El mite de les fussions al sistema financer (2)

1. Introducció

A finals de febrer es va publicar el primer article. Centrat, monogràficament, en el cas més urgent de crisi greu d’una caixa mitjana, per problemas de solvència, de rendibilitat, i de mora, de la Caja Castilla-La Mancha, gestionada 100% per reconeguts dirigents del PSOE. Els problemas s’aguditzen, però trobaran fons públics per a cobrir a Unicaja, imposada com a bomber del desastre en la gestió de Castilla-La Mancha.

 

Però crec que valdrà la pena, abans d’endinsar-nos en el que ens interesa, la dimensió mínima suficient, i el nivell de competència i eficiencia desitjable, per a les caixes catalanes, reflexionar una mica en això de les fusions, en els sistemes financers, i, prèviament, en altres sectors econòmis i socials.

 

Les fusions , en genèric, són bones. Veritat o Mentida?

Ni bones ni dolentes.

Cada cas es un món específic. Però fusions, fusions se’n produeixen ben poques. Totes, al sistema financer, són absorcions, o adquisicions, disfressades amb el terme “fusions”. I també la majoria de les que es produeixen a altres sectors econòmics.

I, en una gran majoria, es produeixen per què una de les parts fusionades, o les dues, tenen problemes greus, greus molt més que problemas notoris, i molt sovint, per què hi ha problemes MOLT GREUS a curt o a mitjà termini.

 

Habitualment, en un sector determinat, les empreses que busquen o pretenen  una fusió, arrastren problemas derivats d’una gestió dolenta durant bastant  temps, ó molt dolenta en pocs anys, però amb decisions i/o omissions de decisions  gens rigoroses. En definitiva, qui busca una fusió ha tingut o té encara un management deplorable. Fracassat o inepte. O les dues coses a la vegada.

 

2.- Després de fugides endevant, fracassades, venen les “fusions”.

Recordem, a tall d’exemple del que es va prometre i dir i el que ha passat després, alguns casos.

 

Sector elèctric. Feca, Enher i Hidroelèctrica. 3 companyies diferents a Catalunya. Inversions conjuntes (nuclears). Intervencionisme estatal i fracàs gestor (Caixa de Barcelona-Fecsa). Ara només hi és Endesa, que és una filial italiana. Un desastre.Una empresa molt més gran, recull de moltes absorcions, i que quan més gran més desastre ha estat. Els preus per als consumidors? La qualitat dels serveis? (“apagades mai vistes”). Noves inversions( a Latinoamèrica, no pas a Catalunya).

 

Sector distribució comercial.  Caprabo. El fruit d’un gegantí i continuat esforç de diverses generacions i famílies. D’un bon servei. D’uns bons productes. D’un bon màrqueting. D’una bona qualitat. D’una bona fidelització.

Les modes “empresarials” de ser “ben grans” són més efectives que la “pluja fina”. Es pluja amazònica. I no s’hi saben resistir. Expansió i expansió. Presència en grans centres comercials nous (La Illa, Gavà-Barnasud) amb una manera diferent de gestió. Segueix la fugida endevant. Fent les Espanyes. Compra d’Alcosto, a Madrid. Absorció que causa greus problemes de digestió. Endeutament elevat per a l’expansió i la vessant inmobiliària diferenciada que la caracteritza. Necessitat d’un soci financer (el màxim deutor, la Caixa), en principi minoritari, per a intentar l’estabilització.   Finalment, desapareix Caprabo, adquirit per Eroski, tot i que mantingui la marca comercial a Catalunya.    Moltes absorcions i, al final, absorbits.

 

Durant tot aquest període d’aparents “vaques grosses”, els consumidors-clients habituals de Caprabo a Catalunya van ser-li fidels? I els d’Alcosto a Madrid? Quants van seguir i quants van desaparèixer?   Eroski-Catalunya + Eroski-Caprabo  que està sumant?  Quants consumidors/vendes s’han perdut pel camí?

 

Banca.   Els dos grans i únics bancs espanyols (Santander i BBVA) existents, ¿van integrar i afegir a la seva dimensió inicial la majoria de clients dels bancs absorbits, comprats, assignats pel FGD, en el procés de concentració bancària més bèstia d’Europa que es va produir durant els governs de Felipe Gonzalez/Solchaga?.

