divendres, 27 de febrer del 2009

UN VIATGE DE 25 ANYS QUE NO HA SERVIT DE RES


Els “amics preferents” de l’ERC-Carod, estan acabant, també, malament.  

1.- Introducció.

Eusko Alkartasuna (“Unitat Basca”) és el més recent partit nacionalista basc amb una certa història temporal continuada significativa.

Fundat l’octubre del 1986 per Carlos Garaikoetxea, el primer lehendakari d’EAJ-PNB després de la transició, que havia estat enlairat al capdamunt del govern basc per la seva condició de nabarrès, significà la reacció de Garaikoetxea a la crisi mantinguda al sí del PNB des del 1985, sobre la Llei de Territoris Històrics com a model del Pais Basc, així com les crisis internes amb els representants nabarresos a l’Assemblea nacional del PNB, que foren finalment expulsats. 

Garaikoeetxea,(afiliat al PNB des del 1975, que havia estat president de l’EBB, del Consell General Basc (òrgan preautonòmic) i primer lehendakari desprès de l’estatut de Gernika (1980-1985) i els seus, finalment, opten per l’abandonament del PNB i la creació d’un nou partit, que ells titllaven de més modern, més progressista, més abertzale i més laic que el PNB. Més obert a la societat. Més permeable als canvis socials i a la modernitat. També amb el dret d’autodeterminació com a bandera. El Congrès constituent d’EA tingué lloc l’abril del 1987, i des d’aleshores, ha mantingut una traiectòria política pròpia diferenciada del PNB.

Les expectatives no es compliren. Gens. La realitat és molt dura. El nacionalisme basc dividit i escindit ho passà malament, però el PNB, de la mà d’Arzallus, sobretot, al partit i al EBB; i d’Ardanza, al govern basc, va aguantar l’embestida, la dificultat, i , sense claudicar, va mantenir la seva preponderant posició política entre la població basca.

Arzallus, novament, demostrà la seva gran categoría com a polític, com abertzale. 

I el PNB la seva penetració i arrelament en tota la societat basca, a ciutats, pobles petits, municipis mitjans, i la seva transversalitat, des del centre dreta fins el centreesquerra, amb l’abertzalisme democràtic i responsable com a factor cohesionador permanent.

2.- Les “estretes” relacions d’ERC amb Eusko Alkartasuna. 

Cap resultat efectiu, excepte compartir 1 escó a Estrasburg

Carod, ràpidament, i hàbil en el joc de la virtualitat i de les paraules, va optar , en veure que els seus intents de tenir bones relacions amb el PNB no arribaren mai a quatllar, per la desconfiança amb que sempre veieren la seva manera de fer, de dir i de conspirar, optà al 100% per estrenyer relacions amb EA, de manera que el seu somiat “perfil” d’estadista de futur pogués afermar-se.

Amb en Garaikoetxea tingueren relacions correctes, però l’ex-lehendakari tampoc va mostrar mai cap mena de confiança especial i bilateral en la persona d’en Carod. En Garaikoetxea, amb les seves errades, tanmateix, també va ser un “animal polític”, ben format, i no era fàcil “enganyar-lo” o “engatusar-lo” amb els discursos tòpics, però sense substància real, d’en Carod.

Però quan en Garaikoetxea , el 1998, cansat i frustrat, i sense cap perspectiva de retorn al primer plà de la política basca, deixà el 1997 el seu lloc de preferència a EA a la Begoña Errazti, també nabarresa, i aparentment més “radikal”, verbalment. Garaikoetxea deixa la política activa totalment el 1999 i es tanca a casa seva a Zarautz.

En Carod , que sempre havia mantingut molt bones relacions personals amb la Errazti, va creure arribada l’hora d’articular un sòlid bloc EA/ERC, que podria també comptar amb el BNG gallec com a tercera pota d’un eix nacionalista-sobiranista-independentista a les tres nacions sense estat de la Península. 

Recordem que el lideratge polític i popular de Garaikoetxea va fer sorgir les candidatures europees de tres forces . (EA, ERC i BNG). Entre el 1987 i el 1991 va ser diputat a Estrasburg, sent cap de llista el 1987 i el 1989 de la Coalició per l’Europa dels Pobles (EA,ERC i BNG), i va ser el president de l’Aliança Lliure Europea entre el 1990 i el 1991.

Com tots els somnis i plans de Carod, aquesta ambiciosa aposta seva, sempre personal, per “fer de Garaikoetxea” i liderar aquesta aliança electoral, tampoc va arribar a bon port. Els gallecs van fer de gallecs, i amb bones paraules i accions discretes diferents, van veure clar que els hi resultaria millor entrar al que després seria Galeuscat, la divisió d’honor dels nacionalismes iderrents majoritaris a l’estat espanyol. 

Durant tot el període de Begoña Errazti al front d’EA (1999-2007), la comunicació/sintonia entre Carod i Errazti van ser permanents. El que era una sintonia personal va esdevenir, forçadament, una sintonia entre partits, operants en nacions ben diferents. I, malgrat tot, tampoc acabà bé. Les davallades electorals d’EA, l’escassa talla política real, tot i el seu voluntarisme i bona fe, de la Errazti, i el decliu, en general, de l’organització interna d’EA, deixaren , novament, sol i frustrat, a Carod.  

3.- RESULTATS ELECTORALS E.A. – Evolució

3.1.- Eleccions al Parlament basc. Un màxim inicial del 16% i un mínim molt baix aquest diumenge 1 de març.

L’evolució electoral del nacionalisme democràtic majoritari a Euskadi ha estat, resumidament, la següent.

1984. PNB unit. 451.000 vots, i un 42%. 32 escons pel sistema electoral basc.

1986. Trencament. EA es presenta en solitari. 452.000 vots i un 39,5%, i 30 escons per als dos partits. Petit efecte de la divisió. PNB assoleix nomes 271.000 vots i un 23,7%, front 181.000 vots d’EA i un 15,8%. 60% dels vots es queden al PNB i un 40% van a EA. Alta votació d’EA, per l’efecte Garaikoetxea, lehendakari fins el 1985. Perills electorals per a PNB.

1990. Amb més abstenció, PNB puja, a 290.000 vots i un 28,5%. 22 escons. EA ja fa “figa”. Arriba a 116.000 vots (una tercera part dels vots del 1986 desapareixen), i un 11,4%, solament. 9 escons. La suma de les dues forces arriba a 406.000 vots i un 40%. Proporció dels vots: 71% per al PNB i nomes 29% per a EA.

1994: 410.000 vots nacionalistes. Un 40,1%. Estable. 30 escons. Pero el PNB supera novament els 300.000, (305.000, un 29,8% del total, i 22 escons), mentre que EA segueix baixant moderadament, fins a 105.000 vots. (10,3% i 8 escons). La distribució del vot nacionalista democràtic moderat és ja del 75% per al PNB i del 25% per a EA.

1998: Tot i la superior participacio electoral, EA es manté estable, amb 109.000 vots i ja per sota del 10%. (un 8,7%) (6 escons). PNB, arriba a 350.000 vots, i un 28%. (21 escons). Globalment, sumen 459.000 vots, superant per primera vegada la votació assolida el 1984 i el 1986, i un 37% de l’electorat votant. (76% per a PNB i 24% per a EA).

2001: Coalició nacionalista PNB-EA. Presentació en llista unificada. 604.000 vots, i un 42,7% de l’electorat. 33 escons. Efecte multiplicador, clar, de la presentació conjunta, amb la seguretat d’un govern nacionalista moderat conjunt també. 150.000 vots més que el màxim anterior. Participació altíssima.

2005: La coalició PNB/EA, assoleix 468.000 vots, i un 38,7% del total. Descens clar, de 4 punts. Però amb menys participació. 29 escons. Es la situació actual fins el dia 1 de març.
2009. Presentació per separat, novament. EA decideix optar per la singularitat. Les condicions que exigia eren molt elevades. Diumenge a la nit veurem que ha passat. Però totes les enquestes donen un resultat “dolentíssim” per a EA, i, en canvi, un manteniment, possiblement, del vot al PNB.

Conclussio: l’electorat prima la presentació unificada del nacionalisme moderat democràtic. I quan EA ha volgut presentar-se per separat, al començament, i ara, l’electorat ha indicat molt clarament la seva preferència àmplia per al PNB, i un vot residual, descendent, elecció rera elecció, per a EA.

La presentació en coalició PNB/EA a les dues darrers eleccions va ser una aportació d’oxígen, preferentment, per a EA. Però alguna decisió política “extravagant”, com votar pels socialistes a les Juntes de Guipuzkoa, com si fossin una ERC qualsevol, va fer disparar novament els senyals d’alarma, amb raó, als dirigents del PNB. I EA, que pretenia jugar a dues bandes, s’ha trobat enfilada al judici dels votants, en solitari, l’1 de març. Veurem si supera el 6% de vots.  
Es, segurament, el final anunciat d’EA com a opció política important al Parlament basc. Encara durarà algun temps, abans de tancar la parada, però ja no remuntarà. I el màxim fou del 16%, el 1986, a la primera elecció en que es presentà, insuficient, totalment, en no consolidar-se, per a bastir un projecte polític consistent. Des del 1994, amb el 10% dels vots, es ja un partit sense atractiu per a l’electorat nou que es va incorporant. 

3.2.- Eleccions al Congreso espanyol. De 124.000 vots el 1989 a solament 50.000 el 2.000. Del 11,2% al 4,5% - 

En les eleccions al Congreso espanyol, els resultats d’EA, com el de tots els nacionalismes de les nacions sense Estat, són inferiors als que assoleixen a les eleccions dels seus propis Parlaments.
En el cas d’EA, l’octubre 1989, assoli només 124.000 vots i un 11,2%. La unica vegada que superà el 10% de vots. 2 diputats. Mai més ho repetí.
El juny 93, 118.000 vots, i un 9,9%. Un sol diputat. Com el març 96, amb 104.000 vots i un 8,2%. El març del 2000 nomès arriba a aconseguir 87.000 vots i un 7,6%, baixant el març 2004 a 81.000 vots i un 6,5%. Finalment, a les darrers eleccions del març 2008 nomès el voten 50.000 ciutadans, amb un 4,5%, i es queda sense representació a Madrid.
La davallada ha estat continuada, i fortíssima els 4 darrers anys.  
I la opció dels vots que podia aconseguir a Nabarra , per l’origen dels seus líders, tampoc ha resultat positiva. Sempre s’han mantingut en torn als 14.000 vots, sense assolir cap escó al parlament nabarrès. Nomès quan van abandonar la seva absurda presentació per separat, i es van incardinar en Nafarroa Bai, van col.laborar a que Nafarroa Bai tingui representació significiativa al Parlament nabarrès, i també, amb una excel.lent diputada, al Congreso de Madrid.

4.- CONCLUSSIONS

L’aventura de Eusko Alkartasuna ha fracassat. Molt clarament. Només a les primeres eleccions, després del trencament amb el PNB, assolí uns resultats interessants. Després l’electorat basc els hi ha anat perdent la confiança, progressivament, i clarament.

