dissabte, 7 de febrer de 2009

A PER LES CAIXES!! (per Andreu)


LES CAIXES TENEN O NO UN TERRITORI PROPI D’ACTUACIÓ PREFERENT I UNA IDENTITAT TERRITORIAL?
Eeeeeeoooooooooooeeooooooeeeoooooeee
a per elles, oe
a per elles, oe
a per elles, oe
a per elles, oe,oe

Cant/Himne dels hooligans de la selecció espanyola de futbol

Fa més de 40 anys.
1967- “L’aptitud financera de Catalunya” –La balança catalana de pagaments Jacint Ros Hombravella i Antoni Montserrat – Edicions 62- Llibres a l’abast.  
  Pròleg de Joan Sardà (Desembre 1966): “Un altre canal important de sortides financeres de la balança de pagaments catalana es produeix a través d’unes de les institucions més populars a Catalunya: les Caixes d’Estalvi. …Ara bé,aquestes Caixes..en convertir-se en grans potències financeres, han quedat molt estretament reglamentades quant a la inversió dels seus recursos. I així el Deute Públic, les obligacions d’empreses púibliques i altres crèdits purament passius s’han convertit en els elements més abundants de les carteres de les Caixes. I així s’ha creat un corrent de sortida de fons en la balança de pagaments de Catalunya…”

2010- SÍNTESI  

Des de fa temps, i de manera més aguda les darreres setmanes, llegeixo i escolto declaracions sobre la conveniencia de que les caixes no estiguin tant polititzades, de que convenen fussions, que hi ha massa caixes, de que les caixes més importants de l’Estat haurien de ser supervisades o passar a ser control.lades pel Banco de España, que haurien de ser privatitzades, o afirmacions similars.
 Fins i tot , amb el rifi-rafe de CajaMadrid," l’espionatge madrileny" del chotis que ballen , amb pistoles, la Comunitat i l’Alcaldia de Madrid, el Partit Popular ha dit que presentaria una proposició legislativa per a que les caixes grans no siguin tutel.lades per les autonomies.
A què obeeix tot això? 
Un,aprenent en gairebé tot, com jo, ha demanat suport a tres persones amigues, que coneixen bé les caixes catalanes. Dues treballen a diferents caixes de fundació púlica i la tercera a la més important entitat d’estalvi del pais. M’han explicat moltes coses que desconeixia i m’han fet arribar documentació especialitzada. Les meves conclussions s’exposen a continuació. La tesi final que, com a conclussió, em faig és:

Sí. Ja ve de lluny l’interès “espanyol-madrileny” per recuperar, com abans del 1977, el “control” i la capacitat de decisió sobre les caixes més importants. Espanyolització? Sí. Qualsevol excusa serveix. 
No pot ser que les autonomies tinguin asumida la competència de poder aprovar o rebutjar qualsevol projecte de fussió entre caixes de comunitats diferents. Això hauria de ser competència estatal, com abans.  
Algú somia, o treballa en la ombra, per una fusió entre alguna gran caixa catalana i Caja Madrid? O entre alguna gran caixa valenciana i alguna caixa andaluza? 
Doncs sembla ser que sí. I des de fa temps . Finalitat?
Reduïr molt el nombre de caixes, tal com ha passat amb la banca privada, trencar la seva vinculació territorial concreta, recuperar les competències autonòmiques per al Ministeri d’Economia; desterritorialitzar-les molt més, fent-les “espanyoles” i, per tant, posar-les al servei dels grans poders fàctics estatals, unitaristes . 
En això bona part del PP, la gran majoria, i més de la meitat del PSOE, coincidiexen. Però necessiten arguments per a fer el “putch”. 
Si la concentració bancària espanyola, sense parió als grans països europeus, es produí els 80’s amb el PSOE al govern, com a derivada instrumental de la crisi bancària dels 80, sense resistència ni oposició significativa de l’opinió pública, la de les caixes ha de fer-se aviat, 
 Els bascos tenien BB i BV com a grans bancs propis. El BBVA d’ara és un gran banc espanyol, al servei dels projectes espanyols. El grup Catalana-BIC desaparegué, i ja només queda un Banc de Sabadell amb un cert arrelament català.
Doncs amb les caixes sempre ha existit una tentació idèntica. Com “no són de ningú” són de “tothom”. I “tothom”, a Espanya, es sinònim de poder central espanyol.  
Si les caixes tinguessin la potencia econòmica i financera de les caixes rurals, això no passaria. No tindrien importancia.  
Però les caixes, a nivell estatal, administren la meitat de l’estalvi canalitzat pel sistema financer. Important, sí. Però és que a Catalunya, les caixes recullen i administren el 75% de l’estalvi popular, i nomès una quarta part correspon a dipòsits bancaris.
Les caixes, sobretot les més importants, conscientment, o sense massa conciència, també hi han col.laborat.  
La Caixa , amb 5.500 oficines, en té 1.800 a Catalunya i 150 a les Illes. O sia 3.500 fora dels seus àmbits històrics d’actuació. (500 al Pais Valencià; 700 a Andalucía, prop de 800 a Madrid, 200 a Galiza, 160 a les Illes Canàries, 300 a Castella-Lleó, 200 a Euskadi, etc)
En definitiva la Caixa té moltes més oficines ofertes i en funcionament fora de Catalunya i de les Illes que a Catalunya i Balears. Fenòmen produit en menys de 20 anys, solament. 
Caixa de Catalunya té també prop de 500 oficines més enllà de l’Ebre, de les 1.200 oficines totals. 700 a Catalunya i 500 fora.
Les principals caixes no catalanes també han dut a terme un procès d’expansió molt fort, concentrat fora del seu àmbit tradicional. 
Ibercaja, amb 1.100 oficines té ja 600 oficines fora d’Aragó i la Rioja (200 a Madrid, 100 a Catalunya, 100 a les Castelles, 70 al Pais Valencià).
CajaMadrid, amb 2.000 oficines, nomes en té 1.000 a la comunitat governada per la Sra. Aguirre.
CajaEspaña i CajaDuero, amb 600 oficines cadascuna, en tenen 300 i 250, respectivament, fora de Castilla-Lleó. Caixa Galicia, amb 900 oficines, en té 400 fora de les terres gallegues. 
Bancaixa, amb 1.100 oficines, en té 650 al PValencià i 450 fora.Caixa Mediterrani, igual. De 1.150 oficines, només 700 són al P.Valencià i a Múrcia i 450 en nous territoris. 
Fins i tot les caixes basques, que sempre han seguit una dinàmica diferent, amb molts menys punts oberts, han caigut en aquesta dinàmica. BBK, amb 430 oficines, en té 240 a Euskadi i 190 fora. I la Caixa de Guipúzcoa, amb 330 oficines, nomès en té 130 a Euskadi.
Aquests són els resultats de la “sense precedents”, fortíssima expansió de noves oficines per part de les 15 principals caixes de l’Estat, encapçalades, quan a intensitat i ritme, per la principal, la Caixa.  
No toca, ara, entrar a discutir la racionalitat o no racionalitat, en concret, i a cada entitat, d’aquesta política. El cert és que la presència fora dels seus àmbits tradicionals i prioritaris, encara, teòricament, és fortíssima i s’ha fet sense fer gaire soroll mediàtic.
El que ja no es coneix és: 
a)- si ha estat o no rendible, en termes econòmics. Quina proporció de noves oficines obertes fora dels àmbits prioritaris (en teoria) encara està per sota del nivell de rendibilitat positiva. No oblidem que moltes d’aquestes noves oficines, per part de la majoria de principals caixes, a territoris nous no tradicionals, s’han obert el període 2000-2007, en una fase d’especulació i bombolla inmobiliària, amb preus altíssims. I s’ha contractat molt nou personal, directament d’altres entitats presents a la zona, a un cost unitari molt més elevat.
b)- Els imports absoluts dels dipòsits administrats, i del crèdit viu vigent, per territoris. Any rere any. Tant als tradicionals com als nous. I veure quina relació existeix.
b.1. Les balances teritorials financeres (dipòsits/crèdits)
Les caixes, com també la banca, faciliten, per la pressió suportada i per les normes existents, molta informació, moltíssima, a les seves memòries, estats financers, informes de bon govern, i informes financers periòdics. 
Per exemple, qüestions de detall, però d’una “certa espectacularitat mediàtica i tafanera”, com són l’import global de les retribucions dels membres dels òrgans de govern i de l’alta direcció de cada caixa, així com els crèdits vigents, a final d’any, i si estan al corrent o vençuts, amb cadascun dels partits polítics o coalicions electorals. 
I son consultables, a les seves webs. Però no és el tema d’avui, per part meva.
No entenc per què no es fa d’obligada publicació, també, anualment, si més no, com a màxim, aquests volums de dipòsits i crèdit vigent, per àmbits territorials. Quan no es publica, potser és que ens trobariem amb alguns resultats escandalosos.
I és important saber, la societat civil, els clients, els impositors, i els propis membres dels òrgans de govern, que potser ni ho coneixen, si, pel que sigui, a les oficines situades a Múrcia, per part d’una caixa catalana, s’han aconseguit/concedit mès crèdits que dipòsits, per exemple, fet que seria important de conèixer, urgent de corregir, i segurament caldria establir criteris també territorials de destinaciò de la inversió. Si més no per als organs de govern propis, però sempre amb transparència.
Dóna la sensació, en diversos casos, que l’intent de fer-se comercialment un lloc, ràpidament, a territoris nous, hauria pogut afavorir un marge ampli de concessions de crèdit, potser, a promotors inmobiliaris del territori nou, o un excés, comparativament, de crèdit per a inversions inmobiliàries o hoteleres en zones on la captació de dipòsits va a un ritme molt mes lent. 
O inversions altíssimes per a parcs eòlics a zones castellanes, per exemple, I encara que els promotors o les empreses promotores tinguessin participació catalana, caldria reflexionar sobre si el seguiment de clients, en part, ha de poder comportar , o no, fer sobreinversions, en termes relatius als dipòsits, a territoris llunyans, en detriment de la inversió a Catalunya, és procedent ó no. 
I si s’adiu amb els criteris i principis d’actuació que cada Caixa ha d’actualitzar anualment.
En definitiva, això es gestió pròpia dels òrgans de cada caixa, però la transparencia deguda a la societat hauria de comportar la publicació periòdica d’aquestes magnituds a nivell territorial.
Sobretot, per a desmentir els malpensats (com jo i els meus amics) que creiem que molt possiblement s’estigui produint un fluxe financer net negatiu, molt important, per a l’estalvi català, per exemple, derivat de les grans inversions creditícies fetes a zones no catalanes d’expansió recent. 
No costa res. No afecta a ningú en concret. No és informació confidencial. I és important saber si les entitats financeres, (caixes i bancs, però en concret) estan o no provocant desequilibris importants, als fluxes financers interterritorials. La transparència, sempre, ajuda a una actuació més reflexiva i responsable.
Durant el franquisme, per les inversions regulades en la seva gran majoria, es va produir aquest efecte pervers per a l’economia catalana. 
L’estalvi català es canalitzava, obligatòriament, envers l’adquisició i tinença d’obligacions de l’INI, per exemple, per a finançar la industrialització duta a terme des de l’INI, en zones no catalanes, molt majoritàriament, of course.
Ara, des del 1977 ençà, si això s’ha produït o es produeix serà responsabilitat 100% dels organs de decisió de cada caixa, que tenen les competències plenes de dedicar lliurement les inversions a les operacions que considerin més oportu.
Però la informació de les magnituds i fluxes anuals territorials, de dipòsits i crèdits, resulta indispensable. Hi ha indicadors, informacions, que permeten donar l’alerta al respecte, i caldria verificar-ho, amb dades objectives públicades.
 Si les balances fiscals, finalment, s’han aconseguit fer públiques, amb tota la càrrega política que l’unitarisme volia preservar, a veure si ara, via fluxes d’inversions de les entitats financeres, i, sobretot de les caixes, s’està afavorint, en el nostre cas, a una descapitalització complementària important de l’economia i de la societat catalana.
b.2.- Obra Social – Convé, o no, fer-ne, lliurement, com fins ara, a territoris nous, amb poc arrelament?
Quant a l’Obra Social, ja s’estan produint fets “nous”, derivats, en part, però per la llibertat pròpia d’actuació de ls òrgans de govern de les caixes, d’aquesta presència, important, de moltes caixes a gairebé tots els territoris de l’Estat.
 Hi ha, per exemple, dos Caixa-Forum’s, un a Barcelona i un altre, de similar inversió i necessitats de manteniment si no superiors, a Madrid. I ja se n’està preparant un tercer a Sevilla.
I també altres caixes importants comencen a fer obres socials, o ajuts amb els fons de l’obra social, a comunitats territorials allunyades dels seus àmbits fundacionals, tradicionals o fonamentals.  
Evidentment, crec que també caldria ordenar-ho, mínimament, per a evitar mals majors, els propers anys.