No. En van perdre molt més de la meitat del que teòricament absorbien. Molts clients se’n van anar a les caixes d’estalvi.  I així, bona part de l’augment de quota de mercat de les caixes, a Catalunya, i a tot l’Estat, es produeix simultàniament al procès de concentració bancària.  

 

O algú creu que la clientela catalana, d’actiu i de passiu, atesa  per les xarxes del Grup Catalana, de Mas Sardà, de Bankunion, Banc Europa,Atlàntic, Garriga Noguès, Mercantil de Tarragona, Girona, Sindicat de Banquers, Català de Desenvolupament, Exbank, Industrial dels Pirineus, van quedar-se amb els compradors espanyols tant grans? 

 

I, amb aquestos dos grans bancs espanyols, més Sabadell i Popular,  el servei a particulars catalans, en condicions econòmiques  de retribució de dipòsits i costos financers, o les comissions, ha millorat, és més eficient ara, que fa 25 anys?

 

Són eficients les fusions o les absorcions?  Depén de per a quí i cada cas té una resposta específica.

 

Més tamany, més dimensió, = millor.   És una afirmació religiosa, de fé, de secta. No hi ha cap demostració empírica ni científica.   Les sinèrgies?   Ha ha. Ai, les sinèrgies….

Algú les quantifica, compromet el seu bonus econòmic,  i després comprova si ha arribat a trobar-ne el 35%? No. Es diu, i ja està. Ningú compromet els seus bonus variables al compliment de les sinèrgies que anuncia. Per què no ho fa? Perquè no s’ho creu. Ens enganyen.

 

Pel moment, en la crisi actual, els grans problemes, els problemes grossos, han vingut i s’han produit als grans conglomerats financers nordamericans (Citigroup en primer lloc, AIG en segon..) britànics o francesos.  Als grans.

 

No pas a les entitats de dipòsit molt més petites.  Tampoc és cap dogma de fé, evidentment, però  l’exposició al management equivocat es dona a totes les entitats, i molt especialment es produeix a les grans, on les inèrcies permeten que moltes bestieses  no surin fins al cap del temps. A les entitats petites o més petites, els errors greus en management deseguida apareixen i cal afrontar-los molt més aviat.

 

3.- Fusions, o absorcions, de les que ningú en parla. Per què?

Amb aquest invent de les “sinèrgies”, que sóna bé, aparentment,  i amb el mateix argumentari genèric amb que els partidaris mediàtics de les fusions, així, en general, les màximes que es puguin fer, amb l’unic motiu del “tamany superior” i de les “grans empreses”, hi ha moltes possibles fusions teòriques que mai troben defensors tant apasionats com els de les entitats financeres.

 

-El Marca i el As.   Un sol diari esportiu madrileny.  Quants  exemplars i lectors perdrien?

 

-El Mundo Deportivo i l’Sport. Un únic diari esportiu en castellà a Catalunya. Segur que es mantindrien els 190.000 exemplars, o en perdrien 60.000 i en guanyarien els del Marca, As, o el 9 Nou?

-El Pais i el Mundo. Un diari espanyol potentíssim, molt mes que ara. Ha , ha.

-El Pais i El Grup Z-El Periodico. Així Prisa assoliria la qüota que com a Prisa no ha aconseguit mai, malgrat els diners esmerçats, a Catalunya.

-Diari de Girona i Punt Diari.  Es potenciaria la premsa gironina o estaria ja a punt de desaparèixer?

-Diari de Girona i Diari de Tarragona. Sinèrgies. La Vanguardia estaria contenta.

-Catalunya Radio i RAC 105.  Sinèrgies. Moltes Sinèrgies. Ha ha. Empresa publica i empresa privada.     Si treiem Rac 105 i posem SER, compte, no estem tant lluny.

-TMB i FFGG. I Trambaix.  Moltes sinèrgies. Moltíssimes.

-Tele5 i Antena 3.   Mantindrien la suma d’audiències actual?   Ni somiar-.ho.

