dilluns, 30 de març de 2009

El mite de les fussions al sistema financer (3)

LES 10 CAIXES CATALANES-  Moltes ? poques?    Travesses

 

1.- Introducció

 

Avui tocava comentar el “model espanyol” de caixes, amb el submodel específic català. Però ho deixarem per a més endevant.  Sembla que es “cremi” la finca si no anem a dir, amb una mica de concreció, com veiem el sector català de caixes.

 

Bé. Certament, abans de la molt forta demora aflorada el 2008, i amb la intensitat de la crisi econòmica en la que ens trobem, la situació era molt millor.

 

Però per als aficionats, amateurs o professionals, a les fusions, i sobretot que afectin a les caixes catalanes, els perversos efectes de la crisi són un altre element definitiu per a fer-les inevitables, necessàries i urgents.

 

No és res de nou.  A Catalunya existeix un segment d’analistes, estudiosos, aficionats i professionals que, des de fa 35-40 anys, amb més o menys intensitat, es manifesten, o  actuen pels salons financers i dels poders fàctics econòmics i polítics,  en favor de la inevitabilitat i necessitat de les fusions de les caixes, sense concretar massa, sobretot a nivell públic, especialitzat o no,  però si en  cercles “reservats”, a vegades sense cobrar i a vegades cobrant per a dir el que esperen dir els qui paguen.

 

Alguns i algunes, per exemple, ja ho varen vaticinar urgentment quan el Ministre Solchaga, del govern del Psoe de Felipe Gonzalez, amb la direcció superior del Sr. Josep Vilarasau, director general de la, aleshores, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, va colar, amb “nocturnitat i alevosia”, la llibertat d’establiment i expansió de les caixes per tot el territori de l’Estat. Això farà inevitable en 5/8 anys la concentració.  Doncs no va ser inevitable.

 

Després quan vingué la introducció de l’Euro, el 2002. De totes totes, 2 o 3 anys després de la introducció de l’Euro , no podran aguantar les caixes petites. Doncs tampoc va succeir.

 

Per l’entremig, les dues crisis econòmiques fortes anteriors, també semblava que afectarien al nombre de caixes catalanes.  Tampoc va passar res.

 

I abans, a finals dels 70 i primers dels 80, també es produiren moviments encaminats a aconseguir-ne alguna, important, de fusió, però com acostuma a pasar, i seguirà pasant, en una fusió que no sigui una clara absorció, qui queda al front de la nova entitat resultant fusionada, i que queda en segon (i darrer, sobretot darrer) terme , entre els professionals de les direccions generals, i també entre els presidents i vicepresidents, és la sol.lució imposible que impedeix, de facto, que es pugui abordar una veritable fusió, sigui o no necessària.

 

Es pressuposa, i cal pressuposar, sense ingenuïtat, la bona fé de tothom. Però potser observant la realitat i l’evolució, a Catalunya, i als entorns més propers, resta de l’Estat, o a Alemanya i França, podriem extreure’n alguna conclussió.

 

2.- Primers dades- “Dimensió” ,ben diferenciada, entre les caixes catalanes

 

Vejam, a hores d’ara (balanç del 31/12/08), quina dimensió global (amb el referent numèric de l’Actiu total) tenen les caixes catalanes.

 

31.12.08- Actiu total caixes catalanes . (388.000 milions €). Qüotes de participació.

                                                                            

                                              Actius 31.12.08      % de qüota mercat

                                                                                              10 caixes cat.  45 caixes esp.

1.- La Caixa                              242.189 M.€      62,5%   19,8%

2.- Caixa Catalunya                    61.340 M. €     15,8%   5,0%

3.- Caixa Penedès                       22.660 M. €       5,8%  1,9%

4.- Caixa Sabadell                       12.318 M. €       3,2%  1,0%

5.- Caixa Tarragona                    11.441 M. €       3,0%  0,9%

6.- Caixa Terrassa                      11.424 M. €       2,9%  0,9%

7.- Caixa Laietana-Mataró              9.225 M. €        2,4%  0,8%

8.- Caixa Girona                           7.709 M. €        2,0%  0,6%

9.- Caixa Manresa                         6.561 M. €       1,7%  0,5%

10- Caixa Manlleu                         2.624 M. €       0,7%  0,3%

Suma 10 caixes amb seu central

A Catalunya                               387.491 M. €     100%    31,7%

 

Altres 35 caixes amb seu central

Fora de Catalunya                        834.928 M. €             68,3%

 

Total 45 caixes amb seu a l’Estat   1.222.419 M. €                     100%

 

 

Gairebé una tercera part del l’actiu, (31,7%); dels recursos de clients (32,3%) o de la Inversió Crediticia global (31,2%) de les 45 caixes de l’Estat correspon a les 10 caixes  catalanes.   

 

 Amb una participació per població del 17%, o per activitat econòmica vorejant el 20%, les caixes, en canvi, signifiquen un terç del total de l’Estat.

 

I amb 10 caixes, nombre invariable des del 1990. Quant a la resta de l’Estat en són, ara, 35.

