Més dimensió, més tamany, més sinergias!!!…….i qui mana, i per a fer què..i qui ho control.la.

 

4.- Caixes d’estalvi. 3 models de funcionament a Europa. Alemanya, França. Estat espanyol. I el submodel català.

 

En síntesi, hi ha 3 models diferents de funcionament i organització del sector de les caixes d’estalvi a Europa. On les caixes són importants, molt importants.Els vigents a Alemanya (el provinent de la Republica Federal); el francès i l’espanyol.    Son els 3 grans estats europeus on les caixes tenen una importància financera destacadíssima.  Espanya i Alemanya, molt igualats,i França, amb menor importància. I són models ben diferents. Molt diferents.

 

4.1.- Alemanya

Moltes caixes d’estalvi. Sense competència territorial entre elles. Molt escases fusions. Arrelades a nivell municipal o intermunicipal.  Amb poderosos i molt potents instruments de cooperació financera. (Landeskanken) a nivell de cada Land. Garantia pública (municipis i lands/estats federals), amb algunes caixes estrictament privades però que compleixen tots els altres atributs.

 

La cooperació financera es produeix en temes d’infrastructures (sistemes de pagament,estudis de mercat, serveis informàtics, serveis per internet, disseny de nous productes comercials, tant de dipòsit com creditics) com també en l’activitat pròpiament financera. (xarxa de caixers compartida, fons d’inversió, amb gestores comunes a nivell de land’s; fons de pensions, amb gestores úniques, bancs comercials, a mitges en la propietat amb els lands, per a prestar serveis i operacions financeres de comerç exterior; de préstecs a municipis i corporacions públiques, de grans crèdits i préstecs a grans empreses,  etc.). 

 

El model es molt eficient. I solvent.   Permet una xarxa eficient d’actividad minifundista, sense absurda competència territorial municipal d’altres caixes, amb serveis i condicions competitius, a particulars, famílies i petites i mitjanes empreses. No es produeixen absurdes duplicitats o multiplicacions de prestació de serveis financers similars; més control del risc, menys concentració de riscos financers, menys aventures financeres.., els directius no se senten “amos de cortijos”, i hi ha direccions col.lectives, de debó,.). No hi ha pressió forta sobre els resultats, la qual cosa permet treballar amb marges inferiors, i donar més eficient servei als consumidors.

 

Els 11 Landesbanken (655 oficines i 51.000 empleats) són el “muscle financer” de les caixes alemanyes. La cooperació, en capital també, entre les Associacions de Caixes de cada estat i el govern de l’estat-land federal, per a gestionar el Landesbanken assegura molt bé que prioritzin les inversions útils per a la població del land, i no incòrrin en  sortides de capitals envers altres zones alemanyes o de l’estranger.  Juntament amb els Landesbanken, els Landesbausparkassen , societats hipotecàries especialitzades, que actuen en gran proporció com a filials o participades dels Landesbanken.

 

Es un model, típic, de cooperació “federal”, on subsisteixen, sense problemes, caixes importants, a nivell individual, com les dos de Koln, la d’Hamburg, o la de Münich, amb d’altres de tamany molt més petit, de municipis bàvars petits, sense cap problema. I els clients reben, arreu del territori, un nivell similar –bó, molt bó- de serveis per part de totes les caixes bàvares, o d’altres estats federals..

 

446 caixes d’estalvi, amb 16.000 oficines obertes i 261.000 empleats (rànquing de finals del 2007) (151 caixes alemanyes amb un actiu total inferior als 1.000 M. €) (370.000 empleats en global, caixes + landesbanken + associacions regionals o de land + resta filials).

 

 (Vejam les dades espanyoles d’igual data:45 caixes, 35.000 caixers automatics, 132.000 empleats i 24.640 oficines, i només 4 caixes amb menys de 1.000 M. € d’actiu)

 

El model alemany, ben diferent de l’espanyol, no  ha viscut cap concentració significativa.   50 caixes municipals petites desaparegudes, amb absorció per una altra del land,  els darrers 25 anys.

 

 I les competències, lògicament, federals a nivell de land.

 

 4.2.- França 

Les Caisses d’Epargne, finalment, després de la darrera reforma del 1999, van passer a ser “bancs cooperatius –cooperatives formals de crèdit”, el capital dels quals es propietat en un 80% de les “societats locals d’estalvi” creades a nivell local i regional i que compten amb més de 3 milions de pàrticeps (bàsicament impositors).

 

Les caixes mantenen el 100% del capital d l’òrgan central-centralitzat-jacobí del grup (la CNCE-Caisse National des Caisses d’Epargne”), que fa, alhora, d’òrgan central, de holding tenedor de les accions de totes les filials del Grup i de Banc del grup de Caixes.

 

Es un model típicament jacobí, centralitzat al màxim, després que no acabés de quallar un model anterior més “regional”, per manca autèntica de cooperació entre les caixes d’implantació territorial.

 

Finalment, el teòric “model “regional” francès acabà en una total concentració, fins a reduir-se a nomès 17 entitats d’estalvi diferents, avui, i a una concentració centralitzada , al límit, de poders i competències.

 

Cal dir, tanmateix, que de manera paral.lela, els governs francesos estan intentant, fa anys, culminar una integració entre el sector de les “caisses d’epargne” i el “sector típicament cooperatiu de les “banques populaires””, en greu crisi, per greus pèrdues derivades d’inversions exteriors fallides i sense control.    El procès s’està diferint molt, en el temps, per la situació, molt més greu del previst fa 2 anys, del grup de les Banques Populaires, i la dificultat de que una integració amb el sector “Eccureil” (Caisses d’Epargne) no acabi, també, amb la solvència del sector de caixes.

 

La integració va a fases. Per necessitats del grup Populaires. Així la inversió crediticia a grans empreses, a l’exportació, i al sector immobiliari, ja s’efectua fa alguns anys a través del banc  Natixis (propietat al 50% de les caixes i dels bancs populaires).

 

La xarxa d’oficines de les caixes franceses no arriba a les 5.000 oficines. (4.300 a mitjan 2008) i bàsicament només actuen com a captadores d’estalvi popular a travès dels “productes amb avantatges fiscals “ (llibreta tipus A, i altres) reservats a les caixes. Les dades actuals (finals 2008) són :       

 

17 caixes d’estalvi (a nivell “regional”) amb formulació jurídica de “cooperatives” (30 el 2006, 64 el 1988)

4.352 agencies

27 milions de clients. (pels productes amb avantatages fiscals).

287  societats locals d’estalvi.

55.000 empleats.

5.800 caixers automàtics.

 

La fusió amb el Grup Banques Populaires, que ha de culminar-se enguany, assolirà el 25% del mercat de dipòsits francès interior, amb un model absolutament centralitzat.

 

L’evolució francesa de les Caisses d’Epargne és la demostració, real, encara que pogués semblar insospitada, i ilògica, i ineficient, que es posible, amb la determinació de les forces polítiques franceses dominants (dreta, centre i esquerra, poques diferències han tingut en fer aquesta evolució), de passar d’un sistema descentralitzat, d’arrelament local, com era el tradicional sistema de caixes d’estalvi franceses, a un sistema 100% centralitzat, unificat, com si fos un banc privat. I sense contestació social, ni de les autoritats regionals, ni dels sindicats, ni de les autoritats municipals, ni rien de rien.  Centralització total, i, realment, 1 sola caixa d’estalvis francesa.

 

4.3.- Altres models europeus .

Abans d’entrar a comentar el “model espanyol”, que incorporà un “submodel català específic”, sobretot en estructuració dels òrgans de govern a partir d’una Llei catalana pròpia diferenciada, val la pena deixar constància, amb nomès algunes dades, de com està la situació de les caixes a altres països europeus, on la seva importancia financera és molt inferior, ja no d’ara, sinò de gairebé sempre en els darrers 40 anys, que a Alemanya, França i a Espanya.

 

Gran Bretanya. Es un cas peculiar, en el que, a la seva manera jacobina, ben diferent de l’anglesa o británica, s’hauran inspirat els “grans i centralistes homes d’estat francesos”.  El LLoyds TSB, el gran banc anglès, es va fer gran i el més rendible de tots, gràcies, en bona part, a que va fer-se càrrec de les 4 TSB (Les 4 Trustee Savings Banks, la d’Anglaterra, la de Scotland, de la Wales i la de North Irelanda), que van articular-se a finals dels 80 per a intentar conservar i modernitzar les molt antiquades caixes locals d’estalvi britàniques.  LLoyds assolí la denominació LLoyds TSB, que manté encara, per l’absorció d’aquelles 4 caixes britàniques, i això li significà poder treballar amb una gran base de clients particulars de segments que no operaven amb el banc. Pràcticament poden considerar-se desaparegudes, les caixes britàniques, però el Lloyds TSB encara en treu profit.

 

Suecia. 81 caixes, encara, d’àmbit territorial limitat i sense competència comercial entre elles. 1.100 oficines, 19.500 empleats i 2.400 caixers automàtics (dades finals del 2006.)

Noruega. 126 caixes petites.Esquema similar al suec.940 oficines. 16.000 empleats. 2.300 caixers.

Finlandia:39 caixes, molt petites. 210 oficines. 1.100 empleats.

Dinamarca:11 caixes residuals. 150 oficines.1.600 empleats.

Austria: 57 caixes.  1.100 oficines. 12.500 empleats.1.600 caixers.

 

A altres països, ja nomes queda 1 caixa pública o semipublica, (bsicament  residu de la Caixa Postal corresponent), amb una presencia financera limitada arreu de l’estat. Es el cas de Portugal (1.400 oficines i 24.000 empleats), Holanda (170 oficines solament i 5.000 empleats.`O de Grècia, encara menys important. El cas italià es també molt peculiar, i sui-generis, però ha reduit la importancia de les caixes a un segment residual, en “privatitzar-les” a travès d’un procediment com el que a Espanya-Madrid s’intenta colar, 20 anys después, (quotes participatives), de manera que acabaren realment “engollides” per la gran banca italiana gens privatitzada.