-TeleMadrid i Canal 9 – Sinergies i complementarietat. En caixes ho postulen, i en emissores de televisió?

-El Real Madrid i l’Atletico Madrid. Alliberarien espai per a fer pisos.

-Real Madrid i Getafe.  El mateix. Sinèrgies.

-Barça de Basquet i la Penya.  Un superequip (segur?) català de basquet a Badalona.

-Vic i Reus, de hockey. Sinèrgies.  A Casa, un cop cada mes a Reus, i un altre, mensual, a Vic.  Podrien consolidar (segur?) un superequip que guanyés sempre al Barça de Hockey. O No?

-Els serveis de Pompes Funebres de Barcelona i de Madrid. Sinèrgies en l’administració, Millor preus. Més eficiència ¿??

 

Seguim, seguim,….No es broma. Per què ho ha de ser. Si ho mirem teòricament, com si no coneguessim la realitat, hi veurem moltes  possibles sinèrgies.   Per què no ho defensem i proposem!!.  Més dimensió, més tamany, més sinergias!!!…….i qui mana, i per a fer què..i qui ho control.la.

 

4.- Caixes d’estalvi. 3 models de funcionament a Europa. Alemanya, França. Estat espanyol. I el submodel català.

 

En síntesi, hi ha 3 models diferents de funcionament i organització del sector de les caixes d’estalvi a Europa. On les caixes són importants, molt importants.Els vigents a Alemanya (el provinent de la Republica Federal); el francès i l’espanyol.    Son els 3 grans estats europeus on les caixes tenen una importància financera destacadíssima.  Espanya i Alemanya, molt igualats,i França, amb menor importància. I són models ben diferents. Molt diferents.

 

4.1.- Alemanya

Moltes caixes d’estalvi. Sense competència territorial entre elles. Molt escases fusions. Arrelades a nivell municipal o intermunicipal.  Amb poderosos i molt potents instruments de cooperació financera. (Landeskanken) a nivell de cada Land. Garantia pública (municipis i lands/estats federals), amb algunes caixes estrictament privades però que compleixen tots els altres atributs.

 

La cooperació financera es produeix en temes d’infrastructures (sistemes de pagament,estudis de mercat, serveis informàtics, serveis per internet, disseny de nous productes comercials, tant de dipòsit com creditics) com també en l’activitat pròpiament financera. (xarxa de caixers compartida, fons d’inversió, amb gestores comunes a nivell de land’s; fons de pensions, amb gestores úniques, bancs comercials, a mitges en la propietat amb els lands, per a prestar serveis i operacions financeres de comerç exterior; de préstecs a municipis i corporacions públiques, de grans crèdits i préstecs a grans empreses,  etc.). 

 

El model es molt eficient. I solvent.   Permet una xarxa eficient d’actividad minifundista, sense absurda competència territorial municipal d’altres caixes, amb serveis i condicions competitius, a particulars, famílies i petites i mitjanes empreses. No es produeixen absurdes duplicitats o multiplicacions de prestació de serveis financers similars; més control del risc, menys concentració de riscos financers, menys aventures financeres.., els directius no se senten “amos de cortijos”, i hi ha direccions col.lectives, de debó,.). No hi ha pressió forta sobre els resultats, la qual cosa permet treballar amb marges inferiors, i donar més eficient servei als consumidors.

 

Els 11 Landesbanken (655 oficines i 51.000 empleats) són el “muscle financer” de les caixes alemanyes. La cooperació, en capital també, entre les Associacions de Caixes de cada estat i el govern de l’estat-land federal, per a gestionar el Landesbanken assegura molt bé que prioritzin les inversions útils per a la població del land, i no incòrrin en  sortides de capitals envers altres zones alemanyes o de l’estranger.  Juntament amb els Landesbanken, els Landesbausparkassen , societats hipotecàries especialitzades, que actuen en gran proporció com a filials o participades dels Landesbanken.

 

Es un model, típic, de cooperació “federal”, on subsisteixen, sense problemes, caixes importants, a nivell individual, com les dos de Koln, la d’Hamburg, o la de Münich, amb d’altres de tamany molt més petit, de municipis bàvars petits, sense cap problema. I els clients reben, arreu del territori, un nivell similar –bó, molt bó- de serveis per part de totes les caixes bàvares, o d’altres estats federals..