Si no superen el 8/9% a les votacions de l’1 de març, pot donar-se per finiquitat el proiecte, bastit, bàsicament per personalismes, per Carlos Garaitkoexea.

No han aconseguit, realment, cap fita polítca significativa per a Euskadi. 

Cal reconèixer, tanmateix, que la seva aportació i col.laboració al govern d’Euskadi ha estat eficient, lleial, i amb consellers i conselleres, en general, molt capacitats. 

Però, lògicament, han estat al servei de la iniciativa política de la força majoritària del govern basc, EAJ/PNB.

En cap moment, de manera significativa, han mostrat “deslleialtat”, des del govern, a les mesures i polítiques preses. Patriotisme, sens dubte, i cal deixar-ne constància.

Malgrat la darrera decisió, després de les darrers municipals, de donar suport als socialistes a les Juntes de Gipuzkoa, durant tot aquest periode s’han mantingut, clarament, en els rengles nacionalistes i confrontats als sucursalistes, sense cap dubte. Patriotisme basc, sens dubte.

Però el patriotisme dels seus quadres, dirigents i electors no ha estat suficient. L’electorat nacionalista, clarament, opta per una única força, la de més confiança popular, per a liderar els processos de renacionalització, gestió, govern i objectius a curt i mitja termini. Prefereixen una força molt sòlida, amb molt vot popular, i, per tant, molt obert i molt transversal, a una coalició que, en tot cas, es una sol.lució momentània, però que no significa, pel que deixen clar els resultats electorals, el desideratum de l’electorat nacionalista.

No ens ha de sobtar. 

És el que succeeix a Scotland, o al Quebec. O a Galíza. O a Wales. O a Groenlàndia.O a les Illes Feroe. I el que durant molts anys ha succeït també a Catalunya. 

Flandes és una altra pel.licula. Tant Flandes com la Valonie tenen tot el ventall de partits ideològics (socialistes, liberals, democratacristians, verds,..) i no hi ha cap partit belga, cap sucursalisme. La federalitzacio va arribar a tots els partits ja fa anys. Es un model diferent al de les altres nacions sense estat, on la realitat , opinable i criticable, però la realitat real ens indica la preferència per una sola, i gran formació política transversal nacionalista, com a preferència majoritària clara dels electors sobiranistes.

dimecres, 25 de febrer del 2009

L'euskera dels socialistes (GukGeuk)


Comentava un dia al meu ex-bloc la (vergonyosa) ironia que representava un manifest a favor de l'euskera que havien firmat els socialistes, aquell d'"Euskara eta libertadea" on posar "askatasuna" resultava massa incòmode.

En canvi, he descobert fa poc que aquella estúpida campanya és fins i tot poca cosa a la vora de l'actitud ridícula que, sense esforçar-s'hi gaire, pot adoptar el PSOE. En aquests temps que ens ha tocat viure, l'equip de Patxi López aconsegueix que la cosa més berlanguera entri ja dins de la normalitat.

El senyor Iñaki Arriola, aquest de la foto que gasta aquesta cara de bona persona, va ser triat al partit de López com a escenificador del gir vasquista que, desinteresadament i a prop de l'1 de març, van voler donar. Quina sorpresa la meva quan, per casualitat, arribo al bloc del vasquista en qüestió i m'hi trobo aquesta perla al seu Curriculum Vitae :

Castellano : Dominio hablado y escrito.

Euskera : Eibarrés

Hahaha. Eibarrés? vosaltres, catalans que no esteu acostumats als desvarios dels socialistes bascos, no sabreu què vol dir "Eibarrés". A l'euskera dels de Pachi, "Eibarrés" vol dir : "Sóc d'Eibar, d'un poble on tothom sap euskera, però jo no en tinc ni idea. El que passa és que si al CV poso que sóc d'allà, potser cola i em prenen per euskalduna".

Per si de cas, abans d'agafar-me els dits amb crítiques precipitades, m'he preocupat de saber si el senyor Arriola, per una petita casualitat, sap basc. Així he trobat aquesta divertida (vergonyosa, també) entrevista on el pobret Iñaki no ha tingut més remei que aprendre's les respostes i, per la poca memòria que gasta, haver de llegir-les sense el més mínim disimul i deixant clar (i castellà) que no sap ben bé si parla de política o de la granja del veí.

Ah! i no oblidem que al debat polític d'ETB, el representant socialista era el vuité de la llista perquè ningú amb més responsabilitat que ell sabia ni una miqueta de basc. Un vuité, per cert, que tampoc en sabia gaire. I, de la que sap basc al PP, no en puc parlar. No entenc, de debó, ni un 10% del que diu.

Quin panorama oi? aquests, tard o d'hora, governaran el País Basc. Com per a no plegar del bloc, de la causa, i de l'orgull de ser d'aquí. Gora Euskadi, txistulari!

dimarts, 24 de febrer del 2009

EL MITE DE LES FUSIONS AL SISTEMA FINANCER (1) (per Andreu)


Introducció

Sota aquest títol començo una sèrie d’articles al respecte. Són temps, els d’ara, on el terme “fusions” torna a surtir cada dia per diaris, revistes, i cadenes televisives i radiofòniques. Llegim coses que ens retornen a allò de “La imaginació al poder” del Paris-68, però la qüestió es i serà d’actualitat.

I sempre referides al sistema financer. I, en realitat, sempre referides a les caixes.

Aquesta sèrie d’articles sobre “El mite de les fusions al sistema financer” és continuació dels dos inicials, del passat 7 de febrer, “A per les Caixes” (LES CAIXES TENEN O NO UN TERRITORI PROPI D’ACTUACIÓ PREFERENT I UNA IDENTITAT TERRITORIAL?).

Ara, inicialment, per ser d’actualitat, m’ha semblat més oportú descriure una mica el cas d’una caixa espanyola, del PSOE, podriem dir sense equivocar-nos, que ha estat i és el motiu, finalment publicitat, de tanta especulació durant tants mesos.

Una caixa mitjana, mitjana estricta, no gaire gran, que es troba en crisi. En crisi greu. La Caixa de Castilla-La Mancha. 

I descriure com ha arribat a aquesta situació, quan va ser el resultat d’una fusió entre 3 caixes petites, el 1992, amb grans promeses de grans èxits que no s’han complert.

El management és decisiu, sobretot per a empitjorar ràpidament i agudament les situacions, i algunes decisions equivocades (assumpció de fantasies de creixement i de rendibilitat futura; expansions territorials no mesurades; concentració de riscos excesiva, morositat concentrada en grans grups constructors, no saber afrontar a temps els canvis tendencials econòmics, inversions poc raonables per imperatius de carnets, i rodejar-se nomès de directius ineptes (en alguns casos, també) però servils, obedients i sense personalitat ni talent) poden dur a situacions problemàtiques a entitats financeres de qualsevol tamany.

El cas que s’explica (Castilla-La Mancha) ho té, pràcticament tot. Fins i tot serà el “paradigma” (!!!!), el primer exemple d’una absorcio via fusió, o una fusió via absorció, com volguem dir-li, entre caixes situades a comunitats autònomes diferents. Per necessitat urgent………i perquè el Banco de Espanya no ha actuat com calia que ho fes.

En realitat, Caja Castilla-La Mancha és, en dimensió global, equivalent a la nostra Caixa del Penedès. La nostra tercera caixa d’estalvis catalana. Una caixa de dimensió mitjana, molt allunyada de la dimensió global de Caixa de Catalunya. L’evolució, però, ha estat ben diferent. Molt millor, és clar, a Caixa del Penedès.

En acabar l’article, en un annex breu, es resumeixen les dades evolutives de Caja Castilla-La Mancha i de Caixa Penedès. I també les de la caixa que ha de ser la “salvadora” , la caixa andalussa Unicaja, també del PSOE, però molt millor gestionada.  

S’obren dubtes sobre si la dimensió actual d’Unicaja, realment ben gestionada, pot digerir un problema tant agut com és el de Castilla-La Mancha. Però això ja seria prendre la feina a tants analistes, consultors i suposats grans especialistes que viuen d’aquestes coses.

En posteriors articles d’aquesta sèrie anirem entrant en històries recents, o no tant recents, més relatives a les caixes catalanes.  

Però l’escenari que s’ha produit amb Castella-La Manxa, si us plau, no l’oblidem totalment.

El Mite de les Fusions al sistema financer.


ABSORCIONS, PODER PERSONAL, O SITUACIONS CRÍTIQUES PER INCAPACITAT O OMISSIONS GREUS DEL MANAGAMENT

1.- Caja Castilla-La Mancha. Ha aparegut l’ou podrit. Salvem la caixa del Psoe!!!

 
1.1.- Una fusió que ha comportat un problema molt més gros, 15 anys després.


Caja Castilla-La Mancha és el resultat de la fusió, el 1992, de 3 caixes.

Les caixes de Toledo (Provincial), de Cuenca i Ciudad Real, i la d’Albacete. 

1992. Eufòria.Si mirem les hemeroteques tot serien flors i violes. 

Un procés impulsat/forçat pel govern autonòmic socialista de José Bono. 

La Caixa de Toledo estava en crisi. Allò seria el “no-va-mas”.  

Juan Pedro Hernandez-Moltó, el cacic socialista al partit, diputat al Congreso durant dues legislatures, ex-conseller d’Economia de Bono, els anys anteriors, era un dels barons del Psoe encarregat de l’operació “caixes per al Psoe”. 

Famós un dia per la manera dura en que va interrogar a Mariano Rubio, al Congrès, quan ja estava “caigut”, i que no havia gosat dir ni mu els anys precedents. 

Moltó, llest, amb el Psoe a l’oposició, va decidir fer-se un financer. I ocupà la presidència, executiva, de la Caja Castilla-La Mancha. Es rodejà d’anteriors càrrecs de confiança socialistes, i dirigí de manera unipersonal la caixa fusionada. Resultat: crisi total. La primera caixa, per dimensió, amb una crisi molt greu, que afecta la seva solvència.

Però com és un baró del Psoe, i el governador actual del B.Espanya, MAFO, també ho ha estat i ho és, i com el Psoe governa a Espanya, a Castilla-la Mancha i a molts altres llocs, la crisi de la caixa no ha comportat encara cap intervenció del Banco de Espanya, com hagués estat preceptiva, necessària, amb la revocació dels administradors, ja fa temps, i orientar-se al sanejament amb els ajuts que calgui del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvi, que està per a això.  

Però no, revocar un baró del Psoe, no ho vol fer l’autoritat actual del B.Espanya. Ai si això hagués passat amb un baró del PP, del PNB, de CDC, o fins i tot de IU. Estarien revocats, amb parafernàlia mediàtica, des de fa més de 12 mesos. Però el Psoe és un règim, i funciona com el PRI mexicà dels anys gloriosos. 

1.2.-Sol.lució: Salvar com sigui la Caja Castilla-La Mancha, sense revocació de gestors (!!!!!!!!!!) i de la manera més discreta possible.  

Tenim un problema! És la única caixa de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha. 

Cal aconseguir el sacrific i ajut d’alguna gran caixa “amiga”, (del Psoe, es clar, o amb bona entesa amb nosaltres) , i, de pas, donarem la bandera de sortida per a altres operacions inter-caixes d’autonomies diferents. 

