Maleïda crosta (per Dess Mond)

El “compadreo” és un exercici molt espanyol. Jo crec que en determinats contexts és un prova irrefutable d’incompetència. De gran ineptitud. Fins i tot pot ratllar el delicte. És quan vas a ple de tanta inutilitat que cal recórrer als “amigotes” per tal que treguin les castanyes del foc.

 
Ahir vaig escoltar en una entrevista a Catalunya Ràdio al ministre Moratinos. En ser demanat si canviaria molt, a partir d’ara, la relació entre el Regne d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica, ell va afirmar rotundament que sí. Que ell té molts amics a les files demòcrates i que, amb Obama, ara formarien part de l’administració americana. Tota una declaració de principis quasi incompatible amb allò de fer la feina ben feta. Vaig sentir un punt d’angúnia quan l’únic trumfo possible a exhibir en la feina del Sr. Moratinos són els amigatxos. Jo diria que en una democràcia suposadament sana fer ostentació de solventar els problemes “With a litlle help from my friends” és una mica massa lleig.

 
Malgrat tot sembla ser que aquest estil triomfa. No és un tema que comença i acaba amb el ministre Moratinos. Potser les grans dosis d’anestèsia subministrades per la banda esquerra ha fet que aquí ja ningú s’escandalitzi. Però ja m’explicareu què vol dir exactament això del “govern amic”. Com que forma part de la litúrgia d’una determinada crosta, sembla que hagi de ser un ungüent miraculós al qual se li hagi de dedicar reverència sens falta. 

 
A mi em sembla una de les declaracions de principis polítics més censurables. Concedir totes les gràcies als favors que pugui proveir una determinada família política és propi d’una república bananera. I poc progre. Sobretot quan aquest plantejament arriba fins i tot a deixar en un segon pla el compliment de la mateixa llei. Bé, el “compadreo” aplicat a la política pràcticament du sempre al mateix camí: directe a la il·legalitat.

 
La reforma de l’Estatut s’ha de fer quan apareix a l’horitzó un “govern amic”?. Hem de menjar-nos l’incompliment de l’Estatut en nom de l’amistat entre governs?. S’ha de poder trivialitzat la força de la llei quan aflora aquest tipus concret de sentiment amical?.

 
Se n’ha fet molta bandera del valor nomenat “govern amic”. Com aquell qui res. L’ha arribat atiar sense cap mania gent que ha exercit de professor de Dret Constitucional i que avui fa de ministre. I ens quedem així d’amples. El govern amic serveix per fer i desfer amb tota discrecionalitat i se li ha atorgat un rang tant elevat que es pot exhibir en qualsevol moment i circumstància per justificar el que sigui. 

 
S’ha posat en un pla de superioritat política el fet de ser “amic” d’un determinat govern en comptes de fer prevaldre la llei o el pacte. I ho hem d’acceptar alegrement. Tant hi fa l’acompliment o no del que tocaria. Vota’m a mi, que sóc amic d’una determinada família política. Per a la resta, pa i agua. Perquè no són prou amics. 

 
Entrar en aquest joc és summament perillós. Són les lleis el que hauria de prevaler damunt qualsevol amistat quan tractem d’afers polítics. Ara que ja donem per bo l’incompliment sistemàtic de la legalitat, ara només resta veure en què consisteix el goig de l’amistat. Veurem en què converteix el “govern amic” el model finançament i, sobre tot, la credibilitat tant sospirada del sistema. Veurem si no és aquesta crosta tant tercermundista la que caldria fer saltar a les totes.