 

446 caixes d’estalvi, amb 16.000 oficines obertes i 261.000 empleats (rànquing de finals del 2007) (151 caixes alemanyes amb un actiu total inferior als 1.000 M. €) (370.000 empleats en global, caixes + landesbanken + associacions regionals o de land + resta filials).

 

 (Vejam les dades espanyoles d’igual data:45 caixes, 35.000 caixers automatics, 132.000 empleats i 24.640 oficines, i només 4 caixes amb menys de 1.000 M. € d’actiu)

 

El model alemany, ben diferent de l’espanyol, no  ha viscut cap concentració significativa.   50 caixes municipals petites desaparegudes, amb absorció per una altra del land,  els darrers 25 anys.

 

 I les competències, lògicament, federals a nivell de land.

 

 4.2.- França 

Les Caisses d’Epargne, finalment, després de la darrera reforma del 1999, van passer a ser “bancs cooperatius –cooperatives formals de crèdit”, el capital dels quals es propietat en un 80% de les “societats locals d’estalvi” creades a nivell local i regional i que compten amb més de 3 milions de pàrticeps (bàsicament impositors).

 

Les caixes mantenen el 100% del capital d l’òrgan central-centralitzat-jacobí del grup (la CNCE-Caisse National des Caisses d’Epargne”), que fa, alhora, d’òrgan central, de holding tenedor de les accions de totes les filials del Grup i de Banc del grup de Caixes.

 

Es un model típicament jacobí, centralitzat al màxim, després que no acabés de quallar un model anterior més “regional”, per manca autèntica de cooperació entre les caixes d’implantació territorial.

 

Finalment, el teòric “model “regional” francès acabà en una total concentració, fins a reduir-se a nomès 17 entitats d’estalvi diferents, avui, i a una concentració centralitzada , al límit, de poders i competències.

 

Cal dir, tanmateix, que de manera paral.lela, els governs francesos estan intentant, fa anys, culminar una integració entre el sector de les “caisses d’epargne” i el “sector típicament cooperatiu de les “banques populaires””, en greu crisi, per greus pèrdues derivades d’inversions exteriors fallides i sense control.    El procès s’està diferint molt, en el temps, per la situació, molt més greu del previst fa 2 anys, del grup de les Banques Populaires, i la dificultat de que una integració amb el sector “Eccureil” (Caisses d’Epargne) no acabi, també, amb la solvència del sector de caixes.

 

La integració va a fases. Per necessitats del grup Populaires. Així la inversió crediticia a grans empreses, a l’exportació, i al sector immobiliari, ja s’efectua fa alguns anys a través del banc  Natixis (propietat al 50% de les caixes i dels bancs populaires).

 

La xarxa d’oficines de les caixes franceses no arriba a les 5.000 oficines. (4.300 a mitjan 2008) i bàsicament només actuen com a captadores d’estalvi popular a travès dels “productes amb avantatges fiscals “ (llibreta tipus A, i altres) reservats a les caixes. Les dades actuals (finals 2008) són :       

 

17 caixes d’estalvi (a nivell “regional”) amb formulació jurídica de “cooperatives” (30 el 2006, 64 el 1988)

4.352 agencies

27 milions de clients. (pels productes amb avantatages fiscals).

287  societats locals d’estalvi.

55.000 empleats.

5.800 caixers automàtics.

 

La fusió amb el Grup Banques Populaires, que ha de culminar-se enguany, assolirà el 25% del mercat de dipòsits francès interior, amb un model absolutament centralitzat.

 

L’evolució francesa de les Caisses d’Epargne és la demostració, real, encara que pogués semblar insospitada, i ilògica, i ineficient, que es posible, amb la determinació de les forces polítiques franceses dominants (dreta, centre i esquerra, poques diferències han tingut en fer aquesta evolució), de passar d’un sistema descentralitzat, d’arrelament local, com era el tradicional sistema de caixes d’estalvi franceses, a un sistema 100% centralitzat, unificat, com si fos un banc privat. I sense contestació social, ni de les autoritats regionals, ni dels sindicats, ni de les autoritats municipals, ni rien de rien.  Centralització total, i, realment, 1 sola caixa d’estalvis francesa.