 

En l’article seguent entrarem ja a veure la situació a Espanya, on podrem copsar com s’intenta passar d’un model mes proper a l’alemany (i que no s’ha alemanyitzat per que els gestors, els managers, els directius no han volgut mai racionalitzar l’activitat), a un model que es vagi apropant al francés, de centralització total.    No bén bé, d’entrada, però les tendències són clares.

 

O la cooperació tècnica, operativa, de riscos, de serveis, d’infrastructures, a nivell federal, com molt bé fan i han fet i seguiran fent les caixes alemanyes (500 encara) o centralització progresiva, a grans salts, en dos o tres fases, passant de 45 a 25/30, primer; a  10-12 després……..i si el jacobinisme seguéis triomfant.. a copiar als francesos.

 

El camí intermig es no adoptar cap de les dues tendències, però aleshores, com ara es veu, i es demostra, la incapacitat real de moles gestors, del management incompetent  d’algunes caixes, les posa en una delicada situació en molt poc temps. Els riscos sempre han existit i  durant uns anys, en algunes cases, es van mantenir només per als particulars i petites empreses, mentre que no es van control.lar per a grans empreses, promotors o constructors.

 

Però això ja vindrà el proper dia.

Mas ó Montilla

El nou paradigma tripartit: PSOEPP/PPPSOE + algú (ERC i/o ICV) 
(per Andreu)

1.- Tot el poder per als dos partits jacobins espanyols, arreu.

El cas d’Euskadi, en perspectiva, segueix al cas de Nafarroa. 

És igual el resultat electoral. Tant dóna quina opció guanya les eleccions, clarament, en vots populars i en escons.

Si no hi ha majoría absoluta, PPPSOE ó PSOEPP tenen un pacte de sang “roja i gualda”, pel qual només poden assumir el poder les “mesnades” jacobines. Espanya, abans roja, abans fatxa, que amb alguna cantonada governada pels nacionalistes no castellans guanyadors de les eleccions.

1.1.-Governs en minoría, pactes secrets per a investidures, i condicionament de polìtiques. Reespanyolització, sobretot, de l’ensenyament, la cultura, i les subvencions.

La perspectiva basca, facilita tots els elements d’aquest assalt al poder, al 100%, dels partits jacobins.  

Qui queda en segon lloc (PSOE), a gran diferència del guanyador (nacionalisme democràtic basc), tant en vots populars com en escons, té el suport assegurat, per a la investidura, de l’altre partido español (PP, en el cas d’Euskadi). (A Nafarroa va anar a l’inrevès, recordem!!). El partit espanyol que queda més amunt posa el president...amb els vots vergonyants de l’altre partit espanyol en la investidura. 

I com no es vol donar la imatge externa de govern “jacobí-espanyolista”, un cop aconseguida la investidura, (“para el cambio”, a Euskadi....sense recordar-ho a Andalussia, o a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple; o “para la estabilidad democràtica”, en el cas de Nafarroa on va guanyar UPN), els governs seran minoritaris, però amb una assegurança de sang mútua de no deixar-los caure. Si més no, els dos primers anys.

1.2.-Contrapartides, totes secretes. Visca la transparència democràtica

Reespanyolització a dojo. “Cohesió”, que diuen els espanyolistes.

A l’ensenyament, a la universitat, a la retolació pública, als indicadors exteriors, a les subvencions a associacions, noves, creades des de plataformes creades al redòs dels sindicats UGT i CCOO més alguns afiliats a PP i PSOE, per a recuperar el terreny que ells valoren, com a espanyolistes, com a “perdut”. 

El que els “seus” diaris, els “seus” mèdia (gairebé tots) diuen “constitucionalisme” significa “espanyolisme ranci, jacobinisme, centralisme, autonomies sempre igualades i iguals”. 

Lògicament, han d’amagar l’ou, ara que tornarà a ballar l’espanyolisme. Nomès justificaran la investidura, d’un espanyolista jacobí, pel canvi o per l’estabilitat, segons convingui, però de cara als afiliats peperos, no formaran part del govern.. per a evitar la imatge, sempre control.lada pels “seus” mèdia, d’un “front jacobí espanyolista”, que és realment el que fan.

Només un problema. Els càrrecs.La menjadora. Quadres peperos a Euskadi (com quadres psociates a Nafarroa) aspiraran , personalment, (es la seva politica democràtica, els guanys personals) a tenir càrrecs ben remunerats amb diners públics. Ho podran aguantar un temps, curt, però després la pressió de l’ambició personal serà molt forta. I entraran quadres peperos a l’administració basca (si fan el cop d’estat.. no democràtic que tenen a punt), disfressats de tècnics de prestigi o sense prestigi.

La corrupció, sempre present al Psoe, i gairebe sempre al PP, començarà novament...però trigaran 2 anys a veure’s els primers casos.

2.- CATALUNYA. La Sra. Sánchez Camacho (Alícia), nova companya de viatge del tripartit del Sr. Montilla. Ciència Ficció? No. Lògica espanyola

El pacte PPPSOE ó PSOEPP abraça totes les comunitats, totes les nacions de matriu no castellana.  

En cas “necessari” (que cap nacionalisme democràtic no espanyol governi, encara que guanyi,), els vots del PP de Catalunya estaran a disposició del Sr. Montilla. Ara..si hi hagués una moció de censura...a la tardor...o després de les properes eleccions ....si CiU no guanya per majoria absoluta, o no té un soci que li garanteixi no aliniar-se amb el Psoe-Psc del Sr. Montilla. ).

2.1.- Canvi de satèlit, si cal. PP per ERC. Ó PP per ICV. Des de fora, com a Euskadi. Catalunya, com l’Euskadi Bis del 2009.

Així com a Euskadi, si hagués fet falta, també el Psoe hagues recollit el vot d’investidura de l’únic diputat de la formació ultraespanyolista de Rosa Diez, a Catalunya, si repeteix presència en el Parlament, Ciudadanos, també aportarien la seva collita pròpia a mantenir la Presidència de la Generalitat en mans espanyolistes.

El PP de Catalunya, ara 4rt. Grup parlamentari al Parlament, en unes properes eleccions catalanes, pot passar, novament, a ser la 3a., en funció de la caiguda, lliure o control.lada, del suport popular a ERC. Fins i tot ERC pot ser superada, en escons, per ICV, en una hipòtesi alzista del vot a ICV.  

Montilla calla, però no deixa de vigilar per a mantenir-se en el poder. Al preu que sigui.

Aquesta opció espanyolista (PP de Catalunya al servei dels jacobins psociates, fins el final), i tal com digué el Conde Duque de Olivares, “sense que es noti”..(investidura , govern de minoria, però garantia de no deixar-lo caure.).

Aquest suport del PP, des de fora del govern, permet a Montilla , si cal, i segons els resultats electorals, desfer-se, potser, d’ERC ó d’ICV. Passar a un bipartit (Psoe-Psc/ERC, ó PSoe-Psc/ICV), en lloc del fracassat tripartit clàssic, obre més possibilitats, en el límit, a Montilla.

Desfer-se, poc abans de les eleccions, d’ERC, ó d’ICV, segons la situació social derivada de la crisi aconselli, pot ser la mesura espectacular de Montilla, semblant a la que va prendre Maragall forçat pel Psoe de Madrid, però, ara, amb el suport del PP català garantit per a la investidura segona de Montilla. Tot això si sumen..............es clar.

2.2.- Hipòtesi, bogería especulativa ó aplicació de la lògica jacobina.

Algú podia creure realment que amb el resultat, clar, a Euskadi, en favor del PNB, pugui ser lehendakari el Sr. López, amb un govern en minoria pírrica i ridícula, però amb investidura garantida pel PP, a canvi de desfer polítiques nacionalistes , sobretot en el tema de l’ensenyament (ikastoles en perill...), i els signes identitaris euskalduns de tot tipus?

Doncs sembla que pot arribar-se a produir. Jo, personalment, no m’ho creia possible. Ara ja començo a creure que ho faran, a Euskadi.....perque, si cal, també ho intentaran fer a Catalunya, més endavant. Encara estan més “preocupats” per Catalunya, com els ensinistrà sempre el Sr. Felipe Gonzàlez.

2.3.- Alícia Sánchez Camacho. Partidària del nou paradigma espanyolista.

Fa pocs dies Alícia Sanchez Camacho ja va fer una mica la bocamoll. Deia, rotunda, que a Espanya, al govern central, sempre ha de governar el partit que guanyi. Sempre. Per democràcia.

En canvi, quan el periodista li deia si aquesta lògica també era aplicable a Euskadi o Catalunya va dir, textualment, que era diferent. No és el mateix governar Espanya que una autonomia. Amb aquest esperit i creença de segona regional per a les autonomies, que té , per la seva formació i feina anterior, la Sra. Sanchez Camacho.

El mateix argument que el Sr. Zapatero. “Només governaré si trec més vots, i sóc el guanyador de les eleccions”, digué el 2004. Però Catalunya i Euskadi no són Espanya. I tant que no ho són. Però per als espanyolistes aquest principì de permetre governar al guanyador electoral.....va acompanyat de la frase final:....sempre que sigui un partit espanyol”.

3.- “Opció nacional espanyola, abans que l’opció de classe”

En el frívol dogmatisme pseudomarxista d’en Solé Tura i seguidors, i del Psan i successors, aquella “indisoluble unió entre l’autèntica opció nacional i l’opció de classe”, frase absurda (imbècil, realment) que va perforar tants caps de joves i adults catalans els 70’s i 80’s, ara, al segle XXI, els partits jacobins la reutilitzen, posant l’opció nacional espanyola, pel damunt de les diferències de plantejaments socials, econòmics, polítics, filosòfics.

