dimarts, 24 de febrer de 2009

EL MITE DE LES FUSIONS AL SISTEMA FINANCER (1) (per Andreu)


Introducció

Sota aquest títol començo una sèrie d’articles al respecte. Són temps, els d’ara, on el terme “fusions” torna a surtir cada dia per diaris, revistes, i cadenes televisives i radiofòniques. Llegim coses que ens retornen a allò de “La imaginació al poder” del Paris-68, però la qüestió es i serà d’actualitat.

I sempre referides al sistema financer. I, en realitat, sempre referides a les caixes.

Aquesta sèrie d’articles sobre “El mite de les fusions al sistema financer” és continuació dels dos inicials, del passat 7 de febrer, “A per les Caixes” (LES CAIXES TENEN O NO UN TERRITORI PROPI D’ACTUACIÓ PREFERENT I UNA IDENTITAT TERRITORIAL?).

Ara, inicialment, per ser d’actualitat, m’ha semblat més oportú descriure una mica el cas d’una caixa espanyola, del PSOE, podriem dir sense equivocar-nos, que ha estat i és el motiu, finalment publicitat, de tanta especulació durant tants mesos.

Una caixa mitjana, mitjana estricta, no gaire gran, que es troba en crisi. En crisi greu. La Caixa de Castilla-La Mancha. 

I descriure com ha arribat a aquesta situació, quan va ser el resultat d’una fusió entre 3 caixes petites, el 1992, amb grans promeses de grans èxits que no s’han complert.

El management és decisiu, sobretot per a empitjorar ràpidament i agudament les situacions, i algunes decisions equivocades (assumpció de fantasies de creixement i de rendibilitat futura; expansions territorials no mesurades; concentració de riscos excesiva, morositat concentrada en grans grups constructors, no saber afrontar a temps els canvis tendencials econòmics, inversions poc raonables per imperatius de carnets, i rodejar-se nomès de directius ineptes (en alguns casos, també) però servils, obedients i sense personalitat ni talent) poden dur a situacions problemàtiques a entitats financeres de qualsevol tamany.

El cas que s’explica (Castilla-La Mancha) ho té, pràcticament tot. Fins i tot serà el “paradigma” (!!!!), el primer exemple d’una absorcio via fusió, o una fusió via absorció, com volguem dir-li, entre caixes situades a comunitats autònomes diferents. Per necessitat urgent………i perquè el Banco de Espanya no ha actuat com calia que ho fes.

En realitat, Caja Castilla-La Mancha és, en dimensió global, equivalent a la nostra Caixa del Penedès. La nostra tercera caixa d’estalvis catalana. Una caixa de dimensió mitjana, molt allunyada de la dimensió global de Caixa de Catalunya. L’evolució, però, ha estat ben diferent. Molt millor, és clar, a Caixa del Penedès.

En acabar l’article, en un annex breu, es resumeixen les dades evolutives de Caja Castilla-La Mancha i de Caixa Penedès. I també les de la caixa que ha de ser la “salvadora” , la caixa andalussa Unicaja, també del PSOE, però molt millor gestionada.  

S’obren dubtes sobre si la dimensió actual d’Unicaja, realment ben gestionada, pot digerir un problema tant agut com és el de Castilla-La Mancha. Però això ja seria prendre la feina a tants analistes, consultors i suposats grans especialistes que viuen d’aquestes coses.

En posteriors articles d’aquesta sèrie anirem entrant en històries recents, o no tant recents, més relatives a les caixes catalanes.  

Però l’escenari que s’ha produit amb Castella-La Manxa, si us plau, no l’oblidem totalment.

El Mite de les Fusions al sistema financer.


ABSORCIONS, PODER PERSONAL, O SITUACIONS CRÍTIQUES PER INCAPACITAT O OMISSIONS GREUS DEL MANAGAMENT

1.- Caja Castilla-La Mancha. Ha aparegut l’ou podrit. Salvem la caixa del Psoe!!!

 
1.1.- Una fusió que ha comportat un problema molt més gros, 15 anys després.


Caja Castilla-La Mancha és el resultat de la fusió, el 1992, de 3 caixes.

Les caixes de Toledo (Provincial), de Cuenca i Ciudad Real, i la d’Albacete. 

1992. Eufòria.Si mirem les hemeroteques tot serien flors i violes. 

Un procés impulsat/forçat pel govern autonòmic socialista de José Bono. 

La Caixa de Toledo estava en crisi. Allò seria el “no-va-mas”.  

Juan Pedro Hernandez-Moltó, el cacic socialista al partit, diputat al Congreso durant dues legislatures, ex-conseller d’Economia de Bono, els anys anteriors, era un dels barons del Psoe encarregat de l’operació “caixes per al Psoe”. 

Famós un dia per la manera dura en que va interrogar a Mariano Rubio, al Congrès, quan ja estava “caigut”, i que no havia gosat dir ni mu els anys precedents. 

Moltó, llest, amb el Psoe a l’oposició, va decidir fer-se un financer. I ocupà la presidència, executiva, de la Caja Castilla-La Mancha. Es rodejà d’anteriors càrrecs de confiança socialistes, i dirigí de manera unipersonal la caixa fusionada. Resultat: crisi total. La primera caixa, per dimensió, amb una crisi molt greu, que afecta la seva solvència.

Però com és un baró del Psoe, i el governador actual del B.Espanya, MAFO, també ho ha estat i ho és, i com el Psoe governa a Espanya, a Castilla-la Mancha i a molts altres llocs, la crisi de la caixa no ha comportat encara cap intervenció del Banco de Espanya, com hagués estat preceptiva, necessària, amb la revocació dels administradors, ja fa temps, i orientar-se al sanejament amb els ajuts que calgui del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvi, que està per a això.  

Però no, revocar un baró del Psoe, no ho vol fer l’autoritat actual del B.Espanya. Ai si això hagués passat amb un baró del PP, del PNB, de CDC, o fins i tot de IU. Estarien revocats, amb parafernàlia mediàtica, des de fa més de 12 mesos. Però el Psoe és un règim, i funciona com el PRI mexicà dels anys gloriosos. 

1.2.-Sol.lució: Salvar com sigui la Caja Castilla-La Mancha, sense revocació de gestors (!!!!!!!!!!) i de la manera més discreta possible.  

Tenim un problema! És la única caixa de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha. 

Cal aconseguir el sacrific i ajut d’alguna gran caixa “amiga”, (del Psoe, es clar, o amb bona entesa amb nosaltres) , i, de pas, donarem la bandera de sortida per a altres operacions inter-caixes d’autonomies diferents. 

1.2.1.- Caja Madrid o la Caixa ho poden fer.

CajaMadrid, gens procliu a aquest sacrifici, amb problemes propis, i, sobretot, amb gent molt vinculada al PP, no pot ser aquesta “blancaneus”. 

Sabrien tots els detalls de les operacions fantàstiques (per a alguns, no per a la Caja, ni per a molts ciutadans) fetes i finançades. Seseña, el lloc perdut on el “constructor bó del Psoe”, el Sr. Francisco Hernando “el Pocero” construía una megalòpolis (13.000 habitatges !!!!!!!) amb el finançament assegurat de la Caja presidida per Moltó, i altres operacions inmobiliàries amb socis de dubtós recorregut anterior, han estat les causants de la crisi a Caja Castilla-La Mancha.

Mafo, el governador, socialista de pro, desprès, truca als de la Caixa, que tampoc ho veuen gens de clar.

I amb això s’esgoten les dues grans caixes, presents arreu del territori espanyol de forma important. 

1.2.2.- Caixes mitjanes/grans properes territorialment. Nou guió: el segon nivell. Bancaixa o Ibercaja. 

Bancaixa té massa problemes també, i la influència socialista es baixa. L’ombra de Camps és allargada. Descartada.  

Caixa Mediterrani (CAM) no està per ajudar. Mes aviat necessita molt ajut. I aviat esclatarà.No compta.
 

Ibercaja. Caixa aragonesa, equilibrada sempre entre tres poders econòmics i fàctics: Opus, una mica de socialisme i una mica de peperisme. El president d’Aragó ajudarà, es dels nostres. Ibercaja ha estat tradicionalment a Guadalaja (70 oficines) i tindria una certa lògica territorial, tot escampant la taca d’oli.

Ibercaja, que tampoc està tirant cohets, encarrega un estudi a una consultora. Però sense presses. Habilitat a la direccio i al consell. I això és el que més pesava. La pressa.  

1.2.3.- El Governador no governa, quan són del Psoe. Pot sortir rebotat

Mafo, el governador, està ja nerviós doncs pot esquitxar-li personalment el tema, per les seves omissions temporals en fer el que sempre s’havia fet i cal fer en aquestes situacions.

Primer intervenir, segon revocar els responsables de la desfeta, tercer aclarir i gestionar, amb els ajuts que calgui del FGDCE. No seria CajaCastilla-La Mancha la primera caixa que ha estat intervinguda. Ni la segona. Fins i tot la Generalitat catalana, alguna vegada, i per altres motius, ha intervingut, alguns dies, alguna caixa. No pasa res.

I aleshores, amb en Mafo ja molt nerviós, tots, tot el Psoe, a còrrer. Com sigui, però urgentment. 

1.2.4.- Unicaja. La sol.lució. Amb els “nostres”.

I aleshores apareix, es designada Unicaja, la caixa andalussa més important, gestionada per Braulio Medel, socialista de confiança de Chaves i del Psoe andalús, i molt més prudent que d’altres il.luminats amb carnet similar. La seva expansió territorial, fora d’Andalussia, es molt moderada. Com cal. Bona gestió.

Medel també va dirigir i col.laborar en els treballs tèorics i estratègics de barons del Psoe per a l’operació “caixes per al Psoe”. Però amb rigor i un criteri professional, gens procliu a aventures, fugides endavant, o col.locacions ben remunerades per a “compañeros y compañeras”.

Unicaja, la caixa malaguenya, amb vocació de “gran caixa andalussa”, és el resultat de la fusió, el 1991, de 5 caixes petites/mitjanes andaluses anteriors. (Caja de Ronda, la més gran, però estancada per manca de management actiu; MP Almeria, Caja Antequera, CAMP Càdiz i CA Provincial de Málaga).
 

Fou la primera gran operació de concentració del Psoe andalús, liderada per B.Medel.  
Ha tingut èxit? Relativament, sí, però ha costat molt de temps la integració, la homogeneïtzació, i refer el dinamisme. Com tot el que es vol fer bé. Requereix temps. I estava clar el nou management. Eren caixes petites, absorbides per la de Ronda, i liderat tot el procès per en Medel. 

1.2.5.- Públiques i Privades. Tant se val...si és el Psoe. I si no estem a Catalunya ..ó a Euskadi!!

Cal subratllar que aquestes dues “operacions fusions caixes per al Psoe”, que donaren llum a les noves caixes de Castilla-La Mancha i a Unicaja, integraren caixes de fundació pública (de diputacions) i altres de fundació privada (mutual, etc.). Sense que les essències es remoguessin. Sense que els teòrics puristes diguessin res. Són caixes de fundació pública Unicaja i Castilla-La Mancha. Doncs no. I no pasa res.  

Imaginem, nomès com a hipòtesi, una situació similar a Catalunya. Que ningú la desitja, obviament. El mullader mediàtic seria un dels més grossos de la temporada. Com pot ser que una caixa pública acabi en mans d’una nova caixa de fundació privada? Ens sonen, aquests argumentaris tant poc lligats amb la realitat i tant vinculats amb els llibres marxians, o marxistes, tant s’hi val? Doncs el Psoe, a les Espanyes, fa el que li dona la gana, faltaria plus.

1.2.6.- Salvació habemus per a Moltó i Castilla-La Mancha

Tornem a l’operació salvament d’Hernandez-Moltó i de la Caja socialista de Castilla-La Mancha.

Unicaja ha estat el darrer recurs, l’únic per a evitar la catàstrofe total. 

Mentre en Medel i el seu equip estava preparant altres operacions d’absorció, per Andalussia, molt més racionalment, la causa comuna del Psoe ha prevalgut.  

I la causa personal, també, quina casualitat, d’en Medel.  

Ara resulta, sembla, que a les Espanyes del Psoe els terminis temporals poden estirar-se com els xiclets, sempre que siguin socialistes. Medel , el 2010, deixava ja el seu càrrec, per imperatiu del temps transcorregut. 20 anys, que ja són anys. 

Com passa a Catalunya, en sàvia mesura presa, el primer de la classe, pel Conseller en Cap Artur Mas. 

Una duració topall de 20 anys als organs de govern de les caixes ja està prou bé, oi? Doncs a Catalunya, en Vilarasau, i els socialistes que li deuen molts favors, es van aixecar en contra d’aquesta limitació temporal, que , mireu per on, es també ara vigent per a les Espanyes.

Tornem a les absorcions o fusions socialistes. Ara resulta que han tret una carta amagada. 

Si hi ha fusió, pot haver-hi pròrroga de temps per al “líder” (el baró del Psoe, clar), com a mínim dos anys més, per a poder dirigir bé el procès de fusió (sic).  

Medel, per tant, ha estat convençut per la seva causa col.lectiva (el Psoe) i per la seva vanitat personal (dos anys més de gran financer andalús). I Unicaja serà la caixa que, absorbint la Caja de Castilla-La Mancha, rebrà els ajuts que ja comencen a demanar, com a bons andalusos.  

Uns 1.000 milions d’euros a fons perdut, esmenten ja. Pel broc gros. Però quin “forat” hi ha? On són els números. On estan els informes del Banc d’Espanya? I les auditories? Però els problemes de Caja Castilla-La Mancha de quan són? 

I el Fons de Garantia?  

Ah, però com no volen revocar al Sr. Hernandez Moltó,...Encara li donaran una co-presidència ? 
No fotem, no fotem.
 

Per allà, com allò de la “Deuda Històrica con Andalussia” (inventada, pur trilerisme); com arreglar a posteriori el que no fou legal (Referèndum sobre l’article 143 ó el 151, a Almeria, on va perdre l’opció del 151..).  

Chaves ens ho arreglarà. Es el president del partido, el president del règim psocialista i el president d’Andalussia.  

Mentre, els catalans tripartits no saben el que és veure aplicat res del nou finançament estatutari aprovat el 2006, ara fa ja més de 30 mesos, i fora de termini, amb el més calent a l’aigüera. Total són 1.000 milions d’euros, i son per als “nostres”. Els catalans? No són dels nostres. 

1.3.- Una fusió apuntada, per un problema, claríssim, de management deficient.

El cas de la “salvació” de Caja Castilla-La Mancha, mitjançant una nova operació de “fusió, mitjançant absorció” és un clar exemple del que són les “fusions” a l’Estat Espanyol.

Sinèrgies entre Castilla-La Mancha i Unicaja? Teòricament cap. Ni una. 

No ho digui, això, perquè no es dupliquen les xarxes, que són complementàries.  

Sobre el territori potser sí, però són realitats totalment diferents. Realitats econòmiques, socials, zones urbanes o rurals, turístiques, cap turista estranger, ben diferenciades.  
La fusió/absorció serà una clara i estricta operació política del Psoe per a evitar en el que pugui el descrèdit d’una gestió nefasta, d’un president del Psoe, ex-polític del Psoe, i que s’ha rodejat per gent del Psoe al sí de la Caixa. No hi ha cap problema en que siguin del Psoe, sempre que estiguin capacitats. El problema és que no ho són. Els resultats són claríssims.  

I Castilla-La Mancha prové d’una fusió feta el 1992, i amb unitat de comandament, de gestió i de management. Però aquella fusió no va servir de res, quan el management d’Hernandez Moltó ha estat desastrós. I, sobretot, a més, quan no s’han prés les mesures correctores a temps, quan van aparèixer clarament els greus problemes de morositat, sobretot, que han afectat greument la solvència de la caixa castellana-manxega.
 

1.4.- I la supervisió del Banco de España? Inacció. Omissió. Corresponsabilitat evident.

Es curiós que en tots els diaris taronja, grocs, o normals que comenten la trista situació d’aquesta Caixa castellana del Psoe, hi ha dos aspectes que no s’esmenten gairebé mai, o sense el gairebé.

1.4.1.- És una caixa del Psoe.  

Es un fet evident. La presidència, la direcció, les pautes d’actuació. Tot gent del “partido”.

No es un problema d’incapacitat de gestió del Psoe, com a tal. Es un problema, evident, d’incapacitat, sense entrar de moment en altres consideracions a manca de documentació, del management. El management s’ha carregat la Caja Castilla-La Mancha.

1.4.2.- La supervisió, inspecció i control del Banc d’Espanya no garanteix res. 

Fets. No paraules. Magnífic lema. De que ha servit la presència, els informes, les propostes tècniques de la inspecció del Banc d’Espanya per a evitar arribar a aquesta trista situació? De res. 

Oh. La feina tècnica s’ha fet. El que ha faltat és la voluntat política d’actuar. 

I?

El Banc d’Espanya és com és.

El Banc d’Espanya o el governador? Ara, època d’òrgans col.lectius i col.legiats, tornem a creure, a les Espanyes, en la figura unipersonal del “Supergovernador”?  

Tot el sistema financer pot estar pendent de l’humor, capacitat, omissions, capricis, del “Supergovernador”? 

Doncs sembla ser que sí. Quina pena!!!

I el governador que hi ha ara és el governador que hi ha ara. I el que hi havia abans era diferent. 

Però també tenia les seves fílies i fòbies, sembla.  

És a dir, des de la societat civil, des dels agents econòmics responsables, des de la ciutadania informada, podem creure’ns que el Banc d’Espanya compleix molt bé les seves funcions? I que tracta totes les entitats d’igual manera, quant a consideracions de les accions a prendre?  

Doncs, lamentablement, no.  

El Banc d’Espanya no ha mantingut, en aquest cas, la recta conducta i acció, a temps, ja que ho sabien perfectament, que podien haver pres. Per consideracions no objectives, no pròpies del balanç de la Caja Castilla-Mancha. 

I quan no es pot tenir confiança en l’autoritat de control , de supervisió , compte!! Tenim un greu problema.

I, sobretot, a tots els cantors laudatoris de les bondats del Banco d’Espanya, com a autoritat única de control i supervisió (en detriment de les autonomies que ho fan, i ho fan bé, com és el cas de la Generalitat de Catalunya o del govern d’Euskadi), ara els hi preguntaria: quan parleu de les bondats del Banco de Espanya us referiu al cas de la Caja de Castilla-La Mancha i al seu president Sr. Hernandez Moltó? 

Pleguem veles, doncs?. No. Defensem el que funciona bé. 

I deixeu de servir al centralisme cantant meravelles que no existeixen. Com es el cas de la supervisió de la Caja Castilla-La Mancha, per part del Banco de Espanya.
Un altre mite caigut. Pels fets. La neutralitat, i alhora la capacitat, del Banco de España en la Espanya del segle XXI.
No ho han estat. Els que hi són ara.

1.4.3.- Caja Castilla-La Mancha. Unes dades. Unes referències.

Comparem, una mica, les dades bàsiques de Castilla-La Mancha, de Caixa Penedès (la nostra caixa catalana de dimensió més similar), i de la Unicaja, que haurà de ser la “salvadora” de la situacio, en els darrers anys.

Any 2002- Dades finals de l’any.

Caixa Penedès i Castilla-La Mancha mantenien magnituds semblants. La caixa castellana tenia 8.104 M. € d’actiu, front 7.718 M. de Penedès, i 14.614 M. d’Unicaja. Crèdits a clients per 5.263 M. a CCM; 5.582 M.€ a Penedès i 10.057 M. a Unicaja. 

Recursos de clients administrats per 7.005 M.€ a CCM; per 6.686 M. a Penedès i per 11.958 M. a Unicaja. Resultats similars també. 65 M.€ a CCM; 69 M. a Penedès (més alts) i 152 M. (més del doble) a Unicaja.

Passius subordinats. (emissions de cèdules, obligacions, bons), a tipus molt alts, amb col.locació institucional o a particulars, a canvi de que, a efectes de prelació/ordre de crèdits, se situen darrera els creditors comuns majoritaris. 286 M. € CCM; 60 M. Penedès i 296 M. Unicaja

Estructura molt pesant a Castell a-La Mancha. 2.399 empleats, front 2.128 a Penedès i 4.292 a Unicaja. 448 oficines (i 365 caixers automàtics) a CM;536 oficines (591 caixers) a Penedès, i 764 oficines (921 caixers) a Unicaja.

Import aplicat a Obra Social durant l’any 2002: 15,8 M. € a CCM; 10,0 M. a Penedès i 35,6 M. a Unicaja.

Reserves, abans d’aplicar els beneficis del 2002, de 335 M. a Castilla-La Mancha; de 387 a Penedès i de 939 M. € a Unicaja..

Dues caixes semblants (Castilla-La Mancha i Penedès, una mica més eficient i modernitzada la catalana) i una tercera , Unicaja, que sense doblar en recursos de clients a les dues caixes, triplicava els seus beneficis anuals.

5 anys después-Finals 2007.

Ja no són tant similars, les magnituds de CCM i del Penedès.

