Una Casa Gran del catalanisme

LES GRANS ORQUESTRES.

MOLT BON DIRECTOR I MOLTS BONS MÚSICS ESPECIALISTES

 

(per Andreu)

 

Fa pocs dies, l’amic Josep Sort , un dels bloggers més punyents  (http://josepsort.blogspot.com/2009/04/sera-casualitat-en-aquestes-darreres.html#comments) ens deia, colateralment, referint-se a l’acció política recent d’en Joan Carretero:

 

 “En Mas, que veu el marron i es cura en salut dient que a la Casa Gran els independentistes hi són benvinguts. S'oblida, però, que també ho és en Piqué. Però suposo que això és un detall petit”.

 

Li vaig fer un post de comentari, que ara reprenc, reprodueixo amb algunes variacions de poca importància, i, sobretot, que em serveix per a iniciar una altra sèrie discontinua i atemporal de retrats de personatges polítics (en el sentit que han fet política o parapolítica) que podrien ser elements de vàlua i que aportin valor afegit en aquest proiecte de Casa Gran del Catalanisme .

 

En definitiva, crec, que amb la Casa Gran, impulsada per l’Artur Mas directament, és pretén tenir sempre CDC oberta a la societat i a la col.laboració amb gent valuosa que, per diversos motius o raons, no considerin oportú –i plenament legítim-  incardinar-se com a militants orgànics d’un gran partit nacionalista i transversal com és CDC.

 

El símil, la metáfora, ja està definit en el títol paraigua. Les orquestres, les grans orquestres,  estan basades en un bon director, en un estil més o menys específic, diferent, propi, i, sobretot, en el bon funcionament d’un equip harmònic, on el director tria repertoris, estils, maneres de tocar composicions, sempre per la disponibilitat de bons músics, de bons especialistas.  I l’orchresta sempre està desposada i disponible per a incloure un nou especialista, per un temps, de manera indefinida, o per a determinats concerts.

 

No hi ha, gràcies a Déu, númerus clausus, en les grans orquestres. I es bó que així sigui. D’aquesta manera hem pogut sentir concerts extraordinaris, on la participació d’una nova veu, d’un nou solista, o d’un conjunt de música pop, ha enriquit molt les versions clàssiques de moltes composicions musicals.

 

 

La sèrie, doncs, pretén fer una aproximació a posibles “solistes”, ara despenjats, per multiples raons,  dels corrents polítics organitzats més importants del sobiranisme català, amb una visió oberta, generosa, sobre el que podrien aportar, o millorar, en l’acció sobiranista el partit polític transversal més important de la Catalunya moderna, Convergencia Democràtica de Catalunya.  

 

1.- JOSEP PIQUÉ *

Sobre en Piquè.Home, jo vaig tenir l'oportunitat de tractar-lo uns anys, quan estava al Servei d'Estudis de la Caixa.

 

Ningú assenyat pot discutir-ne la intel.ligència i la capacitat de treball, i de gestió, d'en Josep Piqué. Ningú.

 

Políticament podriem dir que és un tastaolletes? Psuc, PP (ministre d'Exteriors)...i ara comencen a dir que a la Casa Gran potser també hi cap?

 

No seria una Casa Gran si no pogués ser-hi un senyor molt intel.ligent, que va ser Bandera i del Psuc diversos anys, i que va entrar a l'administració de la Generalitat com a Director General a la Conselleria d'Indústria del Sr. Joan Hortalà, secretari general d'ERC, durant la legislatura 80-84.

 

I on va fer una feina extraordinària, extraordinària sí, al servei del pais i de la seva indústria, en moments en que la crísi econòmica era molt aguda.

 

I hi va seguir després de la primera legislatura (CiU+ERC, d'en Barrera), un temps més. El Copca, el Cidem, etc., venen d’aquella  etapa, sí, de la “gloriosa” etapa, sí, gloriosa, d’en Hortalà a la Conselleria d’Indústria, amb un equip jove, renovat, i amb experiencia alhora, de gran capacitat.