Es l’esperit del Calvo Sotelo dels 30’s. Rajoy i Zapatero. Zapatero i Rajoy.

Aquest és l’atac més virulent contra la democràcia (sense cop d’estat militar o violent) des de la reforma. 

Els partits nacionalistes democràtics no poden governar, ni que guanyin les eleccions. NOMÈS SI TREUEN MAJORIA ABSOLUTA. 

Montilla, ...........i Sánchez Camacho, de massagista. Nou paradigma.
I l’ERC de Puigcercós? La pressió de la “menjadora”, ni que volguès, (que no ho vol) no la suportarà Puigcercós. La prova del cotó: les llistes. I no fer cap canvi abans ni a Girona, ni a Lleida, ni a les Diputacions de Girona i Lleida. (la menjadora és el corrent més potent a ERC), l’altra prova.

Però en Montilla , amb la Sanchez Camacho de portera, té més possibilitats. La Sanchez Camacho i el PP català donant suport a un tripartit (amb ERC i ICV) que no sumi 68; o a un bipartit (Psoe-Psc + ERC), ó a un altre bipartit (PSoe-Psc + ICV), en la investidura?

Au, va, Andreu, s’ha begut l’enteniment. S’ha passat 50 pobles.!!!! Ni somiar-ho. Impossible.!!!!
Bé. No sé sí m’he begut l’enteniment, però a Euskadi fan una cosa igual. Igual. Impedir, com sigui, que el guanyador ampli, i clar, de les eleccions basques, el PNB, governi. I girar la truita. Fent-la truita espanyola.

I a Catalunya voldran fer el mateix. Ja tenen a Montilla. Però si, com sembla des de fa mig any, el tripartit possiblement no sumi, ara té la xarxa “constitucionalista” , amb PP i Ciudadanos a punt. 

S’ha girat més feina. Van a per nosaltres. Vaja, com sempre, però més descarats que mai.

Però, a Catalunya, tot això (gràcies Carod, gràcies Puigcercos), ens vé quan s’ha mantingut una majoria absoluta nacionalista no espanyola en el Parlament, però que el Clauer superior del Regne dels Borbons a Catalunya, el Sr. Carod Rovira, Josep Lluís (ací i a la Xina....no va dir si també a Taiwan.....he he..) va lliurar, amb tot el convenciment, i sabent perfectament el que feia, al perdedor Psoe, tant d’en Maragall com d’en Montilla.

Ara pot superar-se ERC repetint el tripartit, i amb el vot d’investidura del PP de la Sra. Alícia Sanchez Camacho, per al Sr. Montilla.  

Molt bé, Puigcercos, molt bé E.  

Podeu governar una tercera legislatura gràcies al Psoe i al PP.  

Per la independència!!!!  

D’Espanya, de l’Espanya jacobina!!!  

El PP donant suport a ERC-Psc-Psoe!!!  

Bogeria........compte....compte, que tots els que ho pensin, primer, que pensin que van dir quan deiem que ERC faria president, si podia, a Montilla. Això...impossible. Maragall sí, però Montilla, que va..... Montilla. I que va passar?

Com diu avui a La Vanguardia en Miquel Roca Junyent, un dels tres millors polítics catalans des del final del franquisme (En Pujol, en primer lloc, naturalment), referint-se a la coherència i a la incoherència, en política, on poden dur, ...fins i tot a un tripartit Psoe-Psc/ERC/PP.

Imaginacions? Siguem realistes. El Psoe, el PP, l’espanyolisme rampant dels dos partits espanyols, i l’ambició personal per la menjadora, ho poden aconseguir.

Mas, majoria absoluta.? Difícil, molt dificil. 

Mes difícil això que el PP de la Sanchez Camacho doni suport a la investidura de Montilla.

I, si això anés així,...per tercera vegada, i aquesta per a donar suport a Psoe i a PP, negaran la seva catalanitat i nacionalisme els diputats electes d’ERC?.  

Ara ja es pot pactar amb el PP? 

El Psoe ha dit que sí. 

Doncs Puigcercós, alumne aplicat, també.

Les eleccions basques

ELS NACIONALISTES BASCOS SEGUEIXEN GUANYANT.COM SEMPRE

Els sucursalistes espanyols segueixen perdent. Com sempre. (Andreu)

El sectarisme informatiu, la manipulació mediàtica, fer de propagandista espanyol en lloc de periodista, ens han donat un nou allau de proves la nit electoral d’Euskadi.

Sembla clar, claríssim, que les eleccions basques es fan, sempre, marcades per la confrontació nacionalisme basc /espanyolisme sucursalista.

Vaja, que les confrontacions dreta/esquerra, a la que són tant aficionats les que s’autoanomenen esquerres a Catalunya, a Euskadi ni les esmenten. 

El sobiranisme basc, el nacionalisme basc, ha de fer front, sempre, als fronts espanyols. Unes vegades liderat, com ahir, pel PSOE, i altres, com el 2001, pel PP. Sempre la mateixa cantinela.El que ells diuen “constitucionalismo”, quan en realitat no ho és. Es pur assalt al poder basc. No democràticament. No. Amb totes les armes, lícites algunes, i, moltes, les més importants, inmorals i realment il.lícites.

Vejam 10 conclussions, en base a les dades electorals, de la jornada d’ahir.

1.- 150.000 votants del 2005 exclosos el 2009. 150.644 vots obtingué, el 2005, a les urnes, el PCTV-EHAK. El 12,6% dels vots. La quarta força política , per vots, a Euskadi. El 2009 no han pogut presentar llista. Quan ho havien fet sempre. Que ha canviat des del 2005? Res. Si, l’assalt al poder era del PSOE.

2.- El sistema electoral basc. 25 escons a cada territori històric. Ahir 1 de març van votar 630.000 bascos a Bizkaia; 352.000 a Guipúzcoa i 161.000 a Àraba. La relació de votants Bizkaia/Àraba és de 4 a 1. I la de Guipúzcoa amb Àraba supera el 2 a 1.  

Cada territori històric elegeix el mateix nombre de diputats. Els diputats a Àraba surten “molt més barats” que els de Bizkaia, una quarta part. Es on PP (treu 6 escons (nomes 3 a Guipúzcoa i 4 a Bizkaia) pesca la meitat del seu grup parlamentari. I el PSOE? Treu 8 escons a cada territori històric. Vaja, que també surt primat moltíssim.  

A veure quin dia el gran sociata Mikel Izeta, va a Euskadi a explicar allò que repeteix tant per ací, de que “no poden votar els territoris”… Vagi, vagi, Sr. Iceta, la llumenària electoral del PSOE a Catalunya, i li explica als seus amics Francisco López (Patxi) i Antonio Basagoiti (PP) que es molt injust i excessiu el que pesquen a Àraba. Per què no ho fan, Srs. Iceta, Sr. Vallès, Sr. Colomè, Sr. Zaragoza?

3.- Ahir, els vots nacionalistas bascos (a llistes) van sumar 496.600 vots. I obtingueren 36 escons. (PNB, Aralar i EA, sumats).  

En canvi, el front sucursalista espanyol (PSOE, PP i UPD-R.Diez) van obtenir 482.400 vots i, en canvi 38 escons.

Els vots populars donaren la victòria, diguin el que diguin els espanyols, als nacionalistas bascos. 

No s’inclouen en cap d’aquests dos blocs a EB-B, amb 36.000 vots en tot Euskadi, tot i que la seva col.laboració al sí de les dues darrers legislaturas dels governs Ibarretxe, en tot cas, caldria sumarles als vots nacionalistas en llistes, estrictes. (PNB+Aralar+EA).

4.- Però es van enregistrar 100.900 vots nuls. Un 10% dels vots a candidatures. Un 9% dels vots totals. Era la consigna del món d’HB. Vot nul. I un 70% ho va cumplir (150.000 vots a PCTV-EHAK el 2005). Com a mínim, el vot nacionalista/abertzale és el 90% dels 101.000 vots nuls. Com a mínim 91.000 vots més (ahir nuls) nacionalistas/sobiranistes.  

Amb aquesta estimació minima, la suma dels vots nacionalistes bascos d’ahir (llistes+ 90% dels nuls) arriba a 587.000 vots. 105.000 vots més que el front espanyolista (483.000 vots).  

El nacionalisme basc ha superat, com sempre, clarament, l’espanyolisme sucursalista de PP/PSOE/UPD.

5.- Cert. En comparació al 2005, la diferència entre vots nacionalistas o sobiranistes bascos i vots espanyolistes s’ha escurçat. Cert. Si el 2005 el vot abertzale (amb els vots de PCTV) sumà, en conjunt, 647.000 vots, front els 485.000 dels sucursalistes, amb una diferència absoluta de 160.000 vots, enguany la diferència s’ha reduït a 105.000/110.000 vots.  

Però seguéix sent una diferència molt forta. El nacionalisme basc té un 22% més de suport popular, a Euskadi, que el sucursalisme polític espanyol.

6.- Els sucursalistes HAN PERDUT 3.000 VOTS, en xifres absolutes, entre 2005 i 2009. Sí, els han perdut. Aquest és el gran èxit de l’espanyolisme. Treure 3.000 vots menys que el 2005. A que això no ens ho diuen els diaris ni TV3? Doncs es així.

El PSOE-PSE, amb un avenç històric/galàctic, arriba a 316.000 vots. , quan el 2005 en va obtenir 274.500. La gran victòria i avenç galàctic del PSOE, liderat pel Francisco López, va ser augmentar en 41.500 els vots. Magnífic.

Aralar, nacionalista, ha passat de 28.000 vots el 2005 a 62.200 el 2009. Ha guanyat 34.200 vots. Vaja, gairebé com el PSOE del Patxi López. Quina gran victòria i avenç, el d’Aralar. Per què no ens ho diuen.?