1.2.1.- Caja Madrid o la Caixa ho poden fer.

CajaMadrid, gens procliu a aquest sacrifici, amb problemes propis, i, sobretot, amb gent molt vinculada al PP, no pot ser aquesta “blancaneus”. 

Sabrien tots els detalls de les operacions fantàstiques (per a alguns, no per a la Caja, ni per a molts ciutadans) fetes i finançades. Seseña, el lloc perdut on el “constructor bó del Psoe”, el Sr. Francisco Hernando “el Pocero” construía una megalòpolis (13.000 habitatges !!!!!!!) amb el finançament assegurat de la Caja presidida per Moltó, i altres operacions inmobiliàries amb socis de dubtós recorregut anterior, han estat les causants de la crisi a Caja Castilla-La Mancha.

Mafo, el governador, socialista de pro, desprès, truca als de la Caixa, que tampoc ho veuen gens de clar.

I amb això s’esgoten les dues grans caixes, presents arreu del territori espanyol de forma important. 

1.2.2.- Caixes mitjanes/grans properes territorialment. Nou guió: el segon nivell. Bancaixa o Ibercaja. 

Bancaixa té massa problemes també, i la influència socialista es baixa. L’ombra de Camps és allargada. Descartada.  

Caixa Mediterrani (CAM) no està per ajudar. Mes aviat necessita molt ajut. I aviat esclatarà.No compta.
 

Ibercaja. Caixa aragonesa, equilibrada sempre entre tres poders econòmics i fàctics: Opus, una mica de socialisme i una mica de peperisme. El president d’Aragó ajudarà, es dels nostres. Ibercaja ha estat tradicionalment a Guadalaja (70 oficines) i tindria una certa lògica territorial, tot escampant la taca d’oli.

Ibercaja, que tampoc està tirant cohets, encarrega un estudi a una consultora. Però sense presses. Habilitat a la direccio i al consell. I això és el que més pesava. La pressa.  

1.2.3.- El Governador no governa, quan són del Psoe. Pot sortir rebotat

Mafo, el governador, està ja nerviós doncs pot esquitxar-li personalment el tema, per les seves omissions temporals en fer el que sempre s’havia fet i cal fer en aquestes situacions.

Primer intervenir, segon revocar els responsables de la desfeta, tercer aclarir i gestionar, amb els ajuts que calgui del FGDCE. No seria CajaCastilla-La Mancha la primera caixa que ha estat intervinguda. Ni la segona. Fins i tot la Generalitat catalana, alguna vegada, i per altres motius, ha intervingut, alguns dies, alguna caixa. No pasa res.

I aleshores, amb en Mafo ja molt nerviós, tots, tot el Psoe, a còrrer. Com sigui, però urgentment. 

1.2.4.- Unicaja. La sol.lució. Amb els “nostres”.

I aleshores apareix, es designada Unicaja, la caixa andalussa més important, gestionada per Braulio Medel, socialista de confiança de Chaves i del Psoe andalús, i molt més prudent que d’altres il.luminats amb carnet similar. La seva expansió territorial, fora d’Andalussia, es molt moderada. Com cal. Bona gestió.

Medel també va dirigir i col.laborar en els treballs tèorics i estratègics de barons del Psoe per a l’operació “caixes per al Psoe”. Però amb rigor i un criteri professional, gens procliu a aventures, fugides endavant, o col.locacions ben remunerades per a “compañeros y compañeras”.

Unicaja, la caixa malaguenya, amb vocació de “gran caixa andalussa”, és el resultat de la fusió, el 1991, de 5 caixes petites/mitjanes andaluses anteriors. (Caja de Ronda, la més gran, però estancada per manca de management actiu; MP Almeria, Caja Antequera, CAMP Càdiz i CA Provincial de Málaga).
 

Fou la primera gran operació de concentració del Psoe andalús, liderada per B.Medel.  
Ha tingut èxit? Relativament, sí, però ha costat molt de temps la integració, la homogeneïtzació, i refer el dinamisme. Com tot el que es vol fer bé. Requereix temps. I estava clar el nou management. Eren caixes petites, absorbides per la de Ronda, i liderat tot el procès per en Medel. 

1.2.5.- Públiques i Privades. Tant se val...si és el Psoe. I si no estem a Catalunya ..ó a Euskadi!!

Cal subratllar que aquestes dues “operacions fusions caixes per al Psoe”, que donaren llum a les noves caixes de Castilla-La Mancha i a Unicaja, integraren caixes de fundació pública (de diputacions) i altres de fundació privada (mutual, etc.). Sense que les essències es remoguessin. Sense que els teòrics puristes diguessin res. Són caixes de fundació pública Unicaja i Castilla-La Mancha. Doncs no. I no pasa res.  

Imaginem, nomès com a hipòtesi, una situació similar a Catalunya. Que ningú la desitja, obviament. El mullader mediàtic seria un dels més grossos de la temporada. Com pot ser que una caixa pública acabi en mans d’una nova caixa de fundació privada? Ens sonen, aquests argumentaris tant poc lligats amb la realitat i tant vinculats amb els llibres marxians, o marxistes, tant s’hi val? Doncs el Psoe, a les Espanyes, fa el que li dona la gana, faltaria plus.

1.2.6.- Salvació habemus per a Moltó i Castilla-La Mancha

Tornem a l’operació salvament d’Hernandez-Moltó i de la Caja socialista de Castilla-La Mancha.

Unicaja ha estat el darrer recurs, l’únic per a evitar la catàstrofe total. 

Mentre en Medel i el seu equip estava preparant altres operacions d’absorció, per Andalussia, molt més racionalment, la causa comuna del Psoe ha prevalgut.  

I la causa personal, també, quina casualitat, d’en Medel.  

Ara resulta, sembla, que a les Espanyes del Psoe els terminis temporals poden estirar-se com els xiclets, sempre que siguin socialistes. Medel , el 2010, deixava ja el seu càrrec, per imperatiu del temps transcorregut. 20 anys, que ja són anys. 

Com passa a Catalunya, en sàvia mesura presa, el primer de la classe, pel Conseller en Cap Artur Mas. 

Una duració topall de 20 anys als organs de govern de les caixes ja està prou bé, oi? Doncs a Catalunya, en Vilarasau, i els socialistes que li deuen molts favors, es van aixecar en contra d’aquesta limitació temporal, que , mireu per on, es també ara vigent per a les Espanyes.

Tornem a les absorcions o fusions socialistes. Ara resulta que han tret una carta amagada. 

Si hi ha fusió, pot haver-hi pròrroga de temps per al “líder” (el baró del Psoe, clar), com a mínim dos anys més, per a poder dirigir bé el procès de fusió (sic).  

Medel, per tant, ha estat convençut per la seva causa col.lectiva (el Psoe) i per la seva vanitat personal (dos anys més de gran financer andalús). I Unicaja serà la caixa que, absorbint la Caja de Castilla-La Mancha, rebrà els ajuts que ja comencen a demanar, com a bons andalusos.  

Uns 1.000 milions d’euros a fons perdut, esmenten ja. Pel broc gros. Però quin “forat” hi ha? On són els números. On estan els informes del Banc d’Espanya? I les auditories? Però els problemes de Caja Castilla-La Mancha de quan són? 

I el Fons de Garantia?  

Ah, però com no volen revocar al Sr. Hernandez Moltó,...Encara li donaran una co-presidència ? 
No fotem, no fotem.
 

Per allà, com allò de la “Deuda Històrica con Andalussia” (inventada, pur trilerisme); com arreglar a posteriori el que no fou legal (Referèndum sobre l’article 143 ó el 151, a Almeria, on va perdre l’opció del 151..).  

Chaves ens ho arreglarà. Es el president del partido, el president del règim psocialista i el president d’Andalussia.  

Mentre, els catalans tripartits no saben el que és veure aplicat res del nou finançament estatutari aprovat el 2006, ara fa ja més de 30 mesos, i fora de termini, amb el més calent a l’aigüera. Total són 1.000 milions d’euros, i son per als “nostres”. Els catalans? No són dels nostres. 

1.3.- Una fusió apuntada, per un problema, claríssim, de management deficient.

El cas de la “salvació” de Caja Castilla-La Mancha, mitjançant una nova operació de “fusió, mitjançant absorció” és un clar exemple del que són les “fusions” a l’Estat Espanyol.

Sinèrgies entre Castilla-La Mancha i Unicaja? Teòricament cap. Ni una. 

No ho digui, això, perquè no es dupliquen les xarxes, que són complementàries.  

Sobre el territori potser sí, però són realitats totalment diferents. Realitats econòmiques, socials, zones urbanes o rurals, turístiques, cap turista estranger, ben diferenciades.  
La fusió/absorció serà una clara i estricta operació política del Psoe per a evitar en el que pugui el descrèdit d’una gestió nefasta, d’un president del Psoe, ex-polític del Psoe, i que s’ha rodejat per gent del Psoe al sí de la Caixa. No hi ha cap problema en que siguin del Psoe, sempre que estiguin capacitats. El problema és que no ho són. Els resultats són claríssims.  

I Castilla-La Mancha prové d’una fusió feta el 1992, i amb unitat de comandament, de gestió i de management. Però aquella fusió no va servir de res, quan el management d’Hernandez Moltó ha estat desastrós. I, sobretot, a més, quan no s’han prés les mesures correctores a temps, quan van aparèixer clarament els greus problemes de morositat, sobretot, que han afectat greument la solvència de la caixa castellana-manxega.
 

1.4.- I la supervisió del Banco de España? Inacció. Omissió. Corresponsabilitat evident.

Es curiós que en tots els diaris taronja, grocs, o normals que comenten la trista situació d’aquesta Caixa castellana del Psoe, hi ha dos aspectes que no s’esmenten gairebé mai, o sense el gairebé.

1.4.1.- És una caixa del Psoe.  

Es un fet evident. La presidència, la direcció, les pautes d’actuació. Tot gent del “partido”.

No es un problema d’incapacitat de gestió del Psoe, com a tal. Es un problema, evident, d’incapacitat, sense entrar de moment en altres consideracions a manca de documentació, del management. El management s’ha carregat la Caja Castilla-La Mancha.

1.4.2.- La supervisió, inspecció i control del Banc d’Espanya no garanteix res. 

Fets. No paraules. Magnífic lema. De que ha servit la presència, els informes, les propostes tècniques de la inspecció del Banc d’Espanya per a evitar arribar a aquesta trista situació? De res. 

Oh. La feina tècnica s’ha fet. El que ha faltat és la voluntat política d’actuar. 

I?

El Banc d’Espanya és com és.

El Banc d’Espanya o el governador? Ara, època d’òrgans col.lectius i col.legiats, tornem a creure, a les Espanyes, en la figura unipersonal del “Supergovernador”?  

Tot el sistema financer pot estar pendent de l’humor, capacitat, omissions, capricis, del “Supergovernador”? 

Doncs sembla ser que sí. Quina pena!!!

I el governador que hi ha ara és el governador que hi ha ara. I el que hi havia abans era diferent. 

Però també tenia les seves fílies i fòbies, sembla.  