 

 I ho va fer molt i molt bé. Ja aleshores coquetejà i coquetejaren amb ell per incardinar-se a CDC, però no s'hi decidí. Amb el Psoe ben instal.lat a Madrid, va ser cridat a feines semblants sobre els sectors industrials, per amics seus professionals, del Psoe, pero tampoc s'hi va voler carnetitzar.

 

Al primer govern minoritari Aznar, Piqué figura com a Ministre d'Industria. (independent, ei, independent, sí).

 

Va ser consequència del Pacte del Majestic. No crec.

 

Vaja, aseguraría que no.

Però les bones relacions personales i polítiques d’en Piquè amb moles sectors catalans l’avalaven. I ho fa força bé, tant que el mateix Aznar el fa pujar esglaons, com sap idiomes i es viatjat, i intel.ligent, a més, el situa de Ministre d'Afers Exteriors i portaveu del govern espanyol i tampoc ho fa malament, però a canvi, ha d'agafar el carnet del PP i l'agafa. 

Bé, aquest recull històric d'una traiectòria es per a recordar que un que fou del Psuc ha estat del PP, sí, i no es el primer ni el darrer cas,(i que gent que estava al Psan van anar a TLL i després van fer entrisme a ERC, etc.) però que, sense fílies ni fòbies, cap persona normal, llegida, amb una mica de cultura i coneixement del pais, pot negar la seva capacitat.

 

 I la gent capacitada mai sobra en lloc. Mai. Capacitada i demostrada (la cpacitat i l’eficiència), professionalment, didàcticament, intel.lectualment, i industrialment.

Sincerament, jo veig, per dir una cosa, molt més capacitat i honestedat, sí, honestedat, al Josep Piqué que a l'Anna Birulés, també ben coneguda i bona professional. (i amb un marit del Psc-Psoe, per cert).

Tant de bó gent tant preparada com en Piqué hi col.laborés a la Casa Gran. I tant!!

 

No hem d’amagar el seu salt a la direcció d’empreses de la mà, de l’oferiment, d’en Javier de la Rosa.  En aquell moment, els amics d’en Piquè van aconsellar-li tots els papers de l’auca. Què si, que no, que no però si, que sí pero no, que si pero poc temps, etcétera, etcétera.  Bé. Els fets són els fets. Ell, en Piquè va prendre una decisió professional i la va dur a terme.

 

 I cal recordar, ara que han passat uns anys, que és molt fácil criticar en genèric o per haver optat en un moment en què el gran accionista d’Ercros era Javier de la Rosa, però cal dir que mai, mai, mai, en Josep Piquè ha estat salpicat el mès mínim per algunes de les maneres (per dir-li alguna cosa) amb que invertia o gestionava Javier de la Rosa. I Ercros encara existeix. Encara funciona. Encara dona feina a molta gent.  Professionalment, la seva gestió va ser molt bona. Econòmicament ell sabrà i no m’ha d’importar el mès mínim.

*  Comentari a l’article de Josep Sort al seu bloc. Revisat però amb molt poques variacions.

2.-  VILARASAU I ARTUR MAS.**

 

Dius, Josep Sort,  una cosa que té molta importància.

 

 La teva profecia de que l'Artur Mas no serà President de la Generalitat perque va tenir la vàlua, capacitat, i decisió política i de govern, com a Conseller d'Economia i Finances primer, i després com a Conseller en Cap, d'impulsar l'adaptació normativa catalana de limitar a 20 anys (20, nomes 20, ...)el temps màxim de poder estar als consells d'administració de totes les caixes catalanes, de totes.

 

 I això va comportar que el temps expirés per a Pepe (com li agrada que li diguin per Madrid)ó José Vilarasau, al front de la Caixa.

Primer matissem. Al final, aquesta norma catalana també va ser norma estatal, per adaptació de la llei espanyola. O sia que...el temps es inexorable…per a tothom, fins i tot per a Vilarasau ..o el Borbó d’ara.

Malgrat els cants dels captius (favors deguts), dels pilotes, dels psociates, dels psuqueros, i dels amics de l'alta classe d'alts funcionaris o industrials que parlen encara castellà a casa seva i amb els seus fills, (del Circulo Ecuestre pur i dur), sobre la injusticia i tal, a mí em sorprén, i molt, que, en el cas que això pogues ser veritat, TOTS ELS DEMÒCRATES NO LI ESTEM/ESTEU AGRAITS A L'ARTUR MAS PER DEMOSTRAR NOVAMENT, AMB FETS, no amb paraules buides, QUE UN GOVERN DEMOCRÀTIC CATALÀ no ha d'estar mai al servei d'un personatge per poderós que sigui, PERO QUE MAI HA PASSAT PER CAP URNA, com en Josep Vilarasau.

Els governs democràtics estan pel damunt dels interesos personals. I LIMITAR A 20 ANYS (quan a nivell polític es demana limitacio de 2 legislatures de govern, seguint l'exemple presidencial USA) l'estada al front d'una institucio financera que està TUTEL.LADA, per llei, i SUPERVISADA per la Generalitat de Catalunya, és una mesura ben normal. 

No entenc que ningú la pogui discutir o posar en questió. I la van posar en questió, fortament, en Maragall, els maragallistes, els ciutadans del canvi a millor , els de Nicaragua, els del Baix Llobregat, els de l'Opus, el Guardans pare i els seus amics, i un sector important de finançadors del PP català.

 

 Tot valia per a criticar CDC, en Pujol i en Mas, i, de rebot, el nacionalisme català.

Però en Mas va fer el que calia fer. Immaculadament democràtic. I no solament els 20 anys van afectar en Vilarasau, també a d'altri.

Es cert que en Vilarasau mai havia acceptat i entès que un govern català pogues tenir criteris diferents als seus en moltes coses. Però es un problema d'habits democràtics.

 

Tu creus que un Director General posat a dit des de Madrid el 1976, (després d'una carrera fulgurant al tardofranquisme. Format com un dels joves tecnòcrates de l'INI havia estat director general del Tresor i de politica financera, a los Madriles, al final del franquismo, amb Arias Navarro, abans de venir el febrer 76 a modernitzar la Caixa.), preten,i ho fa el 1999, després de 23 anys de DG, es fa nomenar President de la Caixa (pactat el relleu d'en Samaranch, uns dels seus gran amics i deutors de favors...(, i té les ínfules de nomenar dos directors generals ex-aequo (Fainé i Brufau), tot vulnerant la llei catalana vigent, de caixes,..i també l’espanyola, per cert.

 

Vilasarau feia i desfeia com el Borbó a qui li regalava (amb els diners nostres de tothom que es client de la Caixa) els Bribons.

 

Quan la Generalitat, a qui no va tenir ni la delicadesa d'informar abans (mai ho feia en temes importants, total era l'autoritat de supervisió...i era catalana...i era nacionalista...) li diu que vulnera la llei catalana de caixes, que preveu nomes un Director General, encara xuleja. (era el 1999, recordem-ho i en Vilarasau donava per descomptat que el seu amic Pasquis guanyaria en Pujol....i la va cagar...)

Vilarasau fa un pols a Mas i a Pujol, a qui vol emprar per a fer canviar el criteri legal de la conselleria d'en Mas. En Pujol li diu que en Mas es qui te la competència i que parli amb ell, pero que la llei catalana no es modificarà, per a donar una sortida al caprici -insòlit- del que es creia reiet de la Caixa, de tenir dos princeps hereus i aixi seguir control.lant'ho tot. Vilarasau apel.la a les seves amistat madrilenyes, de l’Estat (la primera familia, ha ha, també s’hi fica, i tothom…i en Mas i en Pujol, ..callen i aguanten, com cal.)I reviseu els diaris de l’epoca, com semblava que sense en Vilarasau el món es destruís,,,,(ha ha)…

La Generalitat , per escrit, el va requerir a que el Consell d'Administració de la Caixa (la societat civil.......servil.... que havia provat gairebé per unanimitat, gairebé, però no unànim...ha ha) designi el Director General únic, que preveu la llei, en un termini de temps urgent i concretat.