Però el PP, l’altre constitucionalista, ha obtingut un resultat extraordinari. Nomès ha perdut 66.000 vots (210.600 el 2005 i 145.000 el 2009) O sia, n’ha perdut una tercera part i estan eufòrics. Semblen ERC. Perden un terç dels vots i ho celebren. Espanya és així. I la gran Rosa Diez obté 22.000 vots, una mica més de la meitat que EA, o EV-B, i tothom ho destaca.  

Quina manera de comptar es aquesta?

7.- En canvi, el nacionalisme/sobiranisme basc (amb vots en llistes) (PNB+EA+Aralar) han tret, ahir, 496.600 vots populars. (El 2005 en van treure, les 3 forces, 496.300 vots.)  

Caram, els nacionalistes han mantingut els vots (n’han guanyat 300), molt poc,…però els espanyolistes n’han perdut 2.500. El famós front constitucionalista ha perdut vots. Aquest es el gran èxit que ens venen des d’ahir tarda i vespre. Perdre vots és un gran èxit. I conservar-los (el nacionalisme) es un fracàs.

Clar, estan molt contents perque el món d’Herri Batasuna ha estat exclós de les eleccions, i així recullen més escons. Pero el suport popular al món de Batasuna segueix, democràticament, més enllà dels 100.000 vots. Xifra important.

8.- El gran fracàs d’EA- Eusko Alkartasuna.
Obtenir nomes 38.000 vots a Euskadi es dramàtic. 2 escons, i 1 in extremis. Una desfeta superior, fins i tot a la previsible. (i que anunciavem en aquest bloc la setmana pasada). Els vots al PNB han estat 396.500. La relació és 10 a 1. Terrorífica. 

El 2005, la llista conjunta PNB/EA obtingué 468.000 vots. 
La presentació, per separat, d’EA ha estat castigada durament per l’electorat, i ha fet perdre, en global, 34.000 vots, els que ha guanyat, exactament, Aralar.

9.- Les consequències negatives, per al nacionalisme basc, de la presentació separada d’EA.

Si EA hagues continuat presentant-se en una llista conjunta amb el PNB de ben segur que se li haguessin assignat, com a mínim, 8/9 llocs elegibles.

 Però la presentació conjunta (434.000 vots , per la suma dels 396.600 del PNB i els 37.800 d’EA), hagues comportat obtenir 3 ó 4 escons més, fins arribar als 35/36 (30 + 2, ara = 32). I haguessin estat 3 ó 4 escons menys per als sucursalistes (34/35, en lloc dels 38 d’ara). Amb els 4 escons d’Aralar la majoria absoluta nacionalista estava asegurada. I encara quedava el marge suplementari del suport de l’escó d’EB-B.

 
10.- Tres opcions, crec, apareixen, realment, com alternatives posibles en la formació del nou govern basc d’aquesta nova legislatura:

10.1.- Lehendakari Ibarretxe, amb govern del PNB (amb Aralar , EA i EB). Sense majoria absoluta (37 diputats de suport), però majoria suficient. Es l’opció més lògica, més representativa del resultat electoral, i la més positiva per a Euskadi. Possibilitats que li dono? 70%

10.2.- Govern de coalició entre PNB/PSOE. (ja es va mantenir els anys del lehendakari Ardanza, però els temps han canviat molt.). Majoria àmplia (54 escons), pero difícil d’articular-se. 

El lehendakari Ibarretxe no es gens partidari de governar amb els sociates. Serà la gran opció/pressió del PSOE. I, a més voldran tenir assegurats els vots del PNB als pressupostos anuals de ZP. Massa exigeix el PSOE. I Ibarretxe no hi estarà d’acord. I Ibarretxe és el gran actiu electoral del PNB (4 victories consecutives, amb dificultats, i pressions, i sense massa unanimitats en el partit) i té més pes específic, realment, del que els mèdia informen.

L’opcio subprime d’aqueta fora aquesta coaliació presidida per un altre nacionalista basc, que no fos Ibarretxe. Seria una renúncia molt perillosa, per al PNB, atès que crearia molta oposició interna. 

Possibilitats? 10% la 10.2.1 (amb Ibarretxe, ) i 10% la subprime 10.2.2. (sense Ibarretxe però amb una diputada del PNB de lehendakari) – En total un 20%

10.3.- Govern “constitucionalista” espanyol antibasc, i antinacionalisme basc. (PSOE+PP+UPD-Rosa Diez) Sumen 38 escons. Veig imposible , políticament, si no s’han begut l’enteniment al despatx de Rajoy, donar aquest pas. I l’escó de la Rosa Diez es faria valdre més que la Tour Effiel. No té cap sentit. Ni per a Euskadi ni per a la política global espanyola de Rajoy……..o de ZP.  

ZP cauria, segur, en 4 mesos. Noves eleccions, anticipades, amb la crisi econòmica i social en el seu zènit. Coincidint amb les europees? O a la tardor? I el govern basc espanyolista, com governaria i quina oposició popular tindria?

Probabilitat? 10%, per donar alguna xifra. Ho veig inviable. I si es fa viable, no dura més de 6 mesos.

Euskadi no es Catalunya.

I si l’espanyolisme roba, (amb la jugada d’impedir la presentació de les llistes del mon Batasuna) al nacionalisme basc les institucions del Govern Basc, compte!!! Compte!! 

Euskadi no es Catalunya.
ELA-STV existeix i es majoritària.
Els bascos del PNB no són com els de CDC. Són bascos. Tenen les Diputacions Forals.
Els empresaris voldran estabilitat, i un govern espanyolista tindria una oposició social no vista a l’Estat Espanyol des dels moments del postfranquisme. 

I ZP, el gran farsant, vol seguir … a veure si la crisi amaina. I sap que si dona suport a aquesta bestiesa política (Patxi Lopez, que no sap euskera, sense estudis, des del 17 anys alliberat del PSOE, lehendakari, com un Montilla bis) se n’adonarà que l’acció directa, a Euskadi, és una cosa, que no coneixem a Catalunya.

En tot cas, pasi el que pas, queda clar: el vot nacionalista/sobiranista s’ha mantingut, si, mentre que el conjunt del vot espanyolista/sucursalista ha reduit, en 3.000, els vots del 2005. I encara supera, el nacionalisme basc de les llistes, en 15.000 vots al conglomerat espanyolista.

 Pero els 100.000 vots sobiranistes/nacionalistas d’HB també hi son, encara que hagin votat nul. 

L’espanyolisme ha tornat a perdre, a Euskadi.

El nacionalisme/sobiranisme basc, liderat més que mai, pel PNB-EAJ, ha tornat a guanyar, com sempre, les eleccions basques.

UN VIATGE DE 25 ANYS QUE NO HA SERVIT DE RES

Els “amics preferents” de l’ERC-Carod, estan acabant, també, malament.  

1.- Introducció.

Eusko Alkartasuna (“Unitat Basca”) és el més recent partit nacionalista basc amb una certa història temporal continuada significativa.

Fundat l’octubre del 1986 per Carlos Garaikoetxea, el primer lehendakari d’EAJ-PNB després de la transició, que havia estat enlairat al capdamunt del govern basc per la seva condició de nabarrès, significà la reacció de Garaikoetxea a la crisi mantinguda al sí del PNB des del 1985, sobre la Llei de Territoris Històrics com a model del Pais Basc, així com les crisis internes amb els representants nabarresos a l’Assemblea nacional del PNB, que foren finalment expulsats. 

Garaikoeetxea,(afiliat al PNB des del 1975, que havia estat president de l’EBB, del Consell General Basc (òrgan preautonòmic) i primer lehendakari desprès de l’estatut de Gernika (1980-1985) i els seus, finalment, opten per l’abandonament del PNB i la creació d’un nou partit, que ells titllaven de més modern, més progressista, més abertzale i més laic que el PNB. Més obert a la societat. Més permeable als canvis socials i a la modernitat. També amb el dret d’autodeterminació com a bandera. El Congrès constituent d’EA tingué lloc l’abril del 1987, i des d’aleshores, ha mantingut una traiectòria política pròpia diferenciada del PNB.

Les expectatives no es compliren. Gens. La realitat és molt dura. El nacionalisme basc dividit i escindit ho passà malament, però el PNB, de la mà d’Arzallus, sobretot, al partit i al EBB; i d’Ardanza, al govern basc, va aguantar l’embestida, la dificultat, i , sense claudicar, va mantenir la seva preponderant posició política entre la població basca.

Arzallus, novament, demostrà la seva gran categoría com a polític, com abertzale. 

I el PNB la seva penetració i arrelament en tota la societat basca, a ciutats, pobles petits, municipis mitjans, i la seva transversalitat, des del centre dreta fins el centreesquerra, amb l’abertzalisme democràtic i responsable com a factor cohesionador permanent.

2.- Les “estretes” relacions d’ERC amb Eusko Alkartasuna. 

Cap resultat efectiu, excepte compartir 1 escó a Estrasburg

Carod, ràpidament, i hàbil en el joc de la virtualitat i de les paraules, va optar , en veure que els seus intents de tenir bones relacions amb el PNB no arribaren mai a quatllar, per la desconfiança amb que sempre veieren la seva manera de fer, de dir i de conspirar, optà al 100% per estrenyer relacions amb EA, de manera que el seu somiat “perfil” d’estadista de futur pogués afermar-se.

Amb en Garaikoetxea tingueren relacions correctes, però l’ex-lehendakari tampoc va mostrar mai cap mena de confiança especial i bilateral en la persona d’en Carod. En Garaikoetxea, amb les seves errades, tanmateix, també va ser un “animal polític”, ben format, i no era fàcil “enganyar-lo” o “engatusar-lo” amb els discursos tòpics, però sense substància real, d’en Carod.

Però quan en Garaikoetxea , el 1998, cansat i frustrat, i sense cap perspectiva de retorn al primer plà de la política basca, deixà el 1997 el seu lloc de preferència a EA a la Begoña Errazti, també nabarresa, i aparentment més “radikal”, verbalment. Garaikoetxea deixa la política activa totalment el 1999 i es tanca a casa seva a Zarautz.