És a dir, des de la societat civil, des dels agents econòmics responsables, des de la ciutadania informada, podem creure’ns que el Banc d’Espanya compleix molt bé les seves funcions? I que tracta totes les entitats d’igual manera, quant a consideracions de les accions a prendre?  

Doncs, lamentablement, no.  

El Banc d’Espanya no ha mantingut, en aquest cas, la recta conducta i acció, a temps, ja que ho sabien perfectament, que podien haver pres. Per consideracions no objectives, no pròpies del balanç de la Caja Castilla-Mancha. 

I quan no es pot tenir confiança en l’autoritat de control , de supervisió , compte!! Tenim un greu problema.

I, sobretot, a tots els cantors laudatoris de les bondats del Banco d’Espanya, com a autoritat única de control i supervisió (en detriment de les autonomies que ho fan, i ho fan bé, com és el cas de la Generalitat de Catalunya o del govern d’Euskadi), ara els hi preguntaria: quan parleu de les bondats del Banco de Espanya us referiu al cas de la Caja de Castilla-La Mancha i al seu president Sr. Hernandez Moltó? 

Pleguem veles, doncs?. No. Defensem el que funciona bé. 

I deixeu de servir al centralisme cantant meravelles que no existeixen. Com es el cas de la supervisió de la Caja Castilla-La Mancha, per part del Banco de Espanya.
Un altre mite caigut. Pels fets. La neutralitat, i alhora la capacitat, del Banco de España en la Espanya del segle XXI.
No ho han estat. Els que hi són ara.

1.4.3.- Caja Castilla-La Mancha. Unes dades. Unes referències.

Comparem, una mica, les dades bàsiques de Castilla-La Mancha, de Caixa Penedès (la nostra caixa catalana de dimensió més similar), i de la Unicaja, que haurà de ser la “salvadora” de la situacio, en els darrers anys.

Any 2002- Dades finals de l’any.

Caixa Penedès i Castilla-La Mancha mantenien magnituds semblants. La caixa castellana tenia 8.104 M. € d’actiu, front 7.718 M. de Penedès, i 14.614 M. d’Unicaja. Crèdits a clients per 5.263 M. a CCM; 5.582 M.€ a Penedès i 10.057 M. a Unicaja. 

Recursos de clients administrats per 7.005 M.€ a CCM; per 6.686 M. a Penedès i per 11.958 M. a Unicaja. Resultats similars també. 65 M.€ a CCM; 69 M. a Penedès (més alts) i 152 M. (més del doble) a Unicaja.

Passius subordinats. (emissions de cèdules, obligacions, bons), a tipus molt alts, amb col.locació institucional o a particulars, a canvi de que, a efectes de prelació/ordre de crèdits, se situen darrera els creditors comuns majoritaris. 286 M. € CCM; 60 M. Penedès i 296 M. Unicaja

Estructura molt pesant a Castell a-La Mancha. 2.399 empleats, front 2.128 a Penedès i 4.292 a Unicaja. 448 oficines (i 365 caixers automàtics) a CM;536 oficines (591 caixers) a Penedès, i 764 oficines (921 caixers) a Unicaja.

Import aplicat a Obra Social durant l’any 2002: 15,8 M. € a CCM; 10,0 M. a Penedès i 35,6 M. a Unicaja.

Reserves, abans d’aplicar els beneficis del 2002, de 335 M. a Castilla-La Mancha; de 387 a Penedès i de 939 M. € a Unicaja..

Dues caixes semblants (Castilla-La Mancha i Penedès, una mica més eficient i modernitzada la catalana) i una tercera , Unicaja, que sense doblar en recursos de clients a les dues caixes, triplicava els seus beneficis anuals.

5 anys después-Finals 2007.

Ja no són tant similars, les magnituds de CCM i del Penedès.

Actiu total per 23.581 M. € a CMM (triplicats en 5 anys ¡!!!!!!!), front 21.218 M. a Penedès, i a 32.215 M. a Unicaja (no van arribar ni a triplicar-se). Recursos de clients per 16.287 M. a CCM (multiplicats per 2,3), front els 14.172 M. a Penedès i els 23.403 a Unicaja. Un aparent creixement superior a Castilla-La Mancha,..però…amb totes les contrapartidas negatives. Costos i rendibilitats. El Crèdit a clients sumà 17.648 M. a Castilla-Mancha (més que triplicat, quin dinamisme…………nefast), front els 15.569 M. a Penedès, i els 24.093 M. € d’Unicaja.

Passius subordinats. (emissions de cèdules, obligacions, bons), a tipus molt alts, amb col.locació institucional o a particulars, a canvi de que, a efectes de prelació/ordre de crèdits, se situen darrera els creditors comuns majoritaris. 888 M. € CCM (multiplicats per 3, per a trobar finançament, però caríssim); 678 M. Penedès i 333 M.€ Unicaja

Reserves: CMancha presenta 694 M. (abans distribucio resultats del 2007), el doble que el 2002 ; Penedès presenta 780 M. de reserves i Unicaja 1.944 M. La que menys es capitalitza: Caja Castilla la Mancha. El compte de resultats (i maquillat..) no dona per a més.

Resultats del 2007: 142 M. declara CCM. Els números ho aguanten tot. Nomès 93 M. Penedès, realista i prudent, i 327 M. Unicaja, també ortodoxa.

I les estructures? Castilla-La Mancha ja tenia 3.231 empleats (800 mes que 5 anys abans); Penedès 2.850 (700 més que el 2002) i Unicaja 4.681 (nomes 400 més que el 2002).  

Castilla-La Mancha acabà el 2007 amb 571 oficines (120 més en 5 anys, però 800 empleats més……………..(¿?); mentre que Penedès en tenia 645 (110 més en 5 anys..) i Unicaja 907 (140 més que el 2002, amb nomes 400 empleats més).

Les expansions territorials fora del territori habitual o tradicional són molt més costoses. (locals, instal.lacions i obres als preus altíssims de la construcció, normalment emplaçaments “emblemàtics” (molt més cars, evidentment), i també normalment molt més personal que a les oficines de les zones tradicionals.  

La diferència en l’evolució d’Unicaja (concentrada a més en les seves zones habituals) , Penedès, i Castilla-La Mancha són evidents i notables.

I, el setembre 2008, darrera dada amb comptes de resultats públics publicats, Castilla-La Mancha seguéix treient “pit” (aparentment), declarant 92 M. € de beneficis els 9 primers mesos, front els 77 de Penedès, i els 253 M. d’Unicaja, molt més sobris i realistes que la primera. En canvi, els resultats finals del 2008, amb seguretat, seran molt inferiors als de setembre, a CajaCastillaLa Mancha (la qúimica no pot durar sempre), mentre que Penedès i Unicaja declaran l’equivalent al ritme dut el 2008. 

Quant a les magnituds del balanç, les darreres publicades (11/08), indiquen un actiu total de 27.083 M. per a CCM; de 21.954 M. a Penedès i de 32.110 M. a Unicaja. Es fàcil comprovar la “inflació” del balanç a CCM, pel molt superior finançament d’altres entitats de crèdit rebut. En Crèdits a la clientela CCM declara 19.243 M.; Penedès 16.766 M. i Unicaja 24.954 M. La fugida endavant de CCM ha estat espectacular...........ment tràgica. Més crèdits ...........de renovació dels no pagats...

En recursos de clients, 18.000 M. €(17.993 M.) a CCM a novembre 2008, front 14.440 a Penedès i 24.537 M. € a Unicaja.

Fixem-nos en que la dimensió (actiu, recursos clients, crèdits) de CajaCastilla-La Mancha i Unicaja és una relació de 2/3 a 1. 

És a dir, Unicaja és, solament, 1,3 vegades “més gran” que Castilla-La Mancha. 

Suficient diferència per a l’absorció? Difícil està. Però no han trobat res més.

I recordem ja: en una fusió(absorció), la suma resultant es inferior als dos sumands precedents, en molt poc temps, en tot. Es la “sinergia negativa real” que es produeix, davant clients/riscos duplicats, o davant la desconfiança que tota fusió, per molta propaganda que es faci, comporta en un segment de la clientela d’alguna o de totes les caixes que hi intervenen.

És a dir, si 66 (Castilla-La Mancha) vol sumar amb 100 (Unicaja), per a sumar 166, es trobaran que, molt dificilment passaran de 140 als 6 mesos de la fusió. (una sinergia, en dimensió relativa a la clientela, negativa, clarament negativa.). (les estructures sí sumen i s’acumulen.).

Motiu: una part , petita però amb pes específic, de la clientela prefereix redistribuir millor els ous en diferents coves, alguns nous. Pel que pugui pasar. I això es fa silenciosament, tranquil.lament, des de 2 mesos abans de la fusió fins a 3 mesos desprès. 

En el cas de la formació d’Unicaja, per exemple, el 1991, la integració de la Caja de Almeria en una Unicaja “malaguenya”va comportar, (són fets, no teories) que l’actual CajaMar (la Caixa Rural d’Almeria) fes un gran SALT endavant en la seva dimensió en pasar a ser la única autóctona d’Almeria, i, a més, en aquells anys, a estar ben gestionada.

Res de nou. Succeeix sempre. A Catalunya també va succeir. I als grans bancs espanyols, tant absorbents, se’ls hi va perdre un 20-25% de la massa a absorbir, que va anar a parar a les caixes.  

Fets. No paraules. També en les fusions. I en les absorcions.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Ramon Tremosa

“ERC ha degradat, frivolitzat i menystingut el concepte d’independència”

Ramon Tremosa i Balcells, professor de Teoria Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, deixa les aules i la teoria per trepitjar l’arena política amb totes les conseqüències. Ha tornat a la que havia estat la seva casa abans que el decebessin. Dóna a CiU una segona oportunitat com la va donar en el seu dia a un tripartit que ara esmena a la totalitat.

per Toni Aira

Polític “de pràctiques”, què està havent d’aprendre a marxes forçades?

És molt diferent estar a la torre de vidre de la universitat, pontificant, jutjant i amb tothom rient-te les gràcies, que no pas encapçalar una llista electoral i passar a ser jutjat. Es treuen frases de context i es diuen coses que un mateix mai no ha dit...

És la política!

Sí, sí. La política és molt absorbent, i tampoc no pots estar tot el dia llepant-te les ferides. Si ets un sentimental, no et dediques a això, però tampoc jo no he entrat en política per fer amics.

És vostè de dretes?

Ser de dretes i d’esquerres s’utilitza molt hàbilment per part del PSC amb notables rèdits electorals, tot i que cada vegada menys. Però els serveix per parlar de bons i dolents, dient que uns són superiors que els altres...

Però vostè s’hi considera o no? 

No. Jo vinc de famílies de pagès humils. El meu pare és nascut a La Noguera i la meva mare és del Pla d’Urgell. Jo vaig néixer a Sant Boi de Llobregat, on vaig viure fins els 15 anys. Vaig anar als salesians d’allà, que estan al barri de La cooperativa, que és el de l’emigració castellana. Dels zero als quinze anys, el 95% dels meus companys eren fills de l’emigració castellana. I visc al barri de Gràcia, que és de classes mitjanes.

És vostè un nacionalista de saló?

El que sóc és crític amb l’aposta estratègica que ERC fa amb el tripartit, que és créixer en el Baix Llobregat. La meva experiència vital m’indica que les estratègies pensades perquè Esquerra tragués un milió de vots en aquesta zona són autèntic sobiranisme de saló. Per més desitjables que fossin.

Per què?

Per illusòries i utòpiques. El polític, si aixeca molt el llistó de les expectatives que pretén acomplir, acaba decebent molt més espectacularment després quan els resultats et retraten implacablement. 
Molt més honesta ha estat CiU parlant peix al cove i advertint que es glaça la Bàltica, que no pas el PSC prostituint la paraula federalisme durant trenta anys o Esquerra degradant, frivolitzant i depreciant el concepte d’independència en els últims cinc anys.

Posarà l’accent en l’eix nacional, per mirar de deixar de banda el dreta-esquerra?

Més enllà d’eixos, perquè no sóc un teòric de la ciència política, jo diria que la realitat és la que és. Hi ha uns partits catalans que estan a favor del traspàs dels aeroports a la Generalitat, i uns altres que no. Hi ha uns partits catalans que estan a favor de les seleccions nacionals esportives, i uns altres que no. Hi ha uns partits catalans que aspiren a recaptar els impostos que generem, i uns altres que no. El PSC ha tingut dues oportunitats. Maragall era un catalanista històric, Montilla és un capità del Baix Llobregat, i tots dos han topat amb la mateixa paret: “El PSC somos nosotros”. Això no pretendran que duri sempre, no?

I vostè per què es presenta?

Si jo em presento i sóc candidat de CiU avui és perquè tinc molts amics a ERC, i alguns al Govern, i els veig decidits a persistir en l’error i a repetir més tripartits. 
Jo ja veia amb molt d’escepticisme el primer tripartit, però li vaig donar una oportunitat. El segon ja el vaig trobar bastant forçat, i després l’he vist clarament sense cohesió, que no governa, que no pren decisions, que mira de no arriscar, que paralitza les grans obres que necessitem...

Esmena a la totalitat al tripartit, doncs?

És una experiència clarament fracassada. El mètode científic aconsella prova i error. És per això que jo penso que ara l’Artur Mas mereix una oportunitat per veure què pot fer. Té un lideratge, ha guanyat a les urnes per dos cops, i és un lideratge d’una Catalunya econòmica que avui dia està en perill però que sempre ha estat la base de la nostra economia. I recordem que sense economia sòlida i pròspera, la llengua, la cultura, la nació no té cap possibilitat.

Què ha fet CiU que l’ha tornat a convèncer, més enllà dels demèrits dels altres?

Crec que hem de ser conscients que els alts funcionaris de l’Estat són molt potents. Espanya finalment, capital París, com diu Germà Bel. S’han modernitzat moltíssim. I en contrast, la política catalana ha mostrat amb l’Estatut totes les seves febleses estructurals, i ja no diguem el nacionalisme-catalanisme-federalisme-sobiranisme. Tots plegats hem quedat despullats, hem baixat a camp obert a presentar batalla i hem sortit escuats... I hem vist que només serveix la guerra de guerrilles.

Què vol dir amb “guerra de guerrilles”?

Peix al cove. Però per practicar-lo abans hi ha d’haver un govern a la Generalitat que vulgui avançar, i després esperar les conjuncions astrals favorables al Congrés dels Diputats, perquè la prova és que ara que han manat “els federals”, els amics allà i aquí, el més calent és a l’aigüera. Això és simple observació de l’evidència empírica. Simple anàlisi de la realitat.

El PSC no creu que pugui donar per a més?

És que no podem demanar peres a un pomer. El pomer no pot donar peres excellents. El PSC és un pomer que dóna moltes pomes, i algunes de molt bones. Però no li podem demanar peres.

Per tant no li podem demanar...?

No li podem demanar que vagi a Madrid a treure res en la línia de dotar-nos de l’autogovern que ens milloraria el nivell de vida i que vol el nostre país.

I CiU sí que ho farà, això?

Jo vaig tocar fons i vaig passar a estar més madur que mai per acceptar una oferta com la de Convergència, quan els 25 diputats del PSC tornen a aprovar abans de Nadal un altre Pressupost de l’Estat gratis a canvi de res. Això no ho farà mai CiU.

És optimista respecte del nou finançament que algun dia arribarà?

Aquest dimarts passat, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publica un acord del govern català, pel qual s’autoritza la conselleria d’Economia i Finances a emetre deute públic en els mercats internacionals per valor de 5.000 milions d’euros. Ja tenim el finançament! Aquest és el finançament de Zapatero! Deute! Deute per les generacions futures de catalans, pels meus fills, que seran els que hauran de tornar els diners.

Però la Generalitat està endeutada des de fa anys...

Dades: del 1980 a 2007, és a dir, en 23 de CiU i 4 de tripartit, el deute de la Generalitat ha sigut de 17.000 milions. L’acumulació de dèficits públics anuals és aquesta xifra. I el 2008, l’any en què havíem de tenir el nou model aprovat, només aquest any, va i ens casquen 5.000 milions de deute! Bé, fantàstic, no? Quin negoci és el tripartit, oi?

Però si això fos tan greu tindria conseqüències al Govern, no?

No passa res! Els senyors d’Esquerra segueixen dient que no en treurem res de marxar del Govern ara. Molt bé, ja sabran els càlculs electorals que fan però realment és injustificable un govern que només aconsegueix mil milionets per pagar els 40.000 nous funcionaris de la Generalitat. Ni per fer carreteres, ni per fer polítiques socials, ni per ajudar les empreses, ni res, ni res, ni res de res. I una altra cosa és si podran collocar aquests 5.000 milions d’euros perquè (ull!) emissions de 6.000 milions d’euros... I això ens ho compraran àrabs, japonesos i xinesos a nosaltres...?

Esquerra i PSC a banda, ICV ha rebut bastant de vostè, que els ha qualificat de “llast per al país” i de “fonamentalistes mediambientals”. Per què? És una manera d’evitar el xoc frontal amb ERC?

No, en absolut. Jo fa cinc anys que faig conferències per Catalunya, a cambres de comerç, agrupacions empresarials, collegis professionals. I hem trobo a tot arreu, des de Tortosa a Girona, i de Tremp al Baix Llobregat, amb restriccions, endarreriment i limitacions que sistemàticament un partit petit com ICV està provocant, tot collapsant, minimitzant i reduint infrastructures bàsiques que el país necessita.

Però la MAT al final s’ha fet.

Però molt tard!

El túnel de Bracons arribarà.

Al final sí, però no amb la capacitat que necessitem. I si el Quart Cinturó entre Granollers i Terrassa no és una via d’alta capacitat, 3+3, amb moltes entrades per facilitar que també sigui de proximitat, els vallesans seran un 20% més pobres d’aquí a 10 anys. 

Però ICV és al govern del país...

Potser els catalans volen un país un país verd on no s’hi faci res més, però si això és així, els responsables polítics que defensen això han de parlar clarament sobre quin és el cost en termes de menor creixement econòmic i de reducció de nivell de vida que les seves propostes suposen pels catalans. Perquè si no fan trampa! 

El noto irritat amb Iniciativa.

Com a economista estic obligat a dir que les polítiques d’ICV tenen costos en el nivell de renda futura dels nostres fills. I això no és culpa de Madrid. Per això m’irriten profundament les trampes que fa Iniciativa. I sembla que no només a mi. L’alcalde de Castelldefels, Antonio Padilla, capità del Baix Llobregat, ha expulsat els d’ICV del seu govern municipal, perquè “Iniciativa prioritza els ànecs a les persones”. Ho diu ell, no jo! I ho diu perquè els seus socis ecosocialistes no li deixaven ampliar les pistes del Prat per uns aiguamolls intocables que fan que els avions passin per damunt del municipi, i així nens i avis no puguin dormir. Amb casos com aquests, no em dirà que no queda clar que ICV no empitjora la qualitat de vida dels catalans...

Bé, ecosocialista queda clar que vostè no ho és. Però, i independentista?

Miri, li ho diré clarament: el traspàs de l’aeroport de Girona és el 5% de la independència de Catalunya, perquè la independència és un procés gradual. El que passa és que jo no sóc independentista com ho entén el senyor Puigcercós.

I com creu que ho entén ell?

Puigcercós és com un senyor que entra en un gimnàs i el primer dia, tot just passant per la porta diu: “Jo vinc a aixecar 100 quilos”. Els altres que estem entrenant a la sala, suant la samarreta i mirant d’aixecar 10 quilos, ens ho mirem i llavors ve l’entrenador i li diu: “Passa noi, que primer et convé dieta i rutina”. Aixecar 100 quilos és un procés gradual, i primer de tot has de mirar d’aixecar pesos de 5 quilos, de 10... 

I això troba que ho fa ERC...

ERC, en cinc anys, ha fet dos tripartits i ha regalat a Zapatero una investidura gratis. I tot en nom de la independència i des d’una puresa independentista que titlla de “no purs” o d’“independentistes de saló” els qui estem aixecant pesos de 5 quilos, però encara no tenim ni el traspàs de l’aeroport de Girona, o el de Reus, que és un altre 5%... ni tampoc les Rodalies de RENFE, que és un 10% de la independència de Catalunya. 
Així que millor que no miressin de donar tantes lliçons de puresa. Fa cinc anys que són a la porta del gimnàs dient que volen aixecar 100 quilos i no han tocat ni un pes de 5. 


El seu discurs sonarà a alguns com a molt pragmàtic.

Mai no he escrit grans paraules. Jo sóc creient, però no recordo haver escrit mai la paraula Déu, perquè entenc que no és una cosa per parlar-ne cada dia. De la mateixa manera, per mi la paraula federalisme és sagrada i l’he escrit poques vegades. I la paraula independència l’hauré escrit alguna vegada o gairebé mai, però és que la independència, com deia Carles Cardó, no es demana, sinó que es proclama i es defensa. Les grans paraules s’han de guardar per les grans ocasions.

Creu vostè que hauria acabat a CiU si a ERC hi hagués Joan Carretero enlloc de Joan Puigcercós?

És que a mi ERC no m’ha donat mai joc. He participat a actes d’ells, igual com he participat a actes d’Antoni Castells o de Josep Antoni Duran i Lleida. Però a mi ERC mai no m’ha fet cap oferta, que en tot cas jo hauria valorat si s’hagués escaigut. Ara! No hi ha color entre Carretero i Joan Puigcercós.

En quin sentit?

En la meva modesta opinió personal, Joan Carretero té una solidesa professional i humana que ja voldria tenir Joan Puigcercós. Carretero a més té un llenguatge directe i clar com el que tots es països necessiten en els moments delicats com el que estem passant. En moments de crisi econòmica greu com els que estem vivint és quan els grans lideratges emergeixen i quan queden retratats els falsos líders.

De l’el.logi a l’atac total i personal dels Jerquis.

ELECCIONS CATALANES A LA VISTA ( per Andreu)

TRANSLATION DEL POST ENVIAT PER L’ANDREU AL CIMERAEXTRA EL 18/02/09, A L’ARTICLE DEL DIMARTS, FEBRER 17, 2009 LES COSES CLARES

"Mestre Arnau,

Heu aconseguit que el Cimera marqui el tó exacte del sobiranisme. 
Es curiós. 
Més que curiós. Per a mí, sorprenent. Però si ens ho mirem amb perspectiva i fredor, no es la primera vegada. Ni la segona. 

Però com més va, més virulència verbal, sempre contra els mateixos, aixequen els jerkis, els seus mentors i paganos, la direcció d'ERC i els seus nombrosos hooligans, que no s'acaben en els sectors representats a la direcció ex-republicana d'ara i d'abans.

El motiu instrumental, ara, ha estat un fet sense aparent trascendència com l'encapçalament de les llistes europees per CDC per part de Ramon Tremosa.

Eleccions europees. La ventafocs. Però han tornat a sortir, corrents, els incendiaris, recuperant estrictament el llenguatge preparvular dels cursos d'estiu de les Jerkis de l'Aragonès, de l'Uriel, del Puigcercós. 

El que els mou, i amb consignes de mobilització total, és un sentiment irracional, absurd, de ràbia, sí, de ràbia, odi i ressentiment. 

Em recorda el mateix foc bucal i escrit que els mateixos incendiaris van encendre als començaments del febrer, uns dies després de que l'Artur Mas anés a Madrid a pujar una mica i a recuperar una mica més el nivell de l'estatut que els bipartits del tripartit (amb ERC en primer lloc, mès fàcil que ICV fins i tot) havien ja tragat i acceptat rebaixar dels amos psocialistes des de feia 10 dies.

I quan hi ha odi, es evident que no hi ha possibilitat de col.laboració.

Curiosament, tot aquest tremendisme llefiscós, banal per exagerat i fals, tot aquest trabucairisme no l'hem vist mai, en 5 anys, mai, ni un sola vegada, adreçat als psocialistes. Ni una sola vegada. Mai. 

Qui són els adversaris principals, i més potents espanyolistes jacobins, de la recuperació nacional catalana, aturada en sec des de gener 2004? El Psoe i la seva federació del nordest, el Psc-Psoe.

Amb els psocialistes, aquestes mesnades jerkis i altres hooligans ex-republicans però de la E i de la ERC, han actuat i segueixen actuant, sempre, tot i les putades i les decisions antinacionals preses, com ovelles manses, integrades d'un grat ramat de cabres i bocs psocialistes, dirigits pels pseudopastors Montilla, Josep M. Sala, Iceta, Manuela de Madre,i J. Nadal.

La decisió es clara. Amb les cabres i els bocs socialistes fins el final. 

Bé, però no cal actuar com a desesperats, amb atacs de nervis, amb sortides de tó, amb exabruptes tan animals com bèsties han estat els silencis i submissions a les decisions dels pastors Montilla o Maragall, abans.

Tot es irracionalitat i ràbia, i desesperança? O hi ha alguna cosa més.

Crec que hi ha alguna cosa més, obviament. El convenciment de que van al desastre. Al desastre electoral important. El de les properes eleccions catalanes.

Per a les europees, ERC ja ha aconseguit, al 2on. o 3er. intent, un cap de turc del resultat, que serà no gaire pitjor que a les anteriors europees. Però que la Direcció d'ERC no assumirà com a pròpia responsabilitat, sinò del candidat, un vinculat de fa anys a la màquina de propaganda, fundacions, i conferències remunerades d'ERC.

Si aquest retrobament d'incendiaris no és anàrquic, sinò organitzat, i ho sembla, crec que els professionals de la política d'ERC saben, estan convençuts, tenen molta por, davant unes eleccions catalanes anticipades, més properes del que podiem pensar, i que pot ser, de ben segur, el Waterloo de la casta republicana de les dues ultimes direccions.

Això sí explicaria aquest odi, aquesta ràbia, front un candidat que haguessin volgut com a numero 2 ó 3 de les catalanes i al que haguessin defensat i enlairat com un Salvador. Però clar, si en Tremosa va amb CDC i la Casa Gran, cal cremar-lo, ridiculitzar-lo, insultar-lo. 

La ràbia, la desesperació dels qui senten el final ben aviat. I ja se sap, quan s'albira el final accidentat i abans d'hora, començaran les entrades personals al Psc-Psoe. 

Igual, igual, que Euskadiko Ezquerra a Euskadi amb el Psoe, amb la diferència que ací ho faran a la manera de l'ERC dels darrers anys: personalment, anàrquicament, desorganitzadament, i amb un oncle sociata protector per a cada cas.

Alguns ho provaran abans de les eleccions anticipades, però als socialistes els interesen molt més recollir diputats electes sota les sigles d'ERC al seu grup parlamentari. 

Un trist gairebé final, però inevitable. 

I, també curiosament, amb un Puigcercos al front que nomes va obtenir el 37% d'OK's al darrer Congrès d'ERC. 

Un viatge en cercle, amb alguns centenars de persones enriquits, però tornant on estaven, quan en Carod, i els seus, van fer-se càrrec, desprès d'unes jugades i maniobres innobles, indignes i gangsterils.

Tornen on estaven. Però amb ràbia, desesperança i amb el protagonisme de la més colosal enganyinfa al poble català, des de l'epoca de Lerroux. 
Aquesta vegada, la paraula tòtem va ser indepèndencia. 
Enganyifa conscient.

Cordialment,
Andreu
18/2/09 00:02

QUAN LA CATALUNYA OPTIMISTA NO ÉS UN ESLÒGAN

"Ramon Tremosa ha fet bona la consigna socialista de la Catalunya optimista. Aquell eslògan buit de contingut. El de l’optimisme per l’optimisme"

Francesc Cano i Castells - www.elsingulardigital.cat

És possiblement el millor candidat que mai ha presentat el país a unes europees. Per conviccions nacionals, però sobretot per projecte. 

Ramon Tremosa té una solució engrescadora pel país. Una recepta de desenvolupament econòmic basat en la logística que ens ha de consolidar al mapa del món. Catalunya serà logística o no serà, diu ell.

Va presentar-se en societat dimecres a Granollers i es va posar l’auditori a la butxaca –tot i que la militància acostuma a ser agraïda, diguem-ho tot. En Tremosa té un discurs clar, entenedor i, sobretot, que engresca. Tot està per fer i tot és possible. 

Lluny de retòriques victimistes sobre el desastre de la Catalunya d’avui, el seu discurs ambiciona línies de ferrocarril de mercaderies que facin del país la porta d’entrada a Europa. Catalunya, la Holanda del sud. Un somni de desenvolupament que ens hauria de situar com una de les regions més riques i sòlides del món. Un somni de desenvolupament independent de la resta de l’Estat. Un somni que, en el fons, porta implícit el reconeixement i l’admiració internacional.  En bona mesura, aquest és el sobiranisme del Tremosa. Un sobiranisme pràctic que acabi caient pel seu propi pes.

CIU presenta un candidat propositiu. Té al cap el dibuix clar de Catalunya, de les seves debilitats i de les seves oportunitats. Dels adversaris, ni una paraula. Respecte, amistat i col·laboració. 

ERC contraprograma, va a remolc. Símptoma inequívoc que se sap derrotada. Perdedora. 

Ramon Tremosa ha fet bona la consigna socialista de la Catalunya optimista. Aquell eslògan buit de contingut. El de l’optimisme per l’optimisme. No engresca la política de les misèries, de les disputes partidistes, de l’art de la declaració. El mateix CEO reconeixia aquest divendres que el gruix dels ciutadans no tenen la més remota idea de quants partits formen el Tripartit. Gros, no troben?

La desafecció no se soluciona ni amb campanyes publicitàries ni amb departaments de participació ciutadana, això queda clar. La desafecció es trobarà en via morta amb gent de discurs sòlid. Més o menys encertat, però sòlid, realista i ambiciós.

diumenge, 15 de febrer del 2009

El Deute públic de la Generalitat catalana

La manca de rigor dels tripartits. Augment, antitendència, durant l’etapa tripartita

El Deute de la Generalitat creix, i creix, excessivament, els darrers anys. 
El pressupost de la Generalitat s’ha doblat, des del 2003, sense que s’hagin incorporat noves transferències de competències significatives.

Vejam-ne l’evolució.  
Més que en xifres absolutes, ja directament amb l’evolució de l’indicador Deute/PNB. I amb una font que, podent ser discutible, no ho pot ser atès que és el Banc d’Espanya, i aplica el mateix mètode a totes les autonomies, i al propi estat espanyol.

Finals del 2003. Deute de la Generalitat : 7,4% del PIB català. 

Els governs nacionalistas de CiU van deixar la Generalitat amb aquest nivell de deute. Alt, però amb una reducció continuada, moderada, però continuada, els 10 anys anteriors.

1995: 
Catalunya 8,3% PIB. Superior a la mitjana global (6,0%), pero inferior a la de la Galiza governada per Fraga, o la Nafarroa governada pel PP:

Galiza 8,5%
Madrid 3,7%
Euskadi 7,3%
Nafarroa 10,4%
P.Valencià 6,5%
Andalussía 7,6%, governada pels socialites
Mitjana global de totes les CCAA: 6,0% 

2000:
5 anys después, Catalunya s’havia situat en un 8,5%, per sota del màxim dels anys 97 i 98, en que vorejà el 10% (9,7%), quan la mitjana global era del 6,3%.

S’havien disparat els deutes al Pais Valencià , governat pel PP (9,0%); Galicia (9,4%), Andalussía (8,3%), i l’havien reduit a la meitat, en termes relatius, a Euskadi (5,3%) i a Nafarroa (5,9%). Madrid seguia amb un endeutament molt baix (3,8%), 

2003:
els primers anys del segle XXI van ser molt favorables, econòmicament, i van ser aprofitats, en diversos territoris, per a reduir el pes del Deute públic de manera clara i notable.  

Catalunya acaba el 2003 amb un Deute Públic del 7,4% del PIB; 

Galiza amb un 8,0%; Madrid va a contracorrent i dobla l’endeutament en 3 anys (6,5% del PIB), el Pais Valencià es la més endeutada (10,5%), pero Andalussia també arriba ja al 7%, mentre Euskadi manté un còmode 3,1% i Nafarroa un 4,6%. La mitjana global era del 6,3%.

Catalunya havia aconseguit tornar a situar-se per sota del 8% del PIB, com els anys 80.

2004-2008- Tripartit:  

8,7% el 2008. Augment, continuat, any rera any, des del 7,4% del 2003.

2004: 7,8% . 2005: 8,1% 2.006: 7,6% 2.007: 7,6% 2.008 (3er.trim.): 8,7%

En canvi, la mitjana global ha baixat, atesa la bonança econòmica del periode.


Per al conjunt de les autonomies, ponderades pel respectiu PIB, el deute viu de les CCAA ha passat, del 6,3% del 2003, al 5,8% del 2008. ( descensos moderats, però continuats, any rera any.).

Només el Pais Valencià (11,5% de deute el 2008) i Catalunya (8,7%) han augmentat la importancia del seu deute en el període 2004/2008. 
També les Illes, de manera exponencial. (del 4,4% del 2003 al 8,8% del 2008)

Madrid ha aconseguit baixar-la més d’un punt (del 6,5% del 2003 al 5,0% del 2008); Andalucía l’ha baixat extraordinàriament (2,5 punts menys), del 7% al 4,5% del 2008; Galicia ha baixat del 8,0% al 6,4%. Nafarroa també la redueix, del 4,9% a només el 3,4%. I Euskadi, amb el lehendakari Ibarretxe baixa del 3,1% del 2003 a un molt poc apreciable 0,7% el 2008. 

Uns anys “bons” que tothom ha aprofitat, lògicament, per a amortitzar deute emés, i situar el nivell d’endeutament en paràmetres menys dolents, i que no suposessin tenir molt poc marge d’actuació en els anys vinents.

Tothom menys Catalunya. Tothom menys els tripartits.


El Pais Valencià, Catalunya, i les Illes són les “bombes de rellotgeria” existents pel volum de deute...  


Galícia, i Andalucía, han actuat correctament. S’han endeutat molt més uns anys per a finançar determinades actuacions. Però fetes les sobreinversions programades, han reduit el deute, acceleradament, els darrers anys, i s’han situat en els nivells de la mitjana general.

Catalunya s’allunya, a pitjor, des de que s’inicia l’etapa tripartita, de la mitjana global. 

S’apropa al nivell del Pais Valencià i en cap dels 5 anys tripartits sencers s’ha aconseguit rehuir el deute vigent. 

Sempre s’ha incrementat de forma neta. 
Sempre més endeutament. 
Sempre més obligacions i menys marge d’actuació per a governs posteriors i per a generacions posteriors.

Un dels lemes tripartits , el rigor en la gestió, ha estat només un lema. No ha estat real. No s’ha vist per enlloc. I en la gestió pressupostària, tampoc.


La “bona imatge”, de seriositat, competència, preparació i rigor, del Conseller Castells no s’ha traduit en fets. 

Déficit pressupostari any rera any, que ha obligat a augmentar el deute public de la Generalitat, en termes relatius al PIB. En xifres absolutes, en termes corrents, els augments del Deute viu de la Generalitat són molt més espectaculars i frappants.  

I el Servei del Deute (interesos anuals i part d’amortització corresponent de les emissions en curs) comenta a ofegar. Es un cinturó, no de castedat, sinò d’ofec.

I això gestionat pel més rigorós dels tripartits.(segons ens han dit, el Conseller Castells) Imaginem una gestió d’Economia i Finances pel Conseller Huguet, pel Consellers Saura o pel Conseller Nadal, sacs grans de despesa inútil i ineficient.?

Això, gestió financera, és el tripartit. 

Més Deute, en anys bons. 

Més Deute, sense assumir noves competències. 

Més Deute, quan la gran majoria ha aconseguit rehuir-la notablement,. 

Més Deute. Sense rigor ni pressupostari ni en la gestió.

Més Deute, sense Rigor.

Més pobresa per a Catalunya i per als catalans.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Hauteskundeak (GukGeuk)



2001eko hauteskundeak oraindik gogoan ditut, azken finean, maiatza horretan euskaldunok Euskal Herria ala Espainia bozkatzera behartu baigintuzten. Urte horretan, PSOEk eta PPk egindako blokeak ez zuen jaso esperotako babesa : zelako mina egin zuen "Mayor Oreja Lehendakari" lelo horrek; zelako beldurra. "Beldurraren botoa" ziola Otegik.             Hauteskunde horien emaitza argia izan zen : Euskal Herriaren "Oreja, entzun, araba euskaldun!" Mayor Orejaren "Es que ni en Álava! ni en Álava"-ren aurka.


Zortzi urte beranduago, hauteskundeen protagonista polarizazioa da berriz, baina orain beldurra ez dela medio. Patxi Lópezek ez du Mayor Orejak ematen zuen beldurra ematen, beste gauza bat da bera, beste politika bat. Talante esaten diote beraiek. Gezurra deitzen diogu guk. Baina argi dago badabilela eta, besteak beste, eraginkorra dela.

Ring-eko beste aldean EAJ dago, arazo larri batekin : lehendakaritzarako hautagaia ezinhobea bada ere, alderdiak bere politikari onak galdu ditu batasunaren bila ari zela. Urkullu, adibidez, EBBeko lehendakaria da soilik Egibar eta Imazen tarteko puntuan aurkitzen zelako momentu zehatz eta garrantzitsu batean.                                                                                                          

Hori gutxi balitz, Euskal Herriko egunkari gehienak PP-PSOEren eskuetan daude, Ibarretxeren aurka izugarrizko (eta lotsatzeko) lana eginez.

Euskaldunok geroz eta itsuago gaude PSOEren jokoaren aurrean. Talantea dela eta, Patxi López-en pertsonan lehendakari bat ikusten dugula ematen du, atzean benetan dagoena erabat ahaztuz : Patxi López-ek ezin du Lehendakaria izan, Euskal Herrian Espainiar Gobernuaren ordezkaria baizik.                                                                                                            
Baina euskaldunak oso nekatutak gaude politika kontuetaz, arima saltzeko bezain nekatutak, eta gure neke honi PSOEk probetxu handia atera dio gaur egun daukagun egoerara iristea lortuz. Higaduraren estrategia zital hura.

Ez ahaztu, gainera, Euskal Herriko eta bereziki Gipuzkoako portzentai altu batek ezin duela bozkatu espainiar demokrazia deitzen duten horregatik. Hemen zalantzarik ez du onartzen horrek : milaka euskaldun ahoa estalita dute espainiar legearen ondorioz. Beraien legearen ondorioz. Eta ezin ditugu ahaztu presoak, berain legez preso.

Ez da niretzat garrantzitsuena Martxoan emango den emaitza. Egia esanda, gerra galduta dugula pentsatzen hasia naiz eta orduan ala Irailen ematen igual du. Emaitza on batzuk baino gehiago, Euskal Herritarren erreakzio indartsua nahi dut, euskal abertzaleen berpizkunde bat hain zuzen. Eta hori ez da emango alderdi abertzaleak gutxigatik irabazten dutela ikusten dugunean. Gertatuko dena gertatzean. "Geure arima hiltzen uzteko bezain odol galduak al gara?".

Ahal izago bagenu, posible balitz ginena berreskuratu, garaipena eskuetan edukiko genuke.

Joseba Elosegiren indarra falta zaigu. Arima falta zaigu, gu ginena.

 

************************************************************************************

************************************************************************************

Encara recordo les eleccions del 2001. Al cap i a la fi, aquell maig els bascos vam ser forçats a votar Euskal Herria o Espanya. Aquell any, el bloc fet per PSOE i PP no va rebre el suport esperat. Quin mal va fer el lema aquell de "Mayor Oreja Lehendakari", quina por. "El vot de la por", que deia l'Otegi. 
El resultat d'aquelles eleccions va ser clar : "Oreja, escolta, Araba euskadun" davant del "és que ni en Álava! ni en Álava!" de Mayor Oreja.

Vuit anys més tard la polarització és protagonista de nou, però ara sense la por al mig. 
Patxi López no dóna la por que donava Mayor Oreja. Ell és una altra cosa, una altra politica. Talante, en diuen ells. Mentida, nosaltres.  Però és clar que funciona i, si més no, que és eficient. 

A l'altra banda del ring hi ha el PNB, amb un greu problema . Tot i que el candidat a
 Lehendakaritza sembli immillorable, el partit ha perdut, en busca de la unitat, els bons politics. 
Urkullu, per exemple, n'és el president només per haver-se trobat en el punt intermedi entre Egibar i Imaz durant un moment concret i important. 
Per si això fos poc, la majoria de diaris del País Basc estan en mans del PP o el PSOE, fent una immensa (i vergonyosa) feina contra Ibarretxe.

Els bascos estem cada cop més cecs davant del joc del PSOE. Per talante, sembla que veuem en la persona de Patxi López un lehendakari, oblidant del tot el que hi ha al darrere. I és que Patxi López no pot ser lehendakari, sinó només el delegat del Govern Espanyol al País Basc. 
Però els bascos estem molt cansats del que fa olor a política, tant com per a vendre la nostra ànima, i el PSOE n'ha tret un gran profit fent-nos arribar a aquesta situació. Aquella miserable estratègia del desgast.

No oblidem, a més a més, que un alt percentatge de la població d'Euskal Herria i especialment de Gipuzkoa no poden votar, degut al que diuen ells democràcia. Aquí això no admiteix cap dubte milers i milers de bascos tenen la boca tapada a conseqüència de la llei espanyola. De la seva llei. I no podem oblidar pas els presos, presos també per la seva llei.

No és per a mi el més important el resultat que es donarà al Març. Realment, trobo que comencem a perdre la guerra i tant s’hi val si és llavors o al Setembre. Més que uns bons resultats vull una forta reacció d'Euskal Herria, un renaixement nacionalista. I això no es donarà quan els abertzales guanyin per la mínima. Quan passi el que passarà. És que hem perdut tanta sang com per a deixar morir la nostra ànima?

Si poguèssim, si fos possible recuperar el que erem, tindriem la victòria a la nostra mà.

Ens falta la força de Joseba Elòsegi. 

Ens falta l'ànima, el que erem.

dissabte, 7 de febrer del 2009

A PER LES CAIXES!! (per Andreu)


LES CAIXES TENEN O NO UN TERRITORI PROPI D’ACTUACIÓ PREFERENT I UNA IDENTITAT TERRITORIAL?
Eeeeeeoooooooooooeeooooooeeeoooooeee
a per elles, oe
a per elles, oe
a per elles, oe
a per elles, oe,oe

Cant/Himne dels hooligans de la selecció espanyola de futbol

Fa més de 40 anys.
1967- “L’aptitud financera de Catalunya” –La balança catalana de pagaments Jacint Ros Hombravella i Antoni Montserrat – Edicions 62- Llibres a l’abast.  
  Pròleg de Joan Sardà (Desembre 1966): “Un altre canal important de sortides financeres de la balança de pagaments catalana es produeix a través d’unes de les institucions més populars a Catalunya: les Caixes d’Estalvi. …Ara bé,aquestes Caixes..en convertir-se en grans potències financeres, han quedat molt estretament reglamentades quant a la inversió dels seus recursos. I així el Deute Públic, les obligacions d’empreses púibliques i altres crèdits purament passius s’han convertit en els elements més abundants de les carteres de les Caixes. I així s’ha creat un corrent de sortida de fons en la balança de pagaments de Catalunya…”