 

4.3.- Altres models europeus .

Abans d’entrar a comentar el “model espanyol”, que incorporà un “submodel català específic”, sobretot en estructuració dels òrgans de govern a partir d’una Llei catalana pròpia diferenciada, val la pena deixar constància, amb nomès algunes dades, de com està la situació de les caixes a altres països europeus, on la seva importancia financera és molt inferior, ja no d’ara, sinò de gairebé sempre en els darrers 40 anys, que a Alemanya, França i a Espanya.

 

Gran Bretanya. Es un cas peculiar, en el que, a la seva manera jacobina, ben diferent de l’anglesa o británica, s’hauran inspirat els “grans i centralistes homes d’estat francesos”.  El LLoyds TSB, el gran banc anglès, es va fer gran i el més rendible de tots, gràcies, en bona part, a que va fer-se càrrec de les 4 TSB (Les 4 Trustee Savings Banks, la d’Anglaterra, la de Scotland, de la Wales i la de North Irelanda), que van articular-se a finals dels 80 per a intentar conservar i modernitzar les molt antiquades caixes locals d’estalvi britàniques.  LLoyds assolí la denominació LLoyds TSB, que manté encara, per l’absorció d’aquelles 4 caixes britàniques, i això li significà poder treballar amb una gran base de clients particulars de segments que no operaven amb el banc. Pràcticament poden considerar-se desaparegudes, les caixes britàniques, però el Lloyds TSB encara en treu profit.

 

Suecia. 81 caixes, encara, d’àmbit territorial limitat i sense competència comercial entre elles. 1.100 oficines, 19.500 empleats i 2.400 caixers automàtics (dades finals del 2006.)

Noruega. 126 caixes petites.Esquema similar al suec.940 oficines. 16.000 empleats. 2.300 caixers.

Finlandia:39 caixes, molt petites. 210 oficines. 1.100 empleats.

Dinamarca:11 caixes residuals. 150 oficines.1.600 empleats.

Austria: 57 caixes.  1.100 oficines. 12.500 empleats.1.600 caixers.

 

A altres països, ja nomes queda 1 caixa pública o semipublica, (bsicament  residu de la Caixa Postal corresponent), amb una presencia financera limitada arreu de l’estat. Es el cas de Portugal (1.400 oficines i 24.000 empleats), Holanda (170 oficines solament i 5.000 empleats.`O de Grècia, encara menys important. El cas italià es també molt peculiar, i sui-generis, però ha reduit la importancia de les caixes a un segment residual, en “privatitzar-les” a travès d’un procediment com el que a Espanya-Madrid s’intenta colar, 20 anys después, (quotes participatives), de manera que acabaren realment “engollides” per la gran banca italiana gens privatitzada.

 

En l’article seguent entrarem ja a veure la situació a Espanya, on podrem copsar com s’intenta passar d’un model mes proper a l’alemany (i que no s’ha alemanyitzat per que els gestors, els managers, els directius no han volgut mai racionalitzar l’activitat), a un model que es vagi apropant al francés, de centralització total.    No bén bé, d’entrada, però les tendències són clares.

 

O la cooperació tècnica, operativa, de riscos, de serveis, d’infrastructures, a nivell federal, com molt bé fan i han fet i seguiran fent les caixes alemanyes (500 encara) o centralització progresiva, a grans salts, en dos o tres fases, passant de 45 a 25/30, primer; a  10-12 després……..i si el jacobinisme seguéis triomfant.. a copiar als francesos.

 

El camí intermig es no adoptar cap de les dues tendències, però aleshores, com ara es veu, i es demostra, la incapacitat real de moles gestors, del management incompetent  d’algunes caixes, les posa en una delicada situació en molt poc temps. Els riscos sempre han existit i  durant uns anys, en algunes cases, es van mantenir només per als particulars i petites empreses, mentre que no es van control.lar per a grans empreses, promotors o constructors.

 

Però això ja vindrà el proper dia.