En Carod , que sempre havia mantingut molt bones relacions personals amb la Errazti, va creure arribada l’hora d’articular un sòlid bloc EA/ERC, que podria també comptar amb el BNG gallec com a tercera pota d’un eix nacionalista-sobiranista-independentista a les tres nacions sense estat de la Península. 

Recordem que el lideratge polític i popular de Garaikoetxea va fer sorgir les candidatures europees de tres forces . (EA, ERC i BNG). Entre el 1987 i el 1991 va ser diputat a Estrasburg, sent cap de llista el 1987 i el 1989 de la Coalició per l’Europa dels Pobles (EA,ERC i BNG), i va ser el president de l’Aliança Lliure Europea entre el 1990 i el 1991.

Com tots els somnis i plans de Carod, aquesta ambiciosa aposta seva, sempre personal, per “fer de Garaikoetxea” i liderar aquesta aliança electoral, tampoc va arribar a bon port. Els gallecs van fer de gallecs, i amb bones paraules i accions discretes diferents, van veure clar que els hi resultaria millor entrar al que després seria Galeuscat, la divisió d’honor dels nacionalismes iderrents majoritaris a l’estat espanyol. 

Durant tot el període de Begoña Errazti al front d’EA (1999-2007), la comunicació/sintonia entre Carod i Errazti van ser permanents. El que era una sintonia personal va esdevenir, forçadament, una sintonia entre partits, operants en nacions ben diferents. I, malgrat tot, tampoc acabà bé. Les davallades electorals d’EA, l’escassa talla política real, tot i el seu voluntarisme i bona fe, de la Errazti, i el decliu, en general, de l’organització interna d’EA, deixaren , novament, sol i frustrat, a Carod.  

3.- RESULTATS ELECTORALS E.A. – Evolució

3.1.- Eleccions al Parlament basc. Un màxim inicial del 16% i un mínim molt baix aquest diumenge 1 de març.

L’evolució electoral del nacionalisme democràtic majoritari a Euskadi ha estat, resumidament, la següent.

1984. PNB unit. 451.000 vots, i un 42%. 32 escons pel sistema electoral basc.

1986. Trencament. EA es presenta en solitari. 452.000 vots i un 39,5%, i 30 escons per als dos partits. Petit efecte de la divisió. PNB assoleix nomes 271.000 vots i un 23,7%, front 181.000 vots d’EA i un 15,8%. 60% dels vots es queden al PNB i un 40% van a EA. Alta votació d’EA, per l’efecte Garaikoetxea, lehendakari fins el 1985. Perills electorals per a PNB.

1990. Amb més abstenció, PNB puja, a 290.000 vots i un 28,5%. 22 escons. EA ja fa “figa”. Arriba a 116.000 vots (una tercera part dels vots del 1986 desapareixen), i un 11,4%, solament. 9 escons. La suma de les dues forces arriba a 406.000 vots i un 40%. Proporció dels vots: 71% per al PNB i nomes 29% per a EA.

1994: 410.000 vots nacionalistes. Un 40,1%. Estable. 30 escons. Pero el PNB supera novament els 300.000, (305.000, un 29,8% del total, i 22 escons), mentre que EA segueix baixant moderadament, fins a 105.000 vots. (10,3% i 8 escons). La distribució del vot nacionalista democràtic moderat és ja del 75% per al PNB i del 25% per a EA.

1998: Tot i la superior participacio electoral, EA es manté estable, amb 109.000 vots i ja per sota del 10%. (un 8,7%) (6 escons). PNB, arriba a 350.000 vots, i un 28%. (21 escons). Globalment, sumen 459.000 vots, superant per primera vegada la votació assolida el 1984 i el 1986, i un 37% de l’electorat votant. (76% per a PNB i 24% per a EA).

2001: Coalició nacionalista PNB-EA. Presentació en llista unificada. 604.000 vots, i un 42,7% de l’electorat. 33 escons. Efecte multiplicador, clar, de la presentació conjunta, amb la seguretat d’un govern nacionalista moderat conjunt també. 150.000 vots més que el màxim anterior. Participació altíssima.

2005: La coalició PNB/EA, assoleix 468.000 vots, i un 38,7% del total. Descens clar, de 4 punts. Però amb menys participació. 29 escons. Es la situació actual fins el dia 1 de març.
2009. Presentació per separat, novament. EA decideix optar per la singularitat. Les condicions que exigia eren molt elevades. Diumenge a la nit veurem que ha passat. Però totes les enquestes donen un resultat “dolentíssim” per a EA, i, en canvi, un manteniment, possiblement, del vot al PNB.

Conclussio: l’electorat prima la presentació unificada del nacionalisme moderat democràtic. I quan EA ha volgut presentar-se per separat, al començament, i ara, l’electorat ha indicat molt clarament la seva preferència àmplia per al PNB, i un vot residual, descendent, elecció rera elecció, per a EA.

La presentació en coalició PNB/EA a les dues darrers eleccions va ser una aportació d’oxígen, preferentment, per a EA. Però alguna decisió política “extravagant”, com votar pels socialistes a les Juntes de Guipuzkoa, com si fossin una ERC qualsevol, va fer disparar novament els senyals d’alarma, amb raó, als dirigents del PNB. I EA, que pretenia jugar a dues bandes, s’ha trobat enfilada al judici dels votants, en solitari, l’1 de març. Veurem si supera el 6% de vots.  
Es, segurament, el final anunciat d’EA com a opció política important al Parlament basc. Encara durarà algun temps, abans de tancar la parada, però ja no remuntarà. I el màxim fou del 16%, el 1986, a la primera elecció en que es presentà, insuficient, totalment, en no consolidar-se, per a bastir un projecte polític consistent. Des del 1994, amb el 10% dels vots, es ja un partit sense atractiu per a l’electorat nou que es va incorporant. 

3.2.- Eleccions al Congreso espanyol. De 124.000 vots el 1989 a solament 50.000 el 2.000. Del 11,2% al 4,5% - 

En les eleccions al Congreso espanyol, els resultats d’EA, com el de tots els nacionalismes de les nacions sense Estat, són inferiors als que assoleixen a les eleccions dels seus propis Parlaments.
En el cas d’EA, l’octubre 1989, assoli només 124.000 vots i un 11,2%. La unica vegada que superà el 10% de vots. 2 diputats. Mai més ho repetí.
El juny 93, 118.000 vots, i un 9,9%. Un sol diputat. Com el març 96, amb 104.000 vots i un 8,2%. El març del 2000 nomès arriba a aconseguir 87.000 vots i un 7,6%, baixant el març 2004 a 81.000 vots i un 6,5%. Finalment, a les darrers eleccions del març 2008 nomès el voten 50.000 ciutadans, amb un 4,5%, i es queda sense representació a Madrid.
La davallada ha estat continuada, i fortíssima els 4 darrers anys.  
I la opció dels vots que podia aconseguir a Nabarra , per l’origen dels seus líders, tampoc ha resultat positiva. Sempre s’han mantingut en torn als 14.000 vots, sense assolir cap escó al parlament nabarrès. Nomès quan van abandonar la seva absurda presentació per separat, i es van incardinar en Nafarroa Bai, van col.laborar a que Nafarroa Bai tingui representació significiativa al Parlament nabarrès, i també, amb una excel.lent diputada, al Congreso de Madrid.

4.- CONCLUSSIONS

L’aventura de Eusko Alkartasuna ha fracassat. Molt clarament. Només a les primeres eleccions, després del trencament amb el PNB, assolí uns resultats interessants. Després l’electorat basc els hi ha anat perdent la confiança, progressivament, i clarament.

Si no superen el 8/9% a les votacions de l’1 de març, pot donar-se per finiquitat el proiecte, bastit, bàsicament per personalismes, per Carlos Garaitkoexea.

No han aconseguit, realment, cap fita polítca significativa per a Euskadi. 

Cal reconèixer, tanmateix, que la seva aportació i col.laboració al govern d’Euskadi ha estat eficient, lleial, i amb consellers i conselleres, en general, molt capacitats. 

Però, lògicament, han estat al servei de la iniciativa política de la força majoritària del govern basc, EAJ/PNB.

En cap moment, de manera significativa, han mostrat “deslleialtat”, des del govern, a les mesures i polítiques preses. Patriotisme, sens dubte, i cal deixar-ne constància.

Malgrat la darrera decisió, després de les darrers municipals, de donar suport als socialistes a les Juntes de Gipuzkoa, durant tot aquest periode s’han mantingut, clarament, en els rengles nacionalistes i confrontats als sucursalistes, sense cap dubte. Patriotisme basc, sens dubte.

Però el patriotisme dels seus quadres, dirigents i electors no ha estat suficient. L’electorat nacionalista, clarament, opta per una única força, la de més confiança popular, per a liderar els processos de renacionalització, gestió, govern i objectius a curt i mitja termini. Prefereixen una força molt sòlida, amb molt vot popular, i, per tant, molt obert i molt transversal, a una coalició que, en tot cas, es una sol.lució momentània, però que no significa, pel que deixen clar els resultats electorals, el desideratum de l’electorat nacionalista.

No ens ha de sobtar. 

És el que succeeix a Scotland, o al Quebec. O a Galíza. O a Wales. O a Groenlàndia.O a les Illes Feroe. I el que durant molts anys ha succeït també a Catalunya. 

Flandes és una altra pel.licula. Tant Flandes com la Valonie tenen tot el ventall de partits ideològics (socialistes, liberals, democratacristians, verds,..) i no hi ha cap partit belga, cap sucursalisme. La federalitzacio va arribar a tots els partits ja fa anys. Es un model diferent al de les altres nacions sense estat, on la realitat , opinable i criticable, però la realitat real ens indica la preferència per una sola, i gran formació política transversal nacionalista, com a preferència majoritària clara dels electors sobiranistes.

