dilluns, 30 de març de 2009

El mite de les fussions al sistema financer (4)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes? poques?    Travesses  

 

 

 

4.- Les caixes mitjanes i petites, catalanes, són líders, com entitats financeres, al seu àmbit territorial preferent d’actuació. Es la seva gran força.L’arrelament.

 

Tanmateix, a Catalunya, hi ha un fet clar, i molt diferent que a la resta d’Espanya, que explica la continuitat de tantes caixes mitjanes i mitjanes/petites.

No tenen dimensió elevada, però tampoc la tenen petita. Ni molt menys. Excepció feta de Manlleu, les altres han assolit una dimensió que els hi permet, en teoria, i a la pràctica, mantenir de manera indefinida, a mitjà termini, la seva activitat independent, SEMPRE I QUAN:

 

Segueixin sent, a la seva zona prioritària i més important d’actuació, la primera entitat financera o, com a màxim, la segona. Es a dir, mantinguin l’arrelament en una societat que els hi manté la confiança financera,per la qualitat dels seus serveis i productes i per l’arrelament que s’han guanyat i saben conservar.

 

Es a dir, a Manlleu/Vic, a Osona, la Caixa de Manlleu es la 1ª., o com a molt, la 2ª. Entitat financera de la zona.   A Manresa, al Bages, sense discussió, Caixa Manresa és la primera entitat per dipòsits (de tots els bancs i caixes que hi són presents). Al Vallès Occidental, i potser més en concret a Sabadell i la zona inmediata, Caixa Sabadell manté més dipòsits que qualsevol banc,excepció feta del Banc de Sabadell,  que la Caixa de Catalunya, i també molt possiblement, que La Caixa.    Igual succeeix amb Caixa Terrassa a la cocapital vallesana i la seva zona d’influència. O a Mataró i bona part del Maresme  amb Caixa Laietana.  I amb Caixa del Penedès, a l’Alt i al Baix Penedès, encara que hagi fet una expansió molt notable ja. I les caixes de Girona i de Tarragona són, amb tota seguretat, al conjunt de les comarques gironines o tarragonines les entitats financers amb més dimensió de dipòsits administrats. La Caixa estarà a prop, pero cap altra Entitat financera (ni el Banc Sabadell, ni Caixa Catalunya ni Banco Santander ni BBVA,), de ben segur, arriben a assolir ni la meitat de la dimensió assolida, a Girona i a Tarragona, per les caixes autòctones.

 

Es a dir, compte quan, des de Barcelona, des de Madrid, des dels diaris barcelonins, des de Can Fanga , es parla/parlem de les caixes petites comarcals.   Al seu territori prioritari, i d’origen, i on concentren encara la gran majoria de la seva xarxa i dels seus esforços de comercialitzacio, són les entitats líders.

 

Si no haguessin estat i es mentinguessin com a entitats financeres LÍDERS, al seu territori,  més d’una ja no existiria de manera independent.  Però el seu lideratge, continuat, és una de les garanties de la seva supervivència com a caixes d’estalvi independents. Amb la seva dimensió, però independents i útils al seu territori i a la població i la societat del seu territori, com ho demostren amb les magnituds que administren.

 

Tècnics del Banc d’Espanya, els seus dirigents, habitualment opinen “negativament” sobre les perspectives de futur de les “entitats petites”. Per què? Per comoditat funcionarial. Sense cap base objectiva.   La feina del Banc d’Espanya, més que fer d’assessors de partits polítics espanyols, era la de seguir i supervisar l’activitat de les entitats de crèdit. I com s’ha vist, han fallat estrepitosament en la seva feina davant aquestra crisi. També a d’altres països? Si, pero diferent. A Altres països van fallar en no seguir els conglomerats financers, però tenien plenament control.lada i coneguda l’activitat dels bancs de dipòsits. La prova, per exemple, a Gran Bretanya, on han intervingut amb decisió i rapidament, intervenint-ne uns quants bancs, de facto.  En canvi, a Espanya, el B.Espanya  ha fet omissió de les sesves obligacions, no ha intervingut cap entitat (ni la Caja Castilla-La Mancha..) ni va impulsar cap canvi de política en cap caixa o banc  dels grans, ni va alertar, de veritat, amb circulars, amb notificacions, amb informació als Consells de les polítiques errònies dels directius,  del risc de crèdit en que estaven entrant. Per voluntat o per omissió, però el Banc d’Espanya ha perdut tot el prestigi que fins el 2000 s’havien guanyat, de manera justa i efectiva.  Han deixat de complir la seva funció.

 

 5.- Jocs, escenaris i  Excel. –  Jocs i poca cosa més.

 

5.1.-Quan Caixa de Barcelona era la segona caixa catalana i la 3ª. De l’Estat.

Els escenaris més clàssics eren els preparats a la dècada dels 80, quan Caixa de Barcelona, segona caixa catalana i tercera caixa de l’Estat, mantenia, a la ciutat de Barcelona, un lideratge entre les caixes.

 

Lògicament, un escenari simple, senzill, aquella època, considerava 3 ó 4 grans caixes a futur.   La Caixa de Catalunya i les de Girona i Tarragona formaven un pool, de caixes de fundació pública. La desaparició de les Diputacions, intentada políticament els primers 80, no va aconseguir-se. I altres coses canviaren. En aquella epoca, Caixa de Catalunya era la més rendible, en funció dels actius gestionats, i la més solvència (més recursos propis).

 

Un segon pool, teòric, es clar, agrupava a Laietana amb Caixa de Barcelona, juntament amb Manresa i Manlleu. Terrassa i Sabadell, amb Penedès, podien formar un tercer pool, prou potent, de bell nou, sempre i quan La Caixa no es decidís a col.laborar en la reordenació. Pur foc d’encenalls. 

 

La realitat és que es van produir intents polítics (més aviat des del socialisme) per intentar una gran fussió Caixa Barcelona/Caixa Catalunya, que es frustaren per diversos motius.  En teoria, aquests 4 eixos (en lloc de les 11 caixes existents) haguessin reduit molt les diferències. (40-45% per a la Caixa, i entre el  15-25% de quota per als altres 3 eixos). 

 

Certament, la gran macrofusió (Caixa de Barcelona i Caixa de Pensions) consumada el 1990, va canviar totes les expectatives anteriors. No es ara moment (potser en un article posterior retrospectiu) d’analitzar la bondat o no d’aquesta macrofusió, amb els resultats posteriors obtinguts. Ja han passat 20 anys i pot començar-se a fer. Nomès recordar que va ser una fusiò/absorció de dues grans caixes, amb problemes. Una, els derivats de l’affaire de les primes úniques, que retallà fortament la confiança de bona part de la base de clients en una caixa, i l’altra, pels errrors continuats de management, sobretot per les muntanyes de paper de la Fecsa que anaven copant totes les dependències.

 

Però com els JJOO estaven a 2 anys i mig vista, Samaranch i Vilarasau van ser audaços, tremendament audaços, i dissenyaren una operació que deixès enrera el greu tema de les primes úniques (Josep Vilarasau i Isidre Fainé, autèntics factotums del producte i de la comercialització masiva efectauda, han acabat, contrastos de la història, com a Directors Generals i com a Presidents….ben curiós, certament), i els equiparès, de facto, als grans bancs espanyols , sortint-se, de facto, en bona part, del control, indicacions, etc., de la Generalitat de Catalunya.

 

La mort, sobtada, del conseller Ramon Trias Fargas, ara fa 20 anys, també tingué influència. Diversos professionals expliquen que el Conseller Trias, en privat, havia expressat els motius i raons pels quals, mentre ell fos Conseller, no hi hauria placet a l’operació. I ho deia, diuen, convençut, seré i  ben segur. Amb el seu succesor, conseller Macià Alavedra, la situació ja fou ben diferent. I la macrofusió fou una realitat. Com la perpetuació d’en Samaranch, d’en Vilarasau, d’en Fainé, d’en Alcantara, d’en Pintó.

 

5.2.- La gran “Caixa” cobreix, amb escreix, el 60% del mercat català de les caixes. Queden 9 caixes, i a la Caixa gran, objectivament, no li interesa absorbir res més a Catalunya.

 

Els 90 resulten una dècada en les que les caixes catalanes (deixem a banda la Caixa) tenen una bona evolució i aprofiten per a “falcar-se” en la individualitat i l’individualisme, sense entrar en el camí desitjable de la cooperació per afrontar millores d’eficiència.

 

Pràcticament totes les caixes catalanes (Catalunya, Manresa, Sabadell, Terrassa, Penedès, Girona,..)construeixen nous edificis centrals més moderns i/o nous centres informàtics propis, amb una organització diferent.  Era l’ocassió, clarament, d’haver abordat, per exemple en l’externalització informàtica, o en la construcció de nous centres de processament de dades, etc., iniciatives comunes, que haguessin resultat molt menys costoses, d’inversió i de manteniment.

 

Però la cooperació, real, efectiva, entre les caixes catalanes ni ha existit ni existeix.

Quina diferència amb les caixes alemanyes de cada land!!!!

Tè la “lògica” (perversa) de la competència que en moltes ciutats i comarques catalanes es fan entre 3,4 ó 5 caixes catalanes diferents , operants al mateix municipi.

 

En une època en la que Internet ja estava present i seria un gran suport d’atenció i operativa a distància, en que la utilització massiva de les targetes estava ja consolidada, en la que els caixers automàtics, presents més que a cap altra zona europea, sol.lucionen la majoria de necessitats de retirades d’efectiu de manera còmoda, eficient i en autoservei, quan  acoplar, en un o dos eixos infrastructurals informàtics, amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada, propietat de diverses caixes, i que també poguessin donar serveis informàtics a altres empreses era el més racional i més adient, tothom ha preferit ser “independent”. I si, com les caixes alemanyes, haguessin format una companyia crediticia hipotecària especialitzada, per a les operacions a promotors i constructors, de ben segur que els riscos s’haguessin analitzat millor i la demora actual global no seria tant alta.

 

Però les caixes catalanes no tenen voluntat de cooperació efectiva.Els professionals (direccions) prefereixen ser number one d’una mitjana empresa,  que col.laborar en un equip mes ampli per a dur endevant una gran empresa. I els presidents tampoc estan per grans proiectes. La Federació Catalana de Caixes, que hauria de poder ser el think thank real, ambiciós, i rigorós, per a les caixes catalanes, no ho ha estat mai. Ha estat, i és, sobretot des de la macrofusió, una dependència colateral més de la direcció general de La Caixa, on sí, es fan reunions, s’acorden algunes coses, però mai han volgut entrar en cap estudi de cooperació important.  

 

També, certament, ens han faltat, al sí de les caixes, i de la Caixa, sobretot, personalitats de la vàlua i visió del pais, dels dos primers directors generals de La Caixa, en Francesc Moragas i Barret, (director fins el 1935, en que morí), que impulsà, amb integritat, honestedat, catalanitat i professionalitat, una gestió ambiciosa, i alhora rigorosa, de la Caixa, ben diferent del conservadurisme i manca d’ambició que es donava a la resta de caixes i, fins i tot, de la banca catalana; o del seu succesor,  en Josep M. Bois i Raspall, ignominiosament depurat i apartat de La Caixa el 1939 per la seva professionalitat, integritat i  catalanitat, i que morí el 1973, sense poder veure la fi de la Dictadura ni cap homenatge o acte públic de record i reparació, que encara no s’ha fet, per part dels actuals dirigents de la Caixa.

 

5.3.- La crisi d’ara.- Possibles consequències.

 

El model individualista actual (gens cooperatiu, sense afrontar reptes comuns de manera mancomunada, ) no du en lloc.  

Si les caixes són ben gestionades no passarà res. Però ja hem vist errades grosses en caixes molt grans (primes úniques, col.locadors de la Fecsa, compra a preu de diamant d’una companyia d’assegurances en fallida, etc.). I es també curiós que no hi ha gairebe mai responsabilitats professionals davant decisions clarament equivocades i no professionals.

Però amb el model actual, per exemple, Caixa de Manlleu no pot cometre més que 1 errada a l’any, i d’un volum monetari molt limitat.  En comet 3 i la liquiditat, o la solvència de l’entitat se’n veurà afectada.  Caixa Manresa en pot cometre 3 ó 4, de la intensitat de les de Manlleu, però no més. I aixi succesivament.

 

S’obren crec, tres possibilitats:

 

5.3.1.- No fer res. Segueixen 10 caixes catalanes. En 3 anys perdran quota de mercat global, a Catalunya, ates que els costos de gestió i d’administració són alts,  i altres entitats més reconvertides oferiran condicions més  satisfactòries als consumidors.

 

5.3.2.- Apostar decididament per la cooperació. No cal entre totes. Entre dos o entre 3. Amb avantatages comunes.  Però de manera clara i decidida.

 

5.3.3.-  Apostar per les fusions, al sí de Catalunya. Difícil, molt dificil, si les caixes estan mitjanament bé i no hi estan d’acord. Sense la fase 5.3.2, dificil pasar a la final.

 

En tot cas, la urgència, aparentment, no existeix, de moment. Potser, per ser la més petita, Caixa de Manlleu. Però està ben gestionada. Objectivament.

Altres caixes més grans semblen tenir més problemes.

 

I, en l’horitzó d’ahir, d’avui i de demà, una condició prèvia, de la qual s’estava segur, tothom, a Catalunya, fins fa 5 anys i que ara, potser tontolla.

 

Si alguna caixa catalana ha de fusionar-se (per algun problema, naturalment) ho farà, de totes totes, amb alguna altra caixa catalana.

No es permetrà, mai, des del govern de la Generalitat, un fusió d’una caixa catalana amb una caixa no catalana.

S’intentarà, en cas necessari, que la Caixa no estigui al marge de les seves responsabilitats amb el pais i amb el sector de l’estalvi català, és a dir, no es mantindrà al marge de possibles operacions de redimensionament davant de crisis sobrevingudes.

 

I hi ha un argument, dels molts que hi ha, que desfà qualsevol possible posició no col.laboracionista de les principals caixes catalanes: si han estat capaços de gastar i gastar molts recursos en les seves excursions i aventures financeres per la resta de l’Estat (facilment quantificables), i , pel moment, tot i  no ser encara rendibles amb molts llocs espanyols, no tanquen les oficines espanyoles, si poden mantenir recursos no rendibles a Jerez, a Sanlucar, o a Tenerife, també han de poder col.laborar a salvaguardar la catalanitata de les caixes catalanes.

 

I, repeteixo. No hem d’oblidar que les caixes comarcals i provincials catalanes són les entitats líders al seu territori. Líders, sí, líders.

 

I no oblidar tampoc que la suma, en les fusions, es inferior a la suma dels sumands abans de la fusió. (7+3 esdevé 8, no 10.). I els altres 2 se’l queden….altres entitats no fusionades.

 

En comparació amb la dimensió de les caixes de la resta de l’Estat, les urgències es produeixen més enllà de l’Ebre, pel moment.

 

 

6.- La dimensió i les qüotes de mercat de les caixes a nivell estatal.

 

Reprenem la informació sobre la dimensió.(en funció dels actius a 31/12/08) Ara a nivell estatal. (recordem: 45 caixes, de les quals 10 catalanes (31,7% del total) i 35 no catalanes (68,3%)

 

Però anem precisant, més. Fem agrupacions, per segments, entre les caixes.

a)- Les 2 “molt grans”. Pensions i CajaMadrid. 2 caixes concentren el 34,4% de l’actiu total. Es una dimensió elevada i un grau de concentració prou alt, però sense punt de comparació, la qual cosa es molt positiva, amb la concentració que cobreixen Santander i BBVA en el sector bancari. Gairebé el doble que al subsector caixes.

 

b)- 5 caixes”grans” que tenen entre 40.000 i 85.000 M. € d’actiu. I, en conjunt, un 25% del total. Una catalana, la de Catalunya, 5ª. En el ranquing. Les dues valencianes,(Bancaixa i Mediterrani)  la de Galícia i Ibercaja.