Actiu total per 23.581 M. € a CMM (triplicats en 5 anys ¡!!!!!!!), front 21.218 M. a Penedès, i a 32.215 M. a Unicaja (no van arribar ni a triplicar-se). Recursos de clients per 16.287 M. a CCM (multiplicats per 2,3), front els 14.172 M. a Penedès i els 23.403 a Unicaja. Un aparent creixement superior a Castilla-La Mancha,..però…amb totes les contrapartidas negatives. Costos i rendibilitats. El Crèdit a clients sumà 17.648 M. a Castilla-Mancha (més que triplicat, quin dinamisme…………nefast), front els 15.569 M. a Penedès, i els 24.093 M. € d’Unicaja.

Passius subordinats. (emissions de cèdules, obligacions, bons), a tipus molt alts, amb col.locació institucional o a particulars, a canvi de que, a efectes de prelació/ordre de crèdits, se situen darrera els creditors comuns majoritaris. 888 M. € CCM (multiplicats per 3, per a trobar finançament, però caríssim); 678 M. Penedès i 333 M.€ Unicaja

Reserves: CMancha presenta 694 M. (abans distribucio resultats del 2007), el doble que el 2002 ; Penedès presenta 780 M. de reserves i Unicaja 1.944 M. La que menys es capitalitza: Caja Castilla la Mancha. El compte de resultats (i maquillat..) no dona per a més.

Resultats del 2007: 142 M. declara CCM. Els números ho aguanten tot. Nomès 93 M. Penedès, realista i prudent, i 327 M. Unicaja, també ortodoxa.

I les estructures? Castilla-La Mancha ja tenia 3.231 empleats (800 mes que 5 anys abans); Penedès 2.850 (700 més que el 2002) i Unicaja 4.681 (nomes 400 més que el 2002).  

Castilla-La Mancha acabà el 2007 amb 571 oficines (120 més en 5 anys, però 800 empleats més……………..(¿?); mentre que Penedès en tenia 645 (110 més en 5 anys..) i Unicaja 907 (140 més que el 2002, amb nomes 400 empleats més).

Les expansions territorials fora del territori habitual o tradicional són molt més costoses. (locals, instal.lacions i obres als preus altíssims de la construcció, normalment emplaçaments “emblemàtics” (molt més cars, evidentment), i també normalment molt més personal que a les oficines de les zones tradicionals.  

La diferència en l’evolució d’Unicaja (concentrada a més en les seves zones habituals) , Penedès, i Castilla-La Mancha són evidents i notables.

I, el setembre 2008, darrera dada amb comptes de resultats públics publicats, Castilla-La Mancha seguéix treient “pit” (aparentment), declarant 92 M. € de beneficis els 9 primers mesos, front els 77 de Penedès, i els 253 M. d’Unicaja, molt més sobris i realistes que la primera. En canvi, els resultats finals del 2008, amb seguretat, seran molt inferiors als de setembre, a CajaCastillaLa Mancha (la qúimica no pot durar sempre), mentre que Penedès i Unicaja declaran l’equivalent al ritme dut el 2008. 

Quant a les magnituds del balanç, les darreres publicades (11/08), indiquen un actiu total de 27.083 M. per a CCM; de 21.954 M. a Penedès i de 32.110 M. a Unicaja. Es fàcil comprovar la “inflació” del balanç a CCM, pel molt superior finançament d’altres entitats de crèdit rebut. En Crèdits a la clientela CCM declara 19.243 M.; Penedès 16.766 M. i Unicaja 24.954 M. La fugida endavant de CCM ha estat espectacular...........ment tràgica. Més crèdits ...........de renovació dels no pagats...

En recursos de clients, 18.000 M. €(17.993 M.) a CCM a novembre 2008, front 14.440 a Penedès i 24.537 M. € a Unicaja.

Fixem-nos en que la dimensió (actiu, recursos clients, crèdits) de CajaCastilla-La Mancha i Unicaja és una relació de 2/3 a 1. 

És a dir, Unicaja és, solament, 1,3 vegades “més gran” que Castilla-La Mancha. 

Suficient diferència per a l’absorció? Difícil està. Però no han trobat res més.

I recordem ja: en una fusió(absorció), la suma resultant es inferior als dos sumands precedents, en molt poc temps, en tot. Es la “sinergia negativa real” que es produeix, davant clients/riscos duplicats, o davant la desconfiança que tota fusió, per molta propaganda que es faci, comporta en un segment de la clientela d’alguna o de totes les caixes que hi intervenen.