4 Comments:

Cesc. said...

Un post magnífic, amic Andreu.
La Caixa, i les altres entitats, farà bé d' invertir, i fort, fora. Els calen socis potents a l' estranger que els blindin d' ingerències indesitjades. Tot plegat m' ha recordat aquell famós article a l' FT que parlava d' ecspanya com troglodites. A veure si el trobo i l' enllaço, era demolidor. Si el trobo el comentem va com anell al dit al teu magnífic post.
Salut i independència,
Cesc.

Cesc. said...

Alguna cosa he trobat:

NY TIMES

Economist

Finantial times

Mireu-vos les cotitzacions del Santander, telefònica etc... a NY aquells dies.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim said...

El que no sabeu, és que amb l'excusa de la crisi, corre el rumor que si el tripartit es reedita les petites caixes catalanes es fondran en una i a veure si sabeu qui vol ser el president a canvi dels favors prestats.

Pista: La Caixa de Catalunya ja fa temps que fa aquesta funció.

Manel que viu un lloc que fa fred

Anònim said...

MOLT BEN INFORMAT SI SRO¡.
ALERTA CIUTADANS, QUE LA NOVA JUGADA ECONOMICA CONTRA CATALUNYA,JA ESTA ROMIADA, I ES DIU.... QUE EL TRIPARTIT ACEPTARA EL TRACTA, SEMPRE TAN BON MINYO.
JUGANT AMB BCN......