ELECCIONS CATALANES A LA VISTA ( per Andreu)
"Mestre Arnau,
Heu aconseguit que el Cimera marqui el tó exacte del sobiranisme.
Es curiós.
Més que curiós. Per a mí, sorprenent. Però si ens ho mirem amb perspectiva i fredor, no es la primera vegada. Ni la segona.
Però com més va, més virulència verbal, sempre contra els mateixos, aixequen els jerkis, els seus mentors i paganos, la direcció d'ERC i els seus nombrosos hooligans, que no s'acaben en els sectors representats a la direcció ex-republicana d'ara i d'abans.
El motiu instrumental, ara, ha estat un fet sense aparent trascendència com l'encapçalament de les llistes europees per CDC per part de Ramon Tremosa.
Eleccions europees. La ventafocs. Però han tornat a sortir, corrents, els incendiaris, recuperant estrictament el llenguatge preparvular dels cursos d'estiu de les Jerkis de l'Aragonès, de l'Uriel, del Puigcercós.
El que els mou, i amb consignes de mobilització total, és un sentiment irracional, absurd, de ràbia, sí, de ràbia, odi i ressentiment.
Em recorda el mateix foc bucal i escrit que els mateixos incendiaris van encendre als començaments del febrer, uns dies després de que l'Artur Mas anés a Madrid a pujar una mica i a recuperar una mica més el nivell de l'estatut que els bipartits del tripartit (amb ERC en primer lloc, mès fàcil que ICV fins i tot) havien ja tragat i acceptat rebaixar dels amos psocialistes des de feia 10 dies.
I quan hi ha odi, es evident que no hi ha possibilitat de col.laboració.
Curiosament, tot aquest tremendisme llefiscós, banal per exagerat i fals, tot aquest trabucairisme no l'hem vist mai, en 5 anys, mai, ni un sola vegada, adreçat als psocialistes. Ni una sola vegada. Mai.
Qui són els adversaris principals, i més potents espanyolistes jacobins, de la recuperació nacional catalana, aturada en sec des de gener 2004? El Psoe i la seva federació del nordest, el Psc-Psoe.
Amb els psocialistes, aquestes mesnades jerkis i altres hooligans ex-republicans però de la E i de la ERC, han actuat i segueixen actuant, sempre, tot i les putades i les decisions antinacionals preses, com ovelles manses, integrades d'un grat ramat de cabres i bocs psocialistes, dirigits pels pseudopastors Montilla, Josep M. Sala, Iceta, Manuela de Madre,i J. Nadal.
La decisió es clara. Amb les cabres i els bocs socialistes fins el final.
Bé, però no cal actuar com a desesperats, amb atacs de nervis, amb sortides de tó, amb exabruptes tan animals com bèsties han estat els silencis i submissions a les decisions dels pastors Montilla o Maragall, abans.
Tot es irracionalitat i ràbia, i desesperança? O hi ha alguna cosa més.
Crec que hi ha alguna cosa més, obviament. El convenciment de que van al desastre. Al desastre electoral important. El de les properes eleccions catalanes.
Per a les europees, ERC ja ha aconseguit, al 2on. o 3er. intent, un cap de turc del resultat, que serà no gaire pitjor que a les anteriors europees. Però que la Direcció d'ERC no assumirà com a pròpia responsabilitat, sinò del candidat, un vinculat de fa anys a la màquina de propaganda, fundacions, i conferències remunerades d'ERC.
Si aquest retrobament d'incendiaris no és anàrquic, sinò organitzat, i ho sembla, crec que els professionals de la política d'ERC saben, estan convençuts, tenen molta por, davant unes eleccions catalanes anticipades, més properes del que podiem pensar, i que pot ser, de ben segur, el Waterloo de la casta republicana de les dues ultimes direccions.
Això sí explicaria aquest odi, aquesta ràbia, front un candidat que haguessin volgut com a numero 2 ó 3 de les catalanes i al que haguessin defensat i enlairat com un Salvador. Però clar, si en Tremosa va amb CDC i la Casa Gran, cal cremar-lo, ridiculitzar-lo, insultar-lo.
La ràbia, la desesperació dels qui senten el final ben aviat. I ja se sap, quan s'albira el final accidentat i abans d'hora, començaran les entrades personals al Psc-Psoe.
Igual, igual, que Euskadiko Ezquerra a Euskadi amb el Psoe, amb la diferència que ací ho faran a la manera de l'ERC dels darrers anys: personalment, anàrquicament, desorganitzadament, i amb un oncle sociata protector per a cada cas.
Alguns ho provaran abans de les eleccions anticipades, però als socialistes els interesen molt més recollir diputats electes sota les sigles d'ERC al seu grup parlamentari.
Un trist gairebé final, però inevitable.
I, també curiosament, amb un Puigcercos al front que nomes va obtenir el 37% d'OK's al darrer Congrès d'ERC.
Un viatge en cercle, amb alguns centenars de persones enriquits, però tornant on estaven, quan en Carod, i els seus, van fer-se càrrec, desprès d'unes jugades i maniobres innobles, indignes i gangsterils.
Tornen on estaven. Però amb ràbia, desesperança i amb el protagonisme de la més colosal enganyinfa al poble català, des de l'epoca de Lerroux.
Aquesta vegada, la paraula tòtem va ser indepèndencia.
Enganyifa conscient.