Perifèriques. Països Catalans, Galiza i Aragó. Sense matriu castellana. Curiós.

Aparentment, amb aquesta dimensió, aquestes 5 entitats estan prou ben dimensionades.

Bancaixa i Mediterrani ja van absorbir, les dues, totes les altres caixes valencianes petites, publiques i privades (provincials d’Alacant, de València, les de Castelló, Sagunt, Carlet, etc.)  entre finalsa dels 80 i primers anys 90.  Només  segueix, al marge, la d’Ontinyent, la 3ª. Més petita de l’Estat. I també Galicia es la resultant d’una absorció d’altres 2 caixes gallegues mes petites.

 

Entre 7 caixes (les principals, les 2 molt grans i les 5 grans,) ja tenim el 60% de l’actiu total de les 45 caixes de l’estat. (59,4%). I tenim 2 caixes catalanes.

 

c)- Hi ha, després, 10 caixes “intermitges”,amb actius compresos entre 20.000 i 32.000 M. €. Un 20,7% del total de l’estat. Clarament semblen també prou grans com per a no necesitar, per dimensió, cap operació de fusió.  Ací trobem a Penedès, la 3ª. Caixa catalana, per dimensio, que ocupa el 14è lloc al ranquing estatal. Entre les 17 primeres caixes, per volum, ja es cobreix el 80,1% del total.

 

La resta, un 20%, una cinquena part, correspon a 28 caixes, amb dimensió inferior als 20.000 M. d’actiu.  (7 catalanes i 21 DE LA RESTA DE L’ESTAT).

 

Són les caixes “intermitges”, per ordre: Unicaja, San Fernando, de Sevilla , BBK, Castella-La Manxa, Caixa Nova-Vigo, CajaEspaña (Leon), Penedès, Múrcia, Guipuzkoa i Caja Duero.

 

Tres acotacions al respecte:

c.1.)- Unicaja, San Fernando, Castella-La Manxa, Caixa Nova, BBK, Guipuzkoa i Caja Duero i CajaEspaña  són ja les caixes resultants de les fusions/absorcions dels primers anys dels 90 fetes .

 

c.2)- Castella-La Manxa, nova caixa nascuda el 1992, derivada de la fusió de 3 caixes, està en greus dificultats. NO ES PER LA DIMENSIÓ. NO. TÉ GREUS DIFICULTATS DE SUBSISTÈNCIA PEL MANAGEMENT DESASTRÓS DUT A TERME. La dimensió suficient no garanteix res. Es molt més crític i decisiu, la qualitat o no del management (encertat o erroni, amb riscos concentrats, concessions credíticies per amiguisme polític i sense garanties minimes de retorn, gestió deficient del marge financer, i com a consequència, també de la tresoreria, i resultats decreixents, derivant ja en un problema clar de solvència. (vegeu el capitol anterior d’aquesta sèrie).

 

c.3)- Una hipòtetica fusió de 3 caixes catalanes mitjanes i de fundació privada (Penedès, Sabadell i Terrassa, la 3ª., 4ª. I 6ª. Caixes catalanes) donaria una dimensió de 46.500 M. €, situant-la com a  6ª. Caixa de l’estat, inmediatament després de Catalunya, i pel davant de Galicia, Ibercaja, Unicaja, etc.). No en sóc partidari ni a curt ni a mitjà termini, però serveix per a valorar que la dimensió de les caixes catalanes mitjanes no és, comparativament, de poca importància.

 

 

d)- Recordem que entre 17 caixes (segments a,b i c)  cobreixen ja el 80% del total a nivell estatal.  Anem a esbrinar, també per segments, les altres 28 caixes d’inferior dimensió, amb actius inferiors als 20.000 M. € a finals del 2008.

 

d.1.- 12 caixes amb Actius compresos entre 10.000 i 20.000 €-  

3 catalanes entre elles. Sabadell, Tarragona i Terrassa. (4ª,5ª. I 6ª del rànquing català. I 25ena.,26ena, i 27ena, en el rànquing estatal).  Aquestes 12 caixes mantenen, en conjunt, un 13% del total de caixes espanyoles.