2010- SÍNTESI  

Des de fa temps, i de manera més aguda les darreres setmanes, llegeixo i escolto declaracions sobre la conveniencia de que les caixes no estiguin tant polititzades, de que convenen fussions, que hi ha massa caixes, de que les caixes més importants de l’Estat haurien de ser supervisades o passar a ser control.lades pel Banco de España, que haurien de ser privatitzades, o afirmacions similars.
 Fins i tot , amb el rifi-rafe de CajaMadrid," l’espionatge madrileny" del chotis que ballen , amb pistoles, la Comunitat i l’Alcaldia de Madrid, el Partit Popular ha dit que presentaria una proposició legislativa per a que les caixes grans no siguin tutel.lades per les autonomies.
A què obeeix tot això? 
Un,aprenent en gairebé tot, com jo, ha demanat suport a tres persones amigues, que coneixen bé les caixes catalanes. Dues treballen a diferents caixes de fundació púlica i la tercera a la més important entitat d’estalvi del pais. M’han explicat moltes coses que desconeixia i m’han fet arribar documentació especialitzada. Les meves conclussions s’exposen a continuació. La tesi final que, com a conclussió, em faig és:

Sí. Ja ve de lluny l’interès “espanyol-madrileny” per recuperar, com abans del 1977, el “control” i la capacitat de decisió sobre les caixes més importants. Espanyolització? Sí. Qualsevol excusa serveix. 
No pot ser que les autonomies tinguin asumida la competència de poder aprovar o rebutjar qualsevol projecte de fussió entre caixes de comunitats diferents. Això hauria de ser competència estatal, com abans.  
Algú somia, o treballa en la ombra, per una fusió entre alguna gran caixa catalana i Caja Madrid? O entre alguna gran caixa valenciana i alguna caixa andaluza? 
Doncs sembla ser que sí. I des de fa temps . Finalitat?
Reduïr molt el nombre de caixes, tal com ha passat amb la banca privada, trencar la seva vinculació territorial concreta, recuperar les competències autonòmiques per al Ministeri d’Economia; desterritorialitzar-les molt més, fent-les “espanyoles” i, per tant, posar-les al servei dels grans poders fàctics estatals, unitaristes . 
En això bona part del PP, la gran majoria, i més de la meitat del PSOE, coincidiexen. Però necessiten arguments per a fer el “putch”. 
Si la concentració bancària espanyola, sense parió als grans països europeus, es produí els 80’s amb el PSOE al govern, com a derivada instrumental de la crisi bancària dels 80, sense resistència ni oposició significativa de l’opinió pública, la de les caixes ha de fer-se aviat, 
 Els bascos tenien BB i BV com a grans bancs propis. El BBVA d’ara és un gran banc espanyol, al servei dels projectes espanyols. El grup Catalana-BIC desaparegué, i ja només queda un Banc de Sabadell amb un cert arrelament català.
Doncs amb les caixes sempre ha existit una tentació idèntica. Com “no són de ningú” són de “tothom”. I “tothom”, a Espanya, es sinònim de poder central espanyol.  
Si les caixes tinguessin la potencia econòmica i financera de les caixes rurals, això no passaria. No tindrien importancia.  
Però les caixes, a nivell estatal, administren la meitat de l’estalvi canalitzat pel sistema financer. Important, sí. Però és que a Catalunya, les caixes recullen i administren el 75% de l’estalvi popular, i nomès una quarta part correspon a dipòsits bancaris.
Les caixes, sobretot les més importants, conscientment, o sense massa conciència, també hi han col.laborat.  
La Caixa , amb 5.500 oficines, en té 1.800 a Catalunya i 150 a les Illes. O sia 3.500 fora dels seus àmbits històrics d’actuació. (500 al Pais Valencià; 700 a Andalucía, prop de 800 a Madrid, 200 a Galiza, 160 a les Illes Canàries, 300 a Castella-Lleó, 200 a Euskadi, etc)
En definitiva la Caixa té moltes més oficines ofertes i en funcionament fora de Catalunya i de les Illes que a Catalunya i Balears. Fenòmen produit en menys de 20 anys, solament. 
Caixa de Catalunya té també prop de 500 oficines més enllà de l’Ebre, de les 1.200 oficines totals. 700 a Catalunya i 500 fora.
Les principals caixes no catalanes també han dut a terme un procès d’expansió molt fort, concentrat fora del seu àmbit tradicional. 
Ibercaja, amb 1.100 oficines té ja 600 oficines fora d’Aragó i la Rioja (200 a Madrid, 100 a Catalunya, 100 a les Castelles, 70 al Pais Valencià).
CajaMadrid, amb 2.000 oficines, nomes en té 1.000 a la comunitat governada per la Sra. Aguirre.
CajaEspaña i CajaDuero, amb 600 oficines cadascuna, en tenen 300 i 250, respectivament, fora de Castilla-Lleó. Caixa Galicia, amb 900 oficines, en té 400 fora de les terres gallegues. 
Bancaixa, amb 1.100 oficines, en té 650 al PValencià i 450 fora.Caixa Mediterrani, igual. De 1.150 oficines, només 700 són al P.Valencià i a Múrcia i 450 en nous territoris. 
Fins i tot les caixes basques, que sempre han seguit una dinàmica diferent, amb molts menys punts oberts, han caigut en aquesta dinàmica. BBK, amb 430 oficines, en té 240 a Euskadi i 190 fora. I la Caixa de Guipúzcoa, amb 330 oficines, nomès en té 130 a Euskadi.
Aquests són els resultats de la “sense precedents”, fortíssima expansió de noves oficines per part de les 15 principals caixes de l’Estat, encapçalades, quan a intensitat i ritme, per la principal, la Caixa.  
No toca, ara, entrar a discutir la racionalitat o no racionalitat, en concret, i a cada entitat, d’aquesta política. El cert és que la presència fora dels seus àmbits tradicionals i prioritaris, encara, teòricament, és fortíssima i s’ha fet sense fer gaire soroll mediàtic.
El que ja no es coneix és: 
a)- si ha estat o no rendible, en termes econòmics. Quina proporció de noves oficines obertes fora dels àmbits prioritaris (en teoria) encara està per sota del nivell de rendibilitat positiva. No oblidem que moltes d’aquestes noves oficines, per part de la majoria de principals caixes, a territoris nous no tradicionals, s’han obert el període 2000-2007, en una fase d’especulació i bombolla inmobiliària, amb preus altíssims. I s’ha contractat molt nou personal, directament d’altres entitats presents a la zona, a un cost unitari molt més elevat.
b)- Els imports absoluts dels dipòsits administrats, i del crèdit viu vigent, per territoris. Any rere any. Tant als tradicionals com als nous. I veure quina relació existeix.
b.1. Les balances teritorials financeres (dipòsits/crèdits)
Les caixes, com també la banca, faciliten, per la pressió suportada i per les normes existents, molta informació, moltíssima, a les seves memòries, estats financers, informes de bon govern, i informes financers periòdics. 
Per exemple, qüestions de detall, però d’una “certa espectacularitat mediàtica i tafanera”, com són l’import global de les retribucions dels membres dels òrgans de govern i de l’alta direcció de cada caixa, així com els crèdits vigents, a final d’any, i si estan al corrent o vençuts, amb cadascun dels partits polítics o coalicions electorals. 
I son consultables, a les seves webs. Però no és el tema d’avui, per part meva.
No entenc per què no es fa d’obligada publicació, també, anualment, si més no, com a màxim, aquests volums de dipòsits i crèdit vigent, per àmbits territorials. Quan no es publica, potser és que ens trobariem amb alguns resultats escandalosos.
I és important saber, la societat civil, els clients, els impositors, i els propis membres dels òrgans de govern, que potser ni ho coneixen, si, pel que sigui, a les oficines situades a Múrcia, per part d’una caixa catalana, s’han aconseguit/concedit mès crèdits que dipòsits, per exemple, fet que seria important de conèixer, urgent de corregir, i segurament caldria establir criteris també territorials de destinaciò de la inversió. Si més no per als organs de govern propis, però sempre amb transparència.
Dóna la sensació, en diversos casos, que l’intent de fer-se comercialment un lloc, ràpidament, a territoris nous, hauria pogut afavorir un marge ampli de concessions de crèdit, potser, a promotors inmobiliaris del territori nou, o un excés, comparativament, de crèdit per a inversions inmobiliàries o hoteleres en zones on la captació de dipòsits va a un ritme molt mes lent. 
O inversions altíssimes per a parcs eòlics a zones castellanes, per exemple, I encara que els promotors o les empreses promotores tinguessin participació catalana, caldria reflexionar sobre si el seguiment de clients, en part, ha de poder comportar , o no, fer sobreinversions, en termes relatius als dipòsits, a territoris llunyans, en detriment de la inversió a Catalunya, és procedent ó no. 
I si s’adiu amb els criteris i principis d’actuació que cada Caixa ha d’actualitzar anualment.
En definitiva, això es gestió pròpia dels òrgans de cada caixa, però la transparencia deguda a la societat hauria de comportar la publicació periòdica d’aquestes magnituds a nivell territorial.
Sobretot, per a desmentir els malpensats (com jo i els meus amics) que creiem que molt possiblement s’estigui produint un fluxe financer net negatiu, molt important, per a l’estalvi català, per exemple, derivat de les grans inversions creditícies fetes a zones no catalanes d’expansió recent. 
No costa res. No afecta a ningú en concret. No és informació confidencial. I és important saber si les entitats financeres, (caixes i bancs, però en concret) estan o no provocant desequilibris importants, als fluxes financers interterritorials. La transparència, sempre, ajuda a una actuació més reflexiva i responsable.
Durant el franquisme, per les inversions regulades en la seva gran majoria, es va produir aquest efecte pervers per a l’economia catalana. 
L’estalvi català es canalitzava, obligatòriament, envers l’adquisició i tinença d’obligacions de l’INI, per exemple, per a finançar la industrialització duta a terme des de l’INI, en zones no catalanes, molt majoritàriament, of course.
Ara, des del 1977 ençà, si això s’ha produït o es produeix serà responsabilitat 100% dels organs de decisió de cada caixa, que tenen les competències plenes de dedicar lliurement les inversions a les operacions que considerin més oportu.
Però la informació de les magnituds i fluxes anuals territorials, de dipòsits i crèdits, resulta indispensable. Hi ha indicadors, informacions, que permeten donar l’alerta al respecte, i caldria verificar-ho, amb dades objectives públicades.
 Si les balances fiscals, finalment, s’han aconseguit fer públiques, amb tota la càrrega política que l’unitarisme volia preservar, a veure si ara, via fluxes d’inversions de les entitats financeres, i, sobretot de les caixes, s’està afavorint, en el nostre cas, a una descapitalització complementària important de l’economia i de la societat catalana.
b.2.- Obra Social – Convé, o no, fer-ne, lliurement, com fins ara, a territoris nous, amb poc arrelament?
Quant a l’Obra Social, ja s’estan produint fets “nous”, derivats, en part, però per la llibertat pròpia d’actuació de ls òrgans de govern de les caixes, d’aquesta presència, important, de moltes caixes a gairebé tots els territoris de l’Estat.
 Hi ha, per exemple, dos Caixa-Forum’s, un a Barcelona i un altre, de similar inversió i necessitats de manteniment si no superiors, a Madrid. I ja se n’està preparant un tercer a Sevilla.
I també altres caixes importants comencen a fer obres socials, o ajuts amb els fons de l’obra social, a comunitats territorials allunyades dels seus àmbits fundacionals, tradicionals o fonamentals.  
Evidentment, crec que també caldria ordenar-ho, mínimament, per a evitar mals majors, els propers anys.