dilluns, 19 de gener de 2009

L'Andreu té blog...


Sí, amics, aquesta és la notícia… que l’Andreu, el nostre gran comentarista, finalment té blog.

Per saludar el que estic segur esdevindrà un dels blocs polítics de referència, n’Andreu ens demana si li podem fer arribar 10 conclusions per a aprenents de bloggers sobiranistes (conclusions, recomanacions, experiències).

Tinc la temptació de saltar-me això del decàleg i anar per feina desordenadament. Fer un decàleg em sembla molta feina i massa ambiciosa.

D’entrada, i per desviació professional, el primer que buscaria seria l’opinió dels lectors. Per què els blocs tenim lectors? Per què se’ns llegeix?

Des d’un punt de vista de qualitat, el primer que caldria seria saber l’opinió dels lectors. No només els seus comentaris.

Tanmateix, hi ha una cosa prèvia. Per què escrivim? Per què mantenim un bloc? Uf!

Amic Andreu, jo escric crec que com els poetes –els mals poetes-: perquè m’ho demana el cos. La veritat és que jo sóc bàsicament activista. Però el tripartit em va rebentar, em va expulsar del que sempre havia fet, treballar i treballar. I davant del que estava passant i la meva sol·litud, vaig trobar una vàlvula d’escapament, d’expressió de tot el que em passava pel cap a través del bloc.

Segona consideració, per tant: escriu si en tens ganes. No com a militància, no com a compromís, sinó perquè en tens ganes, perquè tens ganes d’explicar coses, de fer reflexions…

A qui l’importa el que escrivim? Ni idea. Jo no escric pensant en la gent que em pugui llegir. Escric per mi i per a mi. No m’importa si el que escric agrada o no agrada, si la gent hi estirà d’acord o no hi estarà, si és més o menys políticament correcte o s’ajusta al que els qui em coneixen esperen de mi. De fet l’únic que penso és en intentar no transgredir el Codi Penal. Que el que escrigui sigui més popular o menys, sincerament, m’és igual.

Tercera: escriu el que et vingui de gust. No pensis en els lectors, sinó en tu, en el que tens ganes d’escriure.

Ens importa qui ens llegeix? O i tant!!!! A mi m’importa molt la gent que em pugui llegir. Moltíssim. Per això intento fer-ho amb dues consideracions:

Fer-ho bé. Escriure bé. Fer escrits que es puguin llegir bé. Sense faltes d’ortografia. Amb estil propi, si cal, però correcte. No sempre me n’ensurto, però sempre tinc una enorme preocupació per la forma, per l’estil, per l’ortografia, per la disposició del text, pels punts, pels punts i a part… Aquesta seria una quarta consideració: escriure bé, o com a mínim intentar-ho.

Aportar alguna cosa quan escric. Sí, sé que això és vanitat en estat pur, però sempre que escric –o gairebé sempre- intento aportar alguna notícia o anàlisi. No suporto els blocs de consigna, aquests que repeteixen sempre la consigna i els arguments rebuts o inculcats. Això és el pitjor de tot. Els continguts, per tant, són importants. Tant pel que puguin significar d’aportació de dades, notícies, informacions, història, etc. com pel que puguin significar d’un enfoc en l’anàlisi diferent, amb arguments propis, no copiats. Aquesta seria la cinquena recomanació, que de fet és doble: informa i aporta.

Sisena: tingues bons amics, je je je. Tu ets qui millor saps d’això, amic Andreu, que t’has llaurat una amistat sana i profunda amb molts de nosaltres a partir dels teus espectaculars comentaris, sempre tan incisius, llargs i documentats, sempre aportant, sempre estirant els temes i donant-los-hi una nova perspectiva. Sempre recordaré aquell sopar a Badalona convocat pel Dessmond, amb en David Madí. Encara no sé com ens vam presentar amb en Joliu (va ser brutal, quasi telúric), i en Joliu i jo vam seure junts. I tu al davant nostre. I finalment vam saber que tu eres n’Andreu!!! Uf! Quin dia, quin sopar!!! I des de llavors, sempre hem mantingut la complicitat. Sempre hi has sigut, quan hem tingut alguna causa. Amb gent com tu, Andreu, tot és molt fàcil i agradable. De manera que la sisena consideració l’has de treure tu mateix…