És a dir, si 66 (Castilla-La Mancha) vol sumar amb 100 (Unicaja), per a sumar 166, es trobaran que, molt dificilment passaran de 140 als 6 mesos de la fusió. (una sinergia, en dimensió relativa a la clientela, negativa, clarament negativa.). (les estructures sí sumen i s’acumulen.).

Motiu: una part , petita però amb pes específic, de la clientela prefereix redistribuir millor els ous en diferents coves, alguns nous. Pel que pugui pasar. I això es fa silenciosament, tranquil.lament, des de 2 mesos abans de la fusió fins a 3 mesos desprès. 

En el cas de la formació d’Unicaja, per exemple, el 1991, la integració de la Caja de Almeria en una Unicaja “malaguenya”va comportar, (són fets, no teories) que l’actual CajaMar (la Caixa Rural d’Almeria) fes un gran SALT endavant en la seva dimensió en pasar a ser la única autóctona d’Almeria, i, a més, en aquells anys, a estar ben gestionada.

Res de nou. Succeeix sempre. A Catalunya també va succeir. I als grans bancs espanyols, tant absorbents, se’ls hi va perdre un 20-25% de la massa a absorbir, que va anar a parar a les caixes.  

Fets. No paraules. També en les fusions. I en les absorcions.

4 Comments:

Cesc. said...

Seguiré la sèrie amb interès, benvolgut Andreu. Una explicació molt pedagògica i ben trenada. Només un apunt quan quantifiques les magnituds, els actius per exemple, hauries de posar MM i no M que sinó sembla la xocolata del lloro, el mico o el senyor de Puerto Rico...és el problema que tenim amb el pas de la pta a l' €, que no hem adaptat el concepte internacional de bn pels MM.
A la segona entrega desvelaràs més sobre els passius suborninats?
Salut i independència,
Cesc.

Manel des de l'Exili said...

Andreu, aixó més que un post en un bloc, seria un article en una revista especialitzada.
Molt entenidor, potser et repeteixes una mica i abuses masses dels titulars.
Però la informació és molt interesant i hauria de ser un exemple pel periodisme català tant mancat d'articles de investigació com aquest.

Andreu said...

Cesc

Gràcies. Tota la raó. El garbuig de dades que m'han facilitat els meus amics, en excel, m'han dut a la confussió, entre milions euros i milers d'euros. Ja saps que jo sóc de lletres. Però te'ns raó.

A veure:
En un post posterior a aquest incloc el punt 1.4.3, amb les dades bones i homogènees, sense gairebe cap variació.

Sobre els passius subordinats. Si, també te'ns raó. Vaig confondre ovelles amb bocs.
A veure si ara m'explico millor:
Passius subordinats són les formes de finançament (bons, obligacions, qualsevol altra fòrmula) adoptades , amb una prelació/ordre de reclamació, en cas necessari, posterior a tots els creditors ordinaris.

La contrapartida: tipus d'interès molt mès alts, es clar, per a poder ser col.locats. Via institucional o , mes rarament, directament a clients. El sobrecost financer és molt notable, i un volum molt elevat o creixent pot indicar dèficit de recursos (excès d'inversió) ordinaris.

Bé, a les posteriors espero no pifiar-la en els números, un dels meus hàndicaps tradicionals.

Però el tema, àrid, promet donar molt joc de noticies enguany i l'anu vinent.

Cordialment,
Andreu

Andreu said...

Manel,

Cert. Potser és una mica àrid. Però es el que hi ha. Potser nomès "política pura" ja en fem massa, des de les trinxeres.

I val la pena, crec, intentar també tocar alguns temes importants sense que calgui ser especialista.

El seny, el sentit comú, i la reflexió sobre el que hi ha darrera l'allau de propaganda i molts números, crec que pot fer-se a qualsevol mitjà.

Quant a revistes especialitzades, ara no en queden. Totes les que hi havia, sobre finances, catalanes, han desaparegut, paral.leles a la desaparició de la banca catalana.

Però crec que es pot escriure, seriosament, sobre energia nuclear, per exemple, o sobre electriques, sense ser especialista, o sobre les caixes i la banca, sense coneixer tots els detallets. La seva importància en el pais i en la ciutadania es enorme, i no podem quedar-nos al marge, creient que es cosa d'"especialistes". (els tecnòcrates....d'altres dècades).

Una abraçada.
Andreu