L'euskera dels socialistes (GukGeuk)

Comentava un dia al meu ex-bloc la (vergonyosa) ironia que representava un manifest a favor de l'euskera que havien firmat els socialistes, aquell d'"Euskara eta libertadea" on posar "askatasuna" resultava massa incòmode.

En canvi, he descobert fa poc que aquella estúpida campanya és fins i tot poca cosa a la vora de l'actitud ridícula que, sense esforçar-s'hi gaire, pot adoptar el PSOE. En aquests temps que ens ha tocat viure, l'equip de Patxi López aconsegueix que la cosa més berlanguera entri ja dins de la normalitat.

El senyor Iñaki Arriola, aquest de la foto que gasta aquesta cara de bona persona, va ser triat al partit de López com a escenificador del gir vasquista que, desinteresadament i a prop de l'1 de març, van voler donar. Quina sorpresa la meva quan, per casualitat, arribo al bloc del vasquista en qüestió i m'hi trobo aquesta perla al seu Curriculum Vitae :

Castellano : Dominio hablado y escrito.

Euskera : Eibarrés

Hahaha. Eibarrés? vosaltres, catalans que no esteu acostumats als desvarios dels socialistes bascos, no sabreu què vol dir "Eibarrés". A l'euskera dels de Pachi, "Eibarrés" vol dir : "Sóc d'Eibar, d'un poble on tothom sap euskera, però jo no en tinc ni idea. El que passa és que si al CV poso que sóc d'allà, potser cola i em prenen per euskalduna".

Per si de cas, abans d'agafar-me els dits amb crítiques precipitades, m'he preocupat de saber si el senyor Arriola, per una petita casualitat, sap basc. Així he trobat aquesta divertida (vergonyosa, també) entrevista on el pobret Iñaki no ha tingut més remei que aprendre's les respostes i, per la poca memòria que gasta, haver de llegir-les sense el més mínim disimul i deixant clar (i castellà) que no sap ben bé si parla de política o de la granja del veí.

Ah! i no oblidem que al debat polític d'ETB, el representant socialista era el vuité de la llista perquè ningú amb més responsabilitat que ell sabia ni una miqueta de basc. Un vuité, per cert, que tampoc en sabia gaire. I, de la que sap basc al PP, no en puc parlar. No entenc, de debó, ni un 10% del que diu.

Quin panorama oi? aquests, tard o d'hora, governaran el País Basc. Com per a no plegar del bloc, de la causa, i de l'orgull de ser d'aquí. Gora Euskadi, txistulari!

EL MITE DE LES FUSIONS AL SISTEMA FINANCER (1) (per Andreu)

Introducció

Sota aquest títol començo una sèrie d’articles al respecte. Són temps, els d’ara, on el terme “fusions” torna a surtir cada dia per diaris, revistes, i cadenes televisives i radiofòniques. Llegim coses que ens retornen a allò de “La imaginació al poder” del Paris-68, però la qüestió es i serà d’actualitat.

I sempre referides al sistema financer. I, en realitat, sempre referides a les caixes.

Aquesta sèrie d’articles sobre “El mite de les fusions al sistema financer” és continuació dels dos inicials, del passat 7 de febrer, “A per les Caixes” (LES CAIXES TENEN O NO UN TERRITORI PROPI D’ACTUACIÓ PREFERENT I UNA IDENTITAT TERRITORIAL?).

Ara, inicialment, per ser d’actualitat, m’ha semblat més oportú descriure una mica el cas d’una caixa espanyola, del PSOE, podriem dir sense equivocar-nos, que ha estat i és el motiu, finalment publicitat, de tanta especulació durant tants mesos.

Una caixa mitjana, mitjana estricta, no gaire gran, que es troba en crisi. En crisi greu. La Caixa de Castilla-La Mancha. 

I descriure com ha arribat a aquesta situació, quan va ser el resultat d’una fusió entre 3 caixes petites, el 1992, amb grans promeses de grans èxits que no s’han complert.

El management és decisiu, sobretot per a empitjorar ràpidament i agudament les situacions, i algunes decisions equivocades (assumpció de fantasies de creixement i de rendibilitat futura; expansions territorials no mesurades; concentració de riscos excesiva, morositat concentrada en grans grups constructors, no saber afrontar a temps els canvis tendencials econòmics, inversions poc raonables per imperatius de carnets, i rodejar-se nomès de directius ineptes (en alguns casos, també) però servils, obedients i sense personalitat ni talent) poden dur a situacions problemàtiques a entitats financeres de qualsevol tamany.

El cas que s’explica (Castilla-La Mancha) ho té, pràcticament tot. Fins i tot serà el “paradigma” (!!!!), el primer exemple d’una absorcio via fusió, o una fusió via absorció, com volguem dir-li, entre caixes situades a comunitats autònomes diferents. Per necessitat urgent………i perquè el Banco de Espanya no ha actuat com calia que ho fes.

En realitat, Caja Castilla-La Mancha és, en dimensió global, equivalent a la nostra Caixa del Penedès. La nostra tercera caixa d’estalvis catalana. Una caixa de dimensió mitjana, molt allunyada de la dimensió global de Caixa de Catalunya. L’evolució, però, ha estat ben diferent. Molt millor, és clar, a Caixa del Penedès.

En acabar l’article, en un annex breu, es resumeixen les dades evolutives de Caja Castilla-La Mancha i de Caixa Penedès. I també les de la caixa que ha de ser la “salvadora” , la caixa andalussa Unicaja, també del PSOE, però molt millor gestionada.  

S’obren dubtes sobre si la dimensió actual d’Unicaja, realment ben gestionada, pot digerir un problema tant agut com és el de Castilla-La Mancha. Però això ja seria prendre la feina a tants analistes, consultors i suposats grans especialistes que viuen d’aquestes coses.

En posteriors articles d’aquesta sèrie anirem entrant en històries recents, o no tant recents, més relatives a les caixes catalanes.  

Però l’escenari que s’ha produit amb Castella-La Manxa, si us plau, no l’oblidem totalment.

El Mite de les Fusions al sistema financer.

ABSORCIONS, PODER PERSONAL, O SITUACIONS CRÍTIQUES PER INCAPACITAT O OMISSIONS GREUS DEL MANAGAMENT

1.- Caja Castilla-La Mancha. Ha aparegut l’ou podrit. Salvem la caixa del Psoe!!!

 
1.1.- Una fusió que ha comportat un problema molt més gros, 15 anys després.

Caja Castilla-La Mancha és el resultat de la fusió, el 1992, de 3 caixes.

Les caixes de Toledo (Provincial), de Cuenca i Ciudad Real, i la d’Albacete. 

1992. Eufòria.Si mirem les hemeroteques tot serien flors i violes. 

Un procés impulsat/forçat pel govern autonòmic socialista de José Bono. 

La Caixa de Toledo estava en crisi. Allò seria el “no-va-mas”.  

Juan Pedro Hernandez-Moltó, el cacic socialista al partit, diputat al Congreso durant dues legislatures, ex-conseller d’Economia de Bono, els anys anteriors, era un dels barons del Psoe encarregat de l’operació “caixes per al Psoe”. 

Famós un dia per la manera dura en que va interrogar a Mariano Rubio, al Congrès, quan ja estava “caigut”, i que no havia gosat dir ni mu els anys precedents. 

Moltó, llest, amb el Psoe a l’oposició, va decidir fer-se un financer. I ocupà la presidència, executiva, de la Caja Castilla-La Mancha. Es rodejà d’anteriors càrrecs de confiança socialistes, i dirigí de manera unipersonal la caixa fusionada. Resultat: crisi total. La primera caixa, per dimensió, amb una crisi molt greu, que afecta la seva solvència.

Però com és un baró del Psoe, i el governador actual del B.Espanya, MAFO, també ho ha estat i ho és, i com el Psoe governa a Espanya, a Castilla-la Mancha i a molts altres llocs, la crisi de la caixa no ha comportat encara cap intervenció del Banco de Espanya, com hagués estat preceptiva, necessària, amb la revocació dels administradors, ja fa temps, i orientar-se al sanejament amb els ajuts que calgui del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvi, que està per a això.  

Però no, revocar un baró del Psoe, no ho vol fer l’autoritat actual del B.Espanya. Ai si això hagués passat amb un baró del PP, del PNB, de CDC, o fins i tot de IU. Estarien revocats, amb parafernàlia mediàtica, des de fa més de 12 mesos. Però el Psoe és un règim, i funciona com el PRI mexicà dels anys gloriosos. 

1.2.-Sol.lució: Salvar com sigui la Caja Castilla-La Mancha, sense revocació de gestors (!!!!!!!!!!) i de la manera més discreta possible.  

Tenim un problema! És la única caixa de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha. 

Cal aconseguir el sacrific i ajut d’alguna gran caixa “amiga”, (del Psoe, es clar, o amb bona entesa amb nosaltres) , i, de pas, donarem la bandera de sortida per a altres operacions inter-caixes d’autonomies diferents. 

1.2.1.- Caja Madrid o la Caixa ho poden fer.

CajaMadrid, gens procliu a aquest sacrifici, amb problemes propis, i, sobretot, amb gent molt vinculada al PP, no pot ser aquesta “blancaneus”. 

Sabrien tots els detalls de les operacions fantàstiques (per a alguns, no per a la Caja, ni per a molts ciutadans) fetes i finançades. Seseña, el lloc perdut on el “constructor bó del Psoe”, el Sr. Francisco Hernando “el Pocero” construía una megalòpolis (13.000 habitatges !!!!!!!) amb el finançament assegurat de la Caja presidida per Moltó, i altres operacions inmobiliàries amb socis de dubtós recorregut anterior, han estat les causants de la crisi a Caja Castilla-La Mancha.