 

d.2.- 8 caixes amb actius totals compresos entre 5.000 i 10.000 M. €.  5 caixes entre les quals hi ha 3 caixes catalanes mitjanes/baixes: Laietana, Girona i Manresa. (31ena, 33a i 35a a nivell del ranquing estatal).

 

d.3.- 4 caixes (Manlleu entre elles) que tenen entre 2.500 i 5.000 M. € d’actius totals.

 

d.4.- Finalment, altres 4 caixes (cap catalana) que tenen actius inferiors a 1.500 M. €. (caixes de Guadalajara,Ontinyent, Provincial Jaen i Pollença).

 

Serien , per dimensió nomès, potser, les d’una segona fase a mitjà termini, si això anés així, tant senzillament, que no hi va.

 

7.-  Les urgències, els problemes greus, per les Espanyes.

 

A més del cas de CajaEspaña, paradigmàtic,  les urgències següents també es produeixen més enllà de Catalunya.

 

A part del tema, recurrent, de les caixes molt petites (Ontinyent, Pollença, Provincial de Jaen i Guadalajara), d’una banda, pero de les quals 3 no aparenten tenir problemes greus, després venen algunes caixes castellanes, les extremenyes que ja han aprovat una fusió política pendent de culminar operativament, i que fa la “bola mes grosa”, tres caixes andalusses, i ls dues grans valencianes.

 

Més o menys, 15 de les 35 actuals.  Acabaran amb 20 en 2/3 anys?

 

No m’ho crec. 

Entre 25 i 30 caixes no catalanes d’ací a 5 anys.

 

 

 

Nota final:   

Les dades del compte de resultats de les caixes, de plantilla d’empleats, d’oficines existents fora del seu àmbit territorial d’actuació, i la generació dels seus marges financers i de la importància relativa dels resultats són importants i configuren i alerten de les entitats que estan en millor o pitjor situació, comparativament.

No n’hem inclós més, per a no fer més feixuc aquest treball, però si cal deixar constància que no hi ha correlacio entre dimensió i rendibilitat. Hi ha molts comportaments diferenciats.

 

Per què, com s’ha intentat repetir diverses vegades, la correlació més important entre rendibilitat i eficiència d’una caixa la tè amb la qualitat del management professional i el seu encert o desencert.  Amb una direcció/management bó, professionalment, es poder superar, segurament, amb esforç i temps, els problemes deixat per un management inepte, però  els manager no canvien. Si són ineptes una temporada ho segueixen sent fins el final de la seva carrera professional.

3 Comments:

Cesc. said...

Tinc la sensació, benvolgut Andreu, que com més polititzada està la gestió de l' entitat d' estalvis pitjor.
El calendari electoral prima per sobre de la prudència i el bon fer financer, l' entitat passa a ser un apèndix i, per tant, deixa de ser una institució amb perfil propi. L' estratègia queda supeditada.
Estic convençut que de casos com el de CCM n'hi haurà més, i en la majoria dels casos, amb organigrames semblants, d' alta vinculació política.
Salut i independència,
Cesc.

Josep-Empordà said...

Benvolgut Andreu,

Disculpa si m'aparto del tema, però, tamps fá, quant varen nomenar pel càrrec de direcció de TV3 a la Terribas, vares demanar 100 dies de gràcia. Ja n'han passat molts més, i justament ahir, li va fer una entrevista a n Mas, una entrevista ben galdosa, plena de paranys i clarament aliniada amb el tripartit.

Parlarem de la Terribas?.

Manel des de l'Exili said...

Hola Andreu

increible el teu treball d'investigació sobre les caixes.

Estic molt d'acord amb tu i quan vaig veure la intervenció del Solbes per la Caja de Castella , de seguida vaig pensar amb el teu article.

A veure que passarà d'aqui uns anys quan realment ja no es cobri el subsidi d'atur amb el munt de Hipoteques sense pagar.

Felicitats pels articles