Ramon Tremosa

“ERC ha degradat, frivolitzat i menystingut el concepte d’independència”

Ramon Tremosa i Balcells, professor de Teoria Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, deixa les aules i la teoria per trepitjar l’arena política amb totes les conseqüències. Ha tornat a la que havia estat la seva casa abans que el decebessin. Dóna a CiU una segona oportunitat com la va donar en el seu dia a un tripartit que ara esmena a la totalitat.

per Toni Aira

Polític “de pràctiques”, què està havent d’aprendre a marxes forçades?

És molt diferent estar a la torre de vidre de la universitat, pontificant, jutjant i amb tothom rient-te les gràcies, que no pas encapçalar una llista electoral i passar a ser jutjat. Es treuen frases de context i es diuen coses que un mateix mai no ha dit...

És la política!

Sí, sí. La política és molt absorbent, i tampoc no pots estar tot el dia llepant-te les ferides. Si ets un sentimental, no et dediques a això, però tampoc jo no he entrat en política per fer amics.

És vostè de dretes?

Ser de dretes i d’esquerres s’utilitza molt hàbilment per part del PSC amb notables rèdits electorals, tot i que cada vegada menys. Però els serveix per parlar de bons i dolents, dient que uns són superiors que els altres...

Però vostè s’hi considera o no? 

No. Jo vinc de famílies de pagès humils. El meu pare és nascut a La Noguera i la meva mare és del Pla d’Urgell. Jo vaig néixer a Sant Boi de Llobregat, on vaig viure fins els 15 anys. Vaig anar als salesians d’allà, que estan al barri de La cooperativa, que és el de l’emigració castellana. Dels zero als quinze anys, el 95% dels meus companys eren fills de l’emigració castellana. I visc al barri de Gràcia, que és de classes mitjanes.

És vostè un nacionalista de saló?

El que sóc és crític amb l’aposta estratègica que ERC fa amb el tripartit, que és créixer en el Baix Llobregat. La meva experiència vital m’indica que les estratègies pensades perquè Esquerra tragués un milió de vots en aquesta zona són autèntic sobiranisme de saló. Per més desitjables que fossin.

Per què?

Per illusòries i utòpiques. El polític, si aixeca molt el llistó de les expectatives que pretén acomplir, acaba decebent molt més espectacularment després quan els resultats et retraten implacablement. 
Molt més honesta ha estat CiU parlant peix al cove i advertint que es glaça la Bàltica, que no pas el PSC prostituint la paraula federalisme durant trenta anys o Esquerra degradant, frivolitzant i depreciant el concepte d’independència en els últims cinc anys.

Posarà l’accent en l’eix nacional, per mirar de deixar de banda el dreta-esquerra?

Més enllà d’eixos, perquè no sóc un teòric de la ciència política, jo diria que la realitat és la que és. Hi ha uns partits catalans que estan a favor del traspàs dels aeroports a la Generalitat, i uns altres que no. Hi ha uns partits catalans que estan a favor de les seleccions nacionals esportives, i uns altres que no. Hi ha uns partits catalans que aspiren a recaptar els impostos que generem, i uns altres que no. El PSC ha tingut dues oportunitats. Maragall era un catalanista històric, Montilla és un capità del Baix Llobregat, i tots dos han topat amb la mateixa paret: “El PSC somos nosotros”. Això no pretendran que duri sempre, no?

I vostè per què es presenta?

Si jo em presento i sóc candidat de CiU avui és perquè tinc molts amics a ERC, i alguns al Govern, i els veig decidits a persistir en l’error i a repetir més tripartits. 
Jo ja veia amb molt d’escepticisme el primer tripartit, però li vaig donar una oportunitat. El segon ja el vaig trobar bastant forçat, i després l’he vist clarament sense cohesió, que no governa, que no pren decisions, que mira de no arriscar, que paralitza les grans obres que necessitem...

Esmena a la totalitat al tripartit, doncs?

És una experiència clarament fracassada. El mètode científic aconsella prova i error. És per això que jo penso que ara l’Artur Mas mereix una oportunitat per veure què pot fer. Té un lideratge, ha guanyat a les urnes per dos cops, i és un lideratge d’una Catalunya econòmica que avui dia està en perill però que sempre ha estat la base de la nostra economia. I recordem que sense economia sòlida i pròspera, la llengua, la cultura, la nació no té cap possibilitat.