Mafo, el governador, socialista de pro, desprès, truca als de la Caixa, que tampoc ho veuen gens de clar.

I amb això s’esgoten les dues grans caixes, presents arreu del territori espanyol de forma important. 

1.2.2.- Caixes mitjanes/grans properes territorialment. Nou guió: el segon nivell. Bancaixa o Ibercaja. 

Bancaixa té massa problemes també, i la influència socialista es baixa. L’ombra de Camps és allargada. Descartada.  

Caixa Mediterrani (CAM) no està per ajudar. Mes aviat necessita molt ajut. I aviat esclatarà.No compta.
 

Ibercaja. Caixa aragonesa, equilibrada sempre entre tres poders econòmics i fàctics: Opus, una mica de socialisme i una mica de peperisme. El president d’Aragó ajudarà, es dels nostres. Ibercaja ha estat tradicionalment a Guadalaja (70 oficines) i tindria una certa lògica territorial, tot escampant la taca d’oli.

Ibercaja, que tampoc està tirant cohets, encarrega un estudi a una consultora. Però sense presses. Habilitat a la direccio i al consell. I això és el que més pesava. La pressa.  

1.2.3.- El Governador no governa, quan són del Psoe. Pot sortir rebotat

Mafo, el governador, està ja nerviós doncs pot esquitxar-li personalment el tema, per les seves omissions temporals en fer el que sempre s’havia fet i cal fer en aquestes situacions.

Primer intervenir, segon revocar els responsables de la desfeta, tercer aclarir i gestionar, amb els ajuts que calgui del FGDCE. No seria CajaCastilla-La Mancha la primera caixa que ha estat intervinguda. Ni la segona. Fins i tot la Generalitat catalana, alguna vegada, i per altres motius, ha intervingut, alguns dies, alguna caixa. No pasa res.

I aleshores, amb en Mafo ja molt nerviós, tots, tot el Psoe, a còrrer. Com sigui, però urgentment. 

1.2.4.- Unicaja. La sol.lució. Amb els “nostres”.

I aleshores apareix, es designada Unicaja, la caixa andalussa més important, gestionada per Braulio Medel, socialista de confiança de Chaves i del Psoe andalús, i molt més prudent que d’altres il.luminats amb carnet similar. La seva expansió territorial, fora d’Andalussia, es molt moderada. Com cal. Bona gestió.

Medel també va dirigir i col.laborar en els treballs tèorics i estratègics de barons del Psoe per a l’operació “caixes per al Psoe”. Però amb rigor i un criteri professional, gens procliu a aventures, fugides endavant, o col.locacions ben remunerades per a “compañeros y compañeras”.

Unicaja, la caixa malaguenya, amb vocació de “gran caixa andalussa”, és el resultat de la fusió, el 1991, de 5 caixes petites/mitjanes andaluses anteriors. (Caja de Ronda, la més gran, però estancada per manca de management actiu; MP Almeria, Caja Antequera, CAMP Càdiz i CA Provincial de Málaga).
 

Fou la primera gran operació de concentració del Psoe andalús, liderada per B.Medel.  
Ha tingut èxit? Relativament, sí, però ha costat molt de temps la integració, la homogeneïtzació, i refer el dinamisme. Com tot el que es vol fer bé. Requereix temps. I estava clar el nou management. Eren caixes petites, absorbides per la de Ronda, i liderat tot el procès per en Medel. 

1.2.5.- Públiques i Privades. Tant se val...si és el Psoe. I si no estem a Catalunya ..ó a Euskadi!!

Cal subratllar que aquestes dues “operacions fusions caixes per al Psoe”, que donaren llum a les noves caixes de Castilla-La Mancha i a Unicaja, integraren caixes de fundació pública (de diputacions) i altres de fundació privada (mutual, etc.). Sense que les essències es remoguessin. Sense que els teòrics puristes diguessin res. Són caixes de fundació pública Unicaja i Castilla-La Mancha. Doncs no. I no pasa res.  

Imaginem, nomès com a hipòtesi, una situació similar a Catalunya. Que ningú la desitja, obviament. El mullader mediàtic seria un dels més grossos de la temporada. Com pot ser que una caixa pública acabi en mans d’una nova caixa de fundació privada? Ens sonen, aquests argumentaris tant poc lligats amb la realitat i tant vinculats amb els llibres marxians, o marxistes, tant s’hi val? Doncs el Psoe, a les Espanyes, fa el que li dona la gana, faltaria plus.

1.2.6.- Salvació habemus per a Moltó i Castilla-La Mancha

Tornem a l’operació salvament d’Hernandez-Moltó i de la Caja socialista de Castilla-La Mancha.

Unicaja ha estat el darrer recurs, l’únic per a evitar la catàstrofe total. 

Mentre en Medel i el seu equip estava preparant altres operacions d’absorció, per Andalussia, molt més racionalment, la causa comuna del Psoe ha prevalgut.  

I la causa personal, també, quina casualitat, d’en Medel.  

Ara resulta, sembla, que a les Espanyes del Psoe els terminis temporals poden estirar-se com els xiclets, sempre que siguin socialistes. Medel , el 2010, deixava ja el seu càrrec, per imperatiu del temps transcorregut. 20 anys, que ja són anys. 

Com passa a Catalunya, en sàvia mesura presa, el primer de la classe, pel Conseller en Cap Artur Mas. 

Una duració topall de 20 anys als organs de govern de les caixes ja està prou bé, oi? Doncs a Catalunya, en Vilarasau, i els socialistes que li deuen molts favors, es van aixecar en contra d’aquesta limitació temporal, que , mireu per on, es també ara vigent per a les Espanyes.

Tornem a les absorcions o fusions socialistes. Ara resulta que han tret una carta amagada. 

Si hi ha fusió, pot haver-hi pròrroga de temps per al “líder” (el baró del Psoe, clar), com a mínim dos anys més, per a poder dirigir bé el procès de fusió (sic).  

Medel, per tant, ha estat convençut per la seva causa col.lectiva (el Psoe) i per la seva vanitat personal (dos anys més de gran financer andalús). I Unicaja serà la caixa que, absorbint la Caja de Castilla-La Mancha, rebrà els ajuts que ja comencen a demanar, com a bons andalusos.  

Uns 1.000 milions d’euros a fons perdut, esmenten ja. Pel broc gros. Però quin “forat” hi ha? On són els números. On estan els informes del Banc d’Espanya? I les auditories? Però els problemes de Caja Castilla-La Mancha de quan són? 

I el Fons de Garantia?  

Ah, però com no volen revocar al Sr. Hernandez Moltó,...Encara li donaran una co-presidència ? 
No fotem, no fotem. 

Per allà, com allò de la “Deuda Històrica con Andalussia” (inventada, pur trilerisme); com arreglar a posteriori el que no fou legal (Referèndum sobre l’article 143 ó el 151, a Almeria, on va perdre l’opció del 151..).  

Chaves ens ho arreglarà. Es el president del partido, el president del règim psocialista i el president d’Andalussia.  

Mentre, els catalans tripartits no saben el que és veure aplicat res del nou finançament estatutari aprovat el 2006, ara fa ja més de 30 mesos, i fora de termini, amb el més calent a l’aigüera. Total són 1.000 milions d’euros, i son per als “nostres”. Els catalans? No són dels nostres. 

1.3.- Una fusió apuntada, per un problema, claríssim, de management deficient.

El cas de la “salvació” de Caja Castilla-La Mancha, mitjançant una nova operació de “fusió, mitjançant absorció” és un clar exemple del que són les “fusions” a l’Estat Espanyol.

Sinèrgies entre Castilla-La Mancha i Unicaja? Teòricament cap. Ni una. 

No ho digui, això, perquè no es dupliquen les xarxes, que són complementàries.  

Sobre el territori potser sí, però són realitats totalment diferents. Realitats econòmiques, socials, zones urbanes o rurals, turístiques, cap turista estranger, ben diferenciades.  
La fusió/absorció serà una clara i estricta operació política del Psoe per a evitar en el que pugui el descrèdit d’una gestió nefasta, d’un president del Psoe, ex-polític del Psoe, i que s’ha rodejat per gent del Psoe al sí de la Caixa. No hi ha cap problema en que siguin del Psoe, sempre que estiguin capacitats. El problema és que no ho són. Els resultats són claríssims.  

I Castilla-La Mancha prové d’una fusió feta el 1992, i amb unitat de comandament, de gestió i de management. Però aquella fusió no va servir de res, quan el management d’Hernandez Moltó ha estat desastrós. I, sobretot, a més, quan no s’han prés les mesures correctores a temps, quan van aparèixer clarament els greus problemes de morositat, sobretot, que han afectat greument la solvència de la caixa castellana-manxega.
 

1.4.- I la supervisió del Banco de España? Inacció. Omissió. Corresponsabilitat evident.

Es curiós que en tots els diaris taronja, grocs, o normals que comenten la trista situació d’aquesta Caixa castellana del Psoe, hi ha dos aspectes que no s’esmenten gairebé mai, o sense el gairebé.

1.4.1.- És una caixa del Psoe.  

Es un fet evident. La presidència, la direcció, les pautes d’actuació. Tot gent del “partido”.

No es un problema d’incapacitat de gestió del Psoe, com a tal. Es un problema, evident, d’incapacitat, sense entrar de moment en altres consideracions a manca de documentació, del management. El management s’ha carregat la Caja Castilla-La Mancha.

1.4.2.- La supervisió, inspecció i control del Banc d’Espanya no garanteix res. 

Fets. No paraules. Magnífic lema. De que ha servit la presència, els informes, les propostes tècniques de la inspecció del Banc d’Espanya per a evitar arribar a aquesta trista situació? De res. 

Oh. La feina tècnica s’ha fet. El que ha faltat és la voluntat política d’actuar. 

I?

El Banc d’Espanya és com és.