Som el que escrivim? Sí, amic Andreu, aquesta és una pregunta obligada. Quan obrim un bloc i comencem a escriure, som el que escrivim. En el món blocaire no hi ha res més. Això és una sort i alhora un calvari. Perquè tots només sabem allò que s’ha escrit i per allò que s’ha escrit, i, tanmateix la nostra experiència vital, política o professional esdevé una quimera. Quan us vaig demanar als meus amics blocaires (+ Andreu i Cesc) de fer uns cameos, la majoria vàreu coincidir en assenyalar que els meus escrits traspuaven autenticitat. Això és molt bonic que ho diguin de tu. I alhora és una de les claus d’un bloc, de l’interès per un bloc: l’autenticitat. Sí, som el que escrivim, però alhora allò que escrivim té o no té credibilitat en funció del que té implicit, de vida, de militància, de generositat. I això acaba configurant una certa autenticitat al que escrivim. Sí, som el que escrivim. Però el que som també es delata en el que escrivim. Setena consideració…

Vuitena: aquesta no sóc capaç de complir-la, però és important… no fer posts llarguíssims. Mira que ho intento… però no sempre me n’ensurto. És, tanmateix, un bon objectiu. No per allargar-ho més ho expressem millor.

Novena: regularitat. Ja sé que he dit que escrivim per nosaltres, i és cert. Però no estem sols. Val la pena intentar mantenir una certa regularitat en la publicació d’articles. Jo he deixat de seguir amics blocaires perquè només escriuen cada un o dos mesos. Així la cosa no té interès. Aquest no és per tant un consell o anàlisi de blocaire, sinó de lector. Acabo llegint els blocs que s’actualitzen regularment.

I ara, amic Andreu, tenim que escrius, que ho fas bé, que aportes coses, que ets autèntic, que tens amics,, que ho fas regularment… deixa’m que refaci una pregunta que he fet al començament… quan tot això sigui així… què mirem? Doncs l’impacte. Sí. Aquí es presenta, amb tota la seva voluptuositat, la vanitat. Si fem tot això… quin impacte tenim? No ens enganyem. Si fem tot això, també ens agrada comprovar o mesurar l’impacte que podem tenir. D’entrada, perquè els blocaires polítics finalment sabem que esdevenim també activistes, espais polítics, espais de vegades que són l’últim refugi de la llibertat, l’últim exèrcit de Catalunya (en paraules del Molt Honorable Jordi Pujol). Per això, com qualsevol exèrcit, ens agrada saber del nostre impacte. Els comptadors de visites són una bona eina. Però no és qualitativa. La qualitativa… ningú la pot saber, però és bo que pensem que sí, que les nostres notícies, denúncies, anàlisis, tenen impacte. Jo podria tenir un impacte zero i continuaria escrivint, però el saber que el meu bloc té un cert impacte, m’ajuda, em motiva. Des dels testimonis de la gent que m’escriu per fer-me saber que en llegir-me els hi dono esperança fins a, a l’altre extrem, els sicaris que segueixen els blocs per intoxicar, insultar, etc. Tot plegat, impacte, que hauràs de gestionar de la millor manera possible.

Això és tot. Un cop més, massa llarg. Però també, un cop més, intentant aportar alguna cosa, i estar a l’alçada de la teva petició.

Gràcies pels teus comentaris i gràcies per esdevenir un nou bloc, necessari, a la xarxa. Gràcies per militar, des d’ara, en el maquis blocaire, en el darrer exèrcit de Catalunya.

Elies

2 Comments:

joliu said...

Bon decàleg, el que surt de dins tal com raja.
El dia de Badalona, ha ha ha, tenia la ferma intenció de no revelar a ningú que era en Joliu.
En donar-nos la ma, se'm va clavar la teva mirada franca als ulls i no vaig poder fer més que dir: sóc en Joliu.
De fet, crec que aquella nit no ho vaig revelar a ningú més.

Anònim said...

Joliu,

També recordo, amb molts bons inputs, aquell sopar de Badalona.

Em recordava, al començament, una mica, una translation d'algunes reunions "discretes" del tardofranquisme.

Jo, el menys jove de la llarga taula, pensava de mí mateix: que hi fas, tu ací, sembles un de la "secreta" a les conferències culturalpolítiques de la tardodictadura.

Però de seguida vaig comprovar que ereu bona gent. (ha, ha..) Si, i jo també em volia posar a la "vostra cantonada" (el feeling visual, he, he,..) però ja no hi havia lloc.

I va ser curiós, allò de posar cares a noms de la blogosfera sobiranista.Jo en vaig poder posar pocs...però a les autopresentacions (he, he,.,) tampoc ho va dis gaire clar, benvolgut Joliu,...

Sembla que ha passat molt de temps..i realment no en fa massa.
I l'Elies, sí, a mí em va sorprendre que fos tant jove. M'havia fet unes imaginacions gens concordats amb la realitat, ben rica, plural, brillant i patriòtica.

Gracìes, novament, Joliu.

Cordialment,
Andreu