Què ha fet CiU que l’ha tornat a convèncer, més enllà dels demèrits dels altres?

Crec que hem de ser conscients que els alts funcionaris de l’Estat són molt potents. Espanya finalment, capital París, com diu Germà Bel. S’han modernitzat moltíssim. I en contrast, la política catalana ha mostrat amb l’Estatut totes les seves febleses estructurals, i ja no diguem el nacionalisme-catalanisme-federalisme-sobiranisme. Tots plegats hem quedat despullats, hem baixat a camp obert a presentar batalla i hem sortit escuats... I hem vist que només serveix la guerra de guerrilles.

Què vol dir amb “guerra de guerrilles”?

Peix al cove. Però per practicar-lo abans hi ha d’haver un govern a la Generalitat que vulgui avançar, i després esperar les conjuncions astrals favorables al Congrés dels Diputats, perquè la prova és que ara que han manat “els federals”, els amics allà i aquí, el més calent és a l’aigüera. Això és simple observació de l’evidència empírica. Simple anàlisi de la realitat.

El PSC no creu que pugui donar per a més?

És que no podem demanar peres a un pomer. El pomer no pot donar peres excellents. El PSC és un pomer que dóna moltes pomes, i algunes de molt bones. Però no li podem demanar peres.

Per tant no li podem demanar...?

No li podem demanar que vagi a Madrid a treure res en la línia de dotar-nos de l’autogovern que ens milloraria el nivell de vida i que vol el nostre país.

I CiU sí que ho farà, això?

Jo vaig tocar fons i vaig passar a estar més madur que mai per acceptar una oferta com la de Convergència, quan els 25 diputats del PSC tornen a aprovar abans de Nadal un altre Pressupost de l’Estat gratis a canvi de res. Això no ho farà mai CiU.

És optimista respecte del nou finançament que algun dia arribarà?

Aquest dimarts passat, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publica un acord del govern català, pel qual s’autoritza la conselleria d’Economia i Finances a emetre deute públic en els mercats internacionals per valor de 5.000 milions d’euros. Ja tenim el finançament! Aquest és el finançament de Zapatero! Deute! Deute per les generacions futures de catalans, pels meus fills, que seran els que hauran de tornar els diners.

Però la Generalitat està endeutada des de fa anys...

Dades: del 1980 a 2007, és a dir, en 23 de CiU i 4 de tripartit, el deute de la Generalitat ha sigut de 17.000 milions. L’acumulació de dèficits públics anuals és aquesta xifra. I el 2008, l’any en què havíem de tenir el nou model aprovat, només aquest any, va i ens casquen 5.000 milions de deute! Bé, fantàstic, no? Quin negoci és el tripartit, oi?

Però si això fos tan greu tindria conseqüències al Govern, no?

No passa res! Els senyors d’Esquerra segueixen dient que no en treurem res de marxar del Govern ara. Molt bé, ja sabran els càlculs electorals que fan però realment és injustificable un govern que només aconsegueix mil milionets per pagar els 40.000 nous funcionaris de la Generalitat. Ni per fer carreteres, ni per fer polítiques socials, ni per ajudar les empreses, ni res, ni res, ni res de res. I una altra cosa és si podran collocar aquests 5.000 milions d’euros perquè (ull!) emissions de 6.000 milions d’euros... I això ens ho compraran àrabs, japonesos i xinesos a nosaltres...?

Esquerra i PSC a banda, ICV ha rebut bastant de vostè, que els ha qualificat de “llast per al país” i de “fonamentalistes mediambientals”. Per què? És una manera d’evitar el xoc frontal amb ERC?

No, en absolut. Jo fa cinc anys que faig conferències per Catalunya, a cambres de comerç, agrupacions empresarials, collegis professionals. I hem trobo a tot arreu, des de Tortosa a Girona, i de Tremp al Baix Llobregat, amb restriccions, endarreriment i limitacions que sistemàticament un partit petit com ICV està provocant, tot collapsant, minimitzant i reduint infrastructures bàsiques que el país necessita.

Però la MAT al final s’ha fet.

Però molt tard!

El túnel de Bracons arribarà.

Al final sí, però no amb la capacitat que necessitem. I si el Quart Cinturó entre Granollers i Terrassa no és una via d’alta capacitat, 3+3, amb moltes entrades per facilitar que també sigui de proximitat, els vallesans seran un 20% més pobres d’aquí a 10 anys. 

Però ICV és al govern del país...

Potser els catalans volen un país un país verd on no s’hi faci res més, però si això és així, els responsables polítics que defensen això han de parlar clarament sobre quin és el cost en termes de menor creixement econòmic i de reducció de nivell de vida que les seves propostes suposen pels catalans. Perquè si no fan trampa! 

El noto irritat amb Iniciativa.

Com a economista estic obligat a dir que les polítiques d’ICV tenen costos en el nivell de renda futura dels nostres fills. I això no és culpa de Madrid. Per això m’irriten profundament les trampes que fa Iniciativa. I sembla que no només a mi. L’alcalde de Castelldefels, Antonio Padilla, capità del Baix Llobregat, ha expulsat els d’ICV del seu govern municipal, perquè “Iniciativa prioritza els ànecs a les persones”. Ho diu ell, no jo! I ho diu perquè els seus socis ecosocialistes no li deixaven ampliar les pistes del Prat per uns aiguamolls intocables que fan que els avions passin per damunt del municipi, i així nens i avis no puguin dormir. Amb casos com aquests, no em dirà que no queda clar que ICV no empitjora la qualitat de vida dels catalans...

Bé, ecosocialista queda clar que vostè no ho és. Però, i independentista?

Miri, li ho diré clarament: el traspàs de l’aeroport de Girona és el 5% de la independència de Catalunya, perquè la independència és un procés gradual. El que passa és que jo no sóc independentista com ho entén el senyor Puigcercós.

I com creu que ho entén ell?

Puigcercós és com un senyor que entra en un gimnàs i el primer dia, tot just passant per la porta diu: “Jo vinc a aixecar 100 quilos”. Els altres que estem entrenant a la sala, suant la samarreta i mirant d’aixecar 10 quilos, ens ho mirem i llavors ve l’entrenador i li diu: “Passa noi, que primer et convé dieta i rutina”. Aixecar 100 quilos és un procés gradual, i primer de tot has de mirar d’aixecar pesos de 5 quilos, de 10... 

I això troba que ho fa ERC...

ERC, en cinc anys, ha fet dos tripartits i ha regalat a Zapatero una investidura gratis. I tot en nom de la independència i des d’una puresa independentista que titlla de “no purs” o d’“independentistes de saló” els qui estem aixecant pesos de 5 quilos, però encara no tenim ni el traspàs de l’aeroport de Girona, o el de Reus, que és un altre 5%... ni tampoc les Rodalies de RENFE, que és un 10% de la independència de Catalunya. 
Així que millor que no miressin de donar tantes lliçons de puresa. Fa cinc anys que són a la porta del gimnàs dient que volen aixecar 100 quilos i no han tocat ni un pes de 5. 

El seu discurs sonarà a alguns com a molt pragmàtic.

Mai no he escrit grans paraules. Jo sóc creient, però no recordo haver escrit mai la paraula Déu, perquè entenc que no és una cosa per parlar-ne cada dia. De la mateixa manera, per mi la paraula federalisme és sagrada i l’he escrit poques vegades. I la paraula independència l’hauré escrit alguna vegada o gairebé mai, però és que la independència, com deia Carles Cardó, no es demana, sinó que es proclama i es defensa. Les grans paraules s’han de guardar per les grans ocasions.

Creu vostè que hauria acabat a CiU si a ERC hi hagués Joan Carretero enlloc de Joan Puigcercós?

És que a mi ERC no m’ha donat mai joc. He participat a actes d’ells, igual com he participat a actes d’Antoni Castells o de Josep Antoni Duran i Lleida. Però a mi ERC mai no m’ha fet cap oferta, que en tot cas jo hauria valorat si s’hagués escaigut. Ara! No hi ha color entre Carretero i Joan Puigcercós.

En quin sentit?

En la meva modesta opinió personal, Joan Carretero té una solidesa professional i humana que ja voldria tenir Joan Puigcercós. Carretero a més té un llenguatge directe i clar com el que tots es països necessiten en els moments delicats com el que estem passant. En moments de crisi econòmica greu com els que estem vivint és quan els grans lideratges emergeixen i quan queden retratats els falsos líders.