El Banc d’Espanya o el governador? Ara, època d’òrgans col.lectius i col.legiats, tornem a creure, a les Espanyes, en la figura unipersonal del “Supergovernador”?  

Tot el sistema financer pot estar pendent de l’humor, capacitat, omissions, capricis, del “Supergovernador”? 

Doncs sembla ser que sí. Quina pena!!!

I el governador que hi ha ara és el governador que hi ha ara. I el que hi havia abans era diferent. 

Però també tenia les seves fílies i fòbies, sembla.  

És a dir, des de la societat civil, des dels agents econòmics responsables, des de la ciutadania informada, podem creure’ns que el Banc d’Espanya compleix molt bé les seves funcions? I que tracta totes les entitats d’igual manera, quant a consideracions de les accions a prendre?  

Doncs, lamentablement, no.  

El Banc d’Espanya no ha mantingut, en aquest cas, la recta conducta i acció, a temps, ja que ho sabien perfectament, que podien haver pres. Per consideracions no objectives, no pròpies del balanç de la Caja Castilla-Mancha. 

I quan no es pot tenir confiança en l’autoritat de control , de supervisió , compte!! Tenim un greu problema.

I, sobretot, a tots els cantors laudatoris de les bondats del Banco d’Espanya, com a autoritat única de control i supervisió (en detriment de les autonomies que ho fan, i ho fan bé, com és el cas de la Generalitat de Catalunya o del govern d’Euskadi), ara els hi preguntaria: quan parleu de les bondats del Banco de Espanya us referiu al cas de la Caja de Castilla-La Mancha i al seu president Sr. Hernandez Moltó? 

Pleguem veles, doncs?. No. Defensem el que funciona bé. 

I deixeu de servir al centralisme cantant meravelles que no existeixen. Com es el cas de la supervisió de la Caja Castilla-La Mancha, per part del Banco de Espanya.
Un altre mite caigut. Pels fets. La neutralitat, i alhora la capacitat, del Banco de España en la Espanya del segle XXI. No ho han estat. Els que hi són ara.

1.4.3.- Caja Castilla-La Mancha. Unes dades. Unes referències.

Comparem, una mica, les dades bàsiques de Castilla-La Mancha, de Caixa Penedès (la nostra caixa catalana de dimensió més similar), i de la Unicaja, que haurà de ser la “salvadora” de la situacio, en els darrers anys.

Any 2002- Dades finals de l’any.

Caixa Penedès i Castilla-La Mancha mantenien magnituds semblants. La caixa castellana tenia 8.104 M. € d’actiu, front 7.718 M. de Penedès, i 14.614 M. d’Unicaja. Crèdits a clients per 5.263 M. a CCM; 5.582 M.€ a Penedès i 10.057 M. a Unicaja. 

Recursos de clients administrats per 7.005 M.€ a CCM; per 6.686 M. a Penedès i per 11.958 M. a Unicaja. Resultats similars també. 65 M.€ a CCM; 69 M. a Penedès (més alts) i 152 M. (més del doble) a Unicaja.

Passius subordinats. (emissions de cèdules, obligacions, bons), a tipus molt alts, amb col.locació institucional o a particulars, a canvi de que, a efectes de prelació/ordre de crèdits, se situen darrera els creditors comuns majoritaris. 286 M. € CCM; 60 M. Penedès i 296 M. Unicaja

Estructura molt pesant a Castell a-La Mancha. 2.399 empleats, front 2.128 a Penedès i 4.292 a Unicaja. 448 oficines (i 365 caixers automàtics) a CM;536 oficines (591 caixers) a Penedès, i 764 oficines (921 caixers) a Unicaja.

Import aplicat a Obra Social durant l’any 2002: 15,8 M. € a CCM; 10,0 M. a Penedès i 35,6 M. a Unicaja.

Reserves, abans d’aplicar els beneficis del 2002, de 335 M. a Castilla-La Mancha; de 387 a Penedès i de 939 M. € a Unicaja..

Dues caixes semblants (Castilla-La Mancha i Penedès, una mica més eficient i modernitzada la catalana) i una tercera , Unicaja, que sense doblar en recursos de clients a les dues caixes, triplicava els seus beneficis anuals.

5 anys después-Finals 2007.

Ja no són tant similars, les magnituds de CCM i del Penedès.

Actiu total per 23.581 M. € a CMM (triplicats en 5 anys ¡!!!!!!!), front 21.218 M. a Penedès, i a 32.215 M. a Unicaja (no van arribar ni a triplicar-se). Recursos de clients per 16.287 M. a CCM (multiplicats per 2,3), front els 14.172 M. a Penedès i els 23.403 a Unicaja. Un aparent creixement superior a Castilla-La Mancha,..però…amb totes les contrapartidas negatives. Costos i rendibilitats. El Crèdit a clients sumà 17.648 M. a Castilla-Mancha (més que triplicat, quin dinamisme…………nefast), front els 15.569 M. a Penedès, i els 24.093 M. € d’Unicaja.

Passius subordinats. (emissions de cèdules, obligacions, bons), a tipus molt alts, amb col.locació institucional o a particulars, a canvi de que, a efectes de prelació/ordre de crèdits, se situen darrera els creditors comuns majoritaris. 888 M. € CCM (multiplicats per 3, per a trobar finançament, però caríssim); 678 M. Penedès i 333 M.€ Unicaja

Reserves: CMancha presenta 694 M. (abans distribucio resultats del 2007), el doble que el 2002 ; Penedès presenta 780 M. de reserves i Unicaja 1.944 M. La que menys es capitalitza: Caja Castilla la Mancha. El compte de resultats (i maquillat..) no dona per a més.

Resultats del 2007: 142 M. declara CCM. Els números ho aguanten tot. Nomès 93 M. Penedès, realista i prudent, i 327 M. Unicaja, també ortodoxa.

I les estructures? Castilla-La Mancha ja tenia 3.231 empleats (800 mes que 5 anys abans); Penedès 2.850 (700 més que el 2002) i Unicaja 4.681 (nomes 400 més que el 2002).  

Castilla-La Mancha acabà el 2007 amb 571 oficines (120 més en 5 anys, però 800 empleats més……………..(¿?); mentre que Penedès en tenia 645 (110 més en 5 anys..) i Unicaja 907 (140 més que el 2002, amb nomes 400 empleats més).

Les expansions territorials fora del territori habitual o tradicional són molt més costoses. (locals, instal.lacions i obres als preus altíssims de la construcció, normalment emplaçaments “emblemàtics” (molt més cars, evidentment), i també normalment molt més personal que a les oficines de les zones tradicionals.  

La diferència en l’evolució d’Unicaja (concentrada a més en les seves zones habituals) , Penedès, i Castilla-La Mancha són evidents i notables.

I, el setembre 2008, darrera dada amb comptes de resultats públics publicats, Castilla-La Mancha seguéix treient “pit” (aparentment), declarant 92 M. € de beneficis els 9 primers mesos, front els 77 de Penedès, i els 253 M. d’Unicaja, molt més sobris i realistes que la primera. En canvi, els resultats finals del 2008, amb seguretat, seran molt inferiors als de setembre, a CajaCastillaLa Mancha (la qúimica no pot durar sempre), mentre que Penedès i Unicaja declaran l’equivalent al ritme dut el 2008. 

Quant a les magnituds del balanç, les darreres publicades (11/08), indiquen un actiu total de 27.083 M. per a CCM; de 21.954 M. a Penedès i de 32.110 M. a Unicaja. Es fàcil comprovar la “inflació” del balanç a CCM, pel molt superior finançament d’altres entitats de crèdit rebut. En Crèdits a la clientela CCM declara 19.243 M.; Penedès 16.766 M. i Unicaja 24.954 M. La fugida endavant de CCM ha estat espectacular...........ment tràgica. Més crèdits ...........de renovació dels no pagats...

En recursos de clients, 18.000 M. €(17.993 M.) a CCM a novembre 2008, front 14.440 a Penedès i 24.537 M. € a Unicaja.

Fixem-nos en que la dimensió (actiu, recursos clients, crèdits) de CajaCastilla-La Mancha i Unicaja és una relació de 2/3 a 1. 

És a dir, Unicaja és, solament, 1,3 vegades “més gran” que Castilla-La Mancha. 

Suficient diferència per a l’absorció? Difícil està. Però no han trobat res més.

I recordem ja: en una fusió(absorció), la suma resultant es inferior als dos sumands precedents, en molt poc temps, en tot. Es la “sinergia negativa real” que es produeix, davant clients/riscos duplicats, o davant la desconfiança que tota fusió, per molta propaganda que es faci, comporta en un segment de la clientela d’alguna o de totes les caixes que hi intervenen.

És a dir, si 66 (Castilla-La Mancha) vol sumar amb 100 (Unicaja), per a sumar 166, es trobaran que, molt dificilment passaran de 140 als 6 mesos de la fusió. (una sinergia, en dimensió relativa a la clientela, negativa, clarament negativa.). (les estructures sí sumen i s’acumulen.).

Motiu: una part , petita però amb pes específic, de la clientela prefereix redistribuir millor els ous en diferents coves, alguns nous. Pel que pugui pasar. I això es fa silenciosament, tranquil.lament, des de 2 mesos abans de la fusió fins a 3 mesos desprès. 

En el cas de la formació d’Unicaja, per exemple, el 1991, la integració de la Caja de Almeria en una Unicaja “malaguenya”va comportar, (són fets, no teories) que l’actual CajaMar (la Caixa Rural d’Almeria) fes un gran SALT endavant en la seva dimensió en pasar a ser la única autóctona d’Almeria, i, a més, en aquells anys, a estar ben gestionada.

Res de nou. Succeeix sempre. A Catalunya també va succeir. I als grans bancs espanyols, tant absorbents, se’ls hi va perdre un 20-25% de la massa a absorbir, que va anar a parar a les caixes.  

Fets. No paraules. També en les fusions. I en les absorcions.