Aquesta revolcada al criteri borbònic del Pepe Vilarasau li va agriar el caràcter i es va emprenyar. Dos problemes. Va fer-se nou consell i el consell aprovà, aleshores sí per unanimitat, un sol director General, en Fainé, ...)

Si aquesta exemplar actuació de govern, al servei del pais, de la Caixa, de totes les caixes, de les lleis, de tots els impositors, de tots els ciutadanas, d'en Artur Mas li pot costar no ser President, en el fons, benvolgut Josep, vols insinuar que això que tenim és bananer, que els fils que mou en Vilarasau encara, des del seu aparent retir, són mes importants que els vots dels ciutadans??

Que en Vilarasau n'hagi parlat malament, per despit, d'en Artur Mas i d'en Jordi Pujol, des de fa molts anys, molts, és un fet conegut i semipúblic o public del tot. Es el tipic exemple del "baro de la diagonal" que es creu que pot fer i desfer governs, lleis i mesures. Això ho va fer el 1976 amb en Fuentes Quintana, bé, (fonts acreditades però no identificades, naturalment, sempre recorden com els decrets Fuentes Quintana es passaven i modificaven a una màquina d’escriure que estava a 4 metres del despatx d’en Vilarasau,…..)però amb els governs nacionalistes d'en Jordi Pujol no ho ha pogut fer, excepte el període d'en Macià Alavedra. 

Però l'obligacio dels governants demòcrates i nacionalistes es governar per al conjunt del pais, i no per a un "home administrador de diners aliens per important que sigui". 

En canvi, en Vilarasau sempre ha parlat molt bé d'en Maragall, d'en LLuch, d'en Serra, etc. Per alguna cosa serà.

I, relligant-ho tot, recordar-te amic Josep, que en Josep Piqué també fou temptat per l'or d'en Vilasarasu per a quedar-se a la Caixa i no marxar a la Conselleria d'Industria de la Generalitat de Catalunya de la primera legislatura.

 

I en Josep Piqué, jove aleshores, va rebutjar l'oferiment i la insistència d'en Vilarasau (a qui també li va sentar molt malament que l'abandonessin per anar a l'administració nacionalista pujolista..), i va mantenir la paraula donada a Joan Hortalà, el seu catedràtic preferit, atès que en Teoria Economica dificilment torbarem professors i professionals tant preparats com aquests dos.

Bé, Josep, ja he perdut un dels meus articles que tenia a mig fer, des de fa temps, per al "meu " bloc...però el tema Vilarasau dona per a molts articles...i les seves relacions polítiques-econòmiques....que a molts de vosaltres us poden esglaiar una mica.

La realitat no és el mite que es construeix amb els diners de les grans companyies anunciants. Però dona per a molt…, ..

Ben cordialment,
Andreu

** Com en Josep Piqué també va treballar a les ordres d’en Vilarasau una temporada, es relliguen amb un altre comentari, important, que feia en Sort al seu bloc.

 

Ací acaba l’article d’avui. I s’obren temes per a mès articles relacionats.

Un barrer apunt: en Josep Piquè treballant, i força bé, a les ordres del Conseller Hortalà, secretari general d’ERC.    Algú pot imaginar, ara que tothom imagina, que si en Piqué hagués entrat a ERC, i hagues durat, resistiria una comparació de capacitat professional, i també política, amb en Carod, Puigcercos, Huguet, Ridao, etc.

 

I una altra: Als 80, el govern del “de dretes Pujol” (ha ha ) tenia com a Director General d’Industria a Josep Piqué, sí com a Director General. Numero 5 ó 6 del departament.  Del 2003 fins ara, els tripartits tenen de Conseller d’Indústria al Sr. Josep Huguet, (ERC). 

 

Mireu, compareu i trieu.

 

I sabreu, novament, amb un altre cas concret, perquè els governs d’en Pujol funcionaven i molt bé i perquè els tripartits no saben fer res bé, i es reuneixen al Ministerio de Defensa de Madrid per a preparar estratègies del govern català. (els governs de pseudoesquerres catalanes, on uns diuen que treballen per la independència…des del ministerio de defensa espanyol).

D’on no n’hi ha, no en raja, amigues i amics.