Cordialment,
Andreu
18/2/09 00:02
Heu aconseguit que el Cimera marqui el tó exacte del sobiranisme.
Es curiós.
Més que curiós. Per a mí, sorprenent. Però si ens ho mirem amb perspectiva i fredor, no es la primera vegada. Ni la segona.
Però com més va, més virulència verbal, sempre contra els mateixos, aixequen els jerkis, els seus mentors i paganos, la direcció d'ERC i els seus nombrosos hooligans, que no s'acaben en els sectors representats a la direcció ex-republicana d'ara i d'abans.
El motiu instrumental, ara, ha estat un fet sense aparent trascendència com l'encapçalament de les llistes europees per CDC per part de Ramon Tremosa.
Eleccions europees. La ventafocs. Però han tornat a sortir, corrents, els incendiaris, recuperant estrictament el llenguatge preparvular dels cursos d'estiu de les Jerkis de l'Aragonès, de l'Uriel, del Puigcercós.
El que els mou, i amb consignes de mobilització total, és un sentiment irracional, absurd, de ràbia, sí, de ràbia, odi i ressentiment.
Em recorda el mateix foc bucal i escrit que els mateixos incendiaris van encendre als començaments del febrer, uns dies després de que l'Artur Mas anés a Madrid a pujar una mica i a recuperar una mica més el nivell de l'estatut que els bipartits del tripartit (amb ERC en primer lloc, mès fàcil que ICV fins i tot) havien ja tragat i acceptat rebaixar dels amos psocialistes des de feia 10 dies.
I quan hi ha odi, es evident que no hi ha possibilitat de col.laboració.
Curiosament, tot aquest tremendisme llefiscós, banal per exagerat i fals, tot aquest trabucairisme no l'hem vist mai, en 5 anys, mai, ni un sola vegada, adreçat als psocialistes. Ni una sola vegada. Mai.
Qui són els adversaris principals, i més potents espanyolistes jacobins, de la recuperació nacional catalana, aturada en sec des de gener 2004? El Psoe i la seva federació del nordest, el Psc-Psoe.
Amb els psocialistes, aquestes mesnades jerkis i altres hooligans ex-republicans però de la E i de la ERC, han actuat i segueixen actuant, sempre, tot i les putades i les decisions antinacionals preses, com ovelles manses, integrades d'un grat ramat de cabres i bocs psocialistes, dirigits pels pseudopastors Montilla, Josep M. Sala, Iceta, Manuela de Madre,i J. Nadal.
La decisió es clara. Amb les cabres i els bocs socialistes fins el final.
Bé, però no cal actuar com a desesperats, amb atacs de nervis, amb sortides de tó, amb exabruptes tan animals com bèsties han estat els silencis i submissions a les decisions dels pastors Montilla o Maragall, abans.
Tot es irracionalitat i ràbia, i desesperança? O hi ha alguna cosa més.
Crec que hi ha alguna cosa més, obviament. El convenciment de que van al desastre. Al desastre electoral important. El de les properes eleccions catalanes.
Per a les europees, ERC ja ha aconseguit, al 2on. o 3er. intent, un cap de turc del resultat, que serà no gaire pitjor que a les anteriors europees. Però que la Direcció d'ERC no assumirà com a pròpia responsabilitat, sinò del candidat, un vinculat de fa anys a la màquina de propaganda, fundacions, i conferències remunerades d'ERC.
Si aquest retrobament d'incendiaris no és anàrquic, sinò organitzat, i ho sembla, crec que els professionals de la política d'ERC saben, estan convençuts, tenen molta por, davant unes eleccions catalanes anticipades, més properes del que podiem pensar, i que pot ser, de ben segur, el Waterloo de la casta republicana de les dues ultimes direccions.
Això sí explicaria aquest odi, aquesta ràbia, front un candidat que haguessin volgut com a numero 2 ó 3 de les catalanes i al que haguessin defensat i enlairat com un Salvador. Però clar, si en Tremosa va amb CDC i la Casa Gran, cal cremar-lo, ridiculitzar-lo, insultar-lo.
La ràbia, la desesperació dels qui senten el final ben aviat. I ja se sap, quan s'albira el final accidentat i abans d'hora, començaran les entrades personals al Psc-Psoe.
Igual, igual, que Euskadiko Ezquerra a Euskadi amb el Psoe, amb la diferència que ací ho faran a la manera de l'ERC dels darrers anys: personalment, anàrquicament, desorganitzadament, i amb un oncle sociata protector per a cada cas.
Alguns ho provaran abans de les eleccions anticipades, però als socialistes els interesen molt més recollir diputats electes sota les sigles d'ERC al seu grup parlamentari.
Un trist gairebé final, però inevitable.
I, també curiosament, amb un Puigcercos al front que nomes va obtenir el 37% d'OK's al darrer Congrès d'ERC.
Un viatge en cercle, amb alguns centenars de persones enriquits, però tornant on estaven, quan en Carod, i els seus, van fer-se càrrec, desprès d'unes jugades i maniobres innobles, indignes i gangsterils.
Tornen on estaven. Però amb ràbia, desesperança i amb el protagonisme de la més colosal enganyinfa al poble català, des de l'epoca de Lerroux.
Aquesta vegada, la paraula tòtem va ser indepèndencia.
Enganyifa conscient.
Cordialment,
Andreu
18/2/09 00:02
0 Comments:
Post a Comment