 

Primer punt, mirant nomès les grans magnituds agregades. La dimensió mitjana es clarament  superior a les catalanes. O sia que si el problema, diuen alguns, es la dimensió, les urgències estaran per les Espanyes. Clarament.

Les mitjanes simples serien, per al conjunt de les 45 caixes , de 27.165 M. € d’actiu mitjà/entitat. Si no tenim en compte a les dos principals caixes (La Caixa i CajaMadrid, en conjunt, tenen el 34,4% del total), la mitjana per a les altres 43, seria, aparentment, de 18.655 M. € d’actiu/caixa.

 

Només Catalunya i Penedès superen aquesta mitjana (sense cap sentit real). Les altres 7 caixes catalanes tenen una dimensió inferior.

 

Unes valoracions “a primera vista

La importància de La Caixa és el punt més destacat. Es com un transatlàntic ancorat en un port esportiu. (Més del 62% del total)

La relació dimensional (actius) entre La Caixa i Caixa Catalunya és de 4 a 1.Quatre vegades més que la segona.  Es una altra galàxia.

En canvi la diferència, la relació entre la 2ª. i la 3ª., entre Caixa Catalunya i Caixa Penedès no arriba a ser de 3 a 1.  Important, sí, però inferior, relativament, a la distància entre C.Catalunya i La Caixa.

I Penedès, 3ª. Caixa catalana (i 14ena de l’Estat), gairebe és el doble, en dimensió, de la de Sabadell, la que ocupa el 4rt. Lloc. 22.700 M. € a Penedès. Més de 3,5 bilions de les antigues pessetes.

 

Després, en canvi, l’homogeneitat entre les altres 6 caixes catalanes (sense incloure, solament, a Manlleu) ja es molt elevada i tenen una dimensió relativament similar.  Sabadell, Tarragona i Terrassa tenen entre 11.500 i 12.300 M. €. Compte!. Són 2 bilions de les antigues pessetes d’actius totals en balanç.  No es una xifra baixa.  2 bilions de ptes en balanç, 

 

I despenjada, en dimensió, la 10ena. Caixa catalana, la de Manlleu, amb 2.600 M. €.  Poc menys de mig bilió de les antigues pessetes.

 

Farà uns  8/10 anys, els estudiosos de la dimensió financera fixaven, a tall de referència, una dimensió mínima estimable, per a no tenir problemes derivats de la dimensiói, de 300.000/400.000 M. de ptes. (en recursos de clients o sia en torn al mig bilió de ptes., en actius, més o menys.).

 

La inflació no ha estat gaire elevada, ni ho serà, i si aquelles anàlisis fossin cartes de navegar reals, certes, resultaria que només Manlleu, i per molt poc, estaria per sota d’allò que denominaren “dimensió mínima”.

 

Era vàlida o no, aquella ratlla, aquella dimensió mínima?   Com a orientació per acotar segments, potser, però no hi ha traducció automàtica correlativa entre dimensió i eficiència, entre dimensió i resultats ni entre dimensió i management eficaç.

 

En definitiva, si no tenim en compte ni a La Caixa ni a a Caixa Manlleu (la 1ª. I la 10ena), la relació de dimensió global entre Caixa Catalunya i Manresa (2ª. i 9ena) és important, sí, entre 9 i 10 a 1. Molta diferència? No excesiva. No excesiva. Si trobem positiu un pluralisme i una diversitat de caixes catalanes, que ofereixin bon servei i bones condicions financeres en els seus productes i serveis.

La mateixa que hi ha entre les 1.292 oficines de C.Catalunya i les 155 de Caixa Manresa.(dades del 2007) La relació entre inversions creditícies es  de 7 a 1.

 

 

3.- Dimensió diferenciada, però amb xarxes diferenciades i presències territorials ben diferenciades, entre les caixes catalanes.

 

No inclourem les dades relatives a oficines ni la seva evolució els darrers anys.On s’han produit fets molt paradoxals. Expansió intensiva, molt intensa, de xarxes d’oficines per part d’algunes caixes catalanes en determinades zones de la resta de l’Estat. (Canàries, Andalussia, Pais Valencià i Múrcia,), amb resultats, desconeguts, per la nul.la informació concreta que es dona, públicament, i ni a les Assemblees generals, dels resultats econòmics, anualment, de les aventures expansives preses, algunes a darrera hora, i altres, amb la repartidora creditícia automàtica. Ja ho varem comentar al primer article sobre caixes, però ho repetim perquè es important saber, amb números, si les “aventures” (costoses en gestió i instal.lacio) dels managers que creien absurdament que vivien en una Arcàdia feliç dels promotors i constructors de les Espanyes han comportat greus problemes o sensibles, a les caixes catalanes, una a una.

 

Es, o seria, ben fàcil: explicar als màxims organs de govern, i incloure-ho als informes corporatius publics (els anomenen de “bon govern”, doncs que ho posin) les dades de: Dipòsits, Credits vigents, Credits en demora, Marge Financer, Resultats nets i nombre d’oficines en cada “nou” territori. 

 

Si no es publiquen serà perque no surten bé, atesa la gran afició que tenen els managers de les caixes a fer-se publicar qualsevol dada que “honori” la seva gestió. O sia que seria important la seva difusió. 

En canvi, altres caixes catalanes, potser per dimensió, segur, s’han mantingut mes prudents, en aventures territorials, però tampoc se sap amb claredat si han fet aventures creditícies amb escàs seny en el sector inmobiliari.

 

La demora és una greu amenaça per a les caixes. Si.

Però també han viscut altres crisis intenses, amb atur galopant, i amb molts impagaments.(80’s i 90’s) I les van sobrepassar i superar sense gaire problemes. Però la demora creditícia de les caixes catalanes, fins ara, fins aquesta crisi, havia estat sempre demora en el pagament de families, de particulars, (on el suport familiar sempre compta, i també financerament), o de petites i mitjanes empreses.

 

En canvi, ara, amb la crisi actual, les caixes, unes molt més que altres, pero totes, tenen una proporció important de demora, i la que vindrà, derivada de les “grans oepracions” dels “managers”(¿)/directius(¿) /direccions(¿?) de l’etapa 2004-2007 amb grans empreses inmobiliàries i constructores, i moltes d’elles en territoris de “nova expansió”, derivades del greu error de creure en el creixement il.limitat, i en els “consells”/”ordres” dels superiors professionals (¿) centrals.  Ja estem veient les curses i readaptacions, en moltes caixes, per a intentar vendre al preu que sigui, tant aviat com es pugui, part de l’inmens actiu inmobiliari que ara tenen, en compte dels préstecs no pagats, i que en bona part no està ni culminada la obra.

 

Bé, l’estructura de la demora, a cada caixa, sobretot el volum de la provinents dels “alegres” supercrèdits que ràpidament lliuraven a constructors encara quan la crisi tothom la veia (2006/2007, per exemple) i quina qualitat tinguin, serà molt determinant els dos propers anys en l’esdevenidor inmediat de les caixes. I sobre aquesta relatitat, la demora excesiva i el greu de recuperació que tinguin, es basarà potser el futur d’alguna caixa catalana. Però no per un problema de dimensió, no, sinò per un problema de solvència, derivata d’una excesiva morositat no recuperable, i, en definitiva, per un clar problema de management/direcció incorrecta, gens professional, i sense encert.

 

Aquesta situació diferencial no es exclusiva per a les caixes catalanes, ans també la “febre credíticia d’or” afectà la majoria de caixes, sobretot les més importants, de la resta de l’Estat.

 

Nomès a tall d’exemple, de l’expansió territorial i de xarxa duta a terme per les caixes catalanes els darrers 25 anys, una multiplicació de l’oferta fora de tota mida, sobretot quan les noves tecnologies de la informació i de la interacció ja estan plenament desenvolupades, vejam el nombre total d’oficines de les caixes catalanes en un període llarg, però no justificatiu d’aquest model de creixement i d’expansió física.

 

Caixes catalanes – Nombre d’oficines al final de:

                                   1985     2000     2002     2007                     1985  2000  2002  2007

La Caixa                       1.419    3.196    4.453     5.470    Terrassa       75      120   214   277

C.Catalunya                      515        633      961     1.192    Laietana        81       97   217    275

Penedès                           161        258       536       645    Girona           83     104   175   235

Sabadell                           120       158       244       364     Manresa        89      97    138   155

Tarragona                         187      198       281        322    Manlleu          62     63      85   102

 

La Caixa ha multiplicat per 4 la seva xarxa en 22 anys.(4.000 oficines noves)-Catalunya l’ha duplicat, amb escreix (650 oficines més).

Penedès també l’ha multiplicat per 4 (+400 oficines, gairebe);Sabadell l’ha triplicat (+245 oficines); Tarragona ha augmentat “només” un 80%, sense arribar ni a doblarla (+ 135 oficines). Terrassa gairebé l’ha quadruplicat (+200 oficines); Laietana l’ha multiplicat per 3,5 (+200 oficines), Girona gairebé l’ha triplicat (+150 oficines), Manresa l’ha augmentat un 65%, solament, (+65 oficines) i Manlleu  també l’ha incrementat un 60% (40 oficines més).

 

Prudència en algunes, o potser impossibilitat? Audàcia en altres? O “animalades” excessives en altres?.   Per què no es donen dades, ni externament ni als organs de govern de cada caixa, de l’evolució de les noves oficines? 

 

Es evident que, globalment, l’augment d’oferta, en nombre d’oficines, de les caixes catalanes és “bestial”.  Però es bestial per l’acció duta a terme per La Caixa.(4.000 oficines més en 22 anys.). Les 10 caixes catalanes han passat de 2.792 oficines a finals del 1985, a 9.037 a finals del 2007. (+6.300 oficines), passant per 4.324 el 2000 i 7.304 el 2002.    Sense la incidència de La Caixa, (+ 4000 oficines) les altres 9 caixes catalanes han passat de 1.362 oficines el 1985 a  3.567 el 2.007.  (+ 2000 oficines